Establir un límit cronològic entre el que són simis i el que ja pot considerar-se dins la categoria dels homínids és un repte per a tots els investigadors. Aquesta frontera sembla situar-se uns 6 milions d’anys enrere, un moment en el qual hi ha, a l’Àfrica oriental, unes restes d’individus encara arborícoles que vivien en boscos, però que presenten característiques que tendeixen a ser humanes. Eren alguns dels primers assaigs de l’evolució per a adaptar-se a un entorn canviant. Aquesta regió, l’est africà, patia un procés de sequera, com a conseqüència de l’aparició d’una gran falla que dificultava el pas cap a les àrees centrals, i dels canvis en el règim de pluges. El bosc, fa entre 8 i 4 milions d’anys, s’anava fent cada vegada més escàs, i les possibilitats de sobreviure obligaven a adaptar-se, a evolucionar; fa uns 4 milions d’anys els éssers arborícoles van haver de sortir a camp obert a buscar menjar.
Tot i que hi ha moltes teories, de manera general es pot dir que en aquell moment alguns individus optaren per la positura dreta i per la locomoció bípeda, i la solució va ser positiva. Podien escapar-se dels atacs dels depredadors i traginar el menjar amb les mans lliures, i van desenvolupar la cooperació social, que els ajudava a tenir una cohesió de grup imprescindible per a protegir les cries.
A partir d’aquests 4 milions d’anys tenim els homínids anomenats Australopithecus, que ja caminaven i iniciaven la segona gran adaptació humana: el creixement del cervell. Els darrers s’extingiren 1,5 milions d’anys enrere. Però fa 2,5 milions d’anys es van produir alguns dels canvis més significatius. El creixement del cervell assolí el límit dels 700 cm3, suficient per a començar a desenvolupar certes habilitats manuals, com ara construir les eines de pedra. Amb aquestes fites es relaciona també el primer Homo, l’Homo habilis. Continuava vivint encara a l’orient africà, i no fou fins al cap de 2 milions d’anys que uns individus més evolucionats (1 000 cm3 de cervell i una tecnologia una mica millor, els Homo erectus) van sortir de l’Àfrica i es van estendre per l’immens territori eurasiàtic.
Els tres continents ocupats faciliten que es puguin fer petites diferenciacions morfològiques, però aproximadament fa uns 300000 anys començaren a sorgir els homes de Neandertal, uns individus forts, ben adaptats al fred i que, segons les regions, van acabar assolint un gran èxit evolutiu. Van ser, a més, els primers que van mostrar signes de pensament simbòlic. Però una gran onada, novament africana, s’havia de sobreposar a les altres varietats humanes: l’Homo sapiens sapiens, fa entre 60 i 35 000 anys, va anar substituint els homes de Neandertal gràcies a una millor adaptació física, una major cohesió social i ideològica i uns avenços tecnològics decisius.
Atapuerca, una de les fites de l’evolució
La Península Ibèrica ha estat, aquests darrers anys, una de les àrees del planeta on s’han fet troballes més interessants per a comprendre l’evolució de l’espècie humana.
Sembla prou clar que els Homo erectus africans entraren al continent europeu pels volts d’1,8 milions d’anys enrere (troballes de Dmanisi, a Geòrgia). Després encara hi ha un buit fins que, fa 1 milió d’anys aproximadament, els jaciments de la serra d’Atapuerca, a Burgos, comencen a parlar-nos de la presència humana. És cert que algunes troballes a Itàlia o a Granada semblen tenir una cronologia anterior, però el registre arqueològic preservat a Atapuerca fa que la informació que els arqueòlegs en poden extreure sigui d’una qualitat excel·lent.
Hi ha dues àrees a la serra d’Atapuerca, ben diferents l’una de l’altra, que cal destacar: l’àrea de la Trinchera-Dolina i l’avenc de la Sima de los Huesos. A la primera es van trobar restes humanes molt fragmentades de cinc individus datades fa uns 780 000 anys. Anaven acompanyades d’eines de pedra i ossos d’animals, i tenien una sèrie de marques de descarnament que van fer pensar que havien estat esquarterades i consumides. Per altra banda, la Sima de los Huesos és un avenc al fons del qual s’acumulen les restes de més d’una trentena d’individus, datats cap a 300 000 anys enrere. Es tracta d’uns humans que es troben en el límit entre els darrers Homo erectus i els primers homes de Neandertal. La importància de la troballa rau en el fet que es tracta d’una població molt gran –les restes de més de trenta persones–, perquè generalment fins ara es trobaven membres solts i escampats. El conjunt permet moltes recerques, com ara patrons de malaltia, de mortalitat, de creixement. L’equip d’investigadors que hi ha treballat opina que l’acumulació de restes al fons de l’avenc podria ser intencionada, la qual cosa suposaria el primer “enterrament” de la prehistòria.
Les recerques continuen, i la serra d’Atapuerca, per la seva situació estratègica en el pas des de la vall de l’Ebre cap a la Meseta, i per les excepcionals condicions de conservació del material arqueològic, continuarà marcant fites d’extraordinària importància en el panorama de l’evolució de l’espècie humana.