Situació
Vista àeria del castell amb la vila fortificada als seus peus.
ECSA - Jamin
Castellnou dels Aspres, al peu del roc de Mallorca, prop de la riera de Castellnou, s’estén graonadament al peu de l’esperó rocós dominat pel castell del mateix nom. El recinte fortificat que envolta el poble està gairebé intacte, la qual cosa confereix al lloc un interès excepcional.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 37’ 12,6” N - Long. 2° 42’ 15” E.
El poble de Castellnou és 5 km a ponent de Tuïr, tot seguint la carretera D-48. (PP)
Història
El poble de Castell nou deu el seu origen al “castell nou” (castrum novum, 993; castellum novum, 1071), construït vers els anys 988-990, en el moment de la partició dels dominis del comte de Cerdanya, Oliba Cabreta, entre els seus tres fills primogènits, Bernat Tallaferro, Guifred, i Oliba.
Edificat sobre una porció meridional de l’antic territori de Cameles, aquest castell esdevingué, des d’aleshores, la capital militar del vescomtat de Castellnou.
Els Vescomtes de Vallespir, després de Castellnou.
PP
El primer titular fou un vescomte, Oliba (993), probablement el mateix Oliba, setè fill d’Ansemund, senyor del castell de Cameles el 941. El 13 de desembre del 993 el castell de Castellnou és esmentat per primera vegada documentalment, en ocasió d’un plet que s’hi feu sota la presidència de la comtessa Ermengarda, vídua del comte Oliba Cabreta, la qual servà la fruïció del vescomtat fins a la seva mort el 996.
El segon titular fou Guillem I, fill de Sentill i net d’Ansemund. A més de l’autoritat sobre el vescomtat de Vallespir, com a vassalls dels comtes de Besalú, i la possessió de nombrosos feus al Rosselló i el Conflent, els vescomtes de Castellnou posseïren la senyoria directa dels llocs i els castells de Castellnou, Cameles, Corbera, Pontellà, Sant Feliu d’Amunt, Sant Feliu d’Avall, Teulís, Croanques, Montferrer i, a partir del segle XIII, Ceret.
Durant tot el segle XI i encara, pel que sembla, al segle XII, la totalitat del territori de Castellnou era inclosa dins la primitiva parròquia de Sant Fructuós de Cameles. L’església de Sant Pere, situada infra muros Castronovo, s’esmenta l’any 1021 en el testament del comte Bernat Tallaferro de Besalú. Era dedicada a Sant Pere, la Santa Creu i el Sant Sepulcre. En temps de la reforma gregoriana, l’ardiaca Guillem Jaspert de Castellnou hi instituí un capítol de canonges agustins, afiliats a l’orde de Sant Ruf d’Avinyó. L’any 1286, en temps del vescomte Jaspert V —partidari de Pere II de Catalunya-Aragó en la crisi del 1285—, el castell fou assetjat per Jaume II de Mallorca i, després, ocupat i desmantellat.
Després de la supressió del vescomtat pel rei Sanç de Mallorca a la mort del vescomte Jaspert V (1321), només es parlarà d’una “baronia” de Castellnou, a mans d’una branca col·lateral, eixida de Dalmau I de Castellnou, fill cabaler del vescomte Guillem V (†1249) i germà dels vescomtes Jaspert († 1268) i Guillem VI (†1284). El seu darrer representant, Berenguer de Castellnou, vengué la baronia, l’any 1373, a Pere de Fenollet, primer vescomte d’I lla (descendent també d’Ansemund de Cameles).
La baronia de Castellnou passà més tard als Perellós i fou adquirida l’any 1567 pels Llupià, els quals la conservaren fins a la Revolució Francesa. (PP)
Recinte fortificat
Pany de muralla i una torre d’angle del recinte fortificat que protegia la vila.
ECSA - A. Roura
Al cim del turó hi ha els vestigis del castell i al vessant nord-est, el que té un pendent més suau, s’estenen els carrerons del poble, closos per un recinte de muralles. La població és tallada de nord a sud per un carrer principal, d’uns 200 m de longitud, en cadascun dels extrems del qual hi ha un portal. A l’oest es conserva un bon tram de muralla, que uneix el portal de tramuntana amb el castell i és defensat per tres bestorres semicirculars de flanqueig. La cortina oriental, per contra, és molt més difícil de veure entremig dels habitatges. Es pot suposar, però, que l’amplada de la vila closa devia ésser d’uns 1 000 m. A la banda meridional, prop de la riera, encara es veuen algunes restes de murs i de tres bestorres d’angle o de flanqueig. Els llenços de mur s’han conservat en una alçada que oscil·la entre els 6 i els 10 m. Tant les muralles com les torres no tenen cap tipus d’obertura. El gruix pot arribar a ser de 3 m. Els angles són fets amb carreus de pedra calcària del país, mentre que la resta del mur és bastit amb uns carreus d’una pedra esquistosa. Al final del segle passat, B. Alart sembla que encara hi va endevinar l’existència d’un camí de ronda amb espitlleres (ALART, 1897, pàg. 184). El portal nord, cobert per un arc de mig punt, és protegit, a banda i banda, per sengles bestorres semicirculars. Bayrou i Castellví (1987, pàg. 197) consideren que és possible que la inexistència d’espitlleres o de sageteres en els murs d’aquesta població permeti de suposar-ne llur antigor: que siguin anteriors als de les altres poblacions d’aquesta comarca i que corresponguin als esmentats en el testament del comte Bernat Tallaferro de Besalú (any 1020). L’existència de les torres de flanqueig pot, però, per contra, fer acostar la datació fins al segle XIII. (JBM)
Castell
Planta i seccions transversal i longitudinal, a escala 1:400, de l’antic castell vescomtal, molt transformat en època gòtica i en temps més recents.
R. Mallol
Planta I seccions transversal i longitudinal, a escala 1:400, de l’antic castell vescomtal, molt transformat en època gòtica i en temps més recents.
R. Mallol
El castell ha conservat fins als nostres dies l’essencial del recinte, molt primitiu, desproveït de torres de flanqueig i que segueix estretament el contorn de la roca escarpada sobre la qual fou construït, a 320 m d’altitud.
No tenia en origen cap finestra exterior i, fins i tot, cap espitllera. Les tres finestres triforades de la façana meridional són reutilitzades o són còpies modernes, practicades quan el castell fou rehabilitat, a partir del 1870, pel senyor de Satgé, que aleshores n’era el propietari. A dins, les parts més antigues conservades ocupen l’angle sud-est del recinte, de forma pentagonal. Comprenen, essencialment, una gran sala (segle XIV), que ocupa l’emplaçament de l’antiga capella de Sant Pere, de la qual no subsisteix pràcticament res, i una altra sala més o menys quadrada, disposada perpendicularment a la primera darrere el mur del costat est, on hi havia l’única porta d’entrada. La gran sala meridional, reformada entre la darreria del segle XIII i l’inici del XIV, era il·luminada a llevant per una finestra única, que exteriorment presentava una llinda suportada, a banda i banda, per tres boquets superposats, tallats en cavet.
Aquesta segona sala, a la qual s’accedia per una escala o passadís exterior del costat de ponent, era coberta amb volta de canó, segons l’única descripció de les ruïnes anteriors a la rehabilitació del 1870, deguda a l’arxiver Alart. Segons el mateix autor, aquest estança era anomenada tradicionalment sala de l’homenatge.
Aprofitant la inclinació natural del terreny, hi ha, sota les dues sa les principals descrites anteriorment, dues sales cobertes amb volta de mig punt, en dos nivells.
Unes prospeccions recents permeten precisar que l’aparell primitiu, visible sobretot a la paret de migdia de la sala del segon nivell, coberta amb volta, era de còdols disposats en espina de peix. El mateix aparell de pedres d’esquist es retroba a la base de la muralla meridional (d’un gruix de 3 m) i a la paret nord de la gran sala. Ambdues parts de l’edifici, pel parament, s’han de considerar amb la mateixa datació del castell, entre els anys 988 i 990.
Exteriorment la muralla meridional presenta dos aparells superposats al damunt del primitiu. Fins per sobre de les finestres s’hi troben carreus de pedra calcària, i a la part superior, hi col·locaven pedres d’esquist exclusivament. La mateixa superposició es pot observar a la muralla occidental del castell, la més elevada. Els angles nord-oest i sud-oest són, com els de la façana de llevant, construïts amb carreus de pedra calcària.
La part de ponent del castell potser feia ofici de torrassa. Al centre del recinte, una roca natural podria ser el fonament d’una torre de guàrdia. S’observen, al llarg de la muralla nord traces de teulats, corresponents probablement a cavallerisses.
La fortalesa vescomtal de Castellnou, malgrat les refaccions sofertes entre els segles XI-XIV, i després del segle XIX conserva gran part de la planta original, la qual es caracteritza com ja s’ha esmentat per l’absència de torres de flanqueig i d’espitlleres. (PP)
Bibliografia
- Alart, 1897, pàg. 184
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10
- Soldevila, 1971
- Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 179-200
- Buron, 1989, pàg. 227-228
- Justafré, 1990, pàssim.