Situació
Fragment de muralla del costat meridional del segon recinte, bastit amb còdols de riu i coronat amb merlets espitllerats.
ECSA - A.Roura
Millars és a la riba dreta de la Tet. El nucli antic es troba voltat per una ronda de carrers que emmarquen un recinte antigament clos, centrat pels vestigis del seu castell.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 41’ 35,4” N - Long. 2° 41’ 49,8” E.
Millars és a 17 km de Perpinyà, seguint la carretera N-116. (PP)
Història
El topònim Millars —etimològicament més relacionat amb l’existència de camps de mill que amb la suposada presència de mil·liaris romans— apareix per primera vegada el 898 en un document que esmenta una presa d’aigua (caput aquis) i el rec que, a partir d’un castellare (Sant Martí de la Riba), regava el seu territori, a la riba esquerra de la Tet, i també els de Cornellà i de Sant Feliu. Un altre document del 953, on el nom de Millars és llatinitzat sota la forma Miliaso, informa d’una altra denominació del mateix lloc, Poliano, que sembla conservar el record d’una vil·la romana (Paulianum ?).
Aquest mateix document i d’altres dels anys 950, 968, 1011, 1043 testimonien l’existència in Villa Milliarii, Miliarium, o Villa de Miliarios, d’un important alou de Sant Miquel de Cuixà.
A mitjan segle X, un tal Riculf posseïa a Millars un alou que comprenia cases, cortals, terres, horts, garrigues i vinyes, el qual transmeté a la seva filla Ranlo, esposa d’Adroer, que molt probablement ha deixat el seu nom a la fortalesa de Caladroer, al municipi de Bellestar de la Frontera (Fenolleda). Aquest el bescanvià per un altre (potser el domini de Caladroer) als germans Isarn i Esteve. Aquest darrer donà o llegà, a l’inici del segle XI, la seva part al comte Guifré de Cerdanya, el qual el 1007 la donà a Sant Martí del Canigó. A la mort d’Isarn (1027), el seu fill Esteve Isarn, hereu de l’altra meitat, va endegar un plet per recuperar l’alou, però el va perdre. Segons tots els documents de l’època que mencionen Millars, resulta que el territori aleshores estava dividit majoritàriament o potser totalment entre propietaris alodials (o lliures).
Nogensmenys, a partir del segle XII hom veu aparèixer els primers senyors coneguts del terme, començant per Artau de Castellnou (1115-1164), tercer fill del vescomte Guillem-Udalgar III, el qual s’intitulava Artau de Millars el 1157 i posseïa igualment la senyoria de Nefiac. El 1163 la senyoria de Millars era repartida entre Pere de Domanova, espòs d’Ermessenda de Millars, i Ramon de la Torre. El seu fill Udalgar s’intitulava Udalgar de Millars en un document del 12 d’agost de 1167, en el qual prestava jurament de fidelitat pel castell i lloc de Millars, al rei Alfons I, contra qualsevol, a l’exempció de Ramon de la Torre i els seus successors.
A la darreria del segle XIII, la branca dels Castellnou-Millars posseïa encara la senyoria de Nefiac, mentre que la de Millars sembla que aleshores era detinguda en consenyoria per Pere Ramon de Millars i Ramon II de la Torre (que devien ser segurament els fills de Ramon I de la Torre).
El 1211, Ponç IV de Vernet, senyor de Vernet, Torrelles, Talteüll, Vingrau, etc., estava en possessió de la meitat del castell de Millars, bé per adquisició o bé a través de la seva esposa, descendent potser del casal de Domanova-Millars. L’any 1260, el seu fill i hereu, Ponç V, detenia la consenyoria de Millars amb Guillem Hug de Serrallonga, posseïdor de l’honor de la Torre, probablement a través de la seva esposa Giralda. Aquest sembla haver-se’n desfet poc després, car no se’n fa cap menció en el seu testament del 1267.
El 1267, Ponç V, amenaçats els seus béns per un procés inquisitorial, bescanvià totes les seves senyories del Rosselló, entre les quals hi havia Millars, amb el comte Ponç Hug d’Empúries, en canvi de la vila i territori de Cadaqués, per bé que es va reservar el dret d’usdefruit, fins a la seva mort, de la senyoria de Millars. Morí a l’inici de l’any següent i el comte Hug, fill de Ponç Hug, vengué els seus drets sobre Millars, per 50 000 sous de Malgona, a l’infant Jaume d’Aragó, futur rei de Mallorca, el qual confirmà, l’I de febrer de 1271, els privilegis dels habitants, afegint-hi alguns altres en senyal de “joiós adveniment”. Des d’aleshores, Millars quedà sota la senyoria directa de Jaume II de Mallorca, el qual feu redactar el capbreu del 1294, on són detallades totes les terres que tenen els habitants de Millars. D’acord amb l’estudi fet per J. Reynal d’aquest capbreu de la població de Millars, en aquell moment, en aquesta vila, d’una banda hi havia el castrum o vila vella, que incloïa la cellera, on es guardaven els cereals, l’església i la fortificació; de l’altra banda hi havia dos veïnats, l’un destinat a l’habitació i l’altre al comerç. Per a comunicar la vila vella amb els barris exteriors hi havia dos portals: el Portalet, el principal, i el Bon Portell o Portell de l’Anglada. La vila o barri exterior sols era protegida per la riera del molí, al sud. El veïnat del mercat, sembla que també sols restava protegit per un vall. En aquest moment del final del segle XIII, prop de la plaça, situada al costat del portal del Portalet, hi havia el forn banal, l’hospital, les “botigues”, etc.
El 14 de setembre de 1335, Jaume III de Mallorca donà la vila en franc alou a Bernat de So (promogut en la mateixa ocasió a vescomte d’Évol), reservant-se solament l’alta justícia. Bernat II de So, fill cabaler del precedent, hereu de la senyoria de Millars des del 1337, se sotmeté a Pere el Cerimoniós el 1343, la qual cosa li permeté conservar els seus béns fins a la seva mort, sobrevinguda entre el 1383 i el 1385. Conseller i majordom de Pere IV, és autor d’un remarcable poema occitano-català, La Vesió en somni.
A la seva mort, la senyoria de Millars degué tornar al domini reial, car el 5 de setembre de 1387, el rei Joan I la concedí, aquesta vegada amb l’alta justícia, al seu estimat conseller Ramon de Perellós, segon vescomte de Rodà, intitulat una mica més tard (3 de febrer de 1391) vescomte de Perellós. Des d’aleshores, Millars formà part d’aquest nou vescomtat, juntament amb Sant Martí de la Riba, Perellós, Nefiac, Reglella, Sant Marçal, Montner i Ceret. Coincidència curiosa, Ramon de Perellós, successor de Bernat de So, fou també autor d’un poema moral en llengua catalana, inspirat per la mort sobtada del seu benefactor i amic el rei Joan I: Viatge al Purgatori de Sant Patrici (1398), el qual conegué un èxit remarcable.
La senyoria de Millars quedà a mans dels seus descendents fins el 1592 —amb diverses interrupcions per les confiscacions de Lluís XI, entre els anys 1462 i 1493, i després pels processos entre diversos hereus entre el 1494 i el 1572—. Rescatada el 1595 per Alexis Albert, titular dels drets hipotecaris que es remuntaven al segle precedent, fou transmesa al seu fill Felip Albert (1615-1662) primer i, després, a la seva filla Francesca, monja a Barcelona (†1683). D’aquí passà al baró de Montclar (†1690), espòs de Joana de Ros (†1714), a la seva filla Teresa, marquesa de Rebé (†1719), i finalment a Esteve de Blanes (†1741), a favor del qual fou erigida en marquesat per Lluís XV (octubre del 1719). El seu fill, Joan-Esteve de Blanes (†1764), la deixà a la seva esposa Maria-Àngela Delpàs de Sant Marçal, vídua als 31 anys. Aquesta hagué d’emigrar a Espanya el 1793 i morí a Barcelona en una situació gairebé d’indigència. (PP)
Recinte murallat
Del castell de Millars, en queden encara unes restes prou importants al centre del poble, datables del segle XII al XIV, dins l’àmbit del que fou el primer recinte de muralles. En el primer pis de la fortalesa destaca entre d’altres una gran sala amb volta de canó seguit i un portal. A part el castell, a Millars hi ha restes de l’existència de dos recintes emmurallats: un de proper a l’església i l’altre, més ampli, situat a ponent d’aquest primer.
El primer recinte podia fer aproximadament uns 100 m de diàmetre; se’n conserven bàsicament uns panys de mur al sector septentrional. Incloïa, a més de l’església, el castell, situat a l’oest d’aquest edifici. Els fragments de muralla conservats al nord són formats per un tram de murada i per una bestorre; l’aparell és format per còdols de riu.
El segon recinte, amb una forma arrodonida, situat a ponent del primer, té una longitud —de nord a sud— d’uns 280 m i una amplada màxima d’uns 200 m, des del clos primitiu fins a les muralles occidentals. Al nord i a l’oest es conserven alguns llenços i algunes torres semicirculars. Allà on es conserva més bé aquest segon recinte és, però, al costat meridional: del Portal de Vilafranca, força refet, cap a l’est. El mur és també fet amb còdols i acabat amb merlets foradats per espitlleres. (JBM)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol II, doc. 794, pàgs. 279-280
- Reynal, 1985, pàgs. 51-58
- Bayrou-Castellví, 1987, pàgs. 204-205.