Sant Vicenç de Roda (la Pobla de Roda)

Situació

Vista aèria del conjunt de l’antiga catedral, amb el claustre i les edificacions annexes. A baix, l’actual edifici catedralici agermana diferents estils arquitectònics, com el campanar neoclàssic i els absis del més pur estil romànic.

ECSA - J. Todó

El conjunt catedralici de Roda és a la part més alta del centre urbà del poble de Roda de Ribagorça, situat al cim d’un turó cònic que domina el curs de l’Isàvena.

Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TBG964853.

L’itinerari per a arribar-hi és el mateix descrit en la monografia precedent. (JAA)

Història

Uns orígens difícils

La data de 957 o de la consagració de l’església de Sant Vicenç de Roda marca el final d’una etapa d’intents d’autonomia religiosa de la Ribagorça enfront de la diòcesi d’Urgell, a la qual fou confiada inicialment. La seva llunyania del centre de la diòcesi féu que mai no tingués una organització tan cuidada o semblant a la resta de la diòcesi urgellenca, i que aquesta fos encarregada, segons sembla intuir-se, a cases monàstiques.

Quan l’any 888 el comte Ramon de Pallars i Ribagorça afermà la independència dels seus comtats, hi propicià la creació d’un bisbat, l’anomenat bisbat de Pallars, de capital inestable; aquest bisbat va tenir tot seguit l’oposició del metropolità per les irregularitats que marcaven el seu origen. Aquesta diòcesi perdurà fins el 949. En canvi, la creació del bisbat de Ribagorça es féu amb el consentiment de l’arquebisbe Eimeric i de manera ben estudiada, amb la designació d’Odesind, fill dels comtes Ramon II i Garsenda, com a primer bisbe; aquests comtes manaren aixecar la nova catedral i li assignaren una dotació inicial de béns mobles i paraments litúrgics indispensables. La intervenció del metropolità Eimeric assegurà el definitiu desmembrament d’aquest sector ponenti de la diòcesi urgellenca, cosa que no estalviaria, tanmateix, reclamacions ulteriors del bisbe d’Urgell.

L’erecció de la seu de Roda es féu únicament per tal de complir uns preceptes canònics i evitar qualsevol possible reclamació urgel·litana sobre els rèdits. Les mancances de la dotació, de l’organització i de les mateixes rendes diocesanes, fan palesa la continuïtat de velles estructures basades en el patrocini, com també els migrats fonaments de la jurisdicció episcopal al país. En aquells moments no existia pas una veritable estructura diocesana. El bisbe es dedicava a consagrar esglésies, però, tal com especificava el formulari en ús, ho feia a requesta dels fundadors en qüestió.

Amb tot, a redós del càrrec episcopal, s’instal·laren a la catedral de Sant Vicenç de Roda un cert nombre de clergues que cal pensar que feien vida en comú sota una regla. Sembla que no deixa cap lloc a dubte la clàusula de sanció atribuida al comte Unifred I Bernat, en què diu “decreta quam concessimus cum channonicos vel proprios cleros” (970). I d’acord amb la notable presència narbonesa, podem suposar que la comunitat es devia regir per les normes establertes al concili d’Aquisgrà (817). D’altra banda, la tradició hispana hi era ben present, tant en l’ordo litúrgic com en les definicions isidorianes dels diversos oficis eclesiàstics: ostiari, lector, exorcista, acòlit, sots-diaca, prevere, ardiaca i bisbe. L’un i l’altre aspecte, amb l’eclecticisme propi del medi pirinenc, foren reflectits en manuscrits com ara Vitam canonicam i Consuetudines, textos que presidien la biblioteca i la vida comunitària de Sant Vicenç de Roda.

Lògicament, en principi es tractava d’una comunitat poc nombrosa: un parell d’ardiaques i uns quants clergues. En afers de caràcter polític el bisbe podia delegar en un fidel prevere (967), i quan es tractava de resoldre un conflicte jurisdiccional, com en el cas de Rallui, intervenia en el seu nom l’anomenat custodia episcopus (1009).

A desgrat de la jurisdicció diocesana, els diversos patrons de les esglésies es quedaven amb una bona part de les rendes parroquials, bé consignant en la dotalia la cessió episcopal dels rèdits (com a Güel el 996), o bé, com a Lacera, cedint l’església a un monestir per tal de retenir-ne la futura tinença en feu amb unes determinades garanties (1005). En qualsevol cas, allí on la seva jurisdicció era respectada, els bisbes de Ribagorça propugnaren la reconeixença de llurs prerrogatives, renunciant a les primícies i oblacions dels fidels a canvi de reivindicar part del delme (Lavaix, 1015), del qual acostumaven a rebre una tercera part. La situació patrimonial no era pas ufanosa. El comte Unifred I Bernat amplià l’escarransida dotació de Sant Vicenç amb alous a Roda, els delmes de Castillo de Sos i el palau de Sant Miquel a Güel (v. 979). Notícies retrospectives indiquen la importància de l’alou episcopal de Rialbo (la Pobla de Roda), i tot fa pensar que el bisbe disposava de notables dominis a Barravés.

L’acta d’elecció del bisbe Borrell a la catedral d’Urgell l’any 1017 informà de l’estat de la diòcesi ribagorçana, en una situació especialment difícil constatada per la subjecció envers l’església urgel·litana. Presidint el comte Guillem, els compromissaris foren: els abats d’Ovarra, Barravés, Lavaix, Taverna, Orema, Sant Esteve, Sant Miquel i Alaó; els canonges de Sant Vicenç de Roda, un ardiaca i sis sacerdots; i els fidels optimats, tretze en total. S’ha de destacar la reduïda importància que tenia el clergat de Roda enfront dels poderosos monestirs —als quals cal afegir-ne d’altres d’existents (Benasc, Sant Victorià d’Assan)— i del gran pes específic dels patrons laics.

Amb l’arribada de la dinastia pamplonesa i enmig d’una greu crisi de les comunitats religioses, s’inicià un període de fort dirigisme en els assumptes de la diòcesi ribagorçana. La recuperació del territori de Roda (1018), la imposició d’un bisbe obedient a una nova metròpoli (Bordeus), l’aixecament de la nova catedral de Sant Vicenç i Sant Valeri, consagrada i dotada àmpliament pel bisbe Arnulf, tant en ornaments com en alous (1035), el lliurament de la ciutat de Roda i d’onze excusats a la vall del Cinca per part del rei Sanç el Gran a la catedral de Roda, tot plegat comportà la consolidació de l’antic bisbat amb seu a Roda d’Isàvena i, per consegüent, el redreçament de la canònica. Aquest extrem és confirmat per diverses donacions “ad ipsa chanonica” interpolades en la dotalia de la catedral del 1035 que, a més, mostren l’admissió de donades a la família comunitària. Probablement el bisbe Arnulf, seguint l’exemple d’altres catedrals catalanes, reorganitzà la canònica actualitzant la regla aquisgranesa, atès que els canonges continuarien gaudint de llurs beneficis per separat.

Tot i l’empenta que suposà la nova dinastia pamplonesa, finalment Ramir I Sanç d’Aragó i Ribagorça, acostumat com estava a disposar de les rendes eclesiàstiques, posà fi a la revifalla de la seu de Roda per tal com s’apropià els delmes parroquials i el patrimoni diocesà, tot legalitzant la situació anticanònica en fer-se feudatari dels bisbes d’Urgell, els quals restituí en llurs pretensions jurisdiccionals (1040).

Restauració de Sant Vicenç de Roda

L’any 1068, després d’encomanar el regne a la càtedra de sant Pere, el rei Sanç Ramírez procedí a la restauració de la seu, que es trobava en un lamentable estat. Inspirat pels principis reformistes que arribaven des de Roma, el rei reuní a Roda una magna assemblea integrada pels optimats de la comarca i els mitrats veïns d’Aragó i d’Urgell, per tal de restablir la seu de Sant Vicenç i el bisbe Salomó en llurs antics drets, és a dir, tant els patrimonials com els jurisdiccionals, els quals comprenien els delmes reials a tota la Ribagorça fins al Cinca, a més d’afegir-ne de nous, com la unió de les abadies d’Alaó, Barravés i Cavallera. El mateix rei Sanç prescriví l’establiment a la catedral de clergues que visquessin canònicament, tot indica que seguint el vell model aquisgranès. Comparegueren a l’assemblea, ultra l’ardiaca major que amb el títol de prepòsit continués presidint la comunitat, el sagristà, el tresorer, el cabiscol, l’escolàstic i el cellerer.

L’episcopat de Ramon Dalmau (1077-94), home actiu, significà l’embranzida definitiva del bisbat i de la canònica. El privilegi obtingut de Gregori VII assegurà a tota l’església de Roda la salvaguarda i la protecció pontifícia contra aquells dignataris avars i perversos. El prelat ordenà la investigació als arxius i inquirí entre les persones d’edat avançada; recuperà d’aquesta manera antics béns usurpats, com l’alou de Rialbo, i fonamentà l’antigor de la seva seu com a successora de la vella Ictosa, localitzada a Tolba, que incorporà a Sant Vicenç (1080). Finalment, fou ell qui plantejà el futur trasllat de la seu cap a zones més planeres.

L’any 1081, el bisbe Ramon Dalmau aconseguí sengles privilegis remarcables. La dotació definitiva de Sant Vicenç de Roda arribà pel Nadal del 1085. El rei Sanç Ramírez i el seu fill confirmaren antics i nous privilegis, recents donacions i estratègiques adquisicions, lliuraren els delmes de les paries de Lleida i València, i a més a més augmentaren en grau considerable el seu patrimoni, de manera que un bisbat tradicionalment pobre esdevingué florent. Per la seva banda, el sagristà de Roda va rebre les esglésies d’Aries, Padelles i Crespan, cosa que confirma la preeminència d’aquest càrrec en la vida canonical i suggereix una incipient divisió dels rèdits per oficis arran de la importància que hom donava a la litúrgia. Finalment, en l’aplec de Pentecosta del 1087, el bisbe Ramon Dalmau recaptà la promesa reial de respectar les futures eleccions episcopals dels canonges de Roda, fet que confirmà el legat Gualter d’Albí. En aquesta concessió jurisdiccional rau, justament, la gran importància política de la canònica en l’esdevenidor.

La reforma canonical

Una de les preocupacions més grans del bisbe Ramon Dalmau fou dotar la canònica de Sant Vicenç de Roda d’una nova constitució d’acord amb el moviment renovador promogut a Sant Ruf d’Avinyó. La regla de sant Agustí i la renovació que aquesta regla comportava degueren influir de molt abans en la vida de la canònica rodenca, de tal manera que de mica en mica els canonges obraven amb més autonomia, sota la direcció del prior, i les dignitats feien seus els beneficis eclesiàstics. El bisbe Ramon Dalmau optà per dividir clarament el patrimoni diocesà i per imposar una autèntica vida comunitària a Roda. En tot cas, pocs anys després, el bisbe Ponç obtingué de Roma la confirmació d’aquesta transformació, un model que després implantà també a altres canòniques com ara Mur i Àger.

Segons el document de reforma, l’any 1092 el prelat Ramon Dalmau determinà que el clergat de Roda havia de viure sota la dignitat de la vida canònica, sense béns propis ni beneficis i, d’acord amb la unitat primitiva, els canonges havien de tenir sempre comunes les despeses d’aquesta vida, i també mostrar-se obedients en tot al seu propi bisbe i als prepòsits establerts per aquest canònicament d’acord amb el dictat dels sants pares. Per a l’observació fidel d’aquesta regla, dotà el seu manteniment amb béns de la mateixa església i del dret episcopal, mitjançant els quals tindrien sempre el suficient menjar, vestit i la resta de coses necessàries per a assegurar-ne la subsistència. Per això transferí al patrimoni comunitari la parròquia de Roda amb tots els drets i termes, els monestirs de Sant Andreu de Barravés i Santa Maria d’Alaó, l’autonomia del qual seria respectada, a més d’un total de deu parròquies entre les quals destacaven les abadies de Cavallera, Santa Liestra, Aguilaniu i, especialment, Santa Maria de Montsó, on es reservà els rèdits diocesans. També lliurà els quarts episcopals en altres onze esglésies, juntament amb les seves propietats alodials a una dotzena de llocs, i finalment assignà per al vestit dels canonges les quartes de quatre esglésies més i del cànem, lli i corders que recaptava l’ardiaconat de Terrantona. Aquesta dotalia, tot i les confirmacions, no fou sempre respectada pels mitrats.

No satisfet amb la dotació fundacional, comprovant en la pràctica les mancances, l’any 1093 el bisbe Ramon Dalmau organitzà també les aportacions a la mensa comunitària, de manera que les dignitats canonicals haurien d’atendre el culte religiós i nodrir la taula capitular en les festivitats més assenyalades de l’any.

En el moment del seu traspàs, Ramon Dalmau deixà a la canònica de Roda els alous de Rialbo, Aguilaniu, l’Avellana i Alquèssar, amb els seus béns mobles i més de mil cinc-cents mancusos, cent dels quals assignà al vestuari dels canonges; dotà els ornaments de la catedral amb totes les dècimes dels alous pertanyents a les esglésies parroquials; confirmà l’adscripció de Sant Andreu de Barravés; disposà que l’important cens de la seva honor fos compartit entre el mitrat i els comunitaris; i finalment distribuí la resta dels béns mobles a parts iguals entre el bisbe, els canonges i l’Almoina, a la qual concedí la dècima de les quartes de tot el bisbat al mateix temps que pregà l’observança fidel d’això als administradors dels béns, ço és, el cellerer, el cambrer, el sagristà i l’infermer. Des de llavors l’Almoina de Roda, situada als claustres de la catedral i vora les portes de la vila, desplegà una intensa activitat socorrent i mantenint els pobres transeünts i vergonyants del terme, fet que afavorí l’arribada en massa de pelegrins desitjosos d’aconseguir el favor dels sants màrtirs allí venerats.

L’any 1139, el bisbe Gaufred de Roda-Barbastre, de comú acord amb els ardiaques i priors del bisbat, arribà a un acord amb el prior Guillem Bonfill i els canonges de Sant Vicenç respecte a les racions que havien d’aportar per a les seves honors, en determinades festivitats, a la mensa conventual de Roda. S’establí un nou règim de refectori que bàsicament coincidia amb l’anterior, tot i que aportava novetats significatives.

L’organització de la canònica

Tot i les idees reformistes, basades en els ideals d’obediència, estabilitat, pobresa i vida en comú, no hi ha dubte que una sèrie de disposicions d’origen local, d’usos i de costums, més o menys actualitzats, conformaren de sempre la vida capitular de Roda. Encara al segle XII, segons consulta feta a Roma pel bisbe Ponç, eren ben vigents a Roda certs ritus provinents de la litúrgia hispana. Les particularitats pròpies del país, el dirigisme episcopal, la integració d’abadies i de dignitats foranes, exigiren la pràctica d’una disciplina més relaxada. Després del trasllat a Lleida, la reorganització de la canònica afavorí l’observança religiosa i un major grau d’autonomia. Al segle XIII, l’aplicació de les disposicions emanades del concili IV del Laterà significà una certa reorganització que culminà amb uns nous estatuts de l’església de Roda (1273), que al segle XIV assolí el títol de monestir. Amb canvis i adaptacions, l’hàbit de sant Agustí restà vigent a la catedral de Roda fins a l’exclaustració.

En principi, la comunitat de Sant Vicenç de Roda estava integrada pel conjunt del clergat catedralici, els professos i els novicis que habitaven a la canònica, i els infants oblats, sota la direcció espiritual del bisbe. Per raó de funcions i privilegis, a la pràctica hi havia diferències molt marcades entre els canonges maiores et minores. Les dignitats diocesanes, eclesiàstics que vivien sovint fora del claustre, gaudien de rendes i beneficis inherents al càrrec —bé que, com hem vist, havien de nodrir la mensa— i prenien part activa en les decisions capitulars més rellevants. El nombre varià considerablement segons les circumstàncies i el pas del temps: els ardiaques de Ribagorça, de Benasc i de Terrantona passaren a Lleida (1149, 1168) i progressivament se’n desvincularien (1171, 1244); els de Pallars i Barbastre foren suprimits, i els abats d’Alaó i de Lavaix, de presència intermitent, obtingueren l’exempció al principi del segle XIII.

La comunitat de Sant Vicenç tenia en el moment de l’arrencada una dotzena de canonges i seguí un notable desenvolupament que la portà a superar els vint-i-cinc membres (1140). D’ençà del 1171 Guillem Pere en limità el nombre a vint, xifra que anà minvant al llarg del segle XIII fins a estabilitzar-se en dotze. En general, procedien d’alts i de mitjans llinatges feudals arrelats al país, en consonància amb la seva posició, bé que no falten casos d’orígens més llunyans.

Després de la reforma de Ramon Dalmau (1092), malgrat la creació d’una mensa pròpia i els successius trasllats de seu, la canònica catedralicia seguí sota el guiatge episcopal. En bona part aquests lligams es fonamentaven en l’elecció canònica dels nous mitrats, de manera que fins al segle XIV molts d’ells havien estat criats i instruïts a Roda. De fet, el bisbe titular era el guardià canonical que apareixia al capdamunt dels confrares en els actes de més relleu. No gaudia pas d’un poder arbitrari, sinó que havia de tenir el consell i la voluntat dels canonges de la catedral. De vegades el bisbe delegava en l’ardiaca i, d’ençà del segle XIII, traspassà la jurisdicció temporal als priors. En el futur, gairebé només les visites ad limina registren la seva intervenció.

Un fort esperit comunitari conformà la vida canonical al llarg de l’època romànica. El conjunt dels clergues professos assentien o deliberaven en capítol aquells assumptes més importants, tant materials com espirituals, i periòdicament elegien els diversos càrrecs o els seus representants en aquells afers més concrets com, per exemple, contractes nous o comissions de disciplina. Aquesta mentalitat igualitària és vistent, tot i els privilegis que anà aconseguint el prior, en l’agra polèmica que desencadenaren les reformes del final dels segles XIII i XVI, que exigien obediència al cap de la comunitat i intentaven situar la càtedra prioral en un lloc preeminent de la sala capitular. Des de l’època moderna consten els primers registres sistemàtics de reunions, celebrades sempre a la capella de Sant Valeri.

L’admissió de nous individus dins la comunitat es feia sobre la base de l’establiment d’un contracte bilateral, d’una convinença, en la qual el nou membre de la canònica o novici es comprometia a viure segons la regla. Un segon grup, segons la seva procedència, era constituït pels pueri oblati. Generalment eren membres de llinatges feudals que des de la més tendra infantesa havien estat lliurats a la canònica amb béns dotals per tal que fossin educats a l’escola claustral. Per tal com rebien un alt grau d’instrucció, tenien accés als ordes sagrats i eren els destinats als càrrecs més importants, fins i tot a l’episcopal, cosa que comportà una gran afluència d’oblacions infantils al segle XII.

Finalment, els conversos formaven un tercer grup. Com sigui que havien entrat ja grans, mancats d’instrucció suficient, els eren confiades les tasques manuals, i com a llecs feien vida a part, tant en el refectori com en el dormitori. Només en comptades ocasions prenien part en el capítol i sembla que portaven un hàbit especial.

Per tant, tot i que la condició de canonge era gairebé única i general, en realitat, amb relació a la seva procedència i els graus d’instrucció, les diverses funcions canonicals crearen diferències molt marcades entre ells. La gestió dels serveis aconsellà la instauració d’altres tants oficis, les rendes dels quals foren assegurades a base d’assignar-los l’administració d’una bona part del patrimoni. Aquests oficis eren escollits per la comunitat reunida en capítol i tenien caràcter vitalici.

El prior major moderava la vida interna del capítol alhora que en supervisava el funcionament. L’elecció canonical havia de ser confirmada pel bisbe, i en cas de vacant hi intervenia el degà (1256). Alguns d’ells accediren a la mitra, d’altres actuaren durant llarguíssims períodes, i només en casos molt comptats, de greus conflictes, consten renúncies i dimissions. El prior era el delegat episcopal i com a tal exercia el poder temporal i espiritual. Tanmateix, però, pel que fa a l’ordre intern, només era considerat pels confrares com un primus inter pares, concanonge i president seu, sense ésser-ne cap, ni gaudir respecte a la comunitat de cap superioritat o jurisdicció. L’obediència era deguda al prior i al capítol plegats. De fet, el prior de Roda compartia amb el bisbe l’administració dels principals dominis jurisdiccionals, és a dir, els castells en alou de Roda, Esplucs, Troncedo, Muro i Fonts, a més dels d’Aguilaniu i l’Avellana. A mitjan segle XIII, en temps de Guillem de Cornudella, consta la separació i dotació de la mensa prioral amb l’obligació d’assegurar un cert nombre de porcions canonicals. En el futur el prior féu vida separada, es caracteritzà per l’absentisme, i el seu patrimoni va anar avançant considerablement.

L’ofici de sagristà, per raó de la seva directa relació amb la litúrgia religiosa, era el més ben dotat, i també el més antic. Sovint els titulars foren promocionats a dignitats més altes. La sagristia de Roda consta que va ser fundada vers el 1044 pel bisbe Arnulf, el qual li assignà vinyes sota Roda. Al principi del segle XIII, l’ofici figura annexat al de prior de Barravés.

La cambreria de Roda tenia una importància considerable, gaudia d’un alt grau d’autonomia i moltes vegades des d’allí s’accedia al priorat. El cambrer era el financer de la comunitat, guardava els diners i l’arxiu, i havia de subvenir a diverses necessitats bàsiques, especialment facilitar el vestuari als canonges. En els primers moments apareix titulat com a tresorer o vestiario.

L’almoiner de Roda tenia cura dels pobres vergonyats i dels hostes, tasca en principi encomanada al cellerer. S’estructurà, com hem vist, arran del mecenatge del bisbe Ramon Dalmau (1093, 1094). Entre les rendes de l’almoiner hi havia els delmes de Castillo de Sos (1198), rèdits disputats per Sant Victorià d’Assan en més d’una ocasió. A més d’això, l’Almoina disposava de les quartes parroquials de quasi tota la vall de Benasc, i encara d’altres rectories.

La infermeria de Sant Vicenç era una altra de les dignitats importants. L’arribada d’Arnulf a la mitra de Ribagorça (1027), procedent de Bordeus, comportà segurament la coneixença de noves fórmules medicinals i el desenvolupament del primer hospital de la canònica que, segons l’inventari primitiu, només tenia dos llits. El testament del bisbe Ramon Dalmau (1094) assabenta que l’infermer estava considerat entre els principals oficis de la canònica i que gaudia d’administració propia. El prior Miró Roger i alguns canonges construïren la capella de la infermeria, que pel juliol del 1107 consagrà Ramon Guillem en honor de sant Agustí i sant Ambrosi.

El cellerer o clavigero, encarregat de nodrir la taula capitular, originàriament figura entre els cinc oficis principals. L’any 1084 trobem documentat Guillem Rami, cellerer. Al principi del segle XIII l’ofici restà unit al prior de Barravés i d’ací passà a la cambreria.

El cabiscol surt documentat a Roda l’any 1081. En aquests primers moments sembla complementar les funcions del sagristà, bé que per definició dirigia el scriptorium i la biblioteca, i tenia cura també del cor. Després de la reforma, a mesura que la litúrgia adquiria més esplendor i grandesa, apareix l’ofici de cantor (1136). Al segle XIII s’imposà el títol de precentor per tal com la defensa jurídica de la canònica esdevingué una tasca fonamental.

De bon principi també trobem esment del prior claustral, auxiliar en l’administració interna, dels capellans de Sant Vicenç i de Santa Liestra, i dels priors de Sant Andreu de Barravés, de Sant Martí de Cavallera, de Santa Maria de Montsó (1170), de Sant Vicenç d’Osca (1139-1203) i de Santa Maria d’Alquèssar (1137-48). A mitjan segle XIII desaparegueren els priorats de Barravés i Cavallera, però es restaurà el de Monesma, i la plantilla s’incrementà amb noves capellanies i beneficis.

D’altra banda, diversos grups de laics es trobaven units per lligams més o menys intensos a la comunitat de Sant Vicenç. La seva vinculació, essencialment espiritual, tenia importants implicacions econòmiques i socials. Segons el grau d’acceptació de l’obediència al capítol destaquen en primer lloc els donats, particulars que s’hi oferien amb un dot, en canvi del qual la comunitat subvenia a llurs necessitats i hi gaudien del dret de sepultura; a Roda són notables els casos de dones prebendades. Un grup especial de donats estaria format pels clergues no canonges, molts d’ells patrons d’esglésies, que s’hi encomanaven amb un cens que gravava el seu antic alou.

Entre els socii de la comunitat també figuren en el Necrologi de Roda els cavallers i els escuders, alguns dels quals accedien després a la canongia. De fet, feudataris i senyors locals intervenien en la vida de la comunitat perquè se’n consideraven els protectors nats i cobejaven els beneficis espirituals. Així mateix, en formaven part menestrals com Guillem coquinarius (1118), Joan zabater de Rota (1182) o Pere, fuster, tots ells servents lliures que hi feien un ofici hereditari. Hi havia també els colons, homes lliures que treballaven els dominis tributant generalment els delmes, les primícies i un cens variable de fogasses, anyells o porcs, vi i ordi, i, finalment, els serfs i els esclaus.

Priorologi de Sant Vicenç de Roda

Baró (ardiaca)	1017-1035
Pere Unifred (prepòsit i ardiaca)	1071-1081
Arnau Pere	1084-1092
PRIORS CANONICALS
Miró Roger, de Veri	1092-1115
Bernat At (ardiaca)	1116-1127
Guillem Bonfill	1130-1158
Pere de Benasc	1161-1170
Ramon Pere, d’Estada (ardiaca)	1176-1194
PRIORS AUGUSTINIANS
Guillem (sagristà el 1206)	1194-1206
Ramon	1208
Bernat	1210-1232
Bertran de Cornudella	1232-1256
Ramon de Castissent	1256-1268
Bernat de Galliner	1268-1275
Berenguer de Girbeta	1275-1294
Arnau Ponç d’Aguilaniu (bisbe de Lleida des del 1308)	1295-1309
Ponç de Casserres	1309
Bernat de l’Avellana	1313-1323
Bernat de la Torre	1324-1328
Guillem d’Artasona	1328-1342
PRIORS COMENDATARIS
Hug (cardenal)	1346
Tutlleri (cardenal)	1352-1356
Francesc Fort (potser només arriba a prior claustral)	1365-1370
Dalmau de Palou	1382-1416
Sanç de Murillo	1420
Ramon de Barbastre	1431-1434
Antoni Porquet (canonge de Saragossa i ardiaca de Daroca)	1442-1450
Antoni Cerdà i de Lloscos (bisbe de Lleida i cardenal)	1450-1459
Arnau Marquès (potser només arriba a prior claustral)	1470
Martí Garcia (inquisidor, vicari-inquisidor I canonge de Saragossa)	1489-1491
Lluís Joan d’Hinilar (bisbe de Lleida i cardenal)	1497-1507
Egidi de Borja	1509-1517
Pedro Agustín	1525-1545
Luis I de Villalpando	1546-1549
Pere Hervàs i García de Villalpando (canonge cambrer de Saragossa)	1549-1558
Juan de Funes	1560
Miguel Corral
Luis II de Villalpando	1584-1602
PRIORS CONSISTORIALS
Diego Calvo de Español	1602-1614
Tomàs de Bielsa	1615-1637
Esteve d’Esmir (bisbe d’Osca)	1641
Ignasi Guilleuma	1647-1652
Joan Baptista d’Esmir	1654-1660
Alfons Esparavé I Ramírez	1661-1669
Miguel Silvestre de Cetina	1670-1714
Bartolomé Escartín	1716-1734
Alexandre Portella	1737-1771
PRIORS SECULARS
Francisco Samperiz	1790-1808
Eulogio Martínez de Morentín	1821-1824
Anselmo de Pedro y Pujol	1825-1828
Vicente Falceto	1828-1839

La senyoria de Roda

El patrimoni de Sant Vicenç de Roda s’anà constituint, bàsicament, en el trànsit del segle XI al XII. A partir de l’esmentada dotalia fundacional (1092), els instruments del cartoral documenten l’expansió mitjançant compres i préstecs, i especialment a través d’encomanacions, donacions propter animas, deixes testamentàries, creacions d’aniversaris, i professions de novicis i d’oblats. Llavors tothom considerava un deure pietós l’augment de la canònica per a la glòria de Déu, l’escreix dels seus mèrits, assegurar-se les seves pregàries i la intercessió dels sants patrons. A la pràctica, però, sorgiren moltes adquisicions problemàtiques per diferents motius, com ara les restitucions condicionades, la competència d’altres jurisdiccions, les reclamacions dels hereus, els canvis de parer a darrera hora o les divergències matrimonials. Altres problemes per al patrimoni de Roda foren l’avanç almoràvit per la Llitera i el Baix Cinca (1135), les compensacions als ordes militars, les grans despeses que ocasionà el trasllat de la seu a Lleida, els espolis episcopals, la rapacitat dels senyors que tenien infeudats els castells, etc.

L’any 1170 el bisbe Guillem Pere de Lleida-Roda, volent reparar greuges i torts, dotà àmpliament la canònica de Sant Vicenç de Roda tot confirmant les aportacions dels seus predecessors. Alfons el Cast, juntament amb el bisbe de Saragossa, també participà llavors en aquesta mínima indemnització, atorgant un privilegi d’immunitat i de franqueses.

La butlla d’exempció d’Innocenci IV del 1247 proporciona una descripció del patrimoni de la canònica. Llavors era constituït per un total de tres priorats (Barravés, Cavallera i Montsó), vuit castells termenats amb les seves viles i esglésies, comptant el de Roda, una vila amb la meitat dels delmes, quatre dominis senyorials, tres parròquies, finques alodials i masos repartits entre dotze llocs. A la fi del segle XIII, s’hi havia afegit el castell de Palasol (1250) i altres béns i drets. El bisbe Guerau d’Andrià li uní la parroquial de Vilacarle (1297).

Mapa de les possessions de la canònica entre els segles XI i XIII.

J. Boix

Cap a la fi del període romànic és un fet constatat la reestructuració i concentració del patrimoni canonical per tal de crear una senyoria compacta entorn de la vila de Roda. En canvi, hom cedí a l’abat de Sant Victorià dominis a Terrantona (1270) i a la vall de l’Éssera (1295), mentre que el priorat de Barravés passà al bisbe de Lleida (1309). En aquests temps consta l’adquisició del castell de Torroella i la recuperació del de Besians (1323). L’any 1410 el papa Benet XIII li uní la rectoria de Güel. El mateix féu Alexandre VI amb relació al priorat de Merli (1498).

El capítol de Roda exercia la jurisdicció senyorial en els llocs següents: Roda, la Pobla i el Mont de Roda, Besians, Esdolomada, Merli, Nocelles, Torroella, Vilacarle i les quadres de Sala, Fontova, les Viles i l’Avellana; tenia també jurisdiccions especials a Esplucs, Fonts, Muro de Roda i Terrantona. Els drets espirituals i temporals, amb provisió, comprenien els priorats de Montsó, Monesma i Merli, una dotzena de rectories i altres tantes vicaries. També disposava d’una notable quantitat de molinars repartits per les valls del Cinca, l’Éssera, l’Isàvena i la Noguera.

Podem afirmar que els dominis eclesiàstics de la canònica de Roda eren els més dilatats d’aquesta categoria a la Ribagorça. Així ho consigna, perfectament, la dècima de Terra Santa corresponent als anys 1279 i 1280. En ella el prior de Roda era taxat anualment en 540 sous jaquesos, mentre que la resta dels comunitaris, cambrer, almoiner i cinc canonges més, no arribava a la cinquena part. Es poden valorar les rendes de Sant Vicenç de Roda per aquest període en uns 6 500 sous anuals, una quantitat considerable aleshores.

Al principi del segle XVIII el capítol de Roda encara collectava rendes en més de quaranta pobles o llogarets de la regió. Al final del mateix segle, però, entrà ja en crisi el sistema tradicional de dotació, i esdevingué simple col·legiata regida per quatre canonges, sis racioners i vuit ministres.

Els privilegis de Roda

L’església de Roda, en la seva condició catedralicia, fruí d’una llarga llista de privilegis, bé que per aquesta mateixa condició no pogué gaudir mai de la clàssica exempció diocesana. El bisbe Ramon Dalmau (1076-94) aconseguí dotar Roda de tots aquells avantatges necessaris per a afermar la seva independència. En primer terme cal esmentar el privilegi de salvaguarda i protecció directa lliurat per Gregori VII l’any 1077. El rei Sanç Ramírez completà l’obra de restauració (1068) concedint delmes, drets de carnalatge i de pastures als dominis reials (1081), com també la llibertat d’adquirir i d’aprisiar en tot el seu regne (1085). L’any 1087 aquest mateix rei signà davant el bisbe Ramon una disposició segons la qual reconeixia que tant ell com els seus avantpassats obraren contra justícia, de manera que prometé posar en la seu de Roda el bisbe elegit pels canonges de Sant Vicenç; cosa que confirmà vers el 1092 el cardenal Gualter d’Albí com a legat papal. Aquest sistema d’elecció donà un gran protagonisme als canonges de Roda, fet que explica sovint la promoció d’antics membres de la comunitat al càrrec episcopal. No era infreqüent, però, la interferència reial. Amb el trasllat a la nova seu lleidatana, la prerrogativa hagué de ser compartida amb els capitulars d’aquesta ciutat, en pla d’igualtat, cosa que ocasionà freqüents disputes, baralles electorals i, fins i tot, interinatges. El bisbe Berenguer d’Erill reglamentà el procediment que calia seguir quan es produïa una seu vacant (1232). El seu successor, però, hagué d’ésser elegit per compromissaris. Sembla que el monarca requerí l’arquebisbe Pere d’Albalat i el prelat perquè acabessin les disputes. Els vots de Roda quedaren rebaixats a la tercera part (1244). Tornaren les discussions per al nomenament del nou bisbe i hagué d’intervenir l’autoritat pontifícia (1248). Les dificultats d’arribar a una entesa culminaren l’any 1286, en què els capitulars es dividiren entre dos bàndols i dos electes; finalment, el papa designà un estranger, Guerau d’Andrià (1291).

La progressiva minva d’importància és evident en les successives eleccions dels bisbes. Berenguer d’Erill fou el darrer a titularse bisbe de Lleida i Roda (1205); el seu successor, Pere d’Albalat, ho féu amb condicions (1236). A partir del segle XIV els papes tendiren a fer personalment el nomenament dels bisbes de Lleida i d’ençà del segle XVI la monarquia gaudí del dret de presentació.

Una cronologia semblant s’observa en el repartiment i l’observança d’altres tants privilegis. El bisbe Guillem Pere no oblidà pas els orígens ni el lloc on havia estat instruït i compensà àmpliament la seu de Sant Vicenç, que continuà gaudint de la catedralitat (1170). A la fi del seu govern es preocupà per assegurar la futura llibertat, independència i patrimoni dels priors de Roda, als quals concedí també llicència de castigar degudament els malfactors i pertorbadors de les possessions o de qualsevol cosa d’aquesta església. En 1172 estatuí amb gran cura les porcions que corresponien als canonges de Roda en la seva estada a Lleida. Berenguer d’Erill insistí en aquest dret, a qualsevol hora, però, des que es toqués la campana de l’Aurora fins que s’oís el seny del Lladre, el darrer toc de la nit (1234). Tal com hem apuntat, Pere d’Albalat marca un punt d’inflexió en l’estatut privilegiat de l’església de Roda: se’n reservà drets a Montsó i, el 1244, essent arquebisbe, imposà silenci a les reclamacions.

En aquestes circumstàncies, el prior de Roda apel·là a la protecció pontifícia. La butlla d’Innocenci IV del 1247 refermà les donacions i els privilegis, l’emparança papal, l’exempció de la dècima, la vida regular amb la professió dels canonges, la lliure elecció del prior segons la regla de sant Agustí, les constitucions de pau i treva, i expressament, l’exempció religiosa i civil del territori enfront dels ardiaques, fins al punt que en cas d’entredit general s’hi podrien celebrar els oficis religiosos “en veu baixa, sense campanes i a porta tancada” (1247). De fet, el bisbe de Lleida només podia confirmar el prior electe; es tractava d’una jurisdicció quasi nullius. L’any 1273 Gregori X ratificà l’exempció.

Semblantment, els sobirans del casal catalano-aragonès continuaren la política de protecció envers la seu de Roda, a la qual atorgaren molts privilegis i exempcions (Alfons el Cast, Pere el Catòlic i Jaume I). Arran de la creació del tercer comtat de Ribagorça (1322), Jaume II i els seus successors confirmarem els privilegis de Roda (1322, 1345), bé que finalment l’alta jurisdicció de la senyoria fou reconeguda als comtes.

A l’edat moderna es registren múltiples conflictes entre els priors i els bisbes sobre la presentació de beneficis. Els primers reclamaven l’observança de llurs preeminències seculars i els segons la seva supressió. Finalment, s’elaborà un voluminós expedient al Consell de Castella que serví per al pla eclesiàstic definitiu. Roda quedà com a col·legiata (3 d’abril de 1788), bé que conservà la catedralitat (1789).

L’evolució de l’edifici i del seu patrimoni

La primitiva seu episcopal de Sant Vicenç, documentada l’any 957, patí diverses transformacions al llarg dels temps. Quasi destruïda al principi del segon mil·lenni, va ésser restaurada al llarg del segle XI. Una mala interpretació de J. Villanueva fa que bona part dels historiadors de l’art acceptin l’any 1068 com a data de la seva segona consagració, però avui se sap que la segona i definitiva consagració del temple data de vers el 1035. Això no obstant, entre el 1068 i el 1074, segons la dotació d’oliveres a Orcau feta ad suam dedicacionem, s’acabaria de bastir l’últim tram de la catedral.

La datació no és pas absoluta, ja que la situació era certament difícil al començament del segle XI. L’edifici hauria estat restaurat a corre-cuita, amb una tècnica més aviat rústica. En aquest sentit hom ha identificat el primer mestre d’obres amb un magister Bradila que apareix ja el 996 a Güel, i el 1010 signà com a magistro de Rota.

Aspecte del claustre de la catedral, entorn del qual es desenvolupava la vida canonical.

ECSA - M. Catalán

És a la segona meitat del segle XI quan la seu de Roda aconseguí reeixir en la seva autonomia jurídica (1068) i hom pensà a millorar l’edifici. Sens dubte l’arribada de l’or musulmà hi tingué molt pes (1085), bé que les almoines de beneficiats i pelegrins no serien pas negligibles. L’existència a l’interior de dos nivells clarament diferenciats, tribuna i cripta, no sols marca distincions ideològiques, sinó que denota l’adequació a una doble funcionalitat, i facilita d’aquesta manera l’afluència dels pelegrins que acudien a pregar davant les venerables despulles. A l’inici del segle XII dues dates de consagració assenyalen la configuració definitiva de la catedral romànica: la consagració de la capella annexa de Sant Agustí el 1107 i la consagració de la cripta central el 1125. Llavors també van ser construïts el claustre i, al seu voltant, altres dependències comunitàries com el refectori de la canònica.

La cronologia de la portada principal, relacionada amb l’escola lleidatana, potser té relació amb la biga dels Set Bisbes que, situada a l’entrada, data del 1225. Durant la regència del prior Bertran de Cornudella consta la definitiva consagració de l’altar principal (1234), i també la dedicació d’una capella a sant Antoni abat (1248).

L’activitat continuava al principi del segle XIV quan els registres de la cancelleria reial reporten exempcions d’impostos propter operas de la catedral.

Palau del Prior, erigit el 1525.

ECSA - M. Catalán

Al segle XVI cal subratllar el mecenatge del prior Pedro Agustín y Albanell (†1572), fill d’una notable família de Saragossa. La seva promoció al càrrec de prior de Roda tal vegada tingué relació amb els Siscar, cognom ribagorçà que portava la seva àvia paterna. Després fou bisbe d’Elna i successivament d’Osca, mentre que el seu germà Antonio Agustín destacava com a jurista i en la carrera eclesiàstica, en la qual arribà a ésser bisbe de Lleida (1561) i arquebisbe de Tarragona. El 1525 manà construir el palau del prior damunt el solar de l’antiga abadia. L’any 1533 encarregà a Gabriel Juli, imaginaire de Saragossa, el notable retaule que presidia l’altar major. En el saqueig del 1936 desaparegué tota la seva iconografia i avui sols en queda la maçoneria. La presència de l’escut d’armes familiar consigna també que Pedro Agustín costejà moltes altres peces notables, i hom relaciona els seus viatges al concili de Trento amb l’arribada a Roda d’artistes italians.

La transformació de l’absis septentrional dataria del 1569, segons una inscripció gravada a la llinda de la seva cripta, destinada llavors a sala del Tresor. El cos superior va quedar totalment remodelat i es dedicà a sagristia.

L’any 1628, el bisbe Pere Antoni Serra ordenà diversos decrets de reformes i s’emportà una bona part de les relíquies més preuades de Roda, i també peces importants, com per exemple un joc d’escacs. Aquest bisbe manà fer l’estàtua del diaca sant Vicenç, que des d’un nínxol presideix la façana, la construcció d’un carner, que no es va excavar mai, i potser engegà reformes a la cripta. Així mateix encarregà un nou cadiram que hom atribueix a l’escultor Zabala, amb motiu del trasllat de la sala capitular al refectori, a l’ala nord del claustre. Al mur de llevant d’aquesta sala hi ha fragments de pintures murals realitzades al tremp, gòtiques, probablement del segle XIV.

L’orgue de Roda ocupava tradicionalment una arcada vora l’epístola. L’actual data del 1653 i passà a ocupar els peus de la basílica. L’any 1700 el prior Miguel Silvestre de Cetina el millorà i l’amplià.

Al segle XVIII, després de l’ocupació francesa, es registra una febril activitat constructiva i renovadora de la seu catedralicia. La façana meridional sofrí una total transformació neoclàssica amb la fàbrica d’un pòrtic dissenyat per Silvestre Colàs (1724) i l’aixeca-ment d’una gran torre damunt la base romànica. A més, va ésser totalment reformada la coberta de la basílica, que era de dos nivells amb obertures laterals d’il·luminació. L’any 1737 un mestre de Baiona s’encarregà de cobrir la teulada de dues aigües, que restà comuna a les tres naus. La manca de llum va ésser suplida amb l’obertura d’un gran ull de bou al fons de la nau central, la qual s’havia allargat aprofitant l’espai de la casa del xantre, per acollir el cor. Ací es troba l’esmentat orgue des del 1722 i un notable cadiratge de fusta treballada que data del 1786. L’any 1768 hom restaurà la pilastra de davant l’evangeli, que tenia adossada l’antiga trona. La segona pilastra també patí reformes arran de la destrucció de la tribuna que seguia tota la nau septentrional. Hom treballà també en aquest mur nord, tapiant la tradicional porta canonical dels peus, obrint la capella de Sant Sebastià i donant accés al claustre a través d’un nou pas. Semblantment, hom modificà en aquest temps el mur de migjorn, bastint les capelles dels Dolors i de Santa Bàrbara i engrandint l’entrada principal.

D’ençà del 1856, per ordre governativa, Roda perdé bona part del seu ric fons arxivístic i codicològic. L’arxiu civil passà a Osca. L’any 1863 consta el trasllat de les peces més notables a l’Arxiu Capitular de Lleida, del qual M. de Lasala i Villanova en féu un inventari. En aquest arxiu es conserven més d’un miler de pergamins procedents de Roda i quaranta-quatre còdexs. L’arxiu de Roda només conserva avui, pràcticament, manuscrits i lligalls de papers que daten del segle XV ençà. També passaren a Lleida diverses vestidures i objectes, d’època moderna, que segons M. Iglesias han desaparegut misteriosament.

A partir de l’expedició de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907, es va començar a valorar l’interessant patrimoni artístic de la catedral de Roda. L’any 1924 l’església fou declarada monument nacional i durant la II República se n’inicià la restauració, que continuà als anys quaranta, i principalment després de l’informe Pons Sorolla i Arnau (1962). La recuperació del monument inclou la remodelació dels accessos i de l’espai circumdant, amb notables aportacions privades. Darrerament s’ha reconstruït l’absis nord, tapiat per la sagristia, i s’hi continuen fent millores.

El tresor mobiliari fou salvat per la Generalitat de Catalunya el 1937. Fins el 1979, Roda conservà una bona part de les peces, però la nit del 6 al 7 de desembre es produí el robatori del Museu de Roda per la banda d’Erik el belga. S’emportaren pràcticament tot el que hi havia de valor. La banda subministrava objectes d’art a col·leccionistes privats d’arreu del món. És gairebé impossible recuperar moltes d’aquestes peces, ja que sovint han estat fragmentades o tallades per tal de facilitar-ne la venda i obtenir un major benefici. El robatori va posar en evidència el greu dèficit pel que fa a les condicions de seguretat de museus i esglésies.

Els altars de la catedral

L’absis central de l’església estigué des de sempre dedicat al sant titular de la catedral, el diaca sant Vicenç. La seva consagració definitiva data del 15 de juliol de l’any 1234.

Cap a la fi del segle XIII l’absis de migjorn consta dedicat a sant Pere, amb capellania pròpia i benefici. L’any 1608 va ser consagrat de bell nou a la Mare de Déu del Roser, que gaudí de gran devoció arran de la creació de la confraria. D’ençà del segle XVIII conserva les relíquies dels primers bisbes de Roda en un nínxol practicat en el mur que el separa de l’altar major.

L’absis septentrional i el primer tram de la nau, vers mitjan segle XVI, van ser aprofitats com a sagristia. Tanmateix, és possible que primitivament aquest absis estigués dedicat a sant Valeri, ja que les seves despulles gaudiren de gran veneració a Roda, almenys des del 1035. D’acord amb la tradició hagiogràfica, fou el bisbe Arnulf qui trobà el sepulcre d’aquest bisbe de Saragossa a la llavors musulmana vila d’Estada i pujà les restes a Roda. Quan es bastí la sagristia, l’altar de Sant Valeri segurament va ésser traslladat a la sala capitular, llavors emplaçada en el pòrtic que separa claustre i oratori de la infermeria. Segons les nostres dades, l’altar era adossat al mur de la sagristia. Després de l’espoli del bisbe Serra (1628), se li dedicà un altar lateral de la cripta (1651).

Consta que el 31 de març de 1125 el bisbe Ramon Guillem consagrà la cripta central a la Mare de Déu. En aquesta cripta fou sebollit aquest sant bisbe en morir (1126). L’any 1170 s’hi reuní una magna assemblea amb motiu del trasllat de les despulles de sant Ramon a un magnífic sepulcre historiat que des d’aleshores presideix la cripta. Al segle XVII consta l’espoli de relíquies, diverses obres d’ampliació longitudinal, sota arcada, i la consagració a la cripta de dos petits altars col·laterals que el bisbe Gaspar Català dedicà a sant Valeri i a sant Ramon el 24 i el 26 d’octubre de 1651, respectivament. Les seves restes foren aleshores conservades en reliquiaris barrocs de fusta daurada, en sengles fornícules. La cripta continuà dedicada a la Mare de Déu (la talla que hi havia era coneguda com la Mare de Déu de la Parròquia).

Abans del 1126 el mateix bisbe Ramon Guillem edificà un altre altar, el qual consagrà en honor de sant Antoni màrtir. Adossat al mur que tanca la nau septentrional trobem l’ara de sant Antoni abat erigida l’any 1248 pel prior Bertran de Cornudella. A l’altra banda, al peu de la nau sud, consta instrumentalment la dedicació d’un altar a sant Miquel (1540). El retaule del titular és també d’aquesta època, bé que hi manca el quadre central.

Altres capelles que aprofitaven espais sota els arcs eren les de Sant Jaume, vora l’evangeli, de Sant Agustí, amb restes de l’antic retaule, i la del Sant Crist. Ací eren emplaçats un notable crucifix romànic, del qual només es conserva la fotografia, i l’altar que avui es troba a l’oratori de Sant Agustí.

A l’època neoclàssica s’obriren capelles intramurals (Sant Sebastià, els Dolors, Santa Bàrbara).

Molts dels altars de la catedral de Roda gaudiren de la devoció particular, de manera que amb el pas dels anys s’hi fundaren tota classe d’aniversaris i diverses capellanies amb drets i censos que permetien la col·lació a favor d’un o més clergues beneficiats. Destaquem, a més de l’esmentada de Sant Pere i la de l’Esperit Sant, la capellania de Sant Agustí, que fou fundada amb un llegat del prior Ramon de Castissent (1268).

L’activitat cultural

Al principi l’activitat intel·lectual a Roda devia ser ben migrada. Enclavada, com era, en una regió perifèrica i muntanyenca, és lògic que hi predominés sempre un ambient molt arcaic i poc evolucionat.

Els primers fonaments per a l’activitat cultural devien venir de la pròpia diòcesi, de la catedral d’Urgell i de l’antiga tradició hispana, als quals s’afegí una decidida aportació narbonesa. El patrocini de l’arquebisbe Eimeric és vistent de bon començament. Amb ell arribarien no sols clients i parents, com el futur bisbe Eimeric, sinó també llibres i manuscrits de tota mena. Al trànsit del mil·lenni el fons de Roda sofrí tot tipus de desgràcies arran de l’hegemonia musulmana, que es concretà, finalment, en el trasllat de la seu a Llesp vers el 1006. Tanmateix, el període no fou tan negatiu com podríem suposar, car llavors es registren connexions amb la cultura andalusina, l’arribada de grups de mossàrabs encapçalats per un bisbe Jaume, sebollit a Roda, com també de castellans comandats per la família comtal. Els antecedents del nou prelat Borrell (1017), jutge i “in lege Domini instructus”, promogut amb el suport monàstic i del bisbe Ermengol d’Urgell, avalen si més no un cert redreçament cultural sota la direcció de l’ardiaca Baró. Amb el llarg govern del bisbe Arnulf (1027), procedent de Bordeus, s’establiren de primer lligams amb la cort pamplonesa, i després molt més intensos amb Urgell, com palesen diversos testimonis; en aquest punt convé destacar l’amistat que l’uní a l’abat Guillem Ramon d’Àger, cabiscol de la canònica de Vic. El bisbe Salomó (1066), com a deixeble del bisbe Oliba de Vic, aportà una línia directa amb la notable ciència conreada a Ripoll d’antic, i també les idees reformistes que permeteren l’absorció i la integració en les aules catedralícies de la cultura alaonesa. En aquest context, el bisbe Ramon Dalmau (1076) disposà dels mitjans materials necessaris per a fer de Roda un centre florent. Durant la primera meitat del segle XII, amb personalitats tan destacades com els bisbes Ponç de Conques, Ramon Guillem de Tolosa o Ramir el Monjo, la seu de Roda va viure una època d’esplendor i de brillantor considerables, que traspassà a Lleida.

L’escriptori

Una de les grans institucions culturals de Sant Vicenç de Roda fou el seu escriptori, que estigué a cura de l’ardiaca major. Tingué una influència enorme sobre tot el bisbat i desenvolupà una gran activitat. Se’n parlarà més endavant en estudiar els manuscrits provinents de Roda.

La canònica de Roda fou també un gran centre historiogràfic. Aquí es redactaren les Memoriae, que tenien com a motiu ideològic la justificació històrica dels drets jurisdiccionals de Roda a l’Aran, al Pallars, al Sobrarb, a la ciutat de Barbastre i fins i tot a la diòcesi de Lleida, seu de la qual els bisbes de Roda es proclamaren successors. La Memoria I de Ribagorça ha estat tramesa pel Cartoral petit de Roda i presenta ja tots els ingredients clàssics. El redactor no sols aprofità les dades instrumentals que tenia a l’abast, que serien ben migrades si considerem el trasllat de la seu a Llesp al principi del segle XI, sinó també la tradició llegendària del comte Unifred I Bernat, figura que interessava destacar pel fet d’haver alliberat el territori de Roda i, especialment, perquè la seva dona li havia aportat en dot el territori del Sobrab, que ell mateix repoblà. No hi ha dubte que anys després fou ampliada per una mà alaonesa, potser el monjo Domènec, tal com pensa R. d’Abadal, però pel que fa al nucli del cronicó tot fa pensar en la seu de Roda i en els seus clergues, que al principi del segle XI veien imminent l’arribada de la dinastia pamplonesa (1018) i els abellia la idea de l’expansió cap a ponent.

La Memoria II de Ribagorça va ésser precedida per una intensa activitat arxivística, per tal com després de la restauració de la seu del 1068 els bisbes volgueren recuperar béns perduts pels seus predecessors. Les cartae notitiarum de l’època de Ramon Dalmau (1076-1094) són un bell exponent de la investigació històrica duta a terme. Poc després de la consagració de la seu de Barbastre (1101), i tal vegada per encàrrec del bisbe Ponç (1104), l’antiga Memoria va ésser considerablement ampliada —potser pel prepòsit Ramon Ramon de Lavaix— amb relació als bisbes de Roda i futurs mitrats de Lleida.

La producció de l’escriptori rodenc continuà amb els coneguts Annals I de Roda, encapçalats per una nova sèrie dels reis francs que arriba fins a l’any 1108. Una altra mostra fefaent de l’activitat desplegada llavors pels cronistes de Roda són els Annals II de Roda. Una ampliació de la Memoria II, com també uns Annals urgellesos (808-1131), foren inserits en la Crònica d’Alaó. Amb aquesta Memoria renovata (coneguda com Crònica d’Alaó renovada) de l’any 1154, de molta volada i rigor històric, especialment amb relació als comtes, conclou una etapa brillant del centre Roda-Alaó. La Memoria renovata fou ampliada amb relació als bisbes de Roda-Lleida els anys 1236 i 1284.

La producció bibliogràfica tenia, ultra el litúrgic, un caràcter cultural, centrat en l’ensenyament del trivi i el quadrivi, que es donava a l’escola catedralicia, que tingué una forta influència de la catedral d’Urgell. El funcionament de l’escola és atestat ja per la confecció dels primers annals vers l’any 970. L’etapa més brillant dels estudis escolàstics es produiria al voltant d’un personatge il·lustrat com Salomó de Ripoll, que comptava amb la tradició alaonesa. La presència d’una notable aljama a Montclús pressuposa també contactes amb la cultura jueva i les seves traduccions. En temps de Ramon Dalmau compareix el sagristà Bernat Llorenç amb els títols de caput scholae (1080) i de magister, aquest relacionat amb l’educació d’un laic com Pere Roger (1110). També estarien connectats amb l’ensenyament Ramon Guifré, escolàstic (1090), Bradila (1100) i Roger, gramàtic (1102). Des de llavors, l’escola catedralicia gaudí d’un gran desenvolupament gràcies a l’ofrena d’infants oblats amb bones dotalies, membres de la noblesa feudal als quals la catedral proporcionava un alt grau d’instrucció per tal de promocionar-los en la carrera eclesiàstica. En principi els estudis no devien anar més enllà de les matèries més imprescindibles per a la instrucció clerical i l’aprenentatge del llatí: la lectura, el cant i l’escriptura.

El catàleg del tresor de la catedral permet fer-se una idea dels llibres més comuns a l’escola. A més dels còdexs litúrgics, hom hi troba consignats llibres de gramàtica, d’autors clàssics, dels pares de l’Església, de legislació, etcètera. Les notícies indiquen la importància que hom donava a la tradició patrística en l’adoctrinament dels alumnes. Obres, tractats i escrits d’Agustí d’Hipona, d’Isidor de Sevilla i de Gregori el Gran tenien un paper rellevant en el procés d’aprenentatge. L’Apocalipsi de sant Joan, comentaris patrístics sobre la Bíblia, sermons dedicats a sants, lliçons de l’Antic i el Nou Testament, i narracions de miracles, formaven també part integrant del procés d’aprenentatge. Lectures com Vides dels pares, dues Moralia referents al llibre de Job, i hagiografies de sant Vicenç, de sant Gregori el Gran, de sant Agustí i sant Serni, de sant Joan, i també com el Martirologium, il·lustraven els deixebles sobre el model de vida a seguir.

L’estudi de la legislació era un altre camp de l’activitat. Els cànons de l’Església, la regla de sant Benet, la Vitam canonicam d’Aquisgrà i, després, l’anomenada de sant Agustí, regularen d’alguna manera la vida quotidiana i el comportament a seguir per la comunitat. A més dels costums del país, la jurisprudència es basava en el Liber canonum, la Lex romana o decretals pontifícies, la vella Lex gotorum i, a partir del segle XI, la Lex franchorum.

Al principi del segle XVIII la biblioteca de Roda reunia uns 2 000 volums. Molts dels seus còdexs foren copiats a l’escriptori local, si bé bona part eren vinguts de fora. La biblioteca de Roda forní de manuscrits dues noves seus episcopals, almenys, i un bon nombre es perdé en préstecs, intercanvis o simplement per la descura; això sense comptar els exemplars en poder dels canonges i d’ús particular. Sabem que fragments de lliçoners i de cantarais foren reaprofitats com a cobertes de llibres moderns. L’any 1864 el fons medieval de Roda va ésser traslladat a l’Arxiu Capitular de Lleida, on M. de Lasala i Villanova inventarià 46 còdexs medievals. Una font bàsica per a conèixer els llibres de la biblioteca de Roda és l’inventari del tresor de Sant Vicenç registrat al cartoral de Roda de final del segle XI. El mig centenar de manuscrits allí consignats, evidentment, no són tots els que hi havia, però donen fe de la importància de la biblioteca. (JBP)

Catedral

Planta general del conjunt catedralici integrat per la basílica, el claustre i les dependències canonicals annexes.

J.A. Adell

La catedral de Sant Vicenç de Roda de Ribagorça s’estructura seguint el model arquitectònic més comú de les canòniques, les catedrals i els monestirs alt-medievals. Disposa les seves estructures a l’entorn del pati d’un claustre central, que constitueix el centre de la vida canonical i l’element organitzador de tot el conjunt, que és format per l’església, al seu costat sud, i les dependències canonicals als seus altres costats. El costat de ponent del conjunt ha estat reconstruït del tot a partir d’un estat de ruïna total i actualment allotja els serveis del restaurant en què ha estat rehabilitat el cos d’edifici de l’ala nord. La meitat nord de les dependències de la part de llevant han desaparegut, bé que se’n conserva la meitat sud, ocupada pel cos de la sala capitular i la capella de Sant Agustí.

Malgrat les transformacions sofertes i les pèrdues i alteracions en les seves estructures, la catedral de Sant Vicenç de Roda conserva la part essencial de les construccions alt-medievals, que probablement s’ampliaven al seu costat nord en un àrea urbana, ara buida d’edificis, on hi ha l’edifici conegut com el “Palau Episcopal” o “Casa del Prior”, que possiblement estava relacionat amb les edificacions catedralícies.

L'església

Interior de la nau central, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, amb el presbiteri sobrealçat i l’espai central de la cripta on hi ha el sepulcre de sant Ramon.

ECSA - F. Parra

L’església de la catedral de Sant Vicenç ocupa tota l’ala sud del conjunt i s’obre a través de la seva façana sud a la plaça que configura l’entorn urbà de la catedral. Aquesta façana és ressaltada per l’imponent campanar de torre de la catedral i pel porxo que aixopluga la seva portada, que foren afegits a partir del segle XV a l’obra alt-medieval de l’església. Entre les modificacions més rellevants sofertes per l’església cal assenyalar també la construcció d’un cor a l’extrem de ponent, l’obertura de capelles al costat sud de la nau i la substitució de l’absis nord per una sagristia, amb testera plana, que ha estat recentment enderrocada i substituïda per un nou absis.

A part les transformacions degudes a reformes o ampliacions en èpoques postmedievals, l’obra original de l’església presenta un procés constructiu molt complex, amb aturades i represes de l’obra, canvi de projecte i notables reformes, poc temps després de la seva construcció, de manera que les seves estructures alt-medievals abracen un ampli ventall cronològic, que s’allarga des del segle XI fins al segle XIII.

En la seva estructura inicial, l’església de la catedral de Sant Vicenç és un edifici de planta basilical de tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars (el nord ara totalment reconstruït, com hem dit), que s’obren a les naus respectives mitjançant estrets arcs presbiterals, quasi simples plecs, que estableixen la gradació d’amplades entre els absis i les naus, que al tram immediatament anterior a l’obertura absidal formen uns profunds presbiteris per cada absis.

Les naus són separades per tres arcs formers de mig punt, a cada banda, que són suportats per dues parelles de pilars cruciformes, que reben els arcs formers i els arcs torals, que reforcen la volta de la nau central i compartimenten les voltes de les naus laterals. Cal assenyalar que els arcs formers de llevant són extradossats per un segon arc, que forma un petit relleu. La nau central és coberta amb volta de canó de perfil acusadament apuntat —com també ho són els arcs torals que la reforcen—, llevat del tram presbiteral, on la volta és de mig punt, però deformada.

A diferència de la nau central, on la volta és seguida, les naus laterals són cobertes amb voltes d’aresta, molt reconstruïdes, de manera que només es conserven alguns dels angles d’arrencada de les voltes primitives, amb lloses en plec de llibre. Les restants voltes són fetes de dovelles de pedra tosca, que suavitzen les arestes, que quasi desapareixen a la part central de la volta. El tram presbiteral de la nau lateral sud és cobert amb volta de canó de perfil semicircular, molt deformada, mentre que el de la nau nord conserva la volta d’aresta, més tardana, que cobria la sagristia que substituí l’absis i que ha estat enderrocada fa poc.

La nau central fou allargada cap a ponent amb la construcció d’un cor rectangular per als clergues, separat de la nau per una reixa de fusta. S’obriren capelles al mur nord (buidades al gruix del mur) i al mur sud es construïren en èpoques diferents dues capelles, una de factura gòtica al costat de llevant i la de Santa Bàrbara, de factura renaixentista, al costat de ponent, que flanquegen la porta principal, que s’obre al tram central de la façana sud. La capella de Santa Bàrbara presenta, per sobre de la seva façana renaixentista, un arc paredat centrat al tram de volta que podria correspondre a l’arc i el timpà interior de la porta primitiva del temple.

Aquesta possible porta, corresponent a l’obra original del temple, fou substituïda per la porta actual d’arc de mig punt, centrada a la façana sud i emfatitzada per sis arquivoltes en gradació suportades per tres columnes a cada costat i semicolumnetes a les arestes dels angles del massís d’obra, amb una imposta comuna a totes elles, però amb els capitells independents, lluny de la continuïtat en la decoració de les portades dels millors exemples de l’escola de Lleida. El cos de la portalada forma un bloc sobresortint de la façana original, que ha estat regularitzat per les dues capelles afegides als trams adjacents a la porta, fins a formar una nova façana plana al nivell del parament exterior del bloc de la portada.

Aquesta façana queda, amb la portada, a l’interior d’un porxo cobert amb embigat i amb la façana exterior formada per cinc arcades, la central més ampla. Aquest porxo conté elements propis de les formes evolucionades de l’arquitectura gòtica, amb inclusió d’elements renaixentistes, que es fan més patents en el campanar de torre, de planta hexagonal irregular, adossat a l’angle sud-est de l’església. Aquest campanar aprofita a la seva façana de llevant part del mur d’un campanar de torre inacabat, on s’observa una lesena angular, que juntament amb el parament palesa la seva adscripció a les formes alt-medievals. Cal assenyalar les semblances entre el procés constructiu de la catedral de Roda i el de Santa Maria d’Ovarra, amb els respectius campanars de torre, iniciats però no acabats, car no sembla que el de Sant Vicenç de Roda fos enderrocat quan fou aixecat el campanar renaixentista.

Vegeu també Talles i altres tresors de Sant Vicenç de Roda

La cripta

Interior de la cripta sota el presbiteri de la nau central, amb les característiques pròpies de les grans criptes catalanes del segle XI.

ECSA - F. Tur

Planta de la cripta situada sota la capçalera de les tres naus de la catedral.

J.A. Adell

L’espai interior de l’església presenta una estructura molt complexa al sector de llevant, on els àmbits presbiterals dels absis tenen el paviment sobreelevat amb relació al nivell del paviment de les naus per la presència d’una cripta que ocupa l’espai de les tres naus. Al costat sud la cripta es limita a l’espai presbiteral, a la nau central arriba fins a la meitat del primer tram de nau, i al costat nord, el tram elevat arriba fins al primer pilar. La cripta de la nau central és resolta amb la mateixa tipologia característica d’altres criptes del segle XI, com la de Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Vic o Sant Pere d’Àger. És dividida en tres naus, separades per columnes exemptes que suporten divuit trams de voltes per aresta.

La cripta corresponent a la nau sud era colgada fins a dates ben recents i ara disposa d’un sostre pla, que no es correspon amb l’obra original. Aquesta cripta es relaciona amb la cripta de la nau central, a través d’una porta, amb llinda, sota un gran arc de descàrrega, i que és alterada per la presència d’una de les columnes de la cripta central, just al centre del seu pas.

La cripta nord, que acabà destinada a sala del tresor de la canònica, és molt més llarga que les altres dues. És coberta amb una volta de canó de perfil semicircular, que arrenca arran de terra i que correspon a una reforma de l’estructura original, encara d’època alt-medieval, com ho palesa la decoració pintada als murs del seu extrem de llevant, capçat per un absis semicircular. La relació de la cripta nord amb la central s’estableix a través d’una porta, resolta, com la del costat sud, amb llinda. A diferència d’aquella, però, la porta és ben centrada entre dues columnes de la cripta central. A l’extrem de ponent d’aquesta cripta nord hi ha una altra porta que s’obre a l’espai de la nau central, el nivell de la qual ha estat rebaixat per assolir el nivell de la cripta central. Aquesta cripta presenta la façana amb tres arcades, amb motllures de factura baix-medieval, la qual cosa sembla indicar que almenys aquest sector fou modificat, si és que no fou allargada tota la cripta vers ponent. Amb aquesta façana la cripta de Sant Vicenç s’acosta al tipus de cripta tribuna definit per X. Barral a la cripta de la catedral de Vic, després de la seva ampliació al segle XII, i permet evocar la solució de la cripta de l’església de la canònica de Sant Pere d’Àger (vegeu el volum XVII de la present obra, pàgs. 121-123), amb una fórmula arquitectònica de presbiteris elevats sobre criptes altes que retrobem en nombroses construccions del N d’Itàlia.

A la volta que cobreix la cripta nord es fa palès un regruix dels murs originals, en els quals s’observen els vestigis d’uns pilars amb tres arestes, que es repeteixen a la cripta sud i de forma més senzilla a tot el mur sud de les naus. Aquesta solució constructiva, que no es repeteix al mur nord de les naus, permet de suposar que, almenys en un plantejament inicial, l’església de Sant Vicenç fou concebuda amb una estructura de voltes per aresta, com a mínim a les naus laterals, a l’estil de les solucions adoptades a Sant Vicenç de Cardona, Santa Maria d’Àneu o a la propera església del monestir de Santa Maria d’Ovarra. Aquesta relació permet de situar l’església de Sant Vicenç de Roda dins un marc tipològic prou clar i diferent del que havia considerat J. Puig i Cadafalch quan, enganyat per les decoracions que emmascaraven l’església, la situà conjuntament amb les esglésies de Santa Maria de Mur i Santa Maria d’Organyà, com a basílica de tres naus, cobertes amb voltes de canó, com les esglésies de la catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna i la del monestir de Sant Maria d’Arles.

Vegeu també Cripta de Sant Vicenç de Roda

Les façanes

Amb el seguit de reformes i afegits que ha tingut l’església, les seves façanes, tret de la de llevant, són totalment emmascarades. A part les obertures ja esmentades, a la façana sud es conserven dues finestres corresponents a l’obra original, de doble esqueixada, una de les quals és situada sobre la porta també original que donava accés a la base del campanar, inacabat, a l’interior del qual devia obrir-se la finestra esmentada, en una solució constructivament anòmala però que retrobem al monestir de Sant Pere de Casserres.

A la façana de llevant es conserven diverses finestres obertes als absis. A l’absis de migdia hi ha dues finestres, una de central, de doble esqueixada, original, i una altra, al costat sud, fruit d’una reforma. A l’absis central hi ha dues finestres d’una esqueixada amb ressalt exterior corresponents a la cripta, que flanquegen una lesena central, i una finestra al costat sud, fruit també d’una reforma posterior. Al mateix absis central, al nivell de la nau superior, s’obren tres finestres, totes de doble esqueixada i centrades, la qual cosa fa que la finestra central interrompi la lesena central de la decoració absidal. Per sobre d’aquesta finestra central s’obre un ull de bou circular, també corresponent a l’obra original. A l’absis nord hi ha una finestra quadrada, molt reformada, corresponent a la cripta, i una finestra de doble esqueixada, corresponent a la part reconstruïda.

La façana absidal és l’única que conserva la seva composició decorativa formada pels motius llombards d’arcuacions sota el ràfec, acompanyades als absis sud i central per un fris en dent de serra. Les arcuacions són dividides en sèries per les lesenes. L’absis sud té dues sèries asimètriques de sis i dues arcuacions respectivament, i a l’absis central, més regulars, té sèries de quatre, dues, quatre, dues i quatre arcuacions, amb la lesena central interrompuda al nivell de la finestra, com s’ha dit. Al reconstruït absis nord, les sèries són de quatre, cinc i tres arcuacions.

L’estructura del parament palesa els complexos processos constructius i de restauració que ha tingut l’edifici. Es pot distingir l’obra primitiva, construïda amb carreuons irregulars, només desbastats, diposats en filades uniformes i irregulars, on s’observen diferents tècniques o matisos, com sectors de carreuons disposats a sardinell, especialment en la formació de les lesenes. Aquest tipus de parament abraça els murs perimetrals, les arrencades d’algunes voltes d’aresta, els sectors presbiterals i part de la cripta, on els arcs són construïts amb pedra tosca. Les voltes de la nau central i les voltes refetes de les naus laterals són fetes amb carreus ben tallats i adovellats. Cal destacar que els pilars del costat de ponent són construïts fins a una certa alçada amb un aparell molt diferent, d’aspecte molt més arcaic, format per carreus de grans dimensions, sense polir ni escairar i molt irregulars, amb abundants peces petites col·locades com a falques en els buits que presenten els grans carreus.

El claustre

Interior de la galeria est del claustre, amb els arcs i les columnes d’entrada a la sala capitular, a mà dreta.

ECSA - J.A. Adell

Bonica estampa del claustre de la catedral, després de les obres de neteja i restauració.

ECSA - F. Tur

Al costat nord de l’església hi ha el claustre, que és al mateix nivell que el presbiteri elevat de la nau nord, i per tant, a un nivell superior al del paviment de les naus. S’hi accedeix des de l’església per una porta adovellada, de factura tardana, situada al primer tram (des de llevant) de la nau nord. A l’extrem de ponent del mateix mur hi ha els vestigis d’una porta, de factura molt simple, que podria correspondre al primitiu accés al claustre, però amb una relació molt difícil amb l’interior de l’església.

El claustre segueix la tipologia més habitual dels claustres del segle XII català, amb un pati de planta rectangular, envoltat per quatre galeries cobertes amb un embigat que recolza sobre un porxo.

Cada porxo és format per una successió d’arcs de mig punt, suportats per una sola fila de columnes, sobre un podi seguit, amb pilars rectangulars en L als angles i amb columnes raconeres que suporten arcs diagonals, llevat de l’angle nord-est, on el pilar és quadrat, amb semicolumnes. Les columnes segueixen l’estructura més usual. Són formades per una base amb un doble tor i una escocia, fust cilíndric llis i capitells decorats sobre els quals recolza un àbac mensuliforme, amb motlluració molt senzilla. Als capitells i les bases s’observen encara els desperfectes causats pel tancament amb un mur del porxo claustral, i als àbacs i les dovelles dels arcs hi ha nombroses inscripcions necrològiques, d’època medieval (vegeu el Necrologi del claustre de Roda 1194-1413).

Planta i alçat, a escala 1:50, d’un angle del porxo claustral, amb les proporcions i mides de les columnes i l’esquema estructural de la composició d’elements.

J.A. Adell

El coronament exterior del porxo és molt simple, constituït per una sola llosa rectangular que forma el ràfec de la coberta, mentre que interiorment el mur dels arcs s’acaba amb un fris escacat, que rep el recolzament de l’embigat.

Al voltant de les galeries claustrals es disposaven les dependències de la canònica catedralicia. Les dependències situades al costat de ponent han desaparegut totalment i han estat substituïdes per les cuines del restaurant que ocupa l’antic refectori, a l’ala nord del conjunt. Es conserven, però, dues portes amb llinda, que relacionaven aquestes dependències amb la galeria claustral.

L’ala nord és ocupada per una sala de planta rectangular destinada originalment a refectori, molt reformada a la part alta i coberta amb un embigat de fusta, suportat per quatre arcs de diafragma de perfil apuntat, que, com tota la part alta de la sala, són fruit d’un procés de reforma sobre l’edifici original. D’aquest primitiu edifici es conserva, essencialment, la part baixa, on hi ha a l’extrem de ponent una porta que segueix un model de portada del segle XII. Té una llinda i un timpà llis, emfatitzada per una arquivolta que és suportada per dues columnes completes.

Inscripcions d’algunes arcades de l’ala nord, amb emmarcaments de sanefes vegetals.

ECSA - L. Carabasa

L’extrem de llevant d’aquest costat, fora de l’àmbit del refectori, ha estat molt alterat per la destrucció de les estructures originals i les importants restauracions sofertes. Hi ha una porta, de factura recent, que comunica directament el claustre amb l’exterior, en l’àmbit on es troba l’edifici conegut com “Palau Episcopal” o “Casa del Prior”.

L’ala de llevant de les dependències claustrals és, sens dubte, la més interessant de tot el conjunt. Hi trobem un pany de mur —on s’obre una porta d’arc de mig punt— construït amb un aparell en el qual alternen filades de lloses planes amb filades de lloses disposades en opus spicatum. Tot i que no es pot donar valor cronològic absolut a aquest tipus d’aparell, és clar que aquest pany de mur, en el seu context, està desconnectat del seu entorn i sembla l’aprofitament d’un element constructiu anterior a l’obra del claustre del segle XII.

Vegeu també Portades i claustre de Sant Vicenç de Roda

La sala capitular

Planta i alçat, a escala 1:100, de la façana de la sala capitular situada a l’ala de llevant del claustre.

J.A. Adell

Al costat d’aquest segment de mur es troba la sala capitular, que és una sala rectangular, coberta amb embigat, l’element més destacable de la qual és la façana que dóna a la galeria claustral: un porxo claustral, amb una successió d’arcs suportada per una fila de columnes. Amb aquesta tipologia, la façana de la sala capitular de la catedral de Roda s’aparta de la tipologia més usual de les façanes de les sales capitulars del segle XII, com les de la seu de Tarragona o Santa Maria de Vilabertran, amb una porta flanquejada per dues finestres, tipus ja definit al segle XI en monestirs com Sant Miquel de Cruïlles, Sant Pere de la Portella o Sant Benet de Bages. En canvi, el tipus de façana com a porxo continu és molt rar en el context de l’arquitectura catalana del seu temps. Apareix al claustre de la canònica de Sant Joan de les Abadesses, de forma molt fragmentada, però en canvi es conserva perfectament a la façana de la sala capitular del monestir castellà de Santo Domingo de Silos.

Al mur de llevant de la sala capitular hi ha adossada una capella, anomenada de Sant Agustí, antic oratori de la infermeria canonical. És formada per una nau molt curta, capçada per un absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral, amb una finestra de doble esqueixada i decorada amb pintures murals. A diferència dels absis de l’església, la façana de l’absis de la capella de Sant Agustí és totalment llisa, sense decoració, i presenta un aparell de carreuons més regulars que els de l’església, molt semblant al del conjunt del claustre, amb el qual forma un procés constructiu unitari i coherent, posterior a l’obra de l’església. La capella de Sant Agustí fou consagrada el 1107.

Cronologia

En el seu conjunt, la catedral de Sant Vicenç de Roda presenta un procés constructiu molt complex i ple d’interrogants pel que fa a les seves estructures alt-medievals. Dins aquest procés, el conjunt del claustre i les dependències annexes corresponen a una fase, datable al segle XII, en què, molt probablement, se substituïren les estructures canonicals més antigues, de les quals només subsisteix el llenç de mur del costat de llevant, construït en opus spicatum. Es tractaria d’un procés molt semblant al que s’ha pogut detectar al monestir de Santa Maria de Ripoll, on subsistien, abans de la restauració, restes de les dependències de l’abat Arnulf incorporades al claustre del segle XII.

L’església té una cronologia clara, dins el segle XI, seguint les fórmules característiques de l’arquitectura llombarda, tot i que presenta nombrosos problemes i interrogants en el procés constructiu, que contribueixen a complicar la lectura de la tipologia de la capçalera. Sembla clar que l’església fou concebuda, ja des del seu origen, amb una cripta, potser limitada a la nau central, com es palesa a les finestres i la decoració de la façana absidal, on s’observa un canvi de plantejament o un dubte en l’execució quan es talla la lesena central. Aquest fet no es pot identificar necessàriament amb un canvi radical del projecte i dels seus artífexs, com plantegen Esteban, Galtier i García, que, d’altra banda, penso que sobrevaloren la figura i l’actuació dels mestres llombards en el conjunt de l’obra. Els canvis de projecte i de plantejament que presenta l’església de Sant Vicenç no poden atribuir-se, necessàriament, a un canvi radical dels mestres constructors, car en el conjunt de les diferents fases es manté la fidelitat a les fórmules arquitectòniques i constructives que anomenem llombardes i que dominen el panorama de l’arquitectura del segle XI als comtats catalans.

Sembla que aquests canvis de plantejament provocaren la no conclusió del projecte inicial dels pilars amb ressalts, que no arriben a construir-se totalment i que entren en franca contradicció amb els pilars cruciformes de les naus. Aquests pilars presenten un tipus d’aparell molt diferent del que s’utilitza a les obres llombardes i que s’avé amb formulacions constructives més pròpies de l’arquitectura de la segona meitat del segle X. No sembla agosarat plantejar la hipòtesi que aquests pilars cruciformes corresponguin a una construcció anterior a l’obra iniciada pels absis, que l’hauria substituït.

Per causes que no podem precisar, el procés de substitució per una nova església, amb pilars cruciformes ressaltats, no s’arribà a completar; la reforma quedaria limitada a l’estructura de la capçalera, molt complexa des del punt de vista arquitectònic i litúrgic, i es conservarien part de les naus anteriors, que haurien estat modificades posteriorment.

Tot i que és evident que la cripta fou concebuda des del primer moment com a part integrant de l’estructura de la capçalera, sembla clar que fou reformada al segle XII, i potser, com succeí a la catedral de Sant Pere de Vic, s’allargà cap al centre de la nau. Això explicaria la presència de la columna que tanca la porta de la cripta sud, però no explica la relació entre la cripta primitiva i les naus laterals i la no conclusió dels pilars amb ressalts de les criptes laterals. Pel que fa a aquestes criptes, sembla que la sud fou clausurada, mentre que la nord hauria estat reformada en el mateix procés i allargada, sense excloure la possibilitat que el canvi de projecte a les laterals es produís sense solució de continuïtat amb la construcció de la volta de la cripta nord, mentre que la cripta sud o bé fou clausurada o bé fou coberta amb un sistema diferent a l’utilitzat a la cripta nord.

En qualsevol cas, resulta molt clar que l’estructura de les criptes, ja en la seva concepció inicial o bé en aquest procés de reforma que no és posterior al segle XII, comportà una església amb la capçalera elevada i amb invasió de la nau lateral, que es pot relacionar amb la singular estructura de l’església de la canònica de Sant Pere d’Àger (vegeu el volum XVII de la present obra, pàgs. 117-124), resolta amb molta més seguretat i contundència que Sant Vicenç de Roda, la qual probablement acusa els canvis soferts en el seu projecte inicial i potser la importància dels elements preexistents, que degueren condicionar la no compleció del nou projecte arquitectònic. (JAA)

Cronologia de Sant Vicenç de Roda

908	El cabdill musulmà al-Tawīl destrueix l’antiga civitas de Roda
957	El bisbe Odesind de Ribagorça, a precs dels comtes i amb l’aprovació de l’arquebisbe de Narbona, consagra l’església de Sant Vicenç de Roda com a seu episcopal del nou bisbat de Ribagorça
970	Consta per primera vegada la canònica de Sant Vicenç de Roda
1006	Les tropes d"Abd al-Malik saquegen i destrueixen Roda, on fan presoner el bisbe Eimeric de Ribagorça
1035	El bisbe Arnulf consagra per segona vegada l’església de Roda, que dedica a sant Vicenç i a sant Valeri
1040	El bisbe Arnulf, sota submissió urgel·litana, es titula per primera vegada bisbe de Roda
1068	El rei Sanç Ramírez restaura la seu de Sant Vicenç de Roda i la dota per tal que s’hi estableixin clergues en vida canònica
1076	El bisbe Ramon Dalmau retorna l’esplendor a Roda
1077	El papa Gregori VII assumeix la responsabilitat de defensar l’església de Roda
1081,1085	En sengles sínodes, el rei Sanç Ramírez i els seus optimats restitueixen els drets parroquials de Roda
1087	El rei Sanç Ramírez promet posar a la seu de Roda el bisbe elegit pels canonges d’aquesta església, cosa que confirma el legat pontifici
1092	El bisbe Ramon Dalmau reforma la canònica de Sant Vicenç de Roda establint el vot de pobresa i la vida comunitària
1101	El bisbe Ponç trasllada interinament la seu episcopal a la ciutat de Barbastre
1107	El bisbe Ramon Guillem consagra la capella de Sant Agustí com a oratori de la infermeria
1116	El bisbe Ramon Guillem és foragitat de Barbastre pel bisbe d’Osca. Roda torna a ser l’única seu episcopal
1125	El bisbe Ramon Guillem consagra la cripta central, que dedica a la Mare de Déu
1135	Ramir el Monjo, rei d’Aragó i bisbe electe de Roda, augmenta considerablement la dotalia de la canònica
1149	El bisbe Guillem Pere trasllada definitivament la seu episcopal a la ciutat de Lleida, amb els ardiaconats i la cabiscolia; Roda comparteix la catedralitat i la canònica continua sota la tutela episcopal
1170	Es reuneix una magna assemblea a Roda amb motiu del trasllat de les despulles de sant Ramon al nou sepulcre. El bisbe Guillem Pere dota Roda amb diversos privilegis
1185	Consta documentalment l’observança de la regla de sant Agustí a la canònica de Roda
1198	El rei Alfons el Cast atorga a l’església de Roda privilegi de salvaguarda i emparança
1234	El bisbe Berenguer d’Erill consagra l’altar principal dedicat a sant Vicenç
1247	El papa Innocenci IV confirma els privilegis i l’autonomia de Sant Vicenç de Roda; jurisdicció quasi nullius
1257	El rei Jaume el Conqueridor pren sota la seva especial protecció el capítol de Roda, protecció que amplia successivament
1295	El prior Arnau Ponç d’Aguilaniu, després bisbe de Lleida, reorganitza la vida comunitària i el patrimoni de Roda
1345	El rei Pere el Cerimoniós i el comte de Ribagorça confirmen l’estatut privilegiat de Roda
1525	Sota la protecció generosa del prior Pedro Agustín i de la seva família es renoven diversos edificis i molts paraments litúrgics
1595	En els Successos de Ribagorça, els bandolers espolien la catedral
1597	Jerónimo Xavierre reforma la vida comunitària de Sant Vicenç de Roda. Temptativa de crear el bisbat de Roda-Benavarri
1628	El bisbe Pere Antoni Serra en la seva visita pastoral s’emporta diverses relíquies i notables joies
1641	En la guerra dels Segadors es registra el pillatge de tropes franceses comandades pel general Lafaureche
1709	En la guerra de Successió, els partidaris de l’arxiduc Carles assalten Roda
1787	Secularització del capítol de Roda que passa a ser una col·legiata, però manté la categoria de catedral
1843	La desamortització arriba també al patrimoni de Roda. Bona part dels seus béns són subhastats
1864	El primitiu arxiu, els còdexs i altres peces de valor són traslladats a Lleida
1874	Supressió de les jurisdiccions privilegiades. Sant Vicenç de Roda esdevé una simple parròquia de la diòcesi de Lleida, cap d’un petit arxiprestat
1907	A partir de l’expedició de l’Institut d’Estudis Catalans es comença a valorar el seu patrimoni
1924	Sant Vicenç de Roda és declarat monument històrico-nacional
1931	La Segona República n’inicia la restauració, continuada els anys quaranta
1936	Són cremades o desapareixen diverses imatges de considerable valor, com el tríptic de la Creu
1945	Hom descobreix peces abandonades i es fa un primer inventari del tresor artístic amb motiu de l’arranjament del Museu de Roda
1962	L’arquitecte F. Pons Sorolla en fa l’informe tècnic i dirigeix les obres de restauració, que encara continuen avui
1979	La banda d’Erik el belga roba la major part del seu tresor mobiliari, una cinquantena de peces conservades al Museu. Només s’ha aconseguit recuperar una tercera part de les peces. (JBP)

Bibliografia

• Pasqual, s.d., vols. IX i XI
• Zurita, 1585, llib. I
• Marca, 1688, ap. XCV, cols. 875-876 i ap. CCXIX, cols. 1068-69
• Abad, 1772-82, vols. IV, V, XIII i XV
• Pasqual, 1785
• Villanueva, 1850, vol. XI; 1851, vols. XV i XVI
• La Canal, 1856, vol. XLVI
• Huesca, 1887, vol. IX, pàgs. 36 i segs
• Pach, 1899
• Gudiol i Cunill, 1907, pàgs. 19-28
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, vol. II, pàgs. 197-201
• Serrano, 1912
• Pujol, 1917, vol. IV, pàgs. 16-18
• Yela, 1918, pàgs. 327-355
• Gaspar, 1923
• Pach, 1925
• Altisent, 1926, vol. II, pàgs. 523-551
• Valls, 1927, núm. 12
• Yela, 1932
• Arco, 1942, pàgs. 233 i segs
• Rius, 1946, vol. I, pàgs. 121-122 i 140-142
• Mestres, 1949, núm. 12, pàgs. 73-82
• Coll, 1951-52, núm. 3, pàgs. 35-41
• Abadal, 1952, vol. 5, pàgs. 7-82; 1955, vol. III, pàssim
• Ubieto, 1956-57, núms. 20-21
• Rubio, 1960-62, núm. 24, pàgs. 82-128 i núms. 25-26, pàgs. 42-70
• Duran i Gudiol, 1961-62
• Balaguer, 1962, vol. 7, pàgs. 39-71
• Pons Sorolla, 1962
• Balanza, 1964, núms. 16-18, pàgs. 7-26
• Barriga, 1965, vol. XXXVIII, pàgs. 3-58
• Martín Duque, 1965, doc. 16
• Barriga, 1967
• Duran i Gudiol, 1967, núm. VIII, pàgs. 63 i ss
• Arroyo-Illera, 1969, núm. 22
• Bassa, 1969-70, núm. 30, pàgs. 35-70
• Ducos, 1971, núm. 32, pàgs. 275-301
• Barriga, 1972
• Castillón, 1974-75, núm. 27-28, pàgs. 7-61
• Barral, 1979*, pàgs. 56-73 i 97-107
• Baraut, 1979-93
• Iglesias, 1980
• Castillón, 1981, núm. 92, pàgs. 227-266
• Ordeig, 1983, VIII, doc. 146, pàgs. 429-433
• Boix, 1982
• Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 136
• Boix, 1984, pàgs. 185-209
• Castillón, 1984a, núm. 97, pàgs. 5-56 i 1984b, núms. 49-50
• Boix, 1985a, núm. 1, pàgs. 19-23
• Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 270-287
• Castillón, 1986, núm. 1, pàgs. 65-67
• Mingote, 1986, núm. 40
• Castilló, 1987, núm. 2, pàgs. 79-109 i 1989a, núm. 4, pàgs. 13-69
• Adell, 1991, pàgs. 501-539
• Ordeig, 1993-94, vol. I (II), doc. 75, pàgs. 181-183