Els molins fariners de la Vila són extramurs de Montblanc, a 1 km cap a llevant i dins la partida de Vila-salva, a la vora dreta de l’Anguera, poc abans que conflueixi amb el Francolí. Ben a prop seu hi havia l’assentament medieval de Duesaigües o Vila-salva, nucli primigeni de Montblanc que s’acabà abandonant definitivament al segle XIV. Tant el 1155 com el 1163, els privilegis montblanquins esmenten molins, però arquitectònicament els molins de la Vila que han arribat als nostres dies són posteriors, del segle XIII i la primeria del XIV.
Es tracta de dos casals de molins fariners: el molí de la Volta, que és el més gran i ben conservat, i el Molí Xiquet, ruïnós i situat a uns 25 m del primer. Sembla que, des dels segles medievals, ambdós havien estat de la Vila o govern municipal. L’any 1691, els vengué a la comunitat de preveres de Santa Maria de Montblanc. Durant la major part del segle XVIII vagaren (és a dir, no funcionaren) i, el 1782, consta que eren “derruïts”. El molí de la Volta fou recuperat posteriorment, perquè el 1846 funcionava, però al cap de dos anys restà inútil. El 1985, els molins de la Vila foren comprats pel Museu Arxiu de Montblanc. S’hi van fer obres de restauració i consolidació i, el 1994, foren inaugurats com una secció monogràfica del Museu. El 2003 la Generalitat incoà expedient per a declarar-los Bé Cultural d’Interès Nacional.
El molí de la Volta és un magnífic exemple de molí fariner medieval tardà. Estigué associat a la necessitat de proveir de cereals panificables una població creixent i integrat en un sistema hidràulic del qual formaven part altres molins fariners o drapers, com els que compartien a la vora del Francolí, l’any 1316, el rei, el castlà i el monestir de Vallbona. Aquesta notícia apunta un significatiu control feudal de les infraestructures hidràuliques montblanquines. No és documentada la construcció i el sistema d’explotació d’aquests molins als segles XIII-XV. Un document del 1320, emperò, referit a la inundació de Vila-salva, precisa que aquesta partida era de domini del rei, la qual cosa pot abonar la hipòtesi que fos una iniciativa acordada entre el senyor (el rei) i el govern municipal. Les terres del terme de Montblanc que envolten els molins de la Vila eren de regadiu.
Casal del molí de la Volta, amb els quatre desguassos i sengles espitlleres del mur de llevant.
ECSA – G.Serra
Secció del molí de la Volta i planta de la sala de moles. Escala 1 / 250.
SPAGC / MAM, 1944
El molí de la Volta és molt singular per la seva morfologia i també perquè conserva la major part de l’estructura constructiva hidràulica original, sobretot la que correspon a la bassa i al casal. L’ús intensiu de què eren objecte els molins fariners, amb danys i adobs molt sovintejats, i la seva llarga seqüència històrica de funcionament, que afavorí la incorporació de reformes, fan que se n’hagi desdibuixat molt la fesomia original. Al molí de la Volta aquests condicionaments afecten, sobretot, la part mecànica i el que fou l’estatge del moliner.
Mitjançant un rec –no es coneixen traces de la resclosa o peixera–, l’aigua del Francolí era conduïda a la bassa del molí, que és situada davant el mur de ponent del casal, a un nivell més alt que els cacaus, com és corrent, a fi d’aconseguir una pressió més intensa. Es tracta d’una gran bassa (1 150 m2) bastida amb carreus de pedra picada molt ben tallats, a semblança del casal, de la qual actualment ha estat recuperada una part petita. És un molí de rodes horitzontals i de cups. L’aigua era conduïda als rodets mitjançant quatre cups o pous cilíndrics verticals, situats a l’extrem de la bassa i emmarcats per quatre arcades, tres de les quals són apuntades. D’aquesta manera, la pressió exercida era força més gran, amb la contrapartida de necessitar-se molta més aigua. És per això que les basses d’aquests molins tenien més capacitat.
El casal és una construcció de planta rectangular i molt ferma, de 88,80 m2. La porta d’entrada, d’arc adovellat de mig punt, és al mur nord i un xic descentrada a l’esquerra. Té una espitllera estreta al damunt i a la part més alta hi ha fragments d’un parament diferent, molt més matusser, que correspondria a una planta afegida al casal i avui inexistent. Al mur sud hi ha una altra porta, també de mig punt, que es trobava tapiada en restaurar l’edifici, la qual donava accés a un cos afegit al casal.
Els murs de llevant i de ponent són molt més gruixuts. Marquen la direcció de l’aigua en la seva circulació des de la bassa al rec de sortida, un cop accionats els rodets. A la banda del mur de ponent hi ha els quatre pous o cups verticals, a través dels quals l’aigua de la bassa arribava als rodets. Al mur de llevant hi ha les obertures dels quatre desguassos. Al soterrani tenen volta plana i, a la façana i al mur, arcs i volta apuntada. Aquest mateix mur té quatre espitlleres centrades a l’eix dels arcs dels desguassos, les quals són molt altes i estretes a fi de condicionar-ne ben poc la solidesa.
L’obrador o sala de les moles té una gran volta apuntada de 6 m d’alçada que dona nom al molí. Les moles o molins són situades, entrant al casal, a mà dreta, a la paret de ponent, damunt un replà. Era un molí de quatre moles, és a dir, tipològicament situat a la banda alta del que era el tipus mitjà de molí de l’època (d’un a quatre molins o jocs de moles). Un d’aquests quatre molins ha estat refet completament, mentre que dels altres tres se n’ha reconstruït la part inferior situada als cacaus. Es conserven fragments de dos farinals fets amb lloses de pedra. De cap a cap i sota les espitlleres del mur de llevant hi ha una línia d’encaixos d’un antic sostre o empostissat. D’altra banda, la volta, tocant al mur sud, presenta una obertura i alguns esglaons per a accedir a la coberta. Es tracta de testimonis de reformes i d’un altre agençament de la nau que resulten de lectura dubtosa. El terra presenta un enrajolat modern, i molt probablement el sostre del soterrani no és l’original. El casal, com la bassa, té uns paraments molt ben fets amb bons carreus de pedra picada, alguns dels quals porten senyals de picapedrer. La coberta desguassa mitjançant quatre gàrgoles llises situades al mur de llevant. Abans de la restauració, a la coberta hi havia fragments de murs sobreposats, més tardans, que devien correspondre a una planta superior afegida, potser destinada a habitatge del moliner.
El Francolí, la bassa del molí de la Volta, la del Molí Xiquet i l’Anguera presenten un esglaonament de nivell decreixent, clarament utilitzat per a facilitar la conducció de l’aigua i aprofitar-ne millor la pressió. La bassa del Molí Xiquet tant podia rebre aigua de la bassa del molí de la Volta com de l’Anguera.
Aquest segon molí, com recull la seva denominació popular, és bastant més petit i el seu casal es conserva fragmentàriament. Abans de la restauració del conjunt, era gairebé del tot cobert de terra, la qual cosa pot fer pensar que restà inutilitzat força abans que el molí de la Volta. Tenia dos jocs de moles o molins. A la seva bassa, que era bastant més menuda, s’hi pot veure l’ull del rec i un sobreeixidor. Al cap de la bassa hi ha els dos cups o pous a través dels quals l’aigua arribava als cacaus. El casal era de planta rectangular (60,70 m2) i, als murs de llevant i de ponent, es conserven les arrencades de dos arcs de diafragma que sostenien la coberta, avui inexistent. Conserva els dos cacaus i els corresponents desguassos, que tenen traces d’arcs apuntats. El mur nord es manté i té un gruix de 2 m. La porta era al mur sud, descentrada a la dreta i encarada amb la del molí de la Volta. Els paraments d’aquest segon molí són molt més vastos, de pedra esboscassada. Cronològicament, mentre no es disposi de més documentació escrita o arqueològica, no es pot contradir de situar-lo entre els segles XIII-XIV, com el de la Volta; però resulta versemblant la hipòtesi que fos construït algun temps abans. És força evident que un molí i l’altre, funcionalment, eren complementaris i que integraven una mateixa unitat productiva.
Bibliografia consultada
Bofarull i Sans, 1897, pàg. 16-17; Palau i Dulcet, 1931-32, vol. I, pàg. 172; Font i Rius, 1969-83, vol. I, pàg. 745-747; Español, 1980; Felip, 1987; Grau, 1989, pàg. 94-96; Gran Geografia Comarcal…, 1991-96, vol. 5, pàg. 367-371 i 374-376; Palau Rafecas, 1992, pàg. 84 i 1994, pàg. 63-64; Jardí – Juncosa, 1999, pàg. 266-267; Porta, 2000, pàg. 111-112; Blay – Clavé, 2001, pàg. 442-443; Adserias – Teixell, 2003; Solé, s.d.