Sant Serni de Canillo

Situació

L’església actual de Canillo, dedicada a Sant Serni, es troba situada a la part més alta del poble, al peu de la muntanya.

Situació: x 1°35′45” — y 42°34′00”. (XLM-JGA)

Història

El primer document que parla de Canillo és l’acta de consagració de Santa Maria d’Urgell.

L’acta de consagració de l’església de Sant Martí i Sant Feliu de Castellciutat, de l’any 957, diu que el comte Borrell dota aquesta església amb els alous que té a Canillo i a altres llocs.

El 4 d’agost de l’any 1046 la parròquia de Canillo figura entre els diversos béns que Arnau Mir de Tost tenia en feu de l’església d’Urgell.

El 20 de juny del 1083, en donar els mers d’Andorra al bisbat d’Urgell, el comte Ermengol cita les sis parròquies andorranes, entre elles Canillo.

A partir dels segles XII i XIII Canillo apareix esmentat amb molta freqüència.

Pel que fa a l’església pròpiament dita, el 20 de gener de l’any 1092, en el testament de Miró Bonfill de Canillo, entre les deixes diverses que fa, dona 5 sous a Sant Serni de Canillo.

En la visita arquebisbal del 1312, guardada a l’Arxiu Capitular de Vic, consta que el bisbe de la Seu vengué aquesta parròquia per 190 lliures, que el capítol de la Seu d’Urgell rebia la meitat dels seus delmes i primícies i que el bisbe donà al capellà de Sant Serni de Canillo, per tal que servís l’església, sis modis de blat. En aquest moment depenien de Sant Serni i del seu rector les esglésies de Sant Joan de Caselles i Sant Miquel de Prats. (JGA-APF)

Església

Tot i que l’edifici que hi ha actualment és, en la seva major part, del segle XVII, conserva encara vestigis de l’antiga construcció romànica. Així al mur de llevant de l’església, a l’exterior, hom pot veure encara una part de l’arrencada de l’absis. (XLM)

Base i fust de columna

El Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra conserva una base i dos fragments de fust de columna, catalogats respectivament amb els números d’inventari 2, 3 i 4 i la sigla 3 C.A., pertanyents a l’església de Canillo.

Aquests fragments ingressaren al Patrimoni Artístic l’any 1980, un cop localitzats, aquest mateix any, al campanar de l’església. La base era al costat d’una finestra tapiada, en forma d’espitllera, i els fragments de fust, foren trobats trencats al soler del campanar. Aquests havien estat reaprofitats per fer de contrapesos a les campanes, ja que n’hi ha un altre fragment que aguanta la campana de l’església.

La base consta d’un plint de planta rectangular i secció quadrada que fa 32 cm d’amplada i 32 cm d’alçària. Només la meitat d’aquesta amplada, 18 cm, és el que forma la base pròpiament decorada, puix que aquesta és la zona que es presenta en una cara, la suposadament frontal; gairebé la meitat dels laterals, la resta del bloc, és de superfície irregular. D’altra banda, el tors que és de planta circular, presenta al cantó oposat al frontal un tall recte, de manera que si el bloc encaixés en algun mur, aquest tros restaria automàticament adossat a la seva superfície quedant només al descobert la zona decorada.

Aquestes dues raons poden justificar la hipòtesi que la zona sense decoració, devia anar integrada dins un mur i la base i la columna adossats a la paret.

L’emplaçament original d’aquestes tres peces no pot ésser concretat. És molt probable que formessin part d’una finestra o una portada de l’antiga església romànica, però no s’ha trobat cap fragment que pugui evidenciar l’existència de la base de l’altre costat. Per tant no podem assegurar res amb exactitud. També és acceptable la idea que formés part d’una galeria d’arcs, com la que hi ha a la zona posterior de l’absis de la catedral de la Seu d’Urgell, o bé fos una columna exempta.

El tors, com ja hem dit, és circular en planta i de secció ovalada. La superfície superior és molt plana, de manera que pugui encaixar perfectament la base del fust de la columna. El tors fa 17 cm de diàmetre × 5 cm d’alçada.

Els fusts són de forma cilíndrica. Són dos fragments que fan 61 cm d’alçada, el més gran, i 19,5 cm, el més petit; el diàmetre, igual per a tots dos, és de 10 cm.

La decoració del plint és geomètrica: als tres costats, hom ha marcat uns vertents, de manera que sobresurten els vèrtexs principals i els dos que separen la zona decorada de l’altra sense decorar.

És difícil de donar una datació certa a aquestes peces, però per la seva similitud amb l’estil pròpiament gòtic són molt tardanes. Hom creu que la seva cronologia és de mitjan segle XIII. (MPM)

Piques

L’església de Sant Serni de Canillo conserva una pica baptismal, avui aprofitada com a font, a l’entrada de la porta. Segurament, el seu emplaçament original era a l’interior de l’església.

La peça, tallada en un sol bloc, s’alça damunt un peu d’obra de 30 cm, amb tota seguretat d’època posterior. Les seves mides són 50 cm d’alçada, 65 cm de diàmetre interior i 85 cm de diàmetre exterior; la fondària és de 30 cm. La seva factura és rústega i grollera. La seva superfície exterior és molt irregular i no presenta decoració de cap mena.

Cal situar aquesta pica dintre la segona meitat del segle XII. (MPM)

L’església de Canillo conserva també una pica beneitera de factura extremadament simple i rústega.

Aquesta peça ha estat tallada en un sol bloc de pedra. La seva part interior ha estat buidada per tal de contenir l’aigua beneita. Com sigui que es tracta d’un beneiter exempt del mur, ha calgut aplanar-ne la base i ha estat col·locat damunt un suport de fusta, evidentment posterior. La vora també ha estat aplanada. La superfície exterior de la peça és sense polir, la qual cosa fa suposar que es tracta d’un element inacabat. Aquesta pica beneitera fa 20 cm d’alt × 28 cm de diàmetre; el gruix de les vores fa 11 cm.

Per la seva factura, tosca i rudimentària, ens inclinem a situar aquesta pica entre el final del segle XI i el començament del XII. (MPM)