Situació
Capella romànica d’un antic hospital de camí ral, vista des de l’angle sud-est.
M. Anglada
L’ermita és a l’extrem sud-est del mas Terrers, que es troba a l’extrem de migjorn de la Garriga, al costat de la riera de Samalús, poc abans que desguassi al riu Congost.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG406137.
S’hi entra per un trencall a mà dreta vers ponent que es troba a uns 200 m de la sortida de la Garriga vers migjorn o cap a Granollers. (MAB)
Història
Les notícies sobre la història de Santa Maria del Camí comencen al segle X. Segons alguns indicis el 921 es fundà en aquest lloc un nucli monàstic dependent de Sant Joan de les Abadesses i regentat per Xixilona, germana de l’abadessa Emma. Així ho explica mossèn Pau Parassols en unes notes al peu d’uns goigs editats el 1881, i també en una monografia sobre Sant Joan de les Abadesses.
Aquest petit cenobi ja és ben documentat el 945, any de la mort de Xixilona, en la inscripció epigràfica que ens diu que era monja. Aquesta inscripció és gravada sobre una peça de marbre, possiblement un cancell visigòtic, la qual cosa pot fer pensar en l’existència d’un lloc de culte anterior, del qual aquesta peça seria l’única prova.
Poc temps després de la mort de Xixilona tingué lloc una execució testamentària feta pels marmessors, de la qual desconeixem el contingut. Per altra banda mossèn Pau Parassols afirma que, un cop morta, els seus béns passaren al seu germà Sunyer, el qual suprimí la vida monàstica a Santa Maria del Camí. De moment desconeixem la documentació utilitzada per mossèn Parassols.
Fins al segle XII, que es construí el nou edifici, no tornem a tenir notícies de la vida en aquest lloc, però la documentació no ens parla del seu funcionament.
Al segle XIII Santa Maria del Camí era un hospital de camí ral atès per unes donades, probablement amb la funció d’hostatjar vianants. Aquest hospital rebé diverses donacions i llegats per a ajudar al seu manteniment. El 1266 hi havia una comunitat de germanes i confrares dirigida per la donada Beatriu.
La vida monàstica de Santa Maria del Camí s’acabà definitivament al segle XIV, quan tan sols hi havia dues monges. La visita del bisbe Ponç de Gualba el 1307 decidí la clausura del cenobi a causa de les diverses irregularitats en la vida de la comunitat i el manteniment deficient de les dependències. (MSB)
Església
Planta de l’església amb la capçalera carrada.
M. Anglada
Es tracta d’una ermita d’una nau i un absis de plantes rectangulars, coberts amb volta de canó seguit lleugerament apuntat, amb una finestra absidal de doble esqueixada i una bella portalada d’arquivolta a la façana de migjorn. L’ull de bou de la façana de ponent i el portal de la façana de tramuntana són d’època més tardana. Els murs de la nau central, tot i que tenen un gruix considerable (1,5 m), presenten un lleuger desplom per efecte de la pressió de la volta. Els murs de l’absis, d’1,20 m, ja tenen un gruix més normal. El portal, d’una arcada amb arquivolta, té dues columnes amb capitells decorats amb temes molt variats que suporten el bordó toral decorat amb un entrellaçat acuradíssim. Les característiques escultòriques i de l’aparell dels carreus, molt ben col·locats, fan que hom situï l’edificació al segle XII.
Tant a l’interior com a l’exterior l’aparell vist és en molt bon estat de conservació. La coberta, de teula corba de ceràmica sense cap ràfec, és de dos vessants que formen plans a diferent nivell.
Per entrar-hi cal demanar la clau a l’actual propietari i bon protector d’aquest interessant exemplar, el senyor Gabriel Dot. (MAB)
Escultura
Portada de l’església, amb una senzilla i elegant ornamentació.
M. Anglada
L’escultura del temple de Santa Maria del Camí se centra en la portada del mur sud i en diversos punts de la cornisa, a més d’un bloc encastat a l’interior, del qual es desconeix el lloc d’origen.
La portalada és en arc de mig punt i sense timpà, emmarcada per dovelles a dos nivells, les quals deixen entre elles un espai en angle recte que conté dues columnes amb base i capitells, imposta i una arquivolta.
El capitell oest, de forma troncocònica invertida i que fa 26 × 26 × 40 cm, presenta la mateixa decoració a les dues cares esculpides. A la part inferior, sobre l’astràgal, cinc grups de motius vegetals ocupen la meitat de l’alçada del capitell, tres dels quals són units per línies horitzontals i els dels extrems són lliures, tots ells enllaçats a la part inferior. La part superior del capitell presenta un rostre humà, coronat, en el centre de cada cara, amb el coll allargat sortint de la decoració vegetal, de la qual parteixen també les volutes que se situen en les arestes i que presenten en la tija vertical petits grups de fulles que emmarquen les cares humanes centrals. Manca la voluta de l’aresta central; aquesta part, de la qual s’ha arrencat una fulla, és fragmentada. L’esquema compositiu d’aquest capitell és molt freqüent en l’escultura romànica; en trobem de similars a la porta sud de Sant Joan de les Abadesses, als claustres de Ripoll i Santa Maria de l’Estany i entre les restes conservades de la portalada de la catedral vella de Sant Pere de Vic(*).
Cares del capitell del muntant dret de la portada meridional de l’església amb una inscripció incisa.
A. Martí
El capitell est, de 27 × 27 × 39 cm, presenta motius simètrics a les dues cares ornades, excepte pel que respecta al fons. A la part inferior veiem dos ocells sobre l’astràgal, encarats cada un cap a l’aresta on hi ha una pinya; aquesta part està molt desgastada. Al centre de cada cara, a la part superior, hi ha un cap de felí amb els cabells marcats, de la boca del qual surten grius, en direccions oposades; dos d’aquests grius es troben a l’aresta amb el cap comú. Els espais buits del capitell s’omplen amb petits treballs d’entrellaçat en baix relleu: a la cara interior, una forma allargada amb quatre nusos regulars, entre els dos ocells; a l’aresta, una forma de vuit; a la part exterior, un quadrat amb un cargol als angles. Són formes similars als motius que s’acostumen a posar al costat de la signatura en els documents de l’època.
A la part superior d’aquest capitell veiem una inscripció que es fragmentà en buidar en cada cara els espais per a insinuar els daus. Hom creu que el nom inscrit és el del titular del temple: “SC MARIA”.
La bibliografia no dóna una explicació del motiu pel qual la inscripció del capitell està fragmentada. Antoni Gallardo(*) ens diu que les lletres pertanyen al nom Sancta Maria. Més tard (Maurí, 1949, pàg. 30) hom reprèn la teoria que es tracta d’una inscripció gòtica, la qual cosa significaria que el capitell, en el moment de la instal·lació, no presentava els daus i que, més tard, es retocà per a establir una simetria amb l’altre capitell. Això només es justificaria en el cas que no s’hagués acabat originàriament, cosa que no sembla clara. L’escultura del capitell, tot i que està molt desgastada i, segons algun autor (Montllor, 1958, pàg. 177), ha sofert atacs iconoclastes, no sembla que estigui incompleta.
Les impostes són iguals en els dos casos, i presenten a la part inclinada tres formes tancades enllaçades —una palmeta inscrita en la seva pròpia tija que es bifurca a la part inferior—. La línia superior, en un pla vertical, és ocupada per una greca. El mateix motiu es repeteix en un bloc encastat en el mur de l’interior del temple, situat sobre un arcosoli. Està molt desgastat, però es veu clarament que es tracta d’una imposta com les de l’exterior, canviada de context. Podem veure aquest motiu ornamental en altres edificis, com per exemple en la decoració dels capitells dels claustres de Ripoll i Santa Maria de l’Estany(*).
L’arquivolta és decorada en entrellaçat, amb una triple línia que es creua formant una xarxa. Els blocs no contenen tots un mateix acabat; sovint no enllacen els uns amb els altres i les mides de la trama difereixen en algunes zones. La decoració ocupa només la part visible. Els paral·lels més propers són els de Llerona, amb un acabat més perfecte, i les restes de la catedral de Sant Pere de Vic(*).
La resta de l’escultura és encastada en la cornisa de l’edifici, agrupada en diferents zones. Hi ha quatre motius sobre la porta del mur sud: un cap de brau amb els ulls rodons; una cara, rodona i amb els trets molt marcats i els ulls ametllats; una forma quadrada, on s’ha rebaixat un motiu d’entrellaçat en forma de vuit, similar al que veiem entre els dos ocells del capitell est, i el darrer motiu, tres semicercles concèntrics dels quals parteixen uns raigs que omplen una superfície quadrada. Al principi de l’absis, al mateix costat, dos grups formen part d’un mateix bloc: una superfície quadrada amb tres formes concèntriques en arc apuntat i una cara allargada al costat d’una pinya. Un altre grup, en el mur de la capçalera, prop de la part més elevada de l’acabament triangular, repeteix el darrer motiu del primer grup descrit, però està molt desgastat. Es tracta de petits motius solts amb una funció decorativa, que podrien provenir d’un temple anterior (Maurí, 1944, pàg. 30), però que creiem que corresponen al mateix moment de la resta d’escultura pel paral·lelisme que es pot observar amb tot l’edifici.
Al segle passat es creia que la portalada era del segle XI, i fins i tot s’havia dit que es tractava d’una obra dels segles IX o X. Joan Montllor (Montllor, 1958, pàg. 177) recull les teories d’Eudald Canibell a Memorias de l’A. C. d’Excursions C., del 1878, on diu que “una d’eixes portes, la principal, és un tresor arquitectònic i arqueològic del segle XI, per més que en Victor Balaguer digui en ses obres que és del segle IX o X”. Però ja al principi d’aquest segle hom la situa, per l’estructura, en la segona meitat del segle XII, per comparació amb altres edificis de portalades similars, com Llerona, Sant Benet de Bages, Sant Joan de les Abadesses (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1918, pàg. 758). Aquesta datació fou seguida pels autors posteriors, excepte J. Maurí (Maurí, 1949, pàg. 31), que indica que existeix la teoria, defensada per persones que haurien vist el monestir de Santa Maria de l’Estany, que es tracta d’una obra romànica feta en època gòtica.
Entre aquests exemples, però, no s’ha de veure un mateix estil i una qualitat de treball uniforme. L’escultura de Santa Maria és en una posició desfavorable en aquest sentit, però sí que té paral·lels temàtics i cronològics, cosa que ens ajuda a confirmar la situació del temple dins l’àmbit d’influència del centre escultòric Ripoll-Vic.
Si bé és remarcable la semblança en el tractament dels motius vegetals amb l’escultura de Santa Maria de l’Estany, no hem d’oblidar el paral·lelisme amb les restes de l’antiga catedral de Vic. La importància d’aquest taller i la proximitat amb Santa Maria ens porten a creure que cal situar l’escultura en aquest marc d’influència, amb la mateixa datació que els exemples esmentats: a les acaballes del segle XII.
Sarcòfag de pedra, que presenta decoració esculpida, conservat a l’interior de l’església.
A. Martí
A l’interior del temple, dins un arcosoli, hi ha un sarcòfag. És la peça que ha causat més discrepàncies entre els autors a l’hora d’establir-ne la datació. El cronista local, Maurí (Maurí, 1949, pàg. 34), el situa als segles XII o XIII, data que segueix algun altre autor (Vall, 1983, pàg. 88), i indica que és posterior a la portalada. F.P. Verrié (Verrié, 1954, pàg. 53), al seu torn, creu que és obra del segle XVIII. Creiem, en efecte, que es tracta d’una obra posterior a la resta de l’escultura del temple, és a dir, posterior al període romànic. La senzillesa del sarcòfag, però, concedeix un marge cronòlogic molt ampli, sense haver d’arribar a l’extrem de considerar-lo del segle XVIII. (AMS)
Inscripció d’un capitell de la portalada
Com a figura central apareix en ambdues cares un cap d’animal (dimoni?) monstruós, amb orelles curtes damunt del cap, amb pèl fins als ulls i també al mentó. La boca, amb dentadura marcada i oberta forçadament per dos grans dits (?), suggereix la representació de la golafreria, a la qual podria al·ludir la inscripció. El cap del monstre és envoltat per dos ocells que inicien el vol, i a sota n’hi ha un altre amb les ales plegades, el qual confronta amb un altre ocell, simètric, a l’altra cara del capitell —tots dos sembla que sostenen una pinya amb el bec—. Hi ha uns entrellaçats senzills a un costat del cap i també a l’angle, entre els ocells grossos.
La inscripció, evidentment contemporània, és més ben incisa que els relleus descrits. Per donar, però, al capitell un aspecte tradicional amb modillons al centre superior es van fer dues profundes osques angulars a cada cara que feren desaparèixer part de les lletres de la inscripció. En el que en queda es pot llegir: “[E]SCAS/[,.]MEP[..]A”, que suggereix una explicació de la imatge del golafre. La primera E d’escas ha desaparegut; l’A és segura, amb un primer traç recargolat, i la S final, pel que se’n veu, era girada d’esquerra a dreta, forma no pas infreqüent en inscripcions fantasioses del segle XII, al qual deu correspondre el capitell. (AMM)
Sarcòfag
Al temple de Santa Maria del Camí hi ha la làpida de Quíxol, filla del comte Guifré el Pelós, que es féu aprofitant el revers d’un cancell visigòtic. Actualment és subjectada en un marc de ferro que bascula dins una cavitat a l’interior del temple.
Es tracta d’un bloc paral·lelepipèdic que fa 32 × 56 × 8 cm. En una de les cares, situant la pedra de forma vertical, veiem un relleu visigòtic; a l’altra, amb la peça apaïsada, llegim l’epitafi de Quíxol, a qui la seva germana Emma, abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, hauria donat el temple.
El text de la làpida és el següent:
“HIC REQIESCIT BONAE MEMORIAE. CHIXILONI DEO DICATA, FILIA WIFREDI COM(ITTIS). DIMITTAT EI D(EUS) AM(EN). Q(UAE) OBIIT VIII KALE(NDAS) MAR(TIAS) ERA DCCCCLXXXIIII, ANNI D(OMI)NI [DC]CCCXLV, ANNO VIIII REGNA(N)TE LEOFO[VI]CO REGE”.
“Aquí reposa la de bon record Quíxol, consagrada a Déu, filla de Guifré, comte. Déu la perdoni, amén. Va morir el 24 de febrer de l’era 983, any del senyor 945, any VIII del regnat de Lluís, rei”.
Les diferents transcripcions consultades no coincideixen plenament, ja que manca un fragment de la pedra en les línies finals, cosa que en dificulta la interpretació. De totes maneres, sí que es corresponen les dates incloses en el text(*).
Revers del bloc de pedra, amb relleu visigòtic, aprofitat com a làpida de la monja Quíxol o Xixilona, filla de Guifré el Pelós, morta el 945.
A. Martí
Relleu visigòtic reaprofitat com a làpida situat a l’interior del temple.
A. Martí
La superfície oposada a la inscripció i un dels laterals contenen decoració en baix relleu que ens indica que es tracta d’un fragment d’un cancell d’època visigòtica.
La superfície major conté decoració geomètrica i vegetal, emmarcada per dues línies, l’exterior i més ampla treballada en cordat i la interior llisa. A la meitat superior s’afegeix una tercera línia que presenta forats. No es conserva, però, la totalitat de la peça; manca la part horitzontal superior del marc descrit. El motiu central pot dividir-se en dues parts. Prop de la base veiem un triangle cordat on s’inscriuen tres fulles estilitzades que parteixen d’un punt comú al centre de la base d’aquest. Els dos espais lliures entre el marc i el motiu que acabem de descriure s’omplen amb dues espirals, motiu que es repeteix en el punt de partida de l’element superior, on les línies exteriors de les espirals s’eixamplen, es decoren amb cordat i formen un altre espai triangular que conté una fulla amb els nervis marcats.
Al lateral decorat veiem una repetició de motius circulars tangents, formats per quatre espais ametllats decorats amb cordat i un punt dins una circumferència en el centre.
La peça ha estat restaurada i presenta senyals de fragmentació horitzontal, en el sentit del relleu visigòtic; en un punt hi ha un forat gairebé circular.
Josep Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909, pàg. 353) compara el relleu amb un prestatge i un cancell, el primer de Santa Sabina, a Roma (segle V), i l’altre del baptisteri de Calixt al duomo de Cividale (segle VIII). Realment, les fulles amb petites volutes en l’arrencada són similars; podria tractar-se d’una adaptació d’un motiu baix-imperial a l’estètica del món visigòtic. Helmut Schlunk (Schlunk, 1947, pàg. 261) creu que respon a influències mediterrànies. Josep Pijoan (Pijoan, 1966, pàg. 398) relaciona el motiu central del relleu amb els elements que decoren les cadenes de la corona de Guarrazar.
Però podem trobar altres paral·lels amb la decoració visigoda a la península si ens centrem en la decoració del lateral. Eduard Junyent (Junyent, 1955, pàg. 102) apunta la relació amb un relleu trobat a l’antic convent de Sant Martí Sacosta que presenta la mateixa decoració en cordat dins el motiu circular(*); el mateix motiu sense aquest treball cordat apareix en una imposta al mur de San Juan de Baños i en una columna de Baños de Mora, a Múrcia, entre molts altres casos. El treball de les fulles inscrites en el triangle inferior es pot veure també en la decoració dels frisos exteriors de Santa María de Quintanilla de las Viñas.
El relleu, procedent de la zona, cosa que es justifica per l’existència d’altres restes dels segles V al VIII prop de Santa Maria del Camí, s’ha de datar a la segona meitat del segle VII per paral·lelisme amb els exemples esmentats, la mateixa data que ens ofereix també la bibliografia consultada. Pel que fa a la inscripció, seguint el text, es pot datar al segle X. (AMS)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Maurí, 1949
- Parassols, 1894
- Pladevall, 1968, pàg. 84
- Sunyol, 1988, pàgs. 191-199
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 88
Bibliografia sobre l’escultura
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1918, pàg. 758
- Gallardo, 1938, pàgs. 28-29
- Maurí, 1949, pàg. 17-35
- Verrié, 1954, pàg. 53
- Montllor, 1958, pàg. 177
- Junyent, 1976, pàg. 231
- Porter, 1980-1981, pàgs. 43-44
- Vall, 1983, pàg. 88
Bibliografia sobre el sarcòfag
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909, pàgs. 353-354
- Schlunk, 1947, pàg. 261
- Maurí, 1949, pàg. 32
- Junyent, 1955, pàg. 102
- Vives, 1962, pàg. 60
- Pijoan, 1966, pàgs. 371 i 398