Situació
Portal de ponent, d’arc de mig punt, emmarcat amb dovelles, que donava accés a aquest important i sever castell.
ECSA - A. Roura
El nucli de la vila de Jóc s’esglaona en un vessant dels darrers contraforts del Canigó, en l’interfluvi del còrrec de Sant Martí i de la ribera de Rigardà. El castell té una situació dominant sobre la plana, a la part més alta de la població, al sector sud-est.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 27’ 17” N - Long. 2° 31’ 28” E.
Per a anar-hi cal arribar a Vinçà per la carretera N-116 i, un cop allí, agafar la carretera D-13 fins que es troba, a mà esquerra, el trencall de la carretera D-25, que porta directament a Jóc. En total, des de Vinçà, el recorregut és de 4 km. (JBH-MLIR)
Història
El castell de Jóc fou la residència dels vescomtes de Conflent des del segle XI, o bé, com afirmava J. B. Alart, segurament ja des del segle X.
La primera notícia d’aquesta fortalesa data de l’època del comte Ramon Guifré de Cerdanya, el qual va rebre homenatge pel “castrum que vocant Joch” i altres castells per part del vescomte Bernat Sunifred; aquest document no té data, però hom pensa que probablement fou escrit vers l’any 1050.
L’any 1025 els drets dels vescomtes de Conflent, documentats als segles IX i X, havien passat als vescomtes de Cerdanya pel matrimoni de Guisla, filla del vescomte Arnau, amb el vescomte Sunifred de Cerdanya.
Vers l’any 1134 els dominis dels vescomtes de Cerdanya i Conflent passaren per herència als vescomtes de Castellbò. Aquests béns i drets van quedar dividits entre els comtes-reis de la casa de Barcelona —que tenien l’alta jurisdicció— i els vescomtes de Castellbò i el llinatge dels Urtx, per parts iguals i indivises.
De l’any 1177 és la primera menció coneguda de l’apel·latiu “vescomtat de Jóc”, nom pel qual es coneixeria aquest domini. Jóc fou el cap d’una baronia que inicialment també comprenia els llocs veïns de Finestret i Saorla.
L’any 1230 els comtes de Foix accediren als drets que hi tenien els Castellbò per successió hereditària.
L’any 1298 una part d’aquesta senyoria fou venuda a Pere de Fenollet, senyor d’Illa, el qual va rebre el títol de vescomte l’any 1314. El seu net, Andreu de Fenollet, va vendre la seva part de senyoria sobre els castells i llocs de Jóc, Finestret i Saorla, amb el dret de la torre de Rigardà, a Ramon de Perellós l’any 1357. Aquest personatge, que també era castlà de Rodés, va ésser nomenat governador del Rosselló i la Cerdanya l’any 1376. La seva filla Elionor de Perellós heretà la baronia l’any 1384. El seu oncle i tutor, Ponç de Perellós, l’any 1393 ordenà de fer un inventari dels béns immobles de la baronia, i també un inventari detallat del que hi havia al castell de Jóc, el qual és molt interessant per a conèixer la distribució de les estances, el mobiliari i els estris de l’època.
Bernat de Perapertusa heretà la baronia de Jóc l’any 1459. Hi adjuntà els llocs i castells de Rigardà, Rodés, Glorianes i Ropidera. Els Perapertusa reberen el títol de vescomtes l’any 1599.
La filla d’Antoni de Perapertusa (1624-76), dita Maria, es casà amb l’oficial francès François de Bournonville vers el 1650. Després de diverses confiscacions i restitucions degudes als conflictes territorials franco-espanyols, ja que els Perapertusa s’havien inclinat per la corona castellana, un dels darrers senyors de Jóc, que mantingué la senyoria fins el 1789, fou el noble castellanitzat Pedro Pablo Abarca de Bolea Ximenes de Urrea, Pons-López de Mendoza Bournonville Perapertusa Erill i Orcau, comte d’Aranda i gran d’Espanya. (JBH)
Castell
El castell de Jóc ha sofert infinitat de destrosses i transformacions; a desgrat d’això, el conjunt de les restes és encara força impressionant. El nucli principal, el castell pròpiament dit, es dreça a la part més alta del turó que domina el poble a l’extrem de llevant. Un recinte fortificat s’hi afegeix i engloba el petit barri de carrerons estrets i tortuosos, arrecerat pel vessant de migdia del puig, de pendent força abrupte.
El gran edifici del castell és de planta rectangular molt allargada, amb algunes inflexions, i d’alçada considerable. Per la seva situació forma tot el front de ponent del recinte i a la part central hi ha el portal d’aquest costat de la fortificació. És travessat per un passadís amb embigat, d’entrada, el qual al costat de migdia conserva una vella obertura d’arc apuntat. L’edificació s’estructura a cada banda i té un sector molt destruït al nord-est, que afecta el petit pati central, del qual s’endevina el perímetre i en queden alguns elements, principalment l’escala de pedra que puja al pis.
Els murs de l’edificació es drecen sobre basaments de roca natural tallada artificialment; no han conservat els coronaments, segurament de merlets. Les cobertes són de teulada, a diferents nivells, d’èpoques tardanes. L’aparell d’aquests murs és fet amb còdols molt grans i blocs de pedra trencats, que s’han disposat en filades força seguides, col·locats horitzontalment o bé inclinats i amb algun rengle d’opus spicatum. A les cantonades s’han emprat lloses molt llargues, només desbastades, al llarg i de través. Els paraments mantenen diverses espitlleres, molt altes, emmarcades amb el mateix tipus de material que la resta dels aparells.
La porta de ponent, ja esmentada, al centre de la façana exterior, manté el seu arc de mig punt de dovelles amples i no gaire llargues, ben tallades i polides en pedra granítica. Els brancals no s’han conservat i hom hi ha aplicat (després del 1935) unes peces de ciment. Dita façana conserva algunes sageteres antigues, les obertures són tardanes i té edificacions afegides a cada extrem.
Al peu i al llarg de la façana hi ha un fossat força pregon, tot i que resta soterrat en bona part. S’hi veu la volta de canó, feta amb pedres i morter, del pont d’entrada.
Davant d’aquesta façana i portal s’estén un terraplè ampli, de forma trapezoïdal, que és delimitat per murs de contenció; són força alts, sobretot al nord i nord-oest, i el seu aparell és semblant al del castell. Segurament es tracta dels vestigis d’un albacar, defensat per una estructura de barbacana en aquesta punta extrema.
Pel costat nord, el recinte incideix en l’edificació del castell i continua —pel “carrer del Castell"— en uns 40 m de llargada i una alçada considerable, dreçat damunt la roca natural tallada artificialment. El primer segment de l’aparell no difereix del de l’edifici del castell, ja descrit; s’hi veu un gros esvoranc que marca la situació del portal de tramuntana de la fortalesa. A sobre s’observa un rengle de sageteres petites. Els muntants i les dovelles de pedra de l’arc de la porta encara eren al seu lloc l’any 1935, segons informà A. de Pous, la qual considerà aquesta porta del segle XI, a l’igual que la porta oest.
La resta del mur de tramuntana del recinte forma diversitat d’inflexions. En molts punts ha estat remolinat i s’hi han obert nombroses finestres de les cases que s’afegiren intramurs.
Les façanes que donen al carrer de la Força i a la plaça del 14 de Juliol assenyalen el traçat de la muralla pel costat de llevant. Vora l’angle nord-est hi ha una porta d’arc de mig punt —gairebé emmascarada del tot pel remolinat de ciment modern—, que dona accés a un llarg carreró cobert, intramurs; podria ésser la pervivència d’un altre portal del recinte. L’aparell de la muralla resta poc visible, alterat per les obertures de les cases que són de quatre plantes. Tanmateix, vers el sud se n’identifica millor algun tram, amb espitlleres, les quals segueixen per l’angle sud-est, que és arrodonit i té talús a la base.
És notable gairebé tot el llenç de migdia del recinte, malgrat les destruccions que ha sofert. Es dreça damunt del fondal abrupte d’un torrent.
A la part baixa es manté un rengle d’espitlleres, damunt del talús de basament. A la part central hi ha una porta elevada, de petites dimensions, a manera de poterna. Actualment no és fàcil observar-la. Resta protegida per una marcada inflexió del pany de muralla i per un gran contrafort atalussat, els quals creen una estructura ben singular. En el sector de més cap a ponent destaquen les restes d’un baluard —construït damunt d’una penya tallada artificialment—, en una situació avançada de la línia del recinte fortificat.
És en aquest costat de migdia on són ben visibles, alguns paraments de la muralla. S’identifiquen diferents tipus d’aparells que deuen ésser fruit de refaccions i reconstruccions. Vers llevant hi ha paraments fets amb pedres de mida mitjana, ben escairades però sense polir, a manera de carreuons, les quals s’arrengleren amb certa uniformitat. A la part central, prop de la poterna esmentada, veiem uns fragments de construcció a base de còdols i blocs trencats, que es disposen, generalment, formant filades en opus spicatum. Més cap a ponent, la construcció és més descurada, feta de blocs de pedra grans, gairebé sense treballar; sembla d’època més moderna.
El barri d’intramurs —la Força o barri del Castell— és un nucli interessant d’arquitectura popular. L’edificació hi ha estat molt renovada entre els segles XVII i XIX, però es manté la trama urbana medieval de carrerons estrets, en pendent i giragonses, que pugen vers el castell, amb la plaça, petita i irregular, al sector baix. En aquest sector hi ha testimonis del camí de ronda del recinte fortificat.
Dins d’aquest nucli s’identificava la capella del castell, que estigué dedicada a sant Pere i sant Pau.
Per la tipologia i les característiques dels aparells, les espitlleres, el portal, etc., les parts originàries del castell de Jóc, és a dir, l’edifici central superior, poden datar dels segles XI o XII. D’aquesta època seria el conjunt format per l’edifici rectangular del castell, part de la muralla propera pel nord amb la porta desapareguda, i segurament també la barbacana que avui forma un terraplè vers ponent.
La historiadora A. de Pous ja esbossà una opinió semblant, bé que sense entrar en gaires detalls ni concrecions. Aquesta autora considerà que la porta del nord, que ella va veure intacta encara l’any 1935, era del segle XI. En un altre lloc afirmà que les pedres desaparegudes de la porta esmentada i les que resten a la porta de ponent no podien ésser posteriors al segle XII, a l’igual que l’aparell del castell.
J. B. Alart creia que el recinte murat que defensava la població propera al castell havia estat construït al segle XIV, com el de la vila veïna de Rodés. Aquest de Rodés, però, no es conserva en l’actualitat.
Una observació de les muralles de Jóc sembla indicar-nos que es mantenen elements importants que poden datar, amb molta probabilitat, dels segles XII-XIII. Al nostre entendre serien d’aquesta època els paraments de carreuó i els col·locats en opus spicatum del sector meridional, i també la poterna d’aquest mateix costat i el llenç septentrional proper al castell.
És probable que al segle XIV s’hagués renovat, i fins i tot ampliat, un recinte ja existent. (JBH)
Bibliografia
- Pous, 1974, pàgs. 224-237.