Torre de Can Colom (Mont-ras)

Situació

Un aspecte del basament de la torre.

F. Tur

Restes d’una torre de guaita anomenada Torre de Can Colom, o Torre Ferrera, situades al cim d’un pujol, al vessant nord-oriental del puig de Cucala. Es troba a la zona de contraforts de les Gavarres, a migdia del nucli de Mont-ras, formant part del barri de Cucala.

Mapa: 334M781. Situació: 31TEG115395.

El poble de Mont-ras es troba a la carretera C-225, de Girona a Palamós. Si hom ve de Girona, després del trencall que porta a Palafrugell, un cop situats a les primeres cases de Mont-ras en el reduït veïnat que té en aquesta carretera, cal agafar, a mà dreta, un camí, que puja vers el nucli principal i poc compacte de la població, dit Torres Jonama, el qual desemboca a la plaça Major. Des d’ací surt un camí, anomenat carrer de la Font, el qual segueix bàsicament l’antiga via de Girona a la costa del sector de Palamós. És flanquejat per diverses masies, una de les quals, al costat de ponent del camí, és Can Colom. Darrere la casa, i més enlairada, hi ha la torre en ruïnes, envoltada pel bosc.

Història

En els primers documents medievals coneguts que hi fan referència, el lloc que més tard s’anomenarà Montras és esmentat amb el nom de Torroella. El document més antic és el testament sacramental d’Ermengarda, qui, entre d’altres propietats, deixava al monestir de Sant Pere de Galligants un mas, amb un clos i una altra casa, amb les figueres i vinyes que hi pertanyien, el qual era situat a Torroella, a Palafrugell. Hi és consignat que el mas havia pertangut anteriorment al vescomte Énnec i que hi havia habitat Guillemí. Per altres documents es comprova la pertinença del lloc, en època alt-medieval, al terme de Palafrugell.

L’any 1062 hi ha una altra referència a Torroella, que pot ésser identificada, sense dubtes, amb aquest lloc. Es tracta d’un conveni signat pels comtes Ramon i Almodis amb Dalmau Bernat de Peratallada, el qual, entre d’altres compromisos, havia de defensar les senyories de Palafrugell, Llofriu i Torroella. Aquest topònim, més endavant oblidat, ha originat confusions: diferents autors atribueixen a Torroella de Montgrí notícies que corresponen a Mont-ras. Tanmateix, ja l’any 1065, hi ha una referència a “Torrezela de Monte Raso”. Amb el temps, l’antic topònim, com hem dit, s’anà oblidant, fins que Montras quedà com a nom únic i exclusiu de la població.

Això no obstant, durant el segle XII el lloc encara apareix anomenat, alguna vegada, únicament Torroella; per exemple, l’any 1133, quan hom parla d’un alou que hi ha situat a la parròquia de Sant Martí de Palafrugell, a Torroella, i el 1163, amb referència al seu alou del monestir de Sant Feliu de Guíxols. També la primera cita coneguda sobre l’església del lloc, de l’any 1196, l’anomena “Sancto Steffano de Turricella”.

El més corrent, durant els segles XIII i XIV, és trobar ja només el nom de Mont-ras; així, per exemple, en documents dels anys 1298 i 1379.

La perduració del nom compost Torroella de Mont-ras, la trobem, en aquesta època, únicament en els nomenclàtors diocesans que esmenten l’església: a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, al Llibre verd de la seu, en la relació de l’any 1362 i en els dos nomenclàtors del final del segle XIV; el nom Torroella no hi desapareix fins a la relació de parròquies del 1691. Fa l’efecte, però, que es tractava d’una forma fossilitzada en la documentació oficial eclesiàstica, a l’hora de copiar instruments més antics, en una època que el dit topònim ja s’anava oblidant popularment, si no era del tot oblidat.

Torre

La torre era de planta circular. En queda només el basament i, al voltant, no s’hi veuen enderrocs, la qual cosa pot fer pensar que foren aprofitats per a construir algunes masies properes.

El mur es conserva amb una alçada màxima d’1,55 m al costat de ponent i una mínima d’1,25 m a migdia. Era una torre de dimensions reduïdes feta amb un mur de gruix considerable. Aquest gruix presenta moltes irregularitats: és de 2,05 m a ponent i a migdia, de 2 m al nord i de només 1,92 m a llevant. El diàmetre total és de 6,95 m; el de l’espai interior, de 2,95 m.

L’edifici fou construït amb pedres lligades amb abundant morter, de gra aspre, molt compacte i de gran duresa. Tant el parament exterior com l’interior presenten una capa d’arrebossat grossa i ferma, amb el mateix tipus de morter, que fou curosament allisat o enlluït. Per aquest motiu és difícil d’esbrinar l’aparell que hi ha dessota, ja que l’arrebossat s’ha conservat força bé arreu de la resta de mur. En alguns punts sembla endevinar-se un aparell a base de blocs de pedra força grans, més o menys escantonats, amb tendència a sedimentar-se horitzontalment. Amb més dubtes, sembla insinuar-se l’existència de filades de lloses inclinades.

La torre fou bastida sense una fonamentació sòlida; potser això provocà una primera ensulsiada, com semblen indicar les esquerdes que es veuen al mur, en les restes actuals.

Per la seva situació, en un punt des d’on s’albira el pla d’Aubi o corredor de Palafrugell, fins al mar, la funció d’aquesta torre resta clara, com a guaita d’aquest pas natural. Com ja hem indicat, prop d’ella, en un nivell més baix dels mateixos contraforts de les Gavarres, hi discorria el vell camí de Girona i de l’interior del país vers un ampli sector del litoral.

L’època de la torre és difícil de precisar. Per la ferma capa d’arrebossat de morter de calç, es pot comparar amb algunes esglésies preromàniques que en tenien. Al mateix Empordà, recorda, especialment, l’arrebossat de les restes de l’absis preromànic de Sant Cristòfol de Fonolleres o també els de les capçaleres de Sant Esteve de Canapost i de Sant Martí de Vallmala, com també l’arrebossat intern de l’església ermita de les Cavorques. Aquest parallelisme ens porta a considerar-la de temps alt-medievals. Tanmateix, no és pas impossible que aquesta torre hagués estat bastida encara en temps més reculats, ja fos en època visigòtica o baix-imperial romana, en tot cas, amb perduració als primers segles medievals.

Com a hipòtesi de treball proposem que aquesta podria ésser la petita torre que originà el nom del lloc de Torroella, anomenat més tard Torroella de Mont-ras i, després, definitivament, Mont-ras.

Bibliografia

  • Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàgs. 231, 241.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVII, Olot 1909, pàg. 32.
  • Liber fendorum maior, vol. I, Barcelona 1945, pàg. 411.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 229; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 512.
  • Jesús Alturo i Perucho: L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, Barcelona 1985, pàgs. 91-94, 187 i 241.
  • Joan Badia i Homs, Benjamí Bofarull i Gallofré, Enric Carreras i Vigorós i Miquel-Dídac Pinero i Costa: Palafrugell a l’Alta Edat Mitjana, (en premsa).