Santa Maria del Camp (Paçà)

Situació

L’antic priorat del Camp, conegut genèricament com el Monestir del Camp, es troba al nord del poble de Paçà. Actualment és de propietat particular, bé que se’n facilita la visita.

Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 35’ 16,2” N - Long. 24° 49’ 28,8” E.

El conjunt és a 1 km de Paçà, en direcció a Vilamulaca, al peu de la carretera D-2.

Història

Els precedents d’aquest priorat es troben en una església existent al lloc i que fou reedificada pel bisbe d’Elna, Ramon Hug d’Empúries els anys 1064-87. El 1090 el seu propietari, Ramon Guillem de Rocabertí, la va cedir a Pere Rigalt, el fundador de Vilabertran, per tal que hi fundés una canònica regular. Sembla, però, que el mateix senyor l’havia cedida pocs anys abans al bisbe d’Elna, Artau, el qual, segons algun autor, fou el fundador de la comunitat augustiniana, al cap de la qual hi posà un sacerdot dit Enric. Això va ser causa d’un plet entre el monestir de Vilabertran i la mitra d’Elna, fallat l’any 1100 a favor del bisbe d’Elna. A partir d’aquest moment el prior de la canònica o comunitat de canonges augustinians establerta al lloc prestà sempre més obediència als bisbes d’Elna, bé que tenia una gran autonomia de govern i econòmica. Gràcies a les donacions dels bisbes Pere Bernat i Udalgar de Castellnou, el priorat posseïa, segons una butlla del papa Alexandre III atorgada el 1136, les esglésies de Sant Pere de Paçà, Sant Esteve de les Vinyes, Santa Maria del Vilar de Reiners, Sant Martí de Llauro i Santa Maria de Vilarmilà, i un bon patrimoni de terres i drets, engrandit sovint gràcies a les donacions de magnats de la comarca.

La llista dels seus priors és coneguda des del segle XI, i com la majoria de petites cases canonicals va entrar en una forta crisi econòmica i de pràctica religiosa a partir del segle XV. Fou secularitzada l’any 1592 i continuà regida per un prior secular fins que el 1786 el títol i la dotació prioral es van fusionar amb la comunitat de Sant Mateu de Perpinyà. Durant la Revolució Francesa l’estat es va apropiar de l’edifici, el qual el 1794 es transformà en hospital militar. El va adquirir després la familia Jaubert de Paçà, que va restaurar-lo i posteriorment, el 1911, l’arquitecte Lucien Gallez hi va fer obres de consolidació. Així mateix entre els anys 1953 i 1941 es repararen les cobertes de l’edifici.

Vegeu a continuació la llista de priors de Santa Maria del Camp, segons informació de F. Monsalvatje (El Obispado de Elna, 1915, vol. 24, pàgs. 118-125).

Priors de Santa Maria del Camp

Enric	1070
Ramon	1116
Ponç	1131-1163
Ramon	1199
Guillem	1204-1212
Pere	1242-1243
Guillem	1243-1248
Bernat	1301
Dalmau Puig	1395-1396
Guillem Vallespir	1396-1399
Guillem Capell	1399
Miquel Carrera	1407-1413
Guillem Moles	1430-1437
Ramon Bach	1439-1442
Ramon de Salvetat	1450-1468
Pere Renart	1476-1484
Carles de Martigni	1485-1495
Jaume Ferrand	1513
Diego Fernando de Argota	1519-1540
Garau Vilana	1583-1587
Narcís Vila	1587-1606
Jeroni Ribera	1615-1620
Joan Baptista Chiaveri i Valentí	1645-1683
Josep de la Tremville	1685
Pere Delerey	1688
Josep de la Tremville	1695
Frederic Marcel Lanti	1712
Frederic Lanti de la Rovere	1741
Nicolau Lanti de la Rovere	1772

Església

Planta del conjunt del monestir, amb l’església romànica i el claustre gòtic que centra les antigues dependències.

P. Ponsich

L’únic sector del monestir que en l’actualitat és d’estil romànic és l’església. Es tracta d’un edifici de nau única del final del segle XI, cobert amb volta de canó seguit apuntat sobre arcs laterals que fan funció de contraforts interiors. La capçalera és semicircular. L’aparell, de còdols de riu, presenta les juntes solcades traçades amb la paleta, que són pròpies d’aquest període. Va ser modificat al segle XII, a la part exterior de la paret meridional al voltant d’una porta lateral que donava al claustre primitiu (l’actual, un dels primers claustres gòtics, és datat el 1307).

Un campanar, juxtaposat a l’angle sud-oest de la nau, sembla que pot ser datat a la fi del segle XI o a l’inici del XII, com també una gran sala adjacent, amb direcció nord-sud, coberta amb volta de canó seguit apuntat.

Un gran portal de marbre blanc s’obre a l’oest de la nau. Presenta un enquadrament que sobresurt de la façana. A sota, un doble dovellatge enquadra un timpà nu i reposa, d’una part i de l’altra, sobre dues columnes d’angle coronades per capitells esculpits. Curiosament, a partir del nivell dels capitells, els brancals i els dos ressalts entre les columnes no són fets de marbre, sinó de blocs de gres, avui amagats per un fals aparell de ciment.

Portada

Portada de ponent del temple, la visió de la qual és difícil a causa de la reixa que la precedeix.

ECSA - M. Anglada

Planta, alçat i secció, a escala 1:40, de la portada d’aquest temple.

M. Anglada

El portal, coronat per una cornisa, és format per dos arcs en degradació, sostinguts per columnes amb capitells, i per una barbacana. Aquesta té relleus amb motius florals estilitzats i entrellaçats disposats de manera arbitrària. Quant a la decoració dels capitells, el primer del brancal esquerre presenta dos nans amb caps enormes fent sonar una doble flauta. El capitell veí, força esborrat, tenia als angles caps monstruosos que sorgien d’un doble cos, cobert d’escates o de plomes.

Al brancal dret, el primer capitell és esculpit amb éssers simiescs en una posició descarada, motiu freqüent en l’escultura rossellonesa del segle XII. Contrastant amb aquest, el segon capitell és, sens dubte, un dels més interessants entre els historiats que l’art romànic ha deixat a la comarca, on com se sap són molt escassos. Hom hi veu un personatge que sosté una creu aureolada en presència d’una dona. Aquesta va coronada amb una triple diadema i duu el pit ornat de collars; adreça la mirada vers la creu i presenta la palma de la mà girada endavant, en un gest de respecte i d’adoració. Darrere la princesa, dos personatges més semblen compondre el seu seguici. L’escena representa evidentment santa Helena i la invenció de la santa Creu, tema que no ha de resultar estrany de trobar tan a prop de l’antiga Helena (Elna), en una església que com s’ha vist depenia directament dels bisbes d’Elna i fou abundantment proveïda, sobretot en el decurs del segle XII. L’obra sembla datar del tercer quart del segle XII i presenta moltes afinitats, tant pels motius com per la tècnica, amb el mestre de Cabestany o el seu taller.

Detalls de l’escultura que decora la portada de l’església, protegida per una reixa encastada pràcticament sense separació en el mur. A baix, Dos els capitells dels brancals esquerre i dret.

ECSA - J. L. Valls i ECSA - J. Ponsich

Cal tenir en compte que aquest portal, l’arc del qual és lleugerament apuntat, ha estat modificat visiblement. L’arquivolta exterior, o guardapols, en particular presenta una successió de motius diferents intercalats de manera veritablement arbitrària;així, alguns elements fets per estar junts són separats per altres de diferents. Aquest portal ha estat reutilitzat en el lloc d’un portal primitiu fet de gres. Una hipòtesi seria veure aquí el portal que hauria precedit, a Elna, l’actual porta de comunicació entre la nau i el claustre, el qual és una refecció del segle XIV.

Epigrafia

Encastat dins la paret esquerra d’una capella gòtica, oberta en el mur nord de la nau, i potser utilitzat amb finalitats funeràries els darrers anys del segle XIII, hi ha un relleu de la crucifixió obrat amb marbre blanc que porta en el marc una doble inscripció sepulcral:

1. ANNO DOMINI M CC XC II XI LIL (sic) MARCH OBIIT DOMINA BEATRIX DE TAUTAULLO FILIA CONDAM GUILLELMI DE SARAGOSSA MILITIS

2. ANNO DOMINI M CCC II XII LIL (sic) MARCII OBIIT DOMINA SIBILIA DE ATCIAO FILIA CONDAM GUILLELMI DE SARAGOSSA MILITIS

Traduït, el text llatí diu:

“L’any del Senyor del 1292, 11 de les calendes de març [11 de febrer de 1293, en calendari modern], morí na Beatriu de Taltaüll, filla del difunt Guillem de Saragossa, cavaller”.

“L’any del Senyor del 1302, 12 de les calendes de març [18 de febrer de 1303, en calendari modern], morí na Sibil·la d’Atsat, filla del difunt Guillem de Saragossa, cavaller”.

En el marc figuren tres blasons, repetits cadascun d’ells dues vegades: un en losange, un escut faixat, i un altre que porta set creus de Sant Andreu. L’escut faixat que es troba també a la clau de l’arc de la capella és el dels Saragossa.

L’elegant claustre gòtic establert a migdia de la nau fou construït, com ja s’ha dit, el 1307, segons consta en una inscripció que hi ha sobre un pilar de l’angle nord-oest. Hi ha, però, algunes làpides anteriors, contemporànies del primer claustre, que són encastades a la paret meridional de la nau. La primera és curiosament gravada en minúscules cursives pròpies dels manuscrits de l’època:

1 DE VILLALONGA BERTRANDUM

2 PETRA SIGILLAT : OSSA LAPIS

3 RETINET : SPIRITUS ALTA PETIT

4 MILITAT IN CELIS : QUI MILE

5 S : IN ORBE REFULSIT :

6 CUI CORUS ANGELICUS GA

7 UDET ADESSE COMES : IIII

8 CESSIT IDUS IUNII: SUB MILLE

9 DUCENTIS ANNIS XPI: SUNT

10 INDE MINUS

La traducció del text és la següent:

“La pedra segella Bertran de Villalonga, la llosa reté els ossos, l’esperit guanya les altures, milita al cel: ell que, cavaller, brillà al món, de la companyia del qual gaudeix el cor angèlic. Marxà als idus d’abril [13 d’abril], l’any de Crist mil dos-cents, menys quatre [1196]”.

L’altra és del segle XIII:

1 †ANNO DOMINIS M CC LX VIII XIII KLS FE

2 BROARII OBIIT DOMINA BERENGUARIA DE SARA

3 GOSSA CUIUS IN HOC TUMULO PERSISTO

4 NT OSSA SEPULTA QUI TUMULUM CERNIS

5 CUR NON MORT ALIA SPERNIS MUNDO

6 NE CREDAS QUIA NESCIS QUANDO RECEDAS

7 ROGUO DIC PATER NOSTER PRO ANIMA MEA

La traducció del text és la següent:

“L’any del Senyor 1268 [1269, segons el calendari modern], el 13 de les calendes de febrer [20 de gener], morí na Berenguera de Saragossa, els ossos de la qual queden sepultats dins aquest túmul. Tu que espies aquest túmul, per què no menysprees les coses mortals? No creguis en el món, car no saps quan partiràs. Et prego que diguis un parenostre per la meva ànima”.

En el mateix mur on es troben aquestes inscripcions hi ha quatre epitafis més, que són datats del segle XIV.

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 115-125
• Ponsich, 1954, pàgs. 315-333
• Pladevall, 1968, pàgs. 142-144
• Cazes, 1990, pàg. 55.

Bibliografia sobre la portada

• Brutails, 1892, pàg. 612
• Durliat, 1948-54, IV, pàgs. 69-74; 1954a, pàg. 154
• Ponsich, 1954
• Durliat, 1958, pàg. 24
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 115.

Bibliografia sobre l’epigrafia

• Corpus des itiscriptions, 1986, pàgs. 98-101 i figs. 74-75.