El conservacionisme

Probablement, la primera indicació d’abast mundial sobre el fet que la nostra espècie estava afectant de manera notable l’entorn viu va ser el llibre Silent Spring, de Rachel Carson (1962), que denunciava de manera poètica i colpidora els efectes dels plaguicides, en concret del DDT, sobre la fauna silvestre. Aquest va ser el veritable desllorigador del sentiment conservacionista, primer als Estats Units, i després arreu del món, per bé que hi ha insignes precursors, des de Humboldt fins a Thoreau, passant per cabdills indis i escriptors naturalistes europeus.

Com s’ha esmentat en presentar la biodiversitat (vegeu mapa 3), perilla el futur d’una munió d’espècies, la majoria de les quals són encara desconegudes per la ciència. Alguns d’aquests animals i plantes han patit l’encalç de la nostra espècie, mentre que d’altres potser sempre han estat a la corda fluixa, pel fet de tenir una distribució limitada o per altres raons.

En qualsevol cas, s’ha plantejat la necessitat de conservar, en la mesura que sigui possible, aquestes espècies, almenys les més interessants (com l’anomenada megafauna carismàtica, animals grans pels quals la nostra espècie sent atracció: felins, cetacis, rapinyaires, etc.). Quan la conservació in situ (en l’hàbitat original, mitjançant la reintroducció d’individus criats en captivitat o per altres mètodes) no és possible, hom propugna la conservació ex situ (en zoològics, jardins botànics, bancs de llavors, etc.). Es comprèn, però, que en la majoria de casos el que convé conservar són els hàbitats de les espècies. Això implica l’establiment d’àrees protegides, és a dir, de retalls de natura relativament intocats, on no es puguin dur a terme aquelles activitats que solen posar en perill la integritat dels hàbitats i de les espècies.

Hi ha diferents categories d’àrees protegides, segons el grau de protecció i si hi són permeses les activitats humanes o no. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) –avui Unió Mundial per a la Natura–, ha establert les categories següents:

• I. Reserves de la natura i reserves biològiques estrictes.
• II. Parcs nacionals.
• III. Monuments nacionals.
• IV. Santuaris de la natura i reserves de la natura gestionats.
• V. Paisatges terrestres i marins protegits.
• VI. Àrees protegides amb gestió de recursos.

Als diferents països aquests tipus d’àrees protegides poden rebre noms diferents; a més, també és molt variable l’extensió de terreny protegit: mentre que en alguns països és considerable en altres la protecció dels hàbitats i les espècies és encara anecdòtica. Sovint les àrees protegides estan zonificades (vegeu esquema).

D’altra banda, alguns espais són reconeguts internacionalment, els més importants dels quals s’han indicat en el mapa. Es tracta de les reserves de la biosfera, establertes dins el programa Home i Biosfera (MAB) de la UNESCO, iniciat el 1970, els espais humits d’importància internacional constituïts en el marc de la convenció firmada a Ramsar (Iran) el 1971, i els espais considerats en la llista del Patrimoni Mundial, categoria adoptada per la UNESCO el 1972.

Les àrees protegides han de complir unes determinades condicions: han de ser grans (hi ha una correlació positiva entre les dimensions de l’hàbitat i el nombre d’espècies que hi poden viure), han d’estar interconnectades per corredors d’hàbitat (moltes espècies es mouen sobre grans distàncies), etc.

Comprar natura

Gran part de les àrees naturals més amenaçades, les corresponents als punts calents (vegeu el mapa 3), pertanyen a països del Tercer Món; sovint, la degradació dels hàbitats i l’eliminació d’espècies estan associats a una explotació salvatge del territori, feta per a satisfer la demanda alimentària d’una població que creix molt, per a disposar de terres destinades a l’agricultura o la ramaderia controlades per empreses estrangeres o bé per a “exportar” animals salvatges.

Diferents mesures s’han posat en marxa per tal de contrarestar la destrucció dels hàbitats i l’eliminació d’espècies. Les mesures més importants són les següents:

• Deute per natura: els països creditors (gairebé sempre occidentals) dels països (gairebé sempre del Tercer Món) que han contret deutes onerosos amb els primers els condonen aquests deutes totalment o parcialment si inverteixen l’import corresponent en polítiques de protecció de la natura.
• Compra de natura: particulars i associacions adquireixen terres amb l’objectiu d’evitar-ne la destrucció i/o explotació econòmica.

A Catalunya, més recentment, fundacions com Territori i Paisatge han engegat projectes similars.

La petjada ecològica

Hom ha encunyat el concepte de petjada ecològica, que és un indicador aproximat de l’impacte que té una determinada activitat o el funcionament d’una ciutat o d’un país, o d’un dels seus habitants (petjada ecològica per capita), sobre l’entorn. A la majoria de països desenvolupats, la petjada ecològica supera les 3,5 ha per habitant. A Barcelona, el 1996 la petjada ecològica fou d’unes 3 ha per habitant: cada barceloní va necessitar al voltant de 0,5 ha de conreus, 1 ha de bosc, 0,9 ha de pastures i 0,6 ha de mar per a mantenir la seva activitat i el seu nivell de consum de recursos naturals.

La població de la ciutat de Barcelona (1,5 milions d’habitants el 1997) té en conjunt una petjada ecològica d’uns 45 000 km2, mentre que la superfície de Catalunya amb prou feines arriba als 32 000 km2. Càlculs similars expliquen ben clarament l’explotació que les ciutats fan de l’entorn no urbà i la que els països desenvolupats fan sobre els subdesenvolupats. Si aquestes consideracions semblen més econòmiques que ecològiques, només cal recordar la pressió que reben els ecosistemes naturals (per exemple, les selves tropicals) per tal de transformar-los en productors de fusta, aliments vegetals i animals, etc., recursos que van a parar, majoritàriament, als mercats occidentals.