La història de la casa i dels seus estadants
Mont-rodon és el nom d’un serrat de forma arrodonida, esmentat des del 1076 com a límit de la parròquia de Sant Genís de Taradell, i que al principi del segle XII va prendre la domus o casa forta construïda al seu vessant nord. La família de cavallers que l’habitava és documentada a partir del 1128, any en què signen en documents expedits pel senyor del castell de Taradell, que els havia confiat la defensa i batllia d’un ampli sector del terme. El senyor del castell de Taradell els va assignar per a la seva manutenció part del delme de Taradell i un quartó dels delmes de Tona i de Gurb. Per això havien d’ajudar o formar part de la seva mainada i aportar-li dos muls aparellats per a la guerra sempre que el rei convocava l’host general a Catalunya.
El casal, perfectament conservat i restaurat a partir del 1982, es dreça enlairat sobre la riba esquerra del Gurri, a la part sud de la plana de Vic, i centra una quadra o territori autònom d’1,2 km2, adscrit des del 1840 al municipi de Tona i que forma un enclavament dins del de Taradell. La domus i la capella de Santa Maria que li fa costat són amplament documentats des del 1154.
Secció longitudinal i planta del pis noble de la casa.
J.Segalés, 2003
La família començà a destacar amb el fadristern Guillem de Mont-rodon, que fins el 1203 formà part del seguici del rei Pere I. El 1203 va entrar a l’orde del Temple, on després de diferents càrrecs en fou elegit mestre de Provença, Catalunya i Aragó (1212-20). Aquest temps coincidí amb la minoria d’edat i la tutoria del petit rei Jaume I, que fou confiada als templers i en concret a Guillem de Mont-rodon, que guardà i formà l’infant a Montsó entre el 1214 i el 1217, com diu el mateix rei Jaume en la seva crònica. Després el rei el nomenà responsable d’endegar la hisenda reial entre el 1220 i el 1225.
Durant els segles XII-XIV s’anà enfortint la presència activa dels Mont-rodon en la vida comarcal, emparentant amb altres famílies de la petita noblesa, fins a arribar a Bernat I (1265-1338), que inicià la llista dels Mont-rodon que sovint van ser veguers d’Osona i del Ripollès i van tenir una segona residència i casa a Vic. A partir del segle XV tingueren també un dels càrrecs d’algutzir reial i residència a Barcelona.
La família, des del segle XII, va tenir sempre un fill canonge de Vic, i amb Arnau, germà de Bernat I, s’introduïren a la seu de Girona, d’on Arnau va ser canonge, almenys des del 1312, any en què se li encarregà vetllar per les obres de renovació de la capçalera de la catedral. Arnau fou bisbe de Girona entre el 1335 i el 1348 i fou ell qui el 1347 inaugurà la nova capçalera gòtica i qui erigí la capella dels Quatre Sants Màrtirs de la catedral, on també instaurà el culte a sant Carlemany, per al qual va fer fer una famosa escultura atribuïda a Cascalls. El seu nebot, Bertran, també canonge i després bisbe de Girona (1374-84), va ser el qui completà el ric treball escultòric d’aquella capella i va fer construir les tombes, encara existents, d’ell i del seu oncle Arnau.
El prestigi de la família va fer que el 1445 obtingués de la reina Maria un privilegi pel qual posà el casal i les seves terres sota protecció reial i la jurisdicció superior del veguer d’Osona. Això va ser causa de lluites amb el senyor de Taradell, que hagué d’acatar la decisió reial, no sense abans haver atacat i espoliat el casal. Així naixia la quadra de Mont-rodon, de la qual els seus senyors tingueren només la jurisdicció civil.
La família aprofità l’ocasió per a refer el casal, transformant-lo de fortalesa medieval romànica en petit palau residencial. L’obra es volia iniciar, i de fet es va començar, vers el 1447, segons un judici contra el remença Andreu Pladevinyaclosa, un dels pagesos revoltats en la primera commoció dels remences a Osona (1447-50); aquest, per la quaresma del 1447, cremà bigues i cabirons preparats per a “la gran obra que es volia fer al casal de Mont-rodon”. Les obres s’havien acabat a mitjan 1452, any en què es van pagar als mestres i picapedrers Joan Lafont i mestre Gerald els darrers albarans per l’obra que havien fet a Mont-rodon. D’ambdós es diu que eren del regne de França i estaven establerts a Vic; en concret, Joan Lafont era de la parròquia de Bar.
El desmantellament del qual fou objecte el casal el 1719, en represàlia contra el seu propietari, Francesc Sans i de Miquel, casat amb la pubilla Maria de Mont-rodon i destacat militar austriacista, i abans ja les obres que s’hi feren el 1626, van capgirar els murs laterals i el teulat de la casa. Aquest, inicialment, deixava descobert el petit pati interior, per on puja la gran escala.
Del segle XVIII en endavant, el casal fou una simple masoveria i s’hi feren altres reformes que van acabar per desfigurar la distribució original de l’interior de l’edificació, recuperada en bona part arran de la moderna restauració.
El casal gòtic
L’obra del segle XV afectà gairebé dos terços del casal, començant per la magnífica façana de migdia. Aquesta està presidida per un portal d’arc semicircular de llargues i estretes dovelles, ampliades encara per un segon arc que els dona més esveltesa. El portal, més enlairat que el sòl, té accés per una ampla escala, que substituí un antic pont esmentat el 1630; al cim de la dovella central hi ha esculpit l’escut de la família i, a sobre, fent eix amb ell, hi ha una finestra coronella biforada que il·lumina la cambra dels senyors, partida per una esvelta columneta que separa els dos arcs trilobats. La columneta, com les de la resta de finestrals, té la base i el capitell treballat de tipus estàndard d’època gòtica avançada. Sobre el portal i la finestra hi ha un matacà, amb una petita espitllera central, sostingut per tres sòlides cartel·les de pedra treballada.
A la part sud-oest de la façana destaca una altra gran finestra coronella de tres seccions partida per dues esveltes columnetes, amb llindes d’arcs trilobats, més oberts que els de l’anterior finestral. Sota seu, entre els festejadors, hi ha una espitllera.
Als sectors laterals del cos que integra la façana gòtica s’obren finestres de la mateixa mida, proporció i estructura que les que tenen més properes, però només de dos segments, totes amb les columnetes amb capitells i bases idèntiques.
La façana s’acaba amb un seguit de finestres rectangulars que no són altra cosa que antics merlets, car no tenen llinda i en el coronament del mur que les separa hi ha una cartel·la per banda amb els solcs per a sostenir els eixos d’antics batiports.
Tots els murs són de maçoneria de pedra irregularment tallada, llevat dels dos angles de la façana fets amb pedres grosses, ben tallades i disposades harmònicament.
A la part superior de cada angle de la façana hi havia dos grans matacans, trets el 1719 seguint les ordres que dictà Felip V per desmantellar moltes fortaleses de Catalunya. El de l’angle sud-oest ha estat refet recentment. Del de la part oposada només resten les set grans cartel·les que el sostenien a tocar de l’actual ràfec del teulat. Això evidencia que la part sud de l’edifici inicialment no estava coberta amb teulat sinó amb un terrat darrere els merlets que comunicava els dos grans matacans; d’aquests, el de l’angle sud-est devia estar més enlairat formant una petita torre o torrella.
Façana principal del casal, obra bastida pels mestres francesos Joan Lafont i Gerald entre el 1447 i el 1452.
ECSA – A.Anguera
A l’interior, l’edifici conserva en part l’estructura original de casal senyorial, reestructurat en fer l’obra gòtica i modificat en les reformes posteriors. Consta d’una gran entrada, on s’obre l’escala que baixa a les cambres romàniques del nivell inferior i a un sector poc il·luminat que ocupa la part sud-oest de la façana. Enfront del portal comença una petita escala que dona a un replà, on s’inicia l’escalinata que condueix a la planta noble i que abans era en un petit pati descobert. En el primer gran replà, un xic més enlairat que l’entrada, hi ha la cuina, que un arc rebaixat, molt ample, divideix en dos sectors, l’un amb una llar de foc i el forn i l’altre amb una antiga aigüera encastada al mur. A la part de llevant d’aquest mateix nivell s’obren tres cambres amb teginat senzill, refet modernament, i sense cap altra característica que el finestral de la cambra central, d’època romànica.
La part de l’interior més notable i genuïna d’època gòtica és la planta principal o noble, on destaca, al sector sud-oest, la gran sala que ocupa la major part de l’espai anterior de l’edifici. Està coberta amb un teginat de cassetons i embigat, del segle XVI, sostingut per cartel·les de pedra treballada. La resta de la part davantera o sector nord-est l’ocupa l’antiga cambra dels senyors, que és il·luminada per dos finestrals biforats. Té un teginat sostingut per cartel·les de fusta treballada, aquestes originals, no així el teginat, que s’ha refet modernament. La resta de la planta principal –sector de llevant i angle nord-oest– ha estat molt modificada i no conserva les divisions originals. El mateix es pot dir del pis superior, ara golfes, de diferents nivells, on es pot veure l’actual coberta de quatre vessants, fruit de la moderna restauració, una obra de mèrit arquitectònic que assegura l’estabilitat dels murs.
En conjunt, el casal de Mont-rodon és un edifici on la part gòtica s’agermana amb notables elements de l’antiga domus d’època romànica, ara convertit en un petit museu de mobiliari antic i altres obres d’art.
Bibliografia consultada
Pladevall, 2001.