La diversitat del món queda ja ben palesa si es tenen només en compte els elements i factors de la natura. La combinació de les diverses característiques físiques i biogeogràfiques configura àrees ben contrastades que es poden anomenar regions naturals. En la definició d’aquestes àrees hi tenen un paper fonamental cinc grups d’elements: el relleu, el clima, les aigües, els sòls i la vegetació natural. Cada grup reuneix fets i aspectes ben diferents. En el relleu, per exemple, es poden distingir els materials geològics, els moviments tectònics soferts (elevacions, enfonsaments, plegaments) i, finalment, les formes adquirides per l’acció dels factors geomorfològics. Els sòls, que poden passar un xic desapercebuts, són fonamentals per a explicar l’aparició i el manteniment dels vegetals i, a partir d’aquests, el desenvolupament de gran part dels éssers vius.
En realitat, tots els elements abans esmentats són al mateix temps resultat d’uns determinats fets (vegeu els mapes 2 i 3) i actuen com a factor d’unes altres realitats. En aquest sentit, el grup d’elements climàtics és fonamental: per una banda, el clima d’una àrea concreta està en relació amb la situació latitudinal, la posició respecte al continent (interior, litoral) i l’altitud del lloc concret on es dóna; per altra banda, el clima explica una part de les característiques dels sòls i, juntament amb aquests, té un paper fonamental en la formació dels diferents tipus de vegetació natural.
Per aconseguir una versió senzilla d’aquesta diversitat de regions naturals s’han escollit dos grups d’elements (els materials geològics i els resultats tectònics sobre aquests, i els tipus de vegetació natural) i un element climàtic (les isohietes). La vegetació natural és molt significativa, ja que és resultat —i, per tant, d’una forma o altra n’és expressió— de les condicions del sòl, dites edàfiques o pedològiques, i de les característiques climàtiques (vegeu el mapa 76). D’aquesta manera s’ha obtingut un ventall contrastat de zones i subzones, des de les latituds baixes, càlides i plujoses, amb selva equatorial, a les latituds altes, amb terres que mantenen una vegetació esclarissada com ara la tundra o que es mostren, més cap al nord o cap al sud, completament glaçades. Quan algun dels factors presenta un caràcter destacat i extrem es produeixen resultats excepcionals, que de vegades poden afectar superfícies ben extenses. Això succeeix, en funció de l’altitud, amb els anomenats climes de muntanya, propis de les grans serralades (els Alps, l’Himàlaia, els Andes). Llavors la vegetació natural apareix disposada, és clar, en pisos o estatges.
Dues formacions forestals dels països temperats europeus
Les terres europees de clima temperat presenten dos tipus de bosc ben diferenciats. El primer, en latituds més baixes, és el bosc mediterrani, en què predominen els arbres perennifolis, com és el cas de l’alzina (Quercus ilex) i el pi blanc (Pinus halepensis), i diverses formacions arbustives i subarbustives (garriga, màquies), que n’accentuen el caràcter esclerofil·le i xeròfil quan les precipitacions minven i la calor augmenta. En latituds més altes, amb temperatures més baixes i precipitacions superiors a les del clima mediterrani, predomina el bosc caducifoli amb alguns arbres molt característics, com ara els roures (diverses espècies del gènere Quercus) i el faig (Fagus sylvatica), que exigeix humitat i més amunt, encara, el pi negre (Pinus nigra) i l’avet (Abies alba) en formacions contínues i frondoses. En les muntanyes mediterrànies aquest bosc caducifoli apareix en l’estatge anomenat montà, entre el subalpí i el basal.
Alguns conceptes per a entendre el mapa
- Aciculifoli: que té les fulles llarges i punxegudes, com les dels pins.
- Caducifoli: dit de l’arbre o arbust que perd les fulles durant una part de l’any.
- Caledonià i hercinià: cicles orogènics propis del primari o paleozoic, el primer al final del silurià i al principi del devonià; el segon des del final del devonià al permià.
- Depressió tectònica: sector de la superfície terrestre més baix que les àrees circumdants, format per blocs enfonsats a causa de les pressions tectòniques.
- Esclerofil·le: de fulles perennes i dures, pròpies especialment d’ambients subtropicals i mediterranis.
- Escut: àrea estable de gran extensió on afloren materials geològics molt antics, precambrians.
- Estepa: praderia, i praderia amb arbusts baixos, amb un clima continental sec. Sovint s’aplica específicament a la praderia centreoriental europea i a la centreasiàtica, que és molt extensa.
- Isohieta: línia que uneix els punts d’una mateixa pluviositat en un període determinat, expressada en mm d’altura, és a dir, l/m2.
- Perennifoli: dit de l’arbre o arbust que conserva fulles verdes tot l’any.
- Pluviïsilva: selva densa equatorial, anomenada també selva pluvial o plujosa.
- Praderia: formació herbàcia, d’espècies mitjanes i baixes, pròpia de sectors continentals temperats, amb un període anual fred.
- Sabana: formació herbàcia, sovint alta i densa, de vegades amb alguns arbres (sabana arbòria), característica de zones pròpiament tropicals, amb un llarg període anual sense pluges.
- Sistema alpí: conjunt de franges de materials geològics afectats pel plegament o cicle orogènic alpí, que actuà especialment a mitjan terciari.
- Tundra: formació vegetal baixa, reptant i esclarissada, amb una coberta herbàcia discontínua i clapes de subarbustos, propis de climes molt freds.
- Xeròfil: dit dels organismes i de les comunitats propis de llocs força secs i càlids, en què l’aigua és escassa (sectors àrids tropicals, sectors mediterranis) o les plantes no la poden utilitzar (sectors molt freds, amb aigua glaçada).