Situació
Detall de l’absis.
ECSA - J.L. Valls
Banda nord-est de l’edifici de Santa Maria de Vilarmilà, on destaca l’aparell de petit carreu.
ECSA - J.L. Valls
Aquesta església és situada a l’est del poble, a l’extrem de llevant del terme, sobre el camí de Pontellà per la D-23.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 37’ 28,8” N - Long. 2° 47’ 45” E.
Història
Són poques les notícies històriques sobre aquesta església. Hom sap que fou donada al monestir del Camp per Udalgar de Castellnou, bisbe d’Elna (1130-1148) i confirmada a aquell priorat el 1163 per una butlla del papa Alexandre III, en la qual apareix amb el nom de “ecclesia Sanctae Mariae de Villare Milariis”.
Església
Planta general de l’església i planta de la capçalera a nivell dels nínxols.
R. Mallol
És un edifici de nau única, coberta amb volta de canó seguit suportada per dos arcs formers adossats als murs laterals i coronada per un absis semicircular, obert per un arc triomfal de mig punt.
L’absis és singular, únic a la comarca del Rosselló, pel fet que és decorat amb motius llombards d’arcades i nínxols cecs, en sèries de tres entre lesenes, llevat del plafó central on hi ha la finestra, que no té nínxols.
L’aparell és de carreu petit, amb les juntes solcades típiques de les construccions llombardes del segle XI. A migdia, s’obre un portal de doble dovellatge, sense timpà.
Porta d’accés al temple, situada a la façana sud, que hom considera un precedent de les portes clàssiques del segle XII.
ECSA - J.L. Valls
Planta i alçat de la porta, a escala 1/40, amb la restitució de la columna del brancal esquerre, avui desapareguda.
R. Mallol
L’intradós de l’arc superior no és paral·lel a l’extradós de l’arc inferior, i l’espai entre els dos, en forma de creixent, és pintat de blau i vermell. A més, l’arc exterior reposava sobre columnetes (de les quals només resta una), disposades a mitja alçada dels brancals. Hom hi ha de veure un primer esbós del que al segle XII esdevindrà el portal romànic clàssic, amb columnes i capitells esculpits, similar al de l’església de Sant Pol de la Bisbal d’Empordà.
Bibliografia
- Cazes, 1990, pàg. 61.