L’Àfrica no és tan sols, com diuen els paleontòlegs, el bressol de la humanitat (vegeu el mapa 6), sinó també, com recorden els historiadors, els lingüistes i els antropòlegs, un extraordinari mosaic fet de pobles i cultures diferents. Aquesta gran diversitat ha plantejat molts problemes a l’hora de voler reduir-la a conjunts més o menys homogenis que en permetin una visió que vagi més enllà de les simples divisions geogràfiques (l’Àfrica occidental, l’Àfrica equatorial, etc.). Cal dir que les diferents temptatives (Frobenius i Ankermann, Herskovits, Baumann i Westermann, Maquet i Murdock, entre altres) que s’han portat a terme per a reduir-la a àrees culturals són simples aproximacions que no sempre corresponen a la realitat, per la senzilla raó que el concepte de cultura és poc operatiu per a determinar els criteris que farien un poble diferent d’un altre o bé semblant. És a l’interior d’aquestes àrees culturals que els diversos autors situen les ètnies, les tribus o els pobles anomenats sovint tradicionals.
Parlar de “pobles tradicionals” es una convenció més o menys encertada. Pel que fa a l’Àfrica és un eufemisme, correcte políticament però no des d’un punt de vista sociològic, que s’empra generalment en lloc de l’antic concepte més pejoratiu de tribu. L’oposició entre pobles tradicionals i pobles moderns no és pertinent. Tradició i modernitat no són incompatibles. Els pobles dits tradicionals han entrat en el món de la modernitat, si més no com a nacions –que és el que han estat sempre– que mantenen la seva pròpia identitat en el si dels estats moderns nascuts del colonialisme, de les independències i del postcolonialisme, i això malgrat que en aquest llarg procés han perdut la llibertat d’organitzar-se políticament, en benefici d’uns estats nació que proclamen una unitat que estan lluny de representar.
La gran quantitat d’aquests pobles o nacions fa impossible, en el marc d’aquest mapa, de presentar-ne un inventari complet. El mapa n’assenyala un petit nombre, suficient per a descobrir l’extraordinària diversitat que ofereix el continent africà. Aquests pobles o nacions són integrats en els estats que configuren el mapa polític de l’Àfrica d’avui. Com es pot observar, les seves fronteres no han respectat sempre les realitats socials, polítiques, culturals i lingüístiques preexistents a la creació relativament recent d’aquests estats.
Modernitat i creences màgiques
La lectura de certes guies, anuaris o informes que es proposen presentar el continent africà “país per país” amb les dades geogràfiques, socials, econòmiques i altres, és molt alliçonadora. En aquests documents és fàcil constatar una certa tendència a no considerar com a dada significativa l’existència d’aquelles ètnies, pobles tradicionals o nacions que configuren els diferents estats africans. Unes nacions que, abans de rebre les influències de la colonització europea, ja tenien una història (encara que no fos escrita), una manera de viure en societat i de pensar el món, i també –i potser sobretot–, la capacitat d’organitzar-se políticament seguint formes diferents: amb Estat o sense, o fent de les relacions, les estructures i la ideologia del parentesc (la segmentació, les generacions, els llinatges, les aliances matrimonials, etc.) el marc d’uns sistemes originals d’organització política.
Es podria dir que els estats africans d’avui, hereus de l’era colonial i creats seguint els diferents models europeus, assumiren la missió de dissoldre aquelles entitats tribals dins unes entitats polítiques de caràcter estatal, i transformaren uns pobles culturalment i lingüísticament diferents en unes “nacions” que feren de la unitat el valor més preat, tot adoptant com a signe suprem d’aquesta suposada unitat nacional una llengua oficial que generalment era la dels seus antics colonitzadors. Amb aquest fet tan important i tan oposat a la realitat sociolingüística d’aquests pobles es fa palès el destí d’aquests estats vers una nova cultura, la “cultura de la modernitat”. La promesa d’aquesta modernitat i del desenvolupament econòmic subsegüent és presentada com la nova força suposadament integradora cridada a substituir aquella gran diversitat d’identitats socials i culturals que formaven els pobles tradicionals. El desastre del projecte econòmic ha fet perdre la credibilitat d’aquell projecte polític.
Així a les dècades d’abans de la proclamació de les independències, en plena revolta larvada contra la colonització, l’aparició de moviments profètics més o menys mil·lenaristes com el kimbanguisme, el harrisme i el Mau-Mau prengueren la forma d’una reivindicació política, avui, la intensificació de les creences en la màgia i la bruixeria tant en el medi rural com urbà –amb tots els seus nous continguts– apareix com una forma de contestació potser més global contra el fracàs dels models implantats amb les independències. En el fons, entre aquells moviments profètics i les noves creences en la màgia i la bruixeria hi ha una perfecta continuïtat: tant les unes com les altres són l’expressió d’un profund malestar que es projecta en el món de l’imaginari seguint el fil d’un pensament tradicional segons el qual la bruixeria ha estat des de sempre una manera de pensar el desordre en la societat.