Els conflictes de gestió i els problemes ambientals de la mar i els oceans

Claveguera del món o amortidor d’estralls?

Distribució de la contaminació a les mars i els oceans del món. El mapa reflecteix les àrees marines més afectades per la contaminació d’origen antròpic al final de la dècada del 1980.

Editrònica, a partir de fonts diverses

La societat s’ha acostumat a disposar de les aigües costaneres per a desfer-se dels residus. És fàcil d’entendre la temptació d’utilitzar els corrents d’aigua del “gran riu planetari” per a traslladar els residus de la terra a la mar. Les ciutats se situen al costat dels rius per la facilitat de transport i la provisió d’aigua i d’energia, entre altres raons. Ja ho sabem: els rius són una part visible i important del cicle hidrològic natural, però l’activitat humana canvia la qualitat de l’aigua. Les partícules que cauen de l’atmosfera i els fertilitzants i els productes químics que s’utilitzen en l’agricultura s’escolen de la superfície dels continents durant els aiguats. Les desembocadures de les clavegueres, amb residus humans i industrials, i també tots els materials que contenen els desguassos urbans, alteren encara més la qualitat de l’aigua. Així, de la comoditat d’utilitzar el corrent dels rius per eliminar els residus de la terra, resulta la degradació dels rius i de les aigües costaneres.

El coneixement científic dels oceans ha demostrat que hi ha molts obstacles a l’ús de les aigües marines com a recipient de residus. A les aigües costaneres properes, les aigües residuals causen molts problemes. Les aigües residuals, amb poc o sense cap tractament (una situació infortunadament força corrent), deixen anar partícules orgàniques i tenen nivells de DBO (demanda biològica d’oxigen) que poden exhaurir l’oxigen de les aigües costaneres i matar o desplaçar els organismes superiors. Sense tractament, és probable que els agents patògens de les aigües tornin als éssers humans a través del consum d’aliments d’origen marí. Es poden reduir aquests problemes amb el tractament secundari, però en quedaran d’altres. L’acumulació de nitrogen des de l’efluent pot causar l’eutrofització de les aigües costaneres. La bioacumulació i la biomagnificació dels metalls i de les substàncies orgàniques sintètiques amenacen els ecosistemes i la salut humana.

L’impacte de les aigües residuals

L’increment de la població humana i el desenvolupament de noves tecnologies (i, per tant, de nous residus) ha augmentat el volum dels contaminants que s’aboquen a les xarxes d’eliminació d’aigües residuals i, en alguns casos, n’ha alterat la naturalesa i la toxicitat. Per entendre l’impacte que causen aquestes pràctiques en l’ambient marí més o menys pròxim a la costa, cal considerar la composició del corrent de residus i el comportament dels seus constituents en l’ambient marí.

Alguns dels materials presents a les aigües residuals són biodegradables, la qual cosa vol dir que poden ser oxidats fins a materials orgànics estables. L’índex d’ús de l’oxigen pels bacteris aerobis en la conversió de glucosa i oxigen en aigua i diòxid de carboni s’expressa per l’anomenada demanda biològica d’oxigen. La DBO de les aigües residuals o de les receptores es determina per la mesura del consum d’oxigen dissolt en una mostra d’aigua que conté material orgànic amb addicions adequades de nitrat i de bacteris. En les aigües costaneres, l’oxigen que prové de l’atmosfera i el que prové de la barreja de les aigües d’alta mar cap a la costa són els responsables principals de la reposició de la quantitat d’oxigen perdut per la degradació bacteriana del material orgànic. Així, amb quantitats adequades d’oxigen dissolt i de bacteris presents a les aigües, en teoria es podria degradar la matèria orgànica d’origen humà en les aigües costaneres dels oceans. En moltes circumstàncies, però, la dilució i la degradació no són una solució factible per a eliminar-la amb seguretat. A les aigües tancades dels estuaris, la provisió d’oxigen sovint és insuficient per a satisfer la demanda, i la reposició des de l’atmosfera és massa lenta per a compensar-ne la pèrdua. Als fiords, que tenen sortides estretes i poc fondes a la mar, s’exhaureix l’oxigen perquè les aigües fondes poques vegades reposen el seu oxigen a partir d’oxigen atmosfèric, i no hi és freqüent l’afluència d’aigües marines oxigenades d’alta mar.

Els agents patògens, organismes que causen malalties, són un segon component de les aigües residuals que amenacen la salut humana per contacte amb l’aigua o per la ingestió de marisc contaminat. Moltes malalties humanes, algunes de les quals poden ser mortals, s’associen als agents patògens portats per l’aigua, ja siguin bacteris (el còlera i la febre tifoide) o virus (l’hepatitis).

Les aigües residuals contenen, a més de partícules de materia orgànica i agents patògens, nutrients dissolts, que són bàsicament diferents compostos de nitrogen i de fòsfor. La disponibilitat insuficient de nitrogen limita el creixement de les plantes verdes, és a dir, la producció primària, cosa que fa que les formes inorgàniques de nitrogen dissolt siguin el nutrient limitant a la majoria dels ambients marins. Per tant, les aigües residuals riques en aquest nutrient fan que s’incrementi la producció primària, i el creixement explosiu de les poblacions d’algues que en resulta pot, a la llarga, reduir els nivells d’oxigen dissolt. Les condicions de molt baixa concentració d’oxigen a l’aigua poden ser responsables del desplaçament o la mort d’animals i plantes. En casos extrems, les aigües costaneres es tornen anòxiques. En aquest punt, la degradació contínua del material orgànic per part de bacteris reductors de sulfat produeix sulfur d’hidrogen i la forta pudor que s’hi associa.

La formació de les anomenades “marees roges” és un procés que també pot resultar afavorit per l’enriquiment de nutrients. Aquests canvis de color de les aigües marines produïts per la proliferació de determinades espècies de fitoplàncton poden variar segons l’espècie. Les toxines associades a les marees roges generalment són produïdes pels organismes planctònics, però es concentren en els seus depredadors i poden, a la llarga, lesionar els peixos i els animals que se n’alimenten, entre ells els humans. La presència en els dinoflagel·lats d’una toxina d’aparició natural, el PCP, que causa paràlisi per ingestió de marisc tòxic, rep molta atenció perquè pot ser mortal per als humans.

Alguns d’aquests impactes es poden controlar mitjançant el tractament físic, químic i biològic de les aigües residuals abans que s’aboquin. Les inversions d’esforços humans en aquest punt donen com a resultat nivells de qualitat superior de les aigües costaneres. El tractament al nivell secundari, seguit de la destrucció dels agents patògens al corrent afluent, redueixen alguns dels problemes de l’abocament de residus humans. Essencialment el procés de tractament inclou, en el tractament primari, la separació física dels sòlids suspesos, els quals flotaran o s’enfonsaran, seguit d’un atac de bacteris aerobis sobre les partícules orgàniques en el tractament secundari. Aquest últim redueix la DBO de l’efluent abans del seu abocament.

Els productes que resulten del tractament de les aigües residuals són l’efluent d’aigua depurada, els llots —constituïts per partícules orgàniques— i el gas metà. Segons les condicions de la instal·lació de tractament, de les aigües residuals que tracta i del marc sòcio-econòmic, el llot es pot llençar a la mar o a un abocador de residus sòlids, es pot reciclar com a adob o com a esmena per a la terra, o es pot incinerar. L’efluent s’aboca als rius o als oceans. El metà, que es produeix per la digestió anaeròbica del llot, es pot recuperar pel seu valor energètic.

Tot i ser efectiu, el tractament dels sòlids en suspensió i de la DBO encara deixa sense resoldre diverses qüestions. El tractament secundari tan sols treu una petita porció del nitrogen dissolt. Entre la varietat de tècniques avançades de tractament per a reduir els nivells de nitrogen a l’efluent, sembla que es va imposant la de la desnitrificació: després del tractament secundari, l’efluent, que conté òxids nítrics, s’exposa a condicions anòxiques i els bacteris anaeròbics deixen anar el nitrogen a l’atmosfera com a gas innocu. Aquest pas elimina la meitat o més del nitrogen de l’efluent. Els nivells reduïts de nitrogen inorgànic dissolt abocat a les aigües costaneres poden disminuir la importància de les proliferacions explosives d’algues.

La bioacumulació i la biomagnificació

Els materials dels residus domèstics i industrials que no es degraden per processos bacterians o d’altra mena s’anomenen contaminants autoconservadors. S’hi inclouen els metalls que no es degraden i les substàncies sintètiques que es degraden lentament, si és que ho fan. Els abocaments d’aquests materials a les aigües costaneres han produït diversos impactes. La lògica inicial d’aquests abocaments, com en el cas dels residus humans, era allunyar-los dels ambients habitats pels humans i esperar que els processos oceànics resoldrien qualsevol problema resultant. Però per la seva persistència, aquests contaminants interactuen amb els sistemes oceànics d’una manera diferent que els components biodegradables. La dilució física d’aquests materials moltes vegades és seguida de la seva concentració per una varietat de processos biològics, químics i físics, que depenen de les condicions marines locals.

Són especialment problemàtics els processos de bioacumulació en els organismes vius i de biomagnificació. En el primer cas, les substàncies orgàniques sintètiques i els metalls que s’han incorporat de les aigües oceàniques i que no es poden excretar es quedaran dins de l’organisme. Com a resultat, altres organismes que es nodreixen de bioacumuladors i que tenen també dificultats per a excretar els contaminants, n’acumularan nivells encara més elevats. La combinació d’una degradació insuficient o inexistent amb la bioacumulació i la subsegüent biomagnificació resulta especialment problemàtica, ja que les concentracions en els depredadors superiors poden arribar a ordres de magnitud molt superiors a les observades en les aigües marines. Si aquests contaminants tornen als humans amb la ingestió de peix o de marisc contaminats, poden causar problemes de salut.

Una manera de protegir els humans dels efectes de la bioacumulació de toxines és determinar el camí que fa el material des del punt en què s’aboca. Identificant la ruta crítica que comporta els efectes més perjudicials per als humans, es podria limitar els abocaments a quantitats que no amenacessin la salut humana.

Això no obstant, aquesta aproximació planteja el problema dels llindars, les exposicions mínimes en què es pot detectar un efecte nociu per als organismes marins o els éssers humans. Els efectes poden operar en una varietat d’escales des del metabolisme cel·lular fins a l’ecosistema, i poden ser difícils d’observar i tardans a aparèixer. Una manera d’abordar aquesta qüestió és mitjançant les anàlisis de toxicitat. Aquests experiments de resposta a una dosi amb organismes marins es fan mantenint un nivell constant del contaminant que es vol estudiar en les aigües de l’aquari d’experimentació, i observar el temps que triga a matar el 50% dels organismes de prova. La mortalitat és, en el millor dels casos, un mètode rudimentari de mesurar els possibles impactes. Els experiments fets amb diversos nivells de concentració de contaminants als aquaris es redueixen a un sol nivell de contaminació que produeix la mortalitat dels organismes en un període específic, normalment menys d’una setmana.

L’aplicació de les anàlisis de toxicitat suposa que hi ha llindars no nuls i que poden ser determinats. Així, es pot suposar que els organismes marins podrien tolerar algun nivell d’aquests contaminants conservadors. Això no obstant, l’expèriencia real indica l’existència d’una diferència. El mercuri i el diclorodifeniltricloroetà (DDT), un metall i una substància orgànica sintètica respectivament, mostren el perjudici que poden arribar a causar concentracions ambientals mínimes quan hi ha biomagnificació.

L’impacte dels contaminants autoconservadors i la capacitat d’assimilació

L’abocament de mercuri a les aigües de Minamata, a l’illa de Kyushu, al Japó, associat a les activitats de producció de substàncies químiques, és l’exemple més dramàtic del fenomen de la biomagnificació, ja que implicà pèrdua de vides humanes; fou l’anomenada malaltia de Minamata, que es manifestà a partir del 1956 en moltes famílies de pescadors d’aquesta i altres localitats de la badia de Yatsushiro, la primera malaltia la causa de la qual s’ha pogut establir que era una contaminació d’origen industrial. Durant molts anys les aigües residuals d’algunes indústries que abocaven els seus residus a la badia de Yatsuhiro contenien un compost orgànic biològicament actiu, el metilmercuri, que és un producte residual de la fabricació del clorur de vinil i de l’acetaldehid. Es va saber posteriorment que el metilmercuri s’acumulava en el peix que pescaven i menjaven moltes famílies que vivien als voltants de la badia. La toxina no s’excreta, i a mesura que s’acumula en dosis progressivament més elevades s’esdevenen problemes neurològics greus i, en alguns casos, la mort. Encara més, fins i tot un abocament de mercuri inorgànic pot ser metilat al sediment per acció bacteriana i també pot causar problemes greus. La tragèdia de Minamata ha obligat a reconsiderar els nivells prudents de mercuri en les diferents espècies de consum humà. A les àrees costaneres, els nivells elevats de mercuri en els peixos s’associen als abocaments des de terra, mentre que en alta mar, l’enriquiment s’associa a la biomagnificació i la incorporació per les brànquies. Així, nivells mínims a les aigües d’alta mar poden produir enriquiments en els organismes, que poden ser preocupants per l’impacte acumulatiu de la toxina. Els intents de limitar l’exposició total han d’acarar tant el nivell de metilmercuri en els peixos com l’índex de consum humà de peix. Una aproximació ha estat permetre la venda de peix amb nivells alts de mercuri als mercats d’àrees en què se’n consumeix poc, o bé on el perill ha estat anunciat prèviament.

Les substàncies químiques orgàniques sintètiques com els hidrocarburs clorats són contaminants conservadors que en alguns casos es biomagnifiquen i causen perjudicis als organismes superiors. Un dels primers exemples d’aquest fenomen va ser l’acumulació de DDT i els seus derivats en els ocells marins que mengen peix. S’han enregistrat casos de convulsions i mort d’ocells de diferents espècies sotmeses a alts nivells de concentració. A nivells inferiors, es dóna el cas més preocupant de la interferència del DDT en el metabolisme del calci del pelicà bru (Pelecanus occidentalis) i d’altres ocells marins. El mateix que en els ocells terrestres, aquesta interferència fa que les closques dels ous siguin més primes i, per tant, durant la incubació es trenquin més ous, la qual cosa fa perillar l’èxit de la reproducció. Amb la retirada del DDT de la producció comercial a molts països, decauran els impactes d’aquest ús inconscient de l’oceà com a dipòsit de residus, com també els efectes consegüents.

Per aquestes i altres propietats, els nivells de metalls i de substàncies orgàniques sintètiques abocats a les aigües marines requereixen una atenció especial. S’ha proposat que per a cada material hi ha un nivell que si s’afegeix a l’oceà no causarà un perjudici inacceptable a l’ambient marí i els seus usos. Aquesta seria la capacitat d’assimilació d’aquell material en una regió oceànica. Aleshores, en teoria, cadascun dels materials esmentats —les aigües residuals domèstiques, el mercuri i el DDT— es podrien abocar a la mar fins a una certa quantitat, sense que tingués efectes nocius. Si es refina encara més el concepte, fins a distingir entre els components biodegradables i els conservadors, s’ar-riba a observacions interessants. En el cas de la matèria orgànica que es degrada, la capacitat d’assimilació seria determinada pel seu volum. Així, en la mesura que es controlés la quantitat de matèria orgànica abocada, fora d’una zona adjacent al punt d’abocament, no seria detectable cap efecte significatiu. Si més no en teoria, seria possible l’ús de la mar per a llençar matèria orgànica sempre que no comportés altres components.

Això no obstant, els contaminants autoconservadors que es troben a gairebé tots els efluents de residus, afegits al potencial de bioacumulació i biomagnificació, obliguen a altres consideracions a l’hora de determinar la capacitat d’assimilació. Per a evitar efectes nocius a escala cel·lular, d’organisme o d’ecosistema, cal assumir que aquestes condicions d’innocuïtat es donen després que s’han dut a terme la bioacumulació i la biomagnificació. S’han de considerar tant la dilució com els diversos processos de concentració abans de determinar els nivells acceptables d’abocament. Vistes les complicacions de les anàlisis de toxicitat i les complexitats de la dilució i la biomagnificació, és enorme la tasca científica de determinar un índex d’abocament innocu de contaminants autoconservadors.

L’impacte dels superpetroliers i les plataformes petrolieres

Els superpetroliers, a partir dels anys setanta, han pres el relleu dels supertransatlàntics quant al gegantisme. Primer el tancament del canal de Suez del 1967 (guerra dels sis dies) al 1975, que féu obligat el recurs a la ruta del Cap per anar del golf Pèrsic o altres punts de l’Àsia meridional amb jaciments de petroli als grans centres de consum d’Europa o de la costa atlàntica d’Amèrica del Nord, i després la primera crisi del petroli el 1973, suscitaren la construcció de petroliers cada cop més grossos. Se n’han arribat a construir de més de 500 000 tones de pes mort i les seves grans dimensions, la difícil maniobrabilitat i la perillositat de la seva càrrega els han fet esdevenir una greu amenaça ambiental que ja ha demostrat repetidament el seu potencial destructiu amb nombroses “marees negres”, és a dir, vessaments d’enormes quantitats de petroli cru a la mar i sobre les costes com a conseqüència d’accidents de navegació. L’abanderament de molts d’aquests vaixells amb pavellons de conveniència i la contractació de tripulacions sense suficient qualificació per part d’armadors poc escrupolosos acaba de completar un panorama prou inquietant.

El naufragi del petrolier “Torrey Canyon” el 1967 al canal de la Mànega inaugurà una llarga llista de catastròfiques “marees negres” a gairebé totes les mars del món per on transiten petroliers. El “Torrey Canyon” abocà a la mar més de 50 000 tones de petroli cru i devastà els ecosistemes costaners de les costes britàniques i franceses. Més de 25 000 ocells resultaren morts, en particular, a la reserva marina francesa de Sept Îles, on les poblacions d’ocells experimentaren grans pèrdues. Entre les més greus “marees negres” enregistrades d’ençà del 1967 es poden destacar les de l’“Amoco Cadiz”, la pitjor de la història, el 1978, a les costes de Bretanya, que abocà més de 250 000 m3 de cru lleuger (1,6 milions de barrils), i la de l’“Exxon Valdez”, a les costes d’Alaska, el 1989, que n’abocà 38 000 en uns paratges gairebé intocats abans i com a resultat del qual es comptabilitzaren prop de 40 000 ocells, més d’un miler de llúdrigues marines i uns 150 rapinyaires morts, xifres que s’estima que corresponen a menys d’un 10% de la mortalitat real.

També les plataformes petrolieres en alta mar que, a causa del descobriment de bosses de petroli sota els fons marins, han proliferat considerablement, sobretot a la mar del Nord i al golf de Mèxic, on han esdevingut una font de contaminació marina abans insospitada. El més gran abocament al mar de petroli (si deixem de banda les incalculables quantitats abocades a Kuwait durant la guerra del Golf, al començament del 1991) ha estat el de la plataforma mexicana Ixtoc I, que devastà la població de crustacis i mol·luscs al llarg de diversos centenars de quilòmetres de la costa de la península de Yucatán.

L’impacte dels residus de les noves tecnologies

A més dels rius i les canonades com a mitjans per a abocar els residus a la mar, hi ha noves tecnologies que permeten alliberar els contaminants aigües endins, lluny de la costa. El llot de les aigües residuals es carrega en barcasses o en vaixells cisterna per abocar-lo a alta mar. El cru transportat en petroliers s’aboca a la mar en el decurs de les operacions de càrrega i descàrrega o a causa d’accidents. Les substàncies químiques orgàniques es poden incinerar en alta mar. S’ha proposat l’emplaçament de residus radioactius als grans fons d’algunes mars.

Les propostes d’emplaçament dels residus d’alt nivell de radioactivitat als fons marins van implicar un elaborat exercici científic i d’enginyeria per determinar si reeixiria la tecnologia i arribaria a tenir la seguretat necessària. El sistema de contenció ideat es basava en una sèrie de barreres disposades de tal manera que quan els residus arribessin a trencar-les, ja s’haurien degradat a nivells mínims. D’acord amb la vida mitjana dels materials presents en els residus i altres factors de seguretat, es tractava de temps de prop d’un milió d’anys. Per assolir aquest temps, el material radioactiu s’havia de vitrificar, encastar en un contenidor d’aliatge especial i dipositar sota desenes de metres d’un fang vermell que es troba sota l’oceà Pacífic. Però l’anàlisi exhaustiva de la capacitat d’aquest sistema per afrontar efectivament els enormes perills associats a materials altament tòxics no es va arribar a completar. La majoria dels estats s’oposen a aquesta tècnica d’abocament.

S’han considerat tecnologies avançades per a l’abocament de substàncies orgàniques sintètiques tòxiques i residus altament radioactius a l’alta mar. Les operacions d’incineració de materials orgànics i les propostes d’emplaçament sota el llit marí dels materials radioactius han estat fortament rebutjades per la comunitat mundial.

La sobrepesca i les explotacions improcedents

L’augment de les captures a mesura que hom incrementà l’eficàcia dels arts i l’eficiència de les barques, dugué a una cursa desenfrenada de l’activitat pesquera en la primera meitat del segle XX. La realitat és que l’extracció de peix no fa minvar l’estoc de les poblacions, sempre que el volum pescat representi l’excedent de la capacitat de producció del sistema i, alhora, estigui per sota de la capacitat reproductiva de les espècies capturades. Però si un d’aquests dos factors limitadors és superat, la població explotada comença a minvar: s’instaura una situació de sobrepesca. L’increment de l’esforç de pesca ha dut a situacions de veritable sobrepesca en molts caladors, amb el consegüent enrariment progressiu de determinades espècies.

L’alta cotització en els mercats de les espècies més apreciades potser justifica econòmicament l’esforç enorme que cal fer per a obtenir-les, cosa que oculta la situació pesquera real d’algunes d’aquestes espècies: es troben sobreexplotades i cada cop, doncs, és menys rendible de pescar-les. De fet, i en línies generals, el rendiment òptim d’una pesqueria s’ateny quan la població de l’espècie explotada es manté entre el 60 i el 70% de la màxima possible. És aleshores que s’arriba al compromís entre un esforç de pesca mitjà i una població indefinidament estable. Malauradament, però, la temptació d’extreure també aquest 60 o 70% de la població duu a l’esgotament del calador i, paral·lelament, a l’increment dels costos de l’explotació. El resultat és que, després d’un curt període de grans beneficis, ve una fase de grans costos (assumits o no pels preus del mercat, però això no té res a veure amb l’ecologia marina) i després l’extinció del recurs abans explotat.

L’estat actual de les pesqueries

El volum mundial de captures pesqueres fou, el 1990, de 97,2 milions de tones, que representava una disminució respecte al 1989, en què s’havia arribat a superar el llindar dels 100 milions de tones per primera vegada. Si en restem les captures fetes en aigües interiors, el volum de captures als mars i oceans de tot el món fou, el 1990, de 82,8 milions de tones.

El primer país del món en l’activitat pesquera mundial és actualment la Xina. En atènyer els 12 milions de tones de captures el 1990 prengué el lloc a l’antiga Unió Soviètica, que ho havia estat el 1989 en superar el Japó, que durant tota la dècada dels vuitanta havia estat la primera potència pesquera mundial. Des de la crisi de l’anxoveta peruana al principi dels setanta, aquests tres països, seguits del Perú, han estat els capdavanters pel que fa al volum total de captures. A més d’aquests quatre, els països amb un volum més important de captures han estat el 1990, per ordre descendent, els Estats Units, Xile, l’Índia, Indonèsia, la República de Corea, Tailàndia, les Filipines, la República Popular Democràtica Coreana, Noruega, el Canadà, Dinamarca, Islàndia, Espanya i Mèxic. Aquests 18 països han estat els que més pesca han extret durant tota la dècada dels vuitanta i han assolit volums de captures d’un milió de tones l’any o més. La suma de les seves captures representà, el 1990, el 78,4% del volum total mundial.

Les xifres totals del 1990 representaren el primer signe de regressió des del 1976. A la dècada dels seixanta, científics i directius de la indústria pesquera havien pronosticat que el volum mundial de captures arribaria algun dia als 200 milions de tones. Tot al llarg d’aquella dècada la pesca augmentà espectacularment, però, en arribar els anys setanta, després de la crisi de l’anxoveta peruana, l’increment començà a fer-se més modest. Les prediccions de la FAO prengueren un to més conservacionista. La xifra límit dels recursos pesquers “salvatges” explotables anualment estaria entorn dels 100 milions de tones i la FAO ha suggerit que qualsevol intent en la direcció de superar aquest volum causaria una greu disminució de les reserves mundials de peix.

De fet, a la pràctica, és ben segur que el volum mundial de pesques del 1990 va excedir els 100 milions de tones. Les grans empreses pesqueres disposen d’un mercat negre d’importància considerable, i històricament les seves declaracions sobre les captures que fan sempre estan per sota de la realitat. Els científics de la FAO han admès que el total real de les captures és, amb tota probabilitat, molt més alt que no pas el que s’ha declarat, per bé que és difícil saber en quina magnitud. Algunes estimacions sobre captures no declarades fetes a partir de les xarxes de deriva d’alta mar han indicat que hi ha una quantitat substancial de peix que no es declara senzillament perquè no arriba a terra ferma, sinó que és rebutjat a la mar mateixa. Afor-tunadament, la resolució de les Nacions Unides del 1989 sobre les xarxes de deriva ha prohibit l’ús a l’alta mar d’aquesta forma de pesca tan destructiva.

L’augment del volum de captures a escala mundial dels anys vuitanta es degué fonamentalment a diverses espècies pelàgiques petites, les quals, de fet, només contribuïren mínimament a l’increment del valor monetari total de les captures. Mentre que es venien milers de tones d’espècies no estrictament comercials a preus baixos, les captures de gàdids i de serrànids de creixement lent i valor elevat, com ara el bacallà de l’Atlàntic (Gadus morhua), el “haddock” (Melanogrammus aeglefinus) o el lluç del Cap (Merluccius capensis), i també importants peixos blaus, com ara l’areng de l’Atlàntic (Clupea harengus) i el verat (Scomber scombrus), experimentaven una forta regressió. Aquestes espècies s’havien capturat en quantitats molt altes pocs anys abans, de vegades al llarg de dècades.

En general, avui dia hi ha més països pesquers que mai i alguns estan explotant un gran nombre d’espècies. Així, el nombre d’espècies totalment o parcialment explotades no para de créixer. Segons dades de la FAO, aquesta intensa activitat pesquera està contribuint a la pèrdua de la diversitat biològica dels oceans. Es tem que a llarg termini el resultat d’això es tradueixi en captures menys abundoses i més irregulars.

El problema de la gestió dels recursos pesquers ja seria prou complex sense els conflictes polítics que encara el compliquen. D’acord amb l’informe de la FAO del 1992 sobre “L’estat de l’alimentació i l’agricultura”, no es podrà arribar a un desenvolupament sostenible de les captures mundials mentre es mantingui “l’accés obert” a les àrees externes a les zones econòmiques exclusives (ZEE). És fora d’aquest límit de les 200 milles que operen les grans flotes industrials a llarga distància. Per tal de resoldre aquest i altres problemes relacionats amb la protecció de les reserves pesqueres que excedeixen els límits de les aigües territorials d’un únic país, caldria més cooperació internacional i una millor gestió a escala mundial. Caldria també emprendre un estudi profund, a partir d’una perspectiva plurispecífica més ecològica i adreçat a assolir un millor coneixement de moltes de les noves espècies que s’exploten, com també a obtenir una idea més precisa de l’estat de les reserves pesqueres, tant comercials com no comercials. Qualsevol altra conducta comprometria el futur dels oceans com a font fiable d’aliment.

El problema de les xarxes a la deriva

Els arts de deriva d’altura han rebut grans crítiques com a mètode modern de pesca perquè són massa indiscriminats a l’hora d’atrapar espècies no desitjades, entre les quals hi pot haver espècies amenaçades o en perill d’extinció. Les espècies atrapades no són únicament peixos per al consum comercial, sinó que també hi ha tortugues, ocells i mamífers marins que s’ofeguen quan queden atrapats entre les xarxes. Un altre dels problemes que plantegen els arts de deriva és que de vegades els pescadors no els vigilen com cal o els perden després d’una tempesta o quan tenen dificultats. Aleshores les xarxes s’enfonsen mantenint la posició vertical i es converteixen en “paranys fantasmes” letals. El fet que els arts de niló siguin gairebé indestructibles és causa que continuïn enxarxant i matant animals marins durant molts anys.

Un dels problemes més greus lligats a la pesca de la tonyina ha estat el gran nombre (centenars de milers) de dofins que han mort a les xarxes a les últimes dècades, en especial a la zona tropical del Pacífic oriental. Els dofins moren ofegats a les xarxes preparades per a la tonyina groga (Thunnus albacora [= T. albacares]). La investigació i el control, com també les restriccions administratives, han estat elements decisius per a reduir aquest índex de mortalitat. D’altra banda, algunes fàbriques de conserves rebutgen acceptar tonyines pescades en detriment dels dofins perquè és més difícil vendre-les als clients. Hi ha moltes companyies que utilitzen etiquetes especials per a anunciar que la seva tonyina ha estat pescada “sense perjudicar els dofins”. La resposta dels pescadors ha estat traslladar les seves barques a d’altres zones del Pacífic, tot i que el problema de la tonyina i el dofí existeix fins a un cert punt en tots els oceans.

El cas de la cacera de cetacis

Estimacions dels efectius de les poblacions de grans cetacis abans d’iniciar-se la cacera abusiva, i en l’actualitat (dades de 1992). Malgrat les moratòries dels darrers anys, les poblacions d’almenys set espècies de grans cetacis estan molt a prop de l’extinció, i algunes altres estan seriosament disminuïdes. El gràfic reflecteix la situació de les poblacions de tots dos hemisferis de les deu principals espècies de grans cetacis.

Editrònica, a partir de fonts diverses

Potser el cas més famós de regulació d’un recurs marí és el dels cetacis. Al començament de la dècada dels trenta, els països baleners començaren a reconèixer la necessitat d’alguna mesura reguladora. El 1931, la Societat de Nacions dissenyà la Convenció Internacional per a la Regulació de la Captura de Cetacis, que es posà en pràctica el 1935. En termes de conservació no s’atenyeren grans resultats. El 1937 l’Acord Internacional per a la Regulació de la Captura de Cetacis introduí noves prohibicions, especialment pel que fa a la balena franca i a la balena grisa, a més del tancament d’algunes aigües molt freqüentades per les balenes, com ara les del sector pacífic de l’Antàrtida. Però l’acord no el signaren tots els països baleners. La Segona Guerra Mundial proporcionà una mica de respir als cetacis, però acabada la guerra es reprengueren les activitats de captura. El 1946 es féu un altre intent per regular la pesca de cetacis mitjançant l’establiment de la Comissió Balenera Internacional. Al començament, la CBI no era més que un club de nacions baleneres que supervisava la destrucció d’algunes de les últimes reserves sanes de balenes blaves, rorquals comuns i balenes de Rudolph. Des del començament dels anys vuitanta, però, la CBI ha esdevingut una gran força conservacionista. El 1983, una majoria formada per tres quartes parts dels països de la CBI votaren a favor d’una moratòria de la pesca comercial de balenes. El 1992 la moratòria s’amplià un any més i només restaren tres països baleners: Japó, Noruega i Islàndia. Al maig del 1993, a la nova reunió de la CBI tinguda a Kyoto, al Japó, aquest país intentà que s’aixequés la moratòria, mentre que França i altres països defensaven la creació d’un santuari als oceans australs, al S del paral·lel 40°, on es prohibís definitivament la captura de balenes, i la prolongació indefinida de la moratòria a la resta d’oceans mundials. Finalment s’acordà mantenir la moratòria per vuit anys més i concedir-se un temps de reflexió abans de prendre cap decisió definitiva pel que fa al santuari austral.

La Llista Vermella de la UICN defineix la situació mundial de la majoria de balenes i dofins com a “insuficientment documentada”. Les espècies considerades en perill inclouen la balena franca àrtica (Balaena mysticetus), la balena franca meridional (Eubalaena australis), la balena del nord o balena de Rudolph (Balaenoptera borealis), el rorqual comú (Balaenoptera physalus) i la iubarta (Megaptera novaeangliae). Les espècies en perill d’extinció són la balena franca pròpiament dita (Eubalaena glacialis) i el rorqual blau (Balaenoptera musculus).

Després de tants segles d’explotació intensa, potser és sorprenent el fet que els caçadors de balenes encara no hagin extingit cap espècie de balena ni de dofí. Malgrat tot, la balena franca septentrional (Eubalaena glacialis) és perillosament a prop dels límits de l’extinció i podria no sobreviure a causa de la depressió endogàmica, fruit de l’escàs nombre d’individus que resten. Tot i que aquesta espècie ha estat molt protegida des del 1937, recentment s’ha estimat que només queden de 200 a 250 balenes franques al Pacífic nord i de 325 a 350 a l’Atlàntic nord. Tots els individus de l’Atlàntic nord han estat foto-identificats i han tingut un seguiment anual per part dels investigadors des del 1980. Fins ara, les poblacions d’aquesta espècie no han mostrat cap signe de millora, potser, en part, a causa de les morts provocades pels humans (col·lisions amb vaixells, ofegaments en xarxes), o també, tot i que no ha estat demostrat que sigui un factor decisiu, de la contaminació marina. Per tal d’evitar l’extinció gairebé segura de la balena franca s’han proposat sis àrees properes a la costa oriental dels Estats Units i del Canadà, en les quals les balenes franques passen diversos mesos a l’any com a espais protegits.

A l’hemisferi sud, la balena franca meridional (Eubalaena australis) augmenta lentament en àrees ben conegudes, com ara la península de Valdés, a les costes d’Argentina, i a les costes meridionals d’Àfrica i d’Austràlia. A més de gaudir de la mateixa protecció internacional que la balena franca de l’Atlàntic nord, les poblacions de balenes de les costes argentines, sud-africanes i australianes gaudeixen respectivament de la dels governs d’aquests tres països, que controlen les poblacions locals, en promouen estudis i asseguren una certa protecció de llurs hàbitats. La captura comercial de la balena franca àrtica (Balaena mysticetus) s’aturà els anys vint, però la caça encara es manté a unes dotze comunitats inuit del nord d’Alaska. Es calcula que les reserves d’aquesta espècie de balena a les mars de Bering, dels Txuktxis i de Beaufort són d’uns 7 800 exemplars. A l’Àrtic oriental canadenc en queden molt poques i encara menys als antics territoris baleners de Spitzbergen.

Se suposa que les iubartes (Megaptera novaeangliae), tot i pertànyer a una espècie cosmopolita, arriben a tot estirar als 10 000 exemplars a tot el món, potser el 10% de les xifres que atenyien originàriament. D’acord amb les taxes de reproducció que han revelat els estudis en curs, aquesta quantitat podria estar augmentant en algunes àrees, com ara les zones nord-orientals, tant del Pacífic com de l’Atlàntic, que són les més ben estudiades. El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és molt escàs als oceans meridionals, on ha estat protegit des del 1970. També s’havien atès xifres molt baixes al nord del Pacífic i de l’Atlàntic. Aquesta espècie es pot trobar tant prop de la costa com més enllà de la plataforma continental, i mai no ha estat tan vulnerable com les iubartes o les balenes franques. Es calcula que la població mundial de rorquals comuns és d’uns 150 000 exemplars. Les balenes del nord o de Rudolph (Balaenoptera borealis), que sovint s’alimenten de peixos que habiten en aigües poc profundes i de copèpodes de fora de la plataforma continental, també són menys vulnerables. Tot i el gran nombre de captures del final dels anys seixanta, les xifres mundials són d’aproximadament uns 50 000 exemplars. El rorqual comú (Balaenoptera musculus) experimentà una davallada molt severa a tot el món i actualment no supera els 10 000 exemplars. En algunes de les seves poblacions de l’hemisferi nord que s’han estudiat bé, com les de les costes de la Baixa Califòrnia i les del golf de Sant Llorenç, tot i haver estat totalment protegides durant 25 anys, encara no s’ha detectat cap augment apreciable de les poblacions.

Pel que fa als rorquals d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata), es troben en més bona situació. Aquests cetacis no començaren a ser objecte de captura en gran escala fins els anys setanta a causa de la rarificació d’altres espècies de cetacis. Als oceans meridionals atenyen la xifra de 500 000 individus. Les estimacions a escala mundial varien força segons qui les fa i són polèmiques, en part perquè els països baleners com ara el Japó, Noruega i Islàndia defensen la continuïtat de la captura d’aquesta espècie. Noruega, per exemple, estima que prop de les seves costes hi ha una població de rorquals d’aleta blanca de prop de 100 000 exemplars, que permetria una captura anual d’entre 2 000 i 4 000 sense minva demogràfica sensible, i segons aquests càlculs ha rebutjat l’acord de la CBI de maig del 1993 de prolongar la moratòria de captures i autoritzar-ne una quota de prop de 300 per a la seva flota.

Els catxalots (Physeter macrocephalus) han passat per dues etapes de caça: la primera fou la dels baleners nord-americans de mitjan segle XVIII a mitjan segle XIX, i la segona fou la caça moderna, especialment del 1946 al 1980. En un any tan recent com el 1966 se’n capturaren encara 27 000 exemplars. D’ençà que són protegits, algunes poblacions encara són poc nombroses, però d’altres han experimentat un creixement molt important i actualment arriben a les desenes de milers d’exemplars.

Al costat de tants recomptes de poblacions de tantes espècies de cetacis delmades l’una rere l’altra, n’hi ha una que és un cas espectacular de recuperació. Es tracta de la balena grisa (Eschrichtius robustus), del NE del Pacífic, la qual havia quedat reduïda a només 2 000 individus, dels 20 000 que s’estima que n’hi havia abans que en comencés la persecució, però que el 1990 havia recuperat la seva abundància original.

La degradació dels esculls coral·lins

Els éssers humans que viuen en comunitats a tocar dels esculls sempre n’han depès com a font de la major part dels recursos destinats a satisfer les seves necessitats. És clar que aquestes han estat, i encara són, primordialment, l’alimentació, però també hi ha altres usos. El problema és que sovint l’explotació no s’efectua de manera procedent.

L’explotació pesquera abusiva

Els pescadors d’escull han capturat, a més de peixos, dugongs, tortugues, crancs, gambes, cogombres de mar, pops, cargols i musclos. Això s’ha fet amb llances, xarxes, llinyes, paranys i bombes de la Segona Guerra Mundial recuperades de vaixells de guerra enfonsats. Una manera de pescar especialment destructiva és la coneguda com muruami. Consisteix en l’arrossegament de xarxes per vaixells, seguit de nens que espanten els peixos perquè entrin a la xarxa. Una corporació pesquera de les Filipines té en funcionament 40 vaixells d’aquest tipus amb 300 nens i converteix en runa potser 1 km2 d’escull cada dia. Encara que no hi ha informació fiable sobre el total del captures en esculls de corall, aquest recurs ha estat estimat en un potencial de només 9x106 tones l’any, enfront d’unes captures totals reals de 75x106 tones.

Altrament, capturar peixos vius per a aquaris també ha esdevingut una font d’ingressos localment important. Això afecta majoritàriament espècies d’escull petites de colors vius, que s’atrapen al sud-est asiàtic amb xarxes, explosius i verins, especialment el cianur. També s’inclouen coralls vius com a decoracions per als aquaris. L’índex d’aquesta activitat a països com les Filipines, Malàisia, Indonèsia, Nova Caledònia, Fiji i Sri Lanka és considerable, i genera globalment uns 4x109 dòlars americans l’any i, tan sols a Sri Lanka, uns 50 000 llocs de treball. L’efecte és una destrucció total d’hàbitats d’esculls conjuntament amb tota la vida associada, i l’extinció local de moltes espècies apreciades com a peixos d’aquari.

La destrucció dels coralls

El corall mateix va ser extret per a la construcció i processat en forns de calç per a l’obtenció de calç viva, una pràctica que encara es manté a l’Àsia oriental. A l’Índia i a Sri Lanka, esculls sencers han estat extrets per fabricar ciment.

La indústria del turisme dóna com a resultat danys locals greus als esculls per les trepitjades i la trencadissa dels coralls fràgils; la immersió, a pulmó lliure o amb escafandre autònom, també causa trencadissa perquè s’agafa el corall i es colpeja amb les aletes o amb l’equip d’immersió. On és permès l’ancoratge de vaixells esportius o d’excursió turística, les àncores han causat danys massius i irreversibles a esculls sencers. La instal·lació d’infrastructures turístiques prop de la costa també dóna com a resultat l’increment de la sedimentació i de l’eutrofització pels moviments de terres que comporta. Això, amb la consegüent plantació de jardins i camps de golf, sempre imposa una considerable càrrega de nutrients sobre els esculls propers i sobre mars senceres. S’estima que tota la conca del Carib experimenta actualment una important eutrofització antropogènica a causa de la construcció d’edificis i infrastructures, els abocaments d’aigües residuals domèstiques i agrícoles i la desforestació de les conques de tots els rius principals. Quan s’ha completat la urbanització, els afluents rics de nutrients, amb tractament o sense, de les clavegueres, es descarreguen a les albuferes properes, la qual cosa dóna com a resultat predicible i inevitable la decadència dels esculls immediats. En el passadís mexicà Cancún-Tulum han estat construïdes 40 000 habitacions d’hotel, amb tots els serveis que s’hi relacionen, abans de fer cap pla per al tractament i l’evacuació de les aigües residuals.

Un altre grup de desastres, desgraciadament força comuns, són aquells que deriven de la càrrega, el transport, la descàrrega i l’emmagatzemament del petroli i els seus derivats. Els vessaments de petroli maten els coralls i tots els altres organismes de l’escull per contacte directe. Les fraccions més lleugeres i solubles en aigua del petroli cru tenen efectes tòxics subletals en tots els coralls, ja que n’impedeixen la reproducció i causen l’avortament de les plànules immadures. Després de l’evaporació de les fraccions volàtils, el quitrà que hi queda recobreix i sufoca els coralls. Els diversos detergents i emulsionants que s’usen en les operacions de neteja després de vessaments de petroli redueixen els resultats menys estètics del vessament, però normalment són encara més perjudicials per als organismes que el cru original.

La dificultat de la preservació

Els pronòstics sobre el futur dels escull coral·lins son més aviat pessimistes. Les estimacions actuals són que la humanitat ja ha causat la destrucció d’entre el 10 i el 20% de tots ells i que, si això continua al mateix ritme, un 60% més s’haurà perdut en el transcurs dels pròxims 20 a 40 anys. Aquest procés de destrucció pot ser agreujat i accelerat encara més per l’escalfament planetari i l’increment de la radiació ultraviolada, que s’ha demostrat que és perjudicial per als coralls. Per a protegir i preservar els esculls coral·lins per a les generacions futures, és obligatori començar un programa a llarg termini per controlar la salut dels coralls i dels esculls, en alguns d’aquests estratègicament localitzats. Això ens pot donar les eines per a establir les tendències a llarg termini i seguir els processos en coralls i esculls sencers. També ens donarà la informació per a separar allò que són tendències a llarg termini del que són esdeveniments transitoris, i els esdeveniments locals dels desenvolupaments globals.

Aquests mètodes programats, basats en anàlisi d’imatge, i no destructius, ja són al nostre abast, i s’empren en un nombre creixent de localitats. Addicionalment, cal fer tots els esforços educatius i legislatius per a aturar la destrucció irreflexiva dels esculls. Els parcs i les reserves basats en una zonificació acurada s’han de dur a terme per la comunitat internacional i les autoritats locals. L’èxit notable i l’experiència de la Great Barrier Reef Authority a Austràlia poden ser adaptats i implementats en altres països. S’haurien de destinar diferents seccions a les diverses activitats possibles per fer-les compatibles, des d’àrees de refugi totalment tranquil·les per a proveir propàguls a seccions d’escull danyades i àrees d’accés limitat que serien tan sols per a estudi i comparació, fins a altres parts que podrien destinar-se a l’ecoturisme “d’impacte tou”, a la pesca limitada, etc. Tan sols accions immediates d’aquest caire poden donar una esperança de conservació, si més no, d’algun escull per a la posteritat. Fins i tot amb l’acceptació i la implementació plena i mundial de mesures de conservació i restauració, la supervivència a llarg termini dels esculls de corall seria incerta. L’increment de la radiació ultraviolada i les temperatures de les aigües de la superfície dels oceans, en combinació amb les diverses pressions antropogèniques poden arribar a ser massa per als ecosistemes debilitats dels esculls de corall.

La destrucció dels alguers de posidònia

Com qualsevol organisme complex i ric, els alguers de posidònia són molt sensibles a l’activitat humana, i aquesta sensibilitat es manifesta (amb rivets de dramatisme) en dos aspectes clau: una resistència escassa a les pertorbacions i, després d’aquestes, una capacitat de recuperació molt reduïda.

Les pertorbacions

La major part de les activitats humanes que es des-envolupen a la línia de costa o prop d’ella, genera efectes negatius en la vitalitat d’aquests ecosistemes. Malgrat que les causes de regressió molt sovint apareixen associades, i que un sol tipus d’actuació humana repercuteix gairebé sempre en diversos nivells, podem distingir a grans trets quatre grans categories de pertorbacions, d’acord amb la seva naturalesa: química, geològica, física o mecànica i biològica.

Els agents químics poden ser, al seu torn, de tres tipus. L’efecte més obvi resulta del vessament de compostos (com, per exemple, hidrocarburs, detergents o metalls) que, a partir de certes concentracions, resulten tòxics per a la planta o per als organismes associats. Els abocaments orgànics (per exemple, afluents domèstics sense depurar) provoquen l’enterboliment de l’aigua i, sobretot, la progressiva anòxia en el sediment, que primerament limitarà la vida de tota l’endofauna i dels sedimentívors, i en una fase més avançada interferirà en l’organisme mateix de la planta. Finalment, alguns compostos que de manera natural ja són al medi (sals de nitrogen i fòsfor, principalment) i que fins i tot són imprescindibles per al creixement de les posidònies, quan el seu nivell supera un cert llindar, afavoreixen principalment dos competidors: els organismes epífits que viuen sobre les seves fulles i el fitoplàncton que es desenvolupa a la columna d’aigua. Això provoca interferències tant en la captació de llum per part de la planta com sobre l’adquisició d’altres recursos (carboni, per exemple), la qual cosa, en una fase aguda, pot portar a la desaparició i la mort de l’alguer.

Entre les pertorbacions de naturalesa mecànica, cal esmentar en primer lloc la pesca i altres activitats extractives. En zones en què es pesca al ròssec sobre les praderies (per exemple, en àrees extenses de les costes del País Valencià), l’efecte del pas de portes i cadenes hi és fàcil de predir; un efecte similar resulta del pas de gànguils o de gàbies, i també de l’ús d’arts d’encerclament bentònics. Un efecte de tipus mecànic una mica diferent resulta d’un altre fenomen de competència, entès en un sentit ampli. El competidor en aquest cas som els humans, i el recurs pel qual competim amb la posidònia és l’espai: els fons soms i sobretot els fons de cales i badies, alhora l’hàbitat preferit de les posidònies i la zona cada vegada més sol·licitada per a la construcció de ports (amb la desaparició immediata de les praderies) o la d’altres obres costaneres, com també per a la simple freqüentació nàutica, amb ancoratges massius que representen arrencaments de mates i degradacions importants de l’ecosistema.

La supervivència de la praderia està molt vinculada a la dinàmica sedimentària, i qualsevol efecte que augmenti el valor de la sedimentació, superant la capacitat de creixement vertical dels rizomes, o que incrementi l’erosió, descalçant els rizomes i permetent-ne la ruptura, comportarà efectes deleteris per a la planta. La mateixa construcció de ports ha portat, en alguns casos, a colgar de sorra els alguers a sobrevent de les esculleres; però, pel seu abast, l’anomenada regeneració de platges és una de les activitats potencialment més perjudicials, sigui per-què sostreu volums importants de sorra de la dinàmica sedimentària general, provocant el descalçament dels alguers, sigui perquè, al contrari, aporta volums de sorra a les platges que, una vegada tornades a posar en circulació per forces erosives (corrents, temporals), poden soterrar les praderies més enllà de la seva capacitat de creixement vertical.

I quan la llista de calamitats semblava haver acabat, l’ecosistema litoral mediterrani s’acara a un nou repte: la invasió d’una alga de procedència tropical (Caulerpa taxifolia), que té una alta capacitat colonitzadora i que sembla competir exitosament amb les fanerògames mediterrànies. Les dades al respecte encara són escasses i caldrà esperar els resultats de les investigacions que es fan actualment, i seguir el curs dels esdeveniments per entendre l’abast real d’aquest fenòmen biològic que pot tenir un fort impacte negatiu sobre les poblacions de posidònia.

Atès tot el que s’ha dit, no és estrany que les praderies submarines acarin un procés de degradació important. No hi ha dades precises, però per orientar-nos, i a manera d’exemple, podem dir que, a la costa catalana, la superfície actual de praderies pot ser entre el 50% i el 75% de la superfície original.

La recolonització

Tot el que hem exposat fins ara està relativament establert i acceptat, i fins i tot les diverses administracions o actors socials hi comencen a mostrar una certa sensibilitat. Però per entendre en tot el seu abast els problemes ambientals que es deriven de la desaparició de les praderies, no podem deixar de tenir en compte un fet addicional: la capacitat de recuperació extraordinàriament reduïda d’aquests ecosistemes, que sota aquest punt de vista són comparables als boscos mediterranis.

La colonització de la planta requereix un primer pas que és la implantació de nous individus (reclutament). Aquest es pot dur a terme per la germinació de llavors, o bé vegetativament, per l’arrelament de fragments de planta arrencats de praderies més o menys properes. Tots dos fenòmens són rars (uns pocs arrelaments per hectàrea i any), especialment la germinació, i representen un límit seriós a la capacitat invasora de Posidonia. El següent pas en la colonització és, a partir d’aquests arrelaments, o en cas de destruccions parcials, a partir de plantes supervivents, l’ocupació de l’espai, que es realitza mitjançant el creixement de rizomes horitzontals, per als quals s’atribueixen valors d’elongació d’entre 1 i 6 cm l’any.

Models de simulació duts a terme amb aquestes dades prediuen temps de recolonització (ocupació d’una superfície sense vegetació prèvia fins a una cobertura superior al 90%) superiors a un segle. Aquesta constatació, poc contrastada amb dades reals, però molt versemblant davant de les dades disponibles sobre la biologia d’aquesta planta, ens obliga a una actuació responsable en el sentit que allò que òbviament és un patrimoni natural de la major importància ha de ser conservat com un bé escàs i, sobretot, d’obtenció molt difícil.

Les claus geostratègiques de la gestió de la mar i dels recursos marins

Establir la definició de quins són els aprofitaments adequats de l’oceà per als humans haurà de resultar de la comparació entre el valor de l’oceà com a abocador de residus enfront del seu valor per a altres usos, només compatibles amb abocaments limitats. Bàsicament s’ha de confrontar l’interès primari d’eliminar els residus amb l’interès naixent per la qualitat de les aigües costaneres i oceàniques. Per exemple, el lleure i la producció alimentària exigeixen aigües netes, i per tenir-les calen mesures que limitin l’eliminació de residus. L’administració global dels oceans ha de conciliar aquests usos potencialment conflictius amb l’orientació de valors políticament determinats. L’objectiu és incrementar els beneficis que es poden derivar dels usos de l’oceà i alhora minimitzar els possibles efectes nocius d’aquests usos. A la pràctica, la necessitat de conciliació entre l’eliminació de residus i altres usos ha estat un repte precoç i formidable per a la gestió global de l’oceà.

De la permissivitat a la sensatesa

Per apreciar aquest canvi cap a la gestió global, convé considerar el canvi de l’actitud humana enfront de la mar al llarg de la història. Per molts segles, els oceans s’han vist com a infinits i oberts a tothom per a qualsevol ús. La “llibertat de les mars” que anava implícita en aquestes concepcions contrasta amb l’actual “principi de precaució” tal com ha estat aplicat a la contaminació marina per alguns, segons els quals tot esforç és poc per evitar l’impacte ambiental de l’eliminació de residus. No cal dir que això reflecteix el canvi que hi ha hagut en la manera de valorar l’oceà en algunes parts de la societat.

L’evolució des de la “llibertat” cap a la “precaució” s’ha donat esglaonadament. En una primera fase s’introduïren restriccions nacionals i internacionals sobre usos puntuals que es consideraven especialment inadequats, ateses les creixents demandes dels beneficis resultants de l’alta qualitat de l’aigua. Una disposició internacional que prohibia certs tipus d’abocaments a alta mar —entenent per abocaments a alta mar (“ocean dumping”) la descàrrega de materials des d’una embarcació a les aigües marines— és il·lustrativa d’aquesta aproximació. Un dels resultats de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà, del 1972, va ser el reconeixement de la necessitat d’una disposició internacional sobre els abocaments a alta mar a totes les àrees oceàniques del món. La subsegüent Convenció per a la Prevenció de la Contaminació Marina per Abocaments a Alta Mar (1973) o Convenció de Londres sobre Abocaments va acomplir aquest objectiu. Prohibeix l’abocament de residus d’alt nivell de radioactivitat, de mercuri i d’altres materials altament tòxics i exigeix una especial cura en el maneig d’altres materials. Aquest conveni internacional, ratificat per més de 65 estats, exemplifica el canvi des de la llibertat cap a la precaució en allò que afecta l’ús puntual.

Als Estats Units la direcció del camí cap a la restricció de l’abocament a alta mar ha variat segons el material. Alguns materials, com per exemple els residus industrials i els residus sòlids urbans, van ser descartats ràpidament per acció administrativa. Aproximadament al mateix temps es van rebutjar les propostes d’incineració de substàncies químiques orgàniques sintètiques a bord de vaixells i de l’emplaçament als fons marins dels residus d’alt nivell de radioactivitat. Als Estats Units es generaven quantitats creixents de llots d’aigües residuals a mesura que augmentava la població, i es va generalitzar l’adopció del tractament secundari. Producció creixent de llot i creixement de l’opinió contrària a abocar-lo a mar entraren en contradicció. Malgrat això, durant un temps encara va créixer la quantitat de llots abocada a mar. Aleshores va arribar la legislació que ho prohibia. El resultat ha estat la paralització de l’abocament a mar dels llots de depuradora als Estats Units i la seva substitució per la incineració, la dispersió a terra, el reciclatge com a adob i altres mètodes. En canvi, els abocaments de runa de dragats, en contradicció amb les tendències esmentades, constitueixen una última categoria de materials, l’abocament a mar dels quals no mostra cap davallada. Malgrat que en alguns casos la runa pot estar contaminada, encara se n’aboquen grans quantitats.

A què podem atribuir aquest canvi general adreçat a la protecció del medi marí? Si més no una part del canvi es pot atribuir a la difusió del concepte d’ecosistema entre els polítics. Això implica el reconeixement de la interacció entre els organismes i entre aquests i el medi en una escala territorial adequada. Alhora, el consens de l’opinió internacional reconeix la necessitat de mantenir el funcionament natural de l’oceà per a l’habitabilitat de la terra i la salut dels seus recursos. Tant el canvi d’opinió com la resposta operacional de limitar l’abocament als oceans estan vinculats a la disponibilitat de la informació científica.

Tanmateix, de vegades hi ha un retard entre els avenços científics i el moment en què aquests s’apliquen a programes de govern. Cal un període de transició abans que es desenvolupi un consens pel que fa a la rellevància d’una idea nova. A més a més, els mateixos científics poden optar per no fer cap paper en la traducció dels seus descobriments a programes de govern, mentre que el legislador que es beneficiaria de l’ús d’aquests descobriments no està equipat per entendre’n la rellevància. Encara més, els sistemes burocràtics de govern no solen incorporar fàcilment la nova informació. La combinació d’aquests titubeigs és tràgica quan hi ha vides humanes involucrades, com va ser el cas de la malaltia de Minamata. Potser van passar dues dècades entre el moment de la detecció del problema i el moment que s’hi va posar remei.

La gestió regional: l’exemple de la Mediterrània

D’acord amb el coneixement científic de les aigües costaneres, s’estableix que l’abocament des d’una sola canonada o un abocament puntual a la mar sovint no determina la qualitat de l’aigua en una àrea geogràfica extensa. La qualitat regional de l’aigua és el resultat d’una varietat d’introduccions i de les condicions naturals del cos de l’aigua. Els mètodes actuals de control de contaminació als Estats Units i a altres estats es caracteritzen per la regulació dels abocaments focals per limitar-los fins al punt que sigui possible amb la tecnologia econòmicament rendible. Bé que aquest mètode té un èxit demostrable, és ben clar que encara hi ha molt per millorar. Aquestes realitzacions addicionals s’hauran de basar en un concepte més ampli de la naturalesa del problema. La pèrdua de la qualitat de l’aigua és atribuïble a múltiples orígens. Els contaminants abocats a les aigües costaneres d’un país poden anar al comú dels oceans internacionals o a les aigües costaneres dels països veïns. Per a abastar tota la varietat de contaminants, de camins i de circumstàncies que hi intervenen, cal un mètode regional que consideri totes les fonts de contaminació i el conjunt de les aigües afectades.

L’administració de regions marines, una forma de gestió global de l’oceà, aplica els principis ecològics esmentats a una àrea geogràfica específica. Es recorre a aquests principis per a conciliar els usos contradictoris. Així, per exemple, la Convenció sobre Recursos Marins Antàrtics, del 1980, pot limitar la recol·lecció de “krill” d’acord amb la necessitat de “krill” com a aliment d’altres animals de la mateixa cadena tròfica. L’administració regional dirigida a la reducció de la contaminació marina inclou plans per a estuaris particulars, com la badia de Chesapeake als Estats Units, i també disposicions que inclouen les aigües adjacents de diversos estats, com en el cas de la Mediterrània. Una oportunitat més general d’administració dels ecosistemes marins s’incorpora amb les zones econòmiques exclusives de 200 milles segons la Conferència de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar, del 1982.

El Pla d’Acció per a la Mediterrània (Pla Blau) és un exemple del compromís en una gestió global a escala regional. Implica 18 estats, i imposa limitacions a diverses fonts de contaminació a la Mediterrània. Les fonts de contaminació des de terra inclouen els abocaments de les xarxes de clavegueram urbà als rius i a la mar. També s’hi limiten determinades activitats agrícoles, un exemple important de fonts de contaminació no puntuals, una categoria d’activitats de terra endins que degraden les aigües superficials i subterrànies. Tot plegat, les fonts de contaminació de terra endins de les conques que vessen aigües a la Mediterrània serien responsables de fins a la meitat dels metalls, nutrients i pesticides que fan cap a la mar. Així, l’anàlisi científica va aclarir que si es volien obtenir millores importants en la qualitat de l’aigua, s’havien de canviar algunes activitats de terra endins.

El Protocol sobre Fonts de Contaminació Marina d’Origen Terrestre es va firmar el 1980 i va entrar en vigor el 1983. S’espera que sigui plenament funcional el 1995. S’hi tenen en compte les emissions industrials, urbanes, tèrmiques i agrícoles que afecten la mar Mediterrània. Als annexos s’identifiquen les substàncies prohibides i les estrictament limitades. Evidentment, perquè sigui efectiu aquest enfocament, els estats, individualment, hauran d’emprendre accions dins els seus límits territorials que arribin a millorar l’àrea marina comuna. Ja és un èxit notable l’establiment d’un pacte sobre l’objectiu comú i la implementació d’algunes de les accions necessàries en els països adjacents.

Es pot pensar en l’administració regional de manera que vagi més enllà de l’oceà. En comptes de definir la regió oceànica com la unitat que cal protegir, una aproximació alternativa seria protegir la terra, la mar i l’aire d’un contaminant específic. Amb aquesta nova definició del problema, l’obligació esdevé la minimització dels efectes totals mitjançant la comparació de les seves magnituds en cadascun dels tres medis. Aquesta aproximació s’anomena avaluació pluriambiental, és a dir una determinació de la millor opció pràctica per al medi. Si no hi ha manera de reduir el volum de deixalles, i si la tecnologia permet que s’aboquin a tots tres medis, aleshores el dipòsit definitiu hauria de ser el medi en què es causa el mínim perjudici per unitat de deixalla abocada. La realitat és que aquests tipus d’avaluacions són de difícil resolució tant científica com tècnica. Si s’acomplissin fàcilment, representarien un complement interessant a la política actual.

Les condicions per a una acció integrada

La gestió global de l’oceà ens dóna grans esperances, tal com se’ns presenta actualment. Però encara queda una quantitat important de reptes per afinar-la i fer-la adoptar universalment. En primer lloc, la gestió dels oceans, fins ara, s’ha dut a terme per a cada ús per separat. Aquest enfocament fragmentari dóna com a resultat la separació gairebé total entre els mitjans legals i els ens organitzatius d’administració de la navegació, de les instal·lacions de tractament d’aigües residuals i de les plataformes petrolieres, per esmentar tres exemples. Tanmateix, totes tres són fonts potencials de contaminació marina. La gestió integrada d’una regió marina, per limitar els efectes de la contaminació, exigiria una coordinació reguladora que abracés les activitats fins ara separades. En aquest context, és necessària l’evolució contínua dels instruments jurídics internacionals i estatals per a aconseguir el control de la contaminació en el context de categories d’ús fins ara separades.

Alguns límits jurisdiccionals restringeixen la gestió integrada per a la prevenció de la contaminació marina. La jurisdicció sobre l’espai oceànic es basa en l’extensió marina de les fronteres polítiques fins als límits de les respectives zones econòmiques exclusives (ZEE). En molts casos, aquestes fronteres no han estat fixades. Més enllà de la zona de 200 milles, l’espai oceànic seria governat per la Convenció sobre el Dret de la Mar, del 1982, si és que arriba a entrar en vigor. La contaminació marina no respecta aquestes fronteres. Com a resultat, les normes culturals d’un país sobre l’ús adequat de la mar com a dipòsit de deixalles poden entrar en conflicte amb les dels seus veïns. Ja que la contaminació traspassa les fronteres jurisdiccionals, s’hauran d’elaborar nous acords jurisdiccionals, com s’ha fet amb el Pla per a la Mediterrània, en altres regions. Aquests tipus d’acords permeten una gestió més apropada a les fronteres naturals que a les polítiques.

Finalment, cal més informació. I cal, a més, que la que es té, sigui poca o molta, es prengui en consideració en els processos de presa de decisions. Encara queda molt per conèixer sobre la destinació i els efectes dels contaminants en el medi marí. Aquesta informació podria influir en l’opinió pública sobre la necessitat d’actuar i aleshores determinar les mesures tècniques més efectives que s’hagin de prendre. Per a altres situacions, aquesta informació pot existir, però el seu trasllat al procés de decisió pot ser insuficient o inexistent.

Concloem, doncs, que l’abocament dels residus a la mar ha passat de ser una acció lliure a ser una activitat que s’ha d’emprendre amb precaució. S’apliquen mesures de protecció més estrictes quan els materials són més tòxics, quan hi ha més interès al país i quan les aigües costaneres són especialment susceptibles. El canvi es mou per una nova percepció del valor dels oceans i s’articula per iniciatives governamentals diverses. Resumint, aquests canvis són representatius de la gestió integrada de l’oceà tal com s’ha aplicat a la contaminació marina.

La gestió integrada de l’oceà es basa en la comprensió que les activitats humanes poden afectar negativament els ecosistemes i alhora dependre’n. Rebaixar els nivells de qualitat de l’aigua en limita els usos possibles. Quan els governants comprenguin la mar d’aquesta manera, la pesca i el lleure s’hauran de considerar com un factor més abans de prendre decisions sobre l’abocament de deixalles. A més a més, la connexió entre la terra i la mar demana que, si calen nivells més alts de protecció per a la mar, també calgui dur a terme accions terra endins.

La gestió integrada de l’oceà, inspirada en conceptes ecològics, ha donat lloc a la creació de moltes institucions governamentals per a millorar la protecció de la qualitat de les aigües costaneres i marines. Les primeres disposicions, com la Convenció de Londres sobre els Abocaments, s’enfocaven a controlar les accions locals més evidents de pol·lució de la mar. Però la limitació de les fonts de contaminació va ser insuficient i posteriorment es van adoptar mesures a escala regional que consideraven alhora totes les fonts de contaminació de cada regió marina. La protecció de les regions oceàniques es vincula fonamentalment al control de les fonts de contaminació terrestres, ja que són responsables de la major part dels contaminants. Per tant, el Pla per a la Mediterrània, després de considerar les necessitats de la regió marina, ha hagut de prolongar les seves mesures terra endins, a cada país implicat.

Per concloure, encara falta molt per a aconseguir fer efectiva la gestió integrada. Encara cal la fusió d’autoritats administratives fins ara disperses. Cal que es continuïn desenvolupant les disposicions jurisdiccionals que incorporin el moviment transfronterer dels contaminants a la mar. Cal que s’afinin encara més els coneixements sobre els contaminants a les aigües marines per a sostenir la nostra capacitat tècnica, ja que és una base per a les solucions. Si la comunitat mundial continua valorant les possibilitats que ens dóna una alta qualitat de l’aigua, aleshores la gestió integrada de l’oceà, basada en principis ecològics, continuarà fent un paper important en la configuració de l’ús de la mar pels humans.

La protección dels espais submergits

D’una manera general es pot dir que una zona marina protegida es defineix com un espai on la legislació general existent es modifica per una normativa complementària que pretén disminuir l’impacte de l’acció humana sobre les comunitats marines. Aquesta normativa té com a objectius fonamentals conservar el patrimoni natural, potenciar activitats educatives i de recerca, i recuperar els estocs de poblacions. Com a objectius secundaris cal esmentar obtenir beneficis econòmics, revaloritzar la zona, crear un espai per a la recreació i l’oci, millorar la imatge pública de l’administració promotora, compensar els impactes ambientals o protegir altres elements patrimonials; aquests segons objectius s’han de considerar més o menys lícits, però sempre subordinats als objectius fonamentals.

La tradició dels espais protegits en la mar és molt més recent que a terra, on la creació dels primers parcs es remunta al final del segle passat. Així, Pòrt-Cròs, parc nacional francès marítimo-terrestre i degà de les reserves marines mediterrànies, no va ser creat fins el 1963; al Japó, el primer parc marí fou proposat i aprovat el 1970; i el parc de la Gran Barrera Australiana fou creat el 1975.

Ni tan sols des d’un punt de vista científic no sembla que hi hagi un acord sobre quina estratègia és la més adequada per a aconseguir una preservació correcta del patrimoni natural de l’ecosistema costaner, si un disseny fonamentat en un cert nombre de reserves petites (per exemple, una xarxa de reserves de 100 ha cada una) o una o unes quantes reserves grans (de més de 1 000 ha). En uns determinats països, com ara el Japó, i seguint amb la seva tradició d’ús intensiu de la costa, els seus quasi 60 parcs nacionals marins oscil·len entre les 5 i les 200 ha, bé que hi ha una zona addicional d’1 km de radi al voltant del perímetre del parc que actua de zona d’amortiment. Altres parcs, com ara el de la Gran Barrera Australiana, tenen una extensió immensa (d’uns 8 500 km2), mentre que hi ha valors intermedis, per exemple a Kenya (de 500 a 5 000 ha). La reserva de recursos marins de les Galápagos (creada el 1986) afecta les aigües i els fons de l’arxipèlag en un sentit molt ampli, en una extensió de 70 000 km2. S’admet que per sota de les 30 a 50 ha, els objectius de conservació general són de consecució dubtosa, si bé és cert que les mides petites són compatibles amb uns determinats fins, com ara la preservació o la recuperació dels estocs d’una espècie determinada, o valors relacionats amb l’educació ambiental, la recerca, etc. En qualsevol cas, no hi ha dubte que a l’hora de dimensionar la reserva cal fer-ho d’acord amb els objectius de la seva creació, amb les característiques dels ecosistemes implicats i amb les consideracions d’abast territorial més ampli, i també segons les circumstàncies sòcio-econòmiques del territori.

En el cas més complet, una reserva marina consta d’una sèrie d’àrees concèntriques (almenys conceptualment), que tenen nivells de protecció creixents des de la perifèria cap al centre. En general solen ser tres nivells, als quals se suma una zona exterior d’amortiment o d’influència, on no hi ha pròpiament restriccions significatives en l’ús, si no és respecte a actuacions que comprenguin un impacte important (ports industrials, cementiris de residus tòxics, per exemple), i per tant, actua com una espècie d’amortidor respecte de les zones més internes. El primer nivell de protecció sol implicar la prohibició de pràctiques industrials d’extracció de recursos vius, però permet parcialment o totalment les activitats artesanals, els cultius marins extensius, i fins i tot alguns tipus d’abocaments. En canvi, el segon nivell de protecció porta associada una normativa molt més restrictiva: en general qualsevol extracció queda severament limitada, l’accés a la zona d’embarcacions i la immersió són regulades d’alguna manera, el fondejament d’embarcacions hi és prohibit o restringit (en l’espai i/o en el temps), etc. El tercer nivell correspon a una zona petita de protecció integral (el santuari), on qualsevol tipus d’accés és pràcticament prohibit.

Aquesta estructura, o altres estructures anàlogues, són suficientment flexibles per a permetre activitats diverses a la zona, de manera que es poden redirigir els usos d’acord amb la sensibilitat i la importància de les diferents zones, i aplicar-hi diferents nivells de protecció, o bé mesures complementàries, segons els resultats dels programes de seguiment corresponents. Aquesta compatibilització dels usos sovint és una condició irrenunciable per a la supervivència de la reserva.

L’“efecte reserva” consisteix en el conjunt de transformacions que es poden observar en el medi natural (principalment el biòtic, però també l’abiòtic) com a resultat de l’aplicació de les normatives de protecció al·ludides. Òbviament, l’abast i la naturalesa d’aquest efecte depèn fonamentalment de la interacció entre la normativa i l’estat i la naturalesa dels ecosistemes afectats; és a dir, de l’eficàcia de la protecció per a disminuir els impactes a què es troba sotmès el patrimoni natural de la zona. L’efecte reserva implica, en una mesura més o menys gran, alguna o diverses de les transformacions següents: d’una banda, un augment dels efectius de les poblacions de peixos i un augment de les talles mitjanes, increment que és més espectacular com més vulnerable a la pesca sigui l’espècie, i al qual s’afegeix el fet que els peixos perden la por als humans i es fan, per tant, molt més visibles; de l’altra, un augment de les poblacions d’espècies d’invertebrats sensibles a la presència humana i de les seves talles (per exemple, el corall vermell, les nacres, les llagostes, etc.). Hi ha també un increment general de la qualitat biològica de l’ecosistema, que inclou la recuperació de les comunitats més sensibles i l’augment de la diversitat, entre altres coses; cal comptar d’altra banda amb els canvis esdevinguts en l’estructura i el funcionament de l’ecosistema, entre els quals alguns són de disminució: si les espècies més sensibles, que per tant mostren una recuperació més espectacular, són les depredadores (per exemple, els sards i les daurades), s’observa una disminució de les poblacions de garotes i musclos; també, després de l’increment del nombre i la mida dels peixos herbívors segueixen canvis del poblament algal, que passa a ser dominat per les espècies menys consumides; aquests canvis són més patents en les reserves marines de mida petita (per exemple, a les illes Medes davant de la costa catalana) i/o en sectors determinats de les de gran extensió.

Un efecte col·lateral important és el factor d’enriquiment que representa la reserva sobre els ecosistemes adjacents no protegits. En efecte, la reserva és un exportador net de larves, i en menor mesura, de joves o adults, la qual cosa resulta positiva per als trams de costa veïns. En el cas dels peixos és especialment patent que la protecció de les talles més grans (particularment d’espècies territorials, com ara els grans serrànids), fa que augmenti la producció de larves, atès que la seva fecunditat augmenta exponencialment amb el pes.

L’efecte reserva pot tenir, addicionalment, un component negatiu, com a resultat d’un ús pervertit de l’espai protegit, que pot arribar a fer que predomini l’atractiu turístic sobre les finalitats de conservació. Constatar aquest efecte obliga a recordar que una reserva és un ens complex que ha de satisfer una doble demanda social: la preservació d’un patrimoni natural i alhora les possibilitats dels humans de gaudir-ne.

El cas de la Mediterrània

El litoral mediterrani és un autèntic paradigma de litoral humanitzat, especialment en la seva part nord, on la densitat d’usos (pesca, nàutica esportiva, indústria, oci, etc.) adquireix unes característiques alarmants. Això ha condicionat una resposta social relativament esquizoide: d’una banda, la urgència per a definir unes àrees protegides, a base d’escollir les poques i darreres zones relativament poc impactades; i de l’altra, l’exigència dels sectors més dependents del desenvolupament (fonamentalment turístic) de no sostreure porcions del litoral dels usos d’urbanització en el sentit més ampli. Així, tot i que, com hem dit, la degana de les reserves marines mediterrànies (Pòrt-Cròs) té més de 30 anys d’existència, la major part de les reserves actuals s’han creat a partir del començament dels anys vuitanta. La publicació del “Protocol sobre les zones especialment protegides de la Mediterrània” del Pla de les Nacions Unides per al Medi Ambient (Ginebra, 1982) va comportar un impuls sensible en aquest sentit. Això no obstant, aquestes mateixes zones han hagut d’encaixar en un complex mosaic territorial, gairebé sempre sense cap tipus de planificació integrada que tingués l’objectiu de salvaguardar l’ecosistema litoral mediterrani.

Espanya, França i Itàlia són probablement els països més avançats, si no quant a plantejaments, sí almenys quant a nombre de zones protegides, sigui en forma de parcs marítimo-terrestres, reserves marines, reserves de pesca, o d’altres. Així, en el litoral mediterrani espanyol hi ha un total de 8 àrees que gaudeixen d’algun dels nivells de protecció (una a Andalusia, tres a València, 2 a Catalunya i 2 a les illes Balears), mentre que n’hi ha 5 a França i 3 a Itàlia (si bé en aquest darrer país hi ha una llista de quasi 50 àrees protegides únicament sobre el paper). Pel que fa al conjunt de la Mediterrània, el nombre d’àrees protegides supera la trentena, i reuneixen una superfície total de 50 000 ha, de les quals les antigues repúbliques iugoslaves de Croàcia, Eslovènia i Montenegro (principalment la primera) n’aporten més de 20 000; si bé el cens fet fins ara és encara incomplet o inexacte, atesa la diversitat de figures legals de protecció (no s’hi han inclòs, per exemple, les zones amb veda temporal de pesca, o les zones d’esculls artificials), aquesta superfície encara és petita si acceptem una afirmació que ha pres carta de dogma en la comunitat científica: que per a una protecció correcta de l’ecosistema litoral cal que com a mínim un 10% (fins a un 20%) dels fons situats entre 0 i 20 m de fondària gaudeixin d’un cert estatut de protecció.

Sota la densitat d’usos que caracteritza la costa mediterrània del nord, es percep clarament que té una importància capital que la reserva s’integri en el seu entorn sòcio-econòmic com a condició imprescindible per a la seva viabilitat. No és una feina fàcil, però no és impossible; l’essencial d’aquesta tasca és incorporar la reserva a la maquinària productiva local, com a generadora d’ingressos a través de l’explotació de nous atractius turístics, i al seu teixit social corresponent, com a centre lúdic, de formació i aprenentatge, etc.

L’efecte reserva traslladat al pla econòmic encara no ha estat valorat amb precisió, bé que hi ha indicis més que suficients per a afirmar que si la reserva és d’una certa extensió i s’hi compatibilitzen usos diversos (pesca artesanal, esport i oci, observació i educació, conservació i recerca), la reserva genera un increment d’ingressos en les poblacions pròximes, i que com més encertats han estat el disseny i la planificació, i també com més bé s’han sabut adaptar els promotors turístics de la zona a les noves ofertes, més gran és aquest increment i menys rebuig social suscita la reserva. Normalment, a més, la reserva afegeix altres valors d’interès no relacionats amb la natura, sinó més aviat etnogràfics (patrimoni arqueològic, modes de vida i d’explotació de la mar tradicionals, etc.), que també poden ser explotats i que cal explotar.

Les reserves, doncs, constitueixen una eina de gestió excel·lent que ha de contribuir tant a la conservació com al desenvolupament, i molt especialment en un litoral com el de la Mediterrània, que passa per una crisi ambiental, i en aquests moments també turística, de consideració. Això no obstant, cal evitar caure en l’error freqüent de pensar que les reserves són la panacea per evitar la degradació ambiental: si bé les reserves ajuden a preservar l’ecosistema dels efectes negatius d’una pressió d’ús excessiva, no poden evitar, per exemple, els efectes de la contaminació de fons, ni aturar l’expansió de les marees negres, ni prevenir l’expansió de les espècies invasores, ni encara menys escapar-se dels canvis globals del nostre entorn. Cal aprendre a percebre les reserves en la seva mesura correcta, com uns valuosos romanents de capital ecològic que intentem estalviar per tal de constituir un petit patrimoni que ens garanteixi la persistència cap a futures generacions d’uns certs valors naturals, i que ens rendeixi en forma d’interessos unes possibilitats actuals d’educació i gaudi d’aquests valors.