Vila medieval i castell de la Selva del Camp

Situació

Façana nord del castell, erigida sobre un alt marge.

ECSA - J. Bolòs

La vila de la Selva del Camp es troba en la zona de contacte del Camp de Tarragona i els primers contraforts de la serra de la Mussara. Les restes del castell són al costat de l’església parroquial de Sant Andreu, al nord-oest de l’antiga vila closa.

Mapa: 33-17(445). Situació: 31TCF439645.

Per a arribar a la Selva del Camp des de Reus, cal prendre la carretera C-240 que mena a Montblanc. (CPO)

Història

El lloc, amb la seva denominació primitiva (villa Constantino), és conegut des de l’any 1149. Hi ha qui ha considerat que podria tenir un origen anterior, sarraí, bé que aquesta suposició no s’ha pogut provar. La villa Constantina rebé una carta de poblament l’any 1164 atorgada per l’arquebisbe Hug de Cervelló, senyor del terme. En aquesta carta el prelat concedí als habitants de la vila la lliure possessió dels seus béns, sense cap tipus de cens i exacció, bé que es reservà les seves dominicatures, el forn, la ferreria i els delmes i les primícies. En aquest document es descriuen els límits del terme. Les referències documentals del castell de la Selva del Camp són una mica més tardanes. No apareixen fins al segle XIII i són molt nombroses durant el segle XIV.

En un primer moment la senyoria sobre la vila i el terme fou de l’arquebisbe, com acabem de veure, però al final del segle XII ja apareix en mans del paborde, una dignitat del capítol de Tarragona. Així consta en la butlla del papa Celestí III de l’any 1194.

La vila de la Selva del Camp conegué un ràpid creixement a la segona meitat del segle XII i durant el segle XIII. En aquesta darrera centúria ja es documenta la “vila nova” o raval que sorgí al nord-oest de la població, fora del nucli original, entre aquest i el castell. Paral·lelament nasqueren les institucions municipals, els rudiments de les quals es posaren el 1208, any que el paborde, senyor de la població, instituí dos prohoms encarregats d’assessorar el batlle. Com moltes altres viles capdavanteres del Camp, al segle XIII ja s’hi documenta una comunitat jueva.

A l’inici del segle XIV la vila esdevingué la seu de la Comuna del Camp, una institució que agrupava la majoria de pobles i viles del Camp de Tarragona i que tenia com a objectiu defensar els seus interessos comuns, especialment d’ordre fiscal, enfront de l’arquebisbe, senyor eminent del Camp. Sens dubte, en l’elecció de la vila de la Selva com a capital de la Comuna del Camp tingueren un paper rellevant, a més de la seva situació geogràfica, el creixement demogràfic i urbanístic de la vila i el desenvolupament de les seves institucions municipals al llarg del segle XIII.

Al començament del segle XIV també es documenta un conflicte que hi hagué entre els veïns de la part alta del poble i els de la part baixa sobre l’ús de la sèquia o rec que travessava el poble, enfrontament que s’acabà gràcies a una concòrdia imposada pel paborde Guerau de Rocabertí el 1327.

L’actual recinte murallat de la vila, gòtic, del qual resten força vestigis, es feu en bona part arran de l’ordre del rei Pere III de l’any 1363 de reforçar les defenses de la vila.

Hom coneix diversos inventaris del castell de la Selva en aquesta època, gràcies als quals es té constància de les dimensions del castell, com també de les estances principals i de l’aixovar que hi havia. Entre les funcions destacables del castell es trobava la de graner; era el lloc de recollida dels fruits del delme i també disposava de grans cups per a la verema. A més de ser un punt de guaita i de defensa, també tenia presó i sobretot era una de les residències principals del paborde, lloc on es feia el jurament d’homenatge i fidelitat al nou paborde un cop aquest havia pres possessió de la senyoria de la Selva.

El domini del paborde sobre la Selva i la seva residència sovintejada al castell s’allargaren fins al 1410, data en què la pabordia quedà suprimida i les seves rendes foren distribuïdes entre les dignitats del capítol. L’any 1412 el domini directe sobre el castell i la vila de la Selva del Camp s’atribuí a l’arquebisbe. A partir d’aquesta època el nou senyor, l’arquebisbe, freqüentà menys el castell i la vila i d’ençà del segle XVII només hi solia anar a prendre’n possessió quan era nomenat.

Al final del segle XVI i al principi del segle XVII, amb la construcció de la nova església parroquial, bona part de l’antic castell va desaparèixer.

La senyoria de l’arquebisbe sobre la Selva del Camp durà fins a la desamortització del segle XIX. A partir de llavors el castell passà a tenir diverses funcions (escoles, caserna de la guàrdia civil). (RMG)

Nucli urbà

L’urbanisme de la vila de la Selva del Camp, que té l’origen en l’època romànica, és força regular, fet no gaire usual en la major part de les poblacions catalanes medievals, però que, en canvi, trobem en moltes altres viles d’aquesta regió del Camp de Tarragona. En aquesta població l’eix principal és l’anomenat Carrer Major, que parteix la vila de nord-oest a sud-est. En un extrem d’aquesta via central, al sud-est, hi devia haver el portal del camí de Tarragona, i a l’altre, al nord-oest, el portal que s’obria al camí del castell i que menava a les muntanyes de Prades.

D’aquest Carrer Major en sortien, com en l’espina d’un peix, diversos de laterals, molt llargs, a banda i banda. A la banda del nord hi havia els carrers dels Ollers, de l’Hospital, de la Font, del Fora Nou o de Sensmudaina. A la banda meridional s’estenien, paral·lels, els carrers de les Clavegueres, del Pou de la Vila, del Forn d’Avall, de la Peixateria o bé de la Gentil i el Vellet, que, si fa no fa, es corresponen amb els carrers esmentats més amunt, situats a l’altra banda del Carrer Major. És molt possible que la creació d’aquesta estructura tingui l’origen en el moment de la concessió de la carta de poblament de l’any 1164. Potser, en algun moment, algun d’aquests carrers transversals tingué el paper d’eix secundari i s’acabà a banda i banda en sengles portals, oberts a les vies que portaven cap a Almoster i Reus o bé cap a Alcover. El portal que hi ha a la banda nord-est, al final del carrer del Forn Nou és, però, molt tardà.

Més enllà d’aquest centre ben organitzat, la xarxa de carrers ja és més desordenada. Pot ser que correspongui al raval de la Vilanova, creat al segle XIII. A l’extrem nord-oest d’aquest raval hi havia el castell. Als darrers segles medievals, el conjunt de la vila closa original i d’aquesta vila nova fou tancat rere unes muralles, en part potser herència de les primitives i en part creades de bell nou. En aquest moment, ja tardà dins l’edat mitjana, es degueren fer nombroses bestorres, com les que encara es poden veure a l’extrem meridional o muralla de Sant Rafael o bé al sector sud-oest, a banda i banda de la plaça de la Palla.

En aquesta època sabem també que hi havia un rec o sèquia que passava per dins de la població i que fou el motiu de certs enfrontaments, a l’inici del segle XIV, entre els veïns de la part alta i els de la part baixa de la vila. Aquest rec podia ja existir en un moment anterior. Certament, cal cridar l’atenció sobre el fet que trobem també una organització semblant en moltes altres poblacions del Camp de Tarragona, com ara Alcover o Montbrió, on hi ha sengles carrers del Rec.

En el moment de la construcció de les muralles gòtiques, el castell passà a fortificar l’extrem de la zona closa rere els murs. (JBM)

Castell

Planta del castell, a escala 1:400, amb indicació de les parts més antigues.

Diputació de Tarragona i Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya - E. Subias

Actualment, a la zona del castell, des del carrer, es pot veure sobretot un llarg pany de mur de la façana septentrional i un portal, obert a la banda sud-oest. A l’interior d’aquest espai, en fer-hi, a mitjan anys vuitanta, unes excavacions arqueològiques, hom descobrí uns murs que tancaven, als costats nord, est i sud un espai amb una planta rectangular. Aquests murs, que segons els que ho excavaren són fets amb opus emplecton, tenen un gruix d’una mica més d’1 m i clouen una superfície que fa, a l’exterior, 20 m de llarg —d’est a oest— per 7 d’ample. Aquesta construcció original ha estat datada al segle XII.

En el mateix segle i sobretot en els segles immediatament posteriors s’afegiren a aquesta torre o castell primitiu moltes altres construccions, en especial el llarg llenç de mur, que hem esmentat més amunt, que té una longitud d’uns 35 m, situat 10,5 m més al nord d’aquesta construcció primitiva. D’aquest llarg mur surt una paret a l’est que enllaça amb l’edifici original i un mur a l’oest, amb una longitud de 24 m, que acaba a l’extrem meridional amb la porta d’accés. Més cap al sud comença l’espai ocupat per l’església parroquial de Sant Andreu, la construcció de la qual al final del segle XVI degué representar la destrucció segurament de la part de migjorn d’aquest segon recinte, que potser tenia una planta quadrada. La façana més ben conservada d’aquest recinte exterior és, com hem dit, la situada al nord. Té una alçada d’uns 6 m; ara resta, però, sobre un marge que fa que encara sembli més alta. A la banda oriental d’aquest llarg pany de mur s’obren quatre finestres d’esqueixada doble, de mida força gran i fetes amb carreus ben tallats. La resta del mur és fet amb pedres menys treballades, però ben arrenglerades. Els caires de la façana també són fets amb carreus ben escairats. Per les seves característiques, hem de considerar aquest mur perimetral exterior una construcció almenys del segle XIII o potser, fins i tot, com la daten els que han fet l’excavació, del segle XIV, molt posterior, per tant, al cos que hi ha al seu interior.

Interior del castell després de les excavacions del 1986.

Diputació de Tarragona i Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya - E. Subias

A la vila de la Selva del Camp trobem un molt bon exemple de població organitzada de bell nou en època romànica, en relació amb un eix longitudinal. En augmentar la població, en època gòtica, es feren unes noves muralles, que no ens han d’amagar, però, l’organització primitiva. D’altra banda, les restes del castell, malgrat llur estat de conservació, són prou importants per a merèixer una restauració que permeti un més bon coneixement d’aquesta fortificació i la possibilitat de poder valorar la importància que havia tingut per a la població. (JBM)

Excavacions arqueològiques

Durant els mesos de juliol i agost de l’any 1986 es feu una excavació arqueològica al castell de la Selva del Camp, sota la direcció de l’arqueòloga Eva Subias. La intervenció formava part d’un programa més ambiciós de recerca arqueològica i del patrimoni arquitectònic impulsat mitjançant un conveni entre la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona. En aquesta campanya, que no tingué continuïtat, es procedí bàsicament a la neteja de l’àmbit del castell i es descobrí una estructura rectangular del segle XII, que sembla el nucli originari del castell, de la qual ja s’ha fet esment en descriure les restes de la fortalesa. Es van excavar també tres habitacions més modernes, una de les quals se sobreposava a la torrehabitació del segle XII. En una s’hi va trobar un nivell d’enderrocs del segle XIX, en l’estrat de freqüentació ceràmica de reflexos metàl·lics (segle XVI) i en els estrats de rebliment no s’hi van trobar materials. En una segona habitació es procedí també a excavar només fins al nivell de freqüentació, tot i que també s’excavà la trinxera de fonamentació d’un dels murs. En un àmbit separat d’aquesta mateixa habitació es trobà un estrat d’abandonament del segle XX i un terra de rajoles, i per sota un altre estrat de freqüentació i un paviment de còdols que s’abandonà al segle XVI. Finalment, la tercera habitació objecte d’excavació donà un estrat superficial modern, del segle XX, un paviment sense datar i a sota un estrat de rebliment que contenia material modern. Hi havia també un estrat amb materials del segle XVI, per sota del qual hom topà amb un nivell de freqüentació que no s’excavà. (ESP)

Bibliografia

Bibliografia sobre la vila

• Font I Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 70, pàgs. 114-115 i doc. 125, pàgs. 182-183
• Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 167-173
• Fort, 1975, pàssim
• Pié, 1984, pàssim
• Subías, 1986
• Mazaira, Miró, Rovira, Subías, 1987, vol. II, pàgs. 208-216
• Ramos, 1993, XII, pàgs. 92-93.

Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques

• Subías, 1986
• Mazaira, Miró, Rovira, Subías, 1987, vol. II, pàgs. 208-216.