El monestir de Sant Martí de la Muga ja existia en temps de Lluís el Piadós, emperador dels francs entre els anys 814 i 840. Entre aquestes dues dates Adulf, el primer abat de les Escaules de nom conegut, aconseguí de Lluís el Piadós un precepte de defensa i immunitat per al monestir. Aquest primer document no s’ha conservat, però sí que ho ha estat el precepte de Carles el Calb, atorgat a favor del mateix Adulf, expedit a Tolosa de Llenguadoc el 12 de maig de l’any 844. En aquest text es confirmen les propietats dels monjos, que ja eren considerables. A més de les possessions de les Escaules, dominaven la villa de “Furnos”, el vilar “Supiratos” i el lloc de “Buchatella”, al pagus de Besalú, i també el vilar de “Leocarcari in monte Albario”, al pagus de Peralada. Aquests llocs han estat identificats amb el mas del Forn, el veïnat de Subirats, tots dos de l’actual terme de Terrades, el poble de Boadella i, segurament, un indret prop de Rocabertí, al terme de la Jonquera. També posseïen la “cella sancti Pauli de Lirlir”, que segurament cal identificar amb Sant Pau de la Calçada. En aquest document figura que els monjos havien artigat els erms i aprisiat la terra. Tenint en compte el patrimoni de què gaudia el monestir l’any 844, és possible de suposar que, com altres monestirs sorgits durant el renaixement monàstic dels segles VIII i IX, podia tractar-se de la supervivència o la revitalització d’un monestir visigòtic. Tanmateix, la vida d’aquest cenobi fou curta. L’any 899 havia perdut la seva independència, puix que en un diploma de Carles el Simple apareix com una simple cella que era confirmada com a domini de la seu de Girona. També en el mateix sentit, és confirmada a la seu en un altre precepte del mateix rei, de l’any 922, en el qual és designada encara com a abadia de Sant Martí. El 982, el clergue Guigó deixà unes terres al monestir de Sant Martí de la Muga. L’any 1002, segons una butlla del papa Silvestre II, no era més que una simple església de poble, possessió de la seu de Girona: “ecclesiam sancti Martini quae est in locum quem dicunt Calidas”. En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 és esmentada l’“ecclesia de ipsis Calidis” i, com a parroquial, l’any 1362 i també en els nomenclàtors diocesans del segle XIV: “ecclesia parrochialis sancti Martini de ipsis Calidis”. L’any 1691 en el nomenclàtor d’esglésies hom troba la unió de l’església de Boadella amb la parroquial de les Escaules. Actualment no hi ha el més petit rastre d’aquesta església de Sant Martí; l’actual església parroquial de Sant Martí fou construïda al segle XVIII en un altre lloc d’aquest indret, vers ponent, respecte a l’antic emplaçament del monestir primitiu. L’església antiga era ruïnosa i es destruí totalment l’any 1923. L’edifici era una construcció d’una sola nau amb absis semicircular. La portada s’obria al mur meridional de la nau. De les fotografies que en resten es pot deduir que la portada havia estat una mica reformada; potser n’havia estat arrencat un guardapols. En aquest mur de migdia hi havia també dues finestres de doble esqueixada. La finestra que hi ha al centre de l’absis era també de doble biaix. La volta de la nau era apuntada. L’església fou construïda amb grans carreus ben escairats, els quals eren disposats en filades seguides. Les voltes eren, també, de carreuada. Gràcies a les fotografies de l’Arxiu Gavín, hom pot considerar que l’església vella de Sant Martí de les Escaules, actualment desapareguda, fou construïda als segles XII o XIII. A l’edifici de les antigues escoles públiques, a l’entrada del nucli de població, hom hi pot veure molts dels carreus de l’església, els quals foren reutilitzats en construir-lo l’any 1928.
Precepte del rei Carles el Calb a favor del monestir de Sant Martí de les Escaules (13 de maig de 844)
Precepte del rei Carles el Calb, atorgat a l’abat Adulf, pel qual són concedides al monestir, a l’abat, als monjos i a tots llurs béns, la immunitat, la lliure elecció d’abat i la plena fermesa de les commutacions que facin legalment.
"In nomine sancte et individuæ Trinitatis. Karolus gratia Dei rex. Quandocumque petitionibus [fidelium nos]trorum benignum prebemus ass[en]sum easque ad obtatum effectum producere satagimus, regis celsitudinis opera imitamur divinamque misericordiam nobis ob id propitiari non diffidimus quin etiam hoc ipsam ad regni nostri diuturnam ac prosperam stabilitatem per[ti]nere liquido credimus. Quocirca notum sit universis sancte Dei ecclesie fidelibus et nostris presentibus atque futuris quia religiosus vir Adulfus abba monasterii Sancti Martini episcopi et confessoris quod est situm in pago Bisildunense justa rivo que dicunt Sambuga adiens serenitatis nostre fastigia obtulit precellentie nostre pie recordationis genitoris nostri augusti Hludowici precept[ionis] auctoritatem qua continetur qualiter idem domnus et genitor noster eundem abbatem idemque monasterium cum omnibus rebus juste legaliterque sibi pertinentibus sub sue im[muni]tatis tuitione hac defensionis munimine susceperit memorataque auctoritate precept[ione] hoc ipsum plenus confirmaret. Petiit itaque magnitudinis nostre reverentiam prefatus Adulfus abba ut eundem domni et genitoris nostri sibi olim factam auctoritatem ob divinum [amorem…]nime hac nostre salutem d[enu]o renovare seu confirmare innovata scripta preceptione dignaremur. Cujus denique efflagitationibus clementi favore annuimus reverentieque nostre hoc preceptum sepe memoratum genitoris nostri auctoritatem renovantes seu con[fi]rmantes fieri jussimus. Pro quod predictum abbatem prefatumque monasterium cum omnibus rebus sibi pertinentibus id est villa que dicitur Furnos cum omni ajacentia sua et alium villare que dicunt Supiratos similiter [cum] legitimis terminationibus et locum que [dic]unt Buchatella cum ajacentiis omnibus usque in ipsa Petra Ficta; et in Petralatense pagis cella Sancti Pauli que dicunt Lirlir et villare que dicunt Leocarcari in monte Albario et ut omnia pl[eniu]s concludamus cum omnibus rebus quas [ju]ste rationabiliterque hisdem abba […pot]estas sui monasterii regere vel possidere videtur sub immunitatis nostre tuitione defensionisque munimine plenissime recipimus et hac magnificentie nostre preceptione firmamus. Precipientes atque jubentes [u]t nullus judex publicus vel quislibet ex judiciaria potestate in predictum monasterium aut loca sibi subjecta seu agros hac reliquas possessiones ejus ad causas judiciario more audiendas vel freda seu mansiones aut paratas exigendas vel fidejusso[r]es tollendos aut homines ipsius [monaste]rii distringendos seu aliquas redibitiones aut functiones aut illicitas occasiones requirendas ullo umquam tempore ingredi audeat sed cum omnibus locis sepe memorato monasterio subjec[ti]s seu a[g]ris reliquisque possessio[nibus] suis in q[uibuscu]mque consistant locis quas moderno tempore tam ex apprisione quam ex heremo habent tractas vel deinceps excolere potuerint seu cum his rebus quas ex seculari habitu regularem militiam convertentes eidem. monasterio juste concio haverint simul etiam cum his quas Deum timentes diversi homines illuc donaverunt sive donaverint domos videlicet et vineas vel cum omnibus quibus[cumque] possessionibus quas divina pietas per suosquosque fideles ipsi sacratissimo loco augere voluerit liceat memorato abbati suisque successoribus et fratribus in eodem monasterio degentibus quiete vivere et easdem [res sine cuj]uspiam contradictione aut minoratione tenere et possidere eorumque pro utilitatibus rationabiliter vendere et pro nobis conjuge proleque nostra hac stabilitate regni nostri Domini misericordiam [jugi]ter exorare. Et quandocumque div[ina vocatione]eundem abbatem ab hac luce susceperit quandiu ipsi monachi inter se tales eligere potuerint qui ipsam congregationem secundum regulam sancti Benedicti regere valeant per nostrum consensum hac jussionem licentiam habean[t ex semet]ipsis eligendi abbates. Precipimus etiam ut commutationes quas cum quibuscumque hominibus de rebus sepedicti monasterii fecisse dinoscitur aut deinceps facere ipse seu successores sui voluerint ubicumque juste et rationabi[liter facte sun]t vel fuerint quiete per hanc nostram auctoritatem possideant neque ullam inlicitam contrarietatem aut injustam inquietudinem de eis ullo umquam tempore patiantur quin jure eas firmissime teneant atque possi[deant. Et ut] hec auctoritas nostra presentibus futurisque temporibus inconvulsa permaneat manu propria subter eam firmavimus et de anulo nostro sigillare jussimus.
Signum (Monograma) Karoli gloriosissimi regis. (Signe) Aeneas notarius ad vicem Hludowici recognovi et subscripsi. (Rusc. Lloc del segell.)
Data .III. idus ma[ii indictione .VII. anno] .IIII. [presta]ntissimi regis Karoli. [Ac]tum in monasterio Sancti Saturnini in [Dei] nomine feliciter. Amhn. Amen."
Original: Arxiu Capitular de Girona, pergamí de 510 × 533 mm. Sense cota.
Ramon d’Abadal: Els diplomes carolingis a Catalunya, pàgs. 154 - 156.
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Carles, rei per la gràcia de Déu. Cada vegada que donem el nostre benigne assentiment a les demandes dels nostres fidels i procurem que assoleixin el seu desitjat acompliment, imitem el comportament del rei celestial i confiem que això ens atrau la misericòrdia divina i creiem a més, clarament, que això contribueix a la continuada i pròspera solidesa del nostre regne. Per això, sigui conegut de tots els fidels de la santa església de Déu i nostres, tant presents com futurs, que el pietós baró Adulf, abat del monestir de Sant Martí bisbe i confessor, que és situat al pagus de Besalú prop del riu anomenat la Muga, acudint a l’excelsitud de la nostra serenitat, mostrà a la nostra eminència el document del precepte del nostre august pare Lluís, de pietosa memòria, en el qual s’explica com l’esmentat senyor i progenitor nostre prengué sota l’empara de la seva immunitat i sota la protecció de la seva defensa l’esmentat abat i el mateix monestir amb totes les coses que li pertanyen justament i legalment, i amb l’esmentat document del precepte ho confirmà plenament. Així, doncs, l’esmentat abat demanà a la reverència de la nostra grandesa que per amor de Déu… ànima i per la nostra salvació ens dignéssim renovar altra volta i confirmar amb una nova escriptura del precepte la mateixa concessió feta en altre temps pel senyor i pare nostre. En conclusió hem assentit a les seves súpliques amb el generós favor de la nostra reverència i hem ordenat que es faci aquest precepte renovant l’esmentada concessió del nostre pare. Per això prenem plenament sota l’empara de la nostra immunitat i sota la protecció de la nostra defensa l’esmentat abat i el predit monestir amb tots els béns que li pertanyen, o sigui, la vila anomenada el Forn amb totes les seves adjacències, i un altre vilar anomenat Subirats igualment amb els seus termes legítims, i el lloc que en diuen Boadella amb totes les seves adjacències fins a Perafita, i al pagus de Peralada la cella que anomenen Sant Pau de Lirlir i el vilar anomenat Leocarcari a l’Albera i, per englobar-ho tot plenament, tots els béns que l’esmentat abat i la potestat del seu monestir governen i semblen posseir; i ho confirmem amb la magnificència del nostre precepte. Manem i ordenem que mai, en cap moment, cap jutge públic ni ningú amb potestat judicial no gosi entrar en aquest monestir ni als llocs que li són subjectes, ni als camps ni a les altres possessions seves per oir-hi demandes com a jutges, ni per exigir-hi drets de pas i d’estada o servitud de parada, ni per llevar-ne els fiadors, ni per coaccionar els homes del monestir, ni per reclamar-hi rendes, càrrecs o oportunitats illícites, sinó que l’esmentat abat i els seus successors i els germans que habiten aquest monestir puguin viure-hi tranquillament i sense oposició ni minva per part de ningú puguin tenir i posseir aquests béns, amb tots els llocs subjectes a l’esmentat monestir, amb els camps i les seves altres possessions onsevulla que es trobin, les que darrerament hagin adquirit per aprisió o hagin arrabassat a l’ermot per poder-les cultivar a partir d’ara, junt amb els béns que alguns hagin aportat justament al monestir en passar de l’estat secular a la disciplina regular, i amb aquells que diverses persones temeroses de Déu li hagin donat o li donaran, com cases o vinyes, i amb totes les possessions de qualsevol mena amb què la divina misericòrdia voldrà incrementar aquest lloc sagrat per mitjà dels seus fidels i que puguin vendre-les d’una manera raonable segons les seves necessitats i que puguin suplicar contínuament la misericòrdia del Senyor per nosaltres, la nostra esposa, els nostres fills, i per l’estabilitat del nostre regne. I quan s’esdevingui que déu cridi l’abat per endur-se’l d’aquest món, mentre els mateixos monjos puguin elegir d’entre ells unes persones prou dignes per a governar la comunitat segons la regla de sant Benet, amb el nostre consentiment i autorització tenen permís per elegir abats d’entre ells. Ordenem també que totes les commutacions que consta que ha fet amb qualssevol persones a partir del béns de l’esmentat monestir o les que d’ara endavant ell o els seus successors vulguin fer, mentre hagin estat fetes i es facin d’una manera justa i raonable, les posseeixin tranquillament per aquesta nostra autorització, i que en cap moment no en sofreixin cap contradicció illícita ni cap injusta pertorbació sinó que les tinguin i posseeixin de dret i en ferm. I per tal que aquesta concessió nostra romangui inalterable tant en els temps presents com en els venidors l’hem signada amb la nostra pròpia mà i hem ordenat que fos segellada amb el nostre anell.
Signatura de Carles, rei gloriosíssim. Encar, notari en lloc de Lluís, ho he reconegut i subscrit.
Donat el dia tercer dels idus de maig, indicció setena, any quart del poderós rei Carles. Fet al monestir de Sant Sadurní, en nom de Déu, feliçment. Amén. Amén."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)