Situació
Capçalera de l’església amb un absis molt destacat, ornamentat amb decoració llombarda de factura molt evolucionada.
ECSA - E. Pablo
L’església parroquial de Sant Tirs es troba a pocs metres de les ruïnes del castell. És situada al primer replà del turó on s’assenta el poble, presidit pel seu castell. L’itinerari per a arribar-hi és el mateix que s’ha descrit en la monografia precedent. (JAA-MLIC)
Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG487379.
Història
La primera referència documental d’aquesta església es remunta al 7 de juliol de l’any 1061, data en què Pere Miró, en el seu testament, donà la meitat dels seus béns per tal de pagar els deutes que tenia i deixava la meitat restant per l’obra de l’església de Sant Tirs, que ja apareix esmentada com a parròquia.
La següent referència documental de què es disposa és de l’any 1080, quan la parròquia de Sancti Tirssi apareix esmentada entre les afrontacions territorials d’uns alous que els esposos Andreu Miró i Guila van vendre a Eldiarda, dins el terme d’Oliola.
Les notícies restants responen a donacions fetes a l’esmentada església, totes elles dins de disposicions testamentàries. Així, per l’acta testamentària feta entre els anys 1080 i 1100 i atorgada per Adelaida, muller de Ponç Dalmau, hom té notícia que aquesta llegà a Sancti Tirsi de Uliola, la quantitat de quatre mancusos per misses. El 4 de març de 1101, Ramir, en el seu testament, deixà 8 sesters d’ordi a la parròquia de Sant Tirs d’Oliola. L’I d’agost de 1119, Vidià manà que la tercera part dels seus béns mobles fos dividida en quatre parts: la primera d’elles havia de passar a l’obra de Santa Maria de la Seu i de Santa Maria de Solsona; la segona, al senyor bisbe; la tercera, a Santa Maria de Gualter, Sant Pere de Ponts, Sancti Tyrsi Uliole, Sant Pere de Puigverd i Santa Maria d’Agramunt, i la quarta, als clergues de les esmentades esglésies. El 18 de desembre de 1164, en el seu testament, Pere de Puigverd deixà a la parròquia de Sant Tirs la vinya de Bosc i la coromina de Guàrdia de Vidal.
D’altra banda, el rector d’Oliola figura mencionat en la relació de la dècima que el 1391 fou recol·lectada a la diòcesi d’Urgell, a la qual contribuí amb dues lliures i cinc sous. L’església parroquial de Sant Tirs fou modificada i ampliada al segle XVIII. (JTB)
Església
Planta de l’església, que conserva l’estructura romànica, tot i les transformacions sofertes al segle XVIII.
J.A. Adell
Planta de la cripta, avui malmesa i integrada dins el conjunt del presbiteri.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals que arrenquen de sengles mènsules, sense pilars; aquest fet pot respondre a les remodelacions que patí l’edifici, en les quals s’enguixà tot l’interior, s’obriren capelles en els murs laterals, es construí un cor a l’extrem de ponent, i sobretot, es va estrènyer la nau en la seva unió amb l’absis per tal de suportar un cimbori, que perfora la volta, a l’indret on se situa el presbiteri.
Interior de l’església, on s’aprecien les reformes d’època barroca sobreposades a l’obra original.
ECSA - E. Pablo
Detall del mur de la cripta desapareguda, que avui forma la part baixa de la paret interior de l’absis.
ECSA - E. Pablo
La nau és çapçada a llevant per un absis semicircular, a la qual s’obria mitjançant un arc presbiteral, ara emmascarat pel regruix intern dels murs, ja esmentat. L’absis s’acompanyava d’una cripta que seguia la seva mateixa planta, i que actualment ha perdut el sostre; els vestigis d’aquest sostre permeten confirmar que era resolt amb voltes per aresta, suportades per semipilastres adossades als murs perimetrals, i per dues parelles de columnes centrals. D’aquestes columnes es conserven les bases i els elements d’un fust octogonal, seguint el tipus més comú de les estructures de criptes alt-medievals catalanes, com les de Sant Vicenç de Cardona, o la de Sant Esteve d’Olius, o la més propera de Sant Celdoni i Sant Ermenteri de Cellers. Com aquestes, la cripta d’Oliola —en cas d’haver-se construït totalment— aixecava el nivell del paviment del presbiteri, al qual s’accedia per una escala central, mentre que l’accés a la cripta s’efectuava per dues entrades frontals, que devien flanquejar l’escala central, repetint l’estructura original de la cripta d’Olius. Cal tenir en compte que la cripta d’Oliola fou aterrada, probablement arran de les importants reformes ja esmentades, i ha estat recuperada en els recents treballs de restauració, de manera que els detalls del seu accés, entre d’altres, són el resultat de la restauració, hem de suposar que sobre bases fidedignes.
A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada, i en el seu sòcol, a nivell de la cripta, n’hi ha tres més del mateix tipus, com també ho són les dues finestres que es conserven a la façana sud, mentre que en la façana oest hi ha un ull de bou, que sembla la reforma d’una finestra original.
La porta s’obre en la façana oest, i és resolta amb un arc de mig punt emfasitzat per una arquivolta llisa, on hi ha un carreu molt erosionat amb decoració escultòrica. Al centre de la façana sud, es conserva una altra porta, paredada, que sembla que hauria de tenir una estructura similar a la porta de la façana oest.
Les façanes són totalment mancades d’ornamentació, llevat de la façana absidal, on es desenvolupa una decoració sota el ràfec amb els motius llombards d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes, que arrenquen d’una alta socolada, on s’obren les finestres de la cripta.
Planta dels tres pisos superiors del campanar.
J.A. Adell
A l’extrem sud-est de la nau es conserva un campanar de torre, amb les façanes composades per una alta socolada, que arriba fins al nivell del ràfec de la nau, i dos nivells més, on hi ha, molt degradats, els elements de dos frisos d’arcuacions, en sèrie contínua, entre lesenes angulars. Per sobre del nivell superior d’arcuacions, el campanar apareix bruscament tallat pel ràfec de la coberta piramidal que el corona, i que respon a una reforma en la qual es devia rebaixar l’alçada del campanar original.
Les obertures originals del campanar han estat molt alterades, especialment en el nivell més alt, el tercer, mentre que en el nivell segon es conserven paredades les finestres de les façanes nord i sud; en la de la façana est, és visible la seva estructura geminada, amb columna central i capitell mensuliforme, i en el nivell més baix hi ha un complex sistema de finestres, motivat probablement per l’encaix entre la torre del campanar i el mur sud de la nau.
L’aparell, molt regular, és format per carreus petits de pedra sorrenca, molt erosionats en alguns indrets, però ben escairats i treballats amb tallant, disposats en filades molt ordenades amb algunes fileres de peces col·locades de través en el mur nord.
Per les característiques constructives i ornamentals de l’edifici no hi ha cap dubte sobre la seva filiació dins les formes evolucionades dels llenguatges llombards de l’arquitectura de la fi del segle XI o principi del segle XII. (JAA-MLIC)
Talla
Talla de la Mare de Déu, en fusta policromada, conservada al Museu Diocesà d’Urgell (núm. d’inventari 305).
ECSA - G. Llop
El Museu Diocesà d’Urgell conserva (núm. 305) una talla de fusta policromada de la Mare de Déu amb el Nen, datada del principi del segle XIII, que procedeix de l’església de Sant Tirs d’Oliola (vegeu el vol. XXIII, pàg. 219, de la present obra). Fa 70 cm d’alçada i ingressà al museu l’any 1966. Mostra la Mare de Déu asseguda com a Sedes sapientiae i té les característiques que això suposa com a derivació del model bizantí: frontalitat, hieratisme i mirada absent tant a la Mare com a l’Infant. La Mare seu sobre un cofre escambell de color vermell, que es presenta dividit en tres registres sense cap mena de decoració. Duu una corona amb policromia daurada, que la identifica com a sobirana, amb una cresteria que ens ha arribat malmesa. Per sota de la corona surt un vel mantell que li cobreix tota l’esquena i pel davant li arriba fins als peus; aquest vel mantell és de color blau safir i va rivetejat per una vora de color vermell, decorada de perles simulades mitjançant pinzellades de color blanc. La vora deixa de ser vermella quan arriba als peus, on es transforma en color daurat. Paral·lelament a la vora vermella, en transcorre una altra puntejada en blanc. Sota el vel mantell duu una túnica de color vermellós que traslluu un ocre, que li arriba fins als peus, i que manté al coll, als peus i a les mànigues el mateix tipus de decoració que hem vist al vel mantell. Té la mà dreta estesa cap al davant, i li manquen alguns dits; això no permet veure si hi duia algun atribut, tot i que la posició sembla evidenciar que no en duia cap. La mà esquerra agafa l’extrem del mantell en un gest de protecció i acolliment envers el Nen, gest que inicia l’allunyament de la imatge de la Mare exclusivament com a tron, per apropar-se més a la funció de mare.
El Nen seu a la falda de la Mare, que encara li serveix de tron, i es decanta cap al desplaçat genoll esquerre: així, es completa un major trencament amb la frontalitat pròpia d’èpoques anteriors. Tot i així, cal esmentar que hi predomina encara molta frontalitat i que la relació Mare-Nen és gairebé nul·la. El Nen no porta corona i se li aprecia amb claredat que té el cabell ros i arrissat, a diferència del de la Mare, que s’endevina llis i castany. Duu una túnica de color vermellós que traslluu un ocre, com la de la Mare, que li arriba fins a l’alçada dels turmells, cosa que permet veure els peus descalços; a sobre duu un mantell vermell que li cobreix tota l’esquena i s’ajunta a l’alçada dels genolls. Tant el mantell com la túnica són decorats amb una vora daurada que conté la mateixa decoració que té la roba de la Mare. Amb la mà dreta fa el gest de beneir, mentre que amb l’esquerra sosté les restes del que era una bola de color vermell.
L’estat de conservació és en general bo, però hi ha alguns elements que han quedat malmesos, com la cresteria de la corona, els dits de la mà dreta de la Mare o la bola que porta el Nen a la mà esquerra i part del sòcol. Cal esmentar també una desproporció en el cos de la Mare i els rostres rústecs i amb les galtes vermelloses o el tractament matusser de mans i peus, propi tot de zones allunyades dels nuclis artístics principals. (JGP)
Pel tipus d’indumentària de la Verge (vel mantell obert per davant), per l’actitud de les dues figures (la mà de la Mare agafant el mantell), pels seus rostres, o en major mesura pel tipus de setial tron de la Mare de Déu, la imatge s’apropa a d’altres datables a l’entorn de mitjan segle XIII. Però és amb la imatge procedent de Santa Cecília d’Ancs (Pallars Sobirà), conservada al mateix museu (núm. 302), que coincideix en tots els trets formals esmentats, fet que ja es va assenyalar en l’estudi d’aquesta peça en el vol. XV de la present obra (pàgs. 230-231). (CLIU)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 314
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 498-502
- Bach, 1986-87, vol. VIII, doc. 4, pàgs. 220-221 i doc. 12, pàgs. 229-231
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1192, pàgs. 21-23
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 16, pàgs. 33-34; doc. 62, pàgs. 67-69 i doc. 268. pàgs. 211-213
Bibliografia sobre la talla
- Vives. 1979, pàgs. 469