L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i fortaleses del Barcelonès anteriors a l’any 1300.
C. Puigferrat
Si bé és cert que a l’alta edat mitjana i, de fet, encara, fins al segle XIII, només una part molt petita de la població de Catalunya vivia a les ciutats, també és cert que, ja aleshores, el pes i la importància de Barcelona eren força notables. Barcelona era una població que tenia tots els trets característics de les ciutats. Posseïa una tradició romana, amb unes muralles i altres edificis d’aquesta època que, evidentment, devien ésser per a la gent que hi vivia molt més visibles, importants i útils que no pas ara. Barcelona també era la capital administrativa d’un comtat i el centre d’un conjunt de comtats o, més endavant, el centre d’un regne, fet que provocà l’existència d’un palau comtal i després d’una residència reial; fins i tot, durant una època, el vescomte hi tingué un palau. A aquestes realitats encara cal afegir —i tenia molta importància a l’alta edat mitjana— que era una ciutat episcopal, circumstància que comportava que hi hagués una catedral i també un palau del bisbe. Barcelona era també una ciutat fronterera, situada prop d’un límit, que si bé separava terres habitades potser per gent molt semblant, de fet, feia de partió entre dos mons diferents, des del punt de vista religiós, polític i, fins i tot, econòmic i social. L’any 801, Barcelona prengué aquesta funció de ciutat de frontera a Girona i la mantingué fins que va caure Tarragona en mans de la noblesa feudal i cristiana o potser encara fins que foren ocupades, a mitjan segle XII, les ciutats de Tortosa i Lleida. D’altra banda, en aquest moment, al segle XII, la ciutat barcelonina ja havia adquirit un cert pes com a urbs dedicada al comerç, sobretot marítim, activitat que fou la base del seu creixement futur.
Cal tenir present que, malgrat el pes que pot tenir la tradició i la continuïtat, l’organització d’una ciutat sempre té relació amb les funcions que exerceix o bé s’hi adapta. Així, el desenvolupament d’un centre religiós cristià a la ciutat de Barcelona comportà una alteració de l’organització de l’espai urbà, com també degué tenir importància el fet que la ciutat esdevingués un centre polític i més endavant un centre mercantil notable. Estudis realitzats en aquests darrers anys han permès de valorar què va representar per a l’organització urbanística de la part septentrional de la ciutat l’adaptació a les necessitats d’una ciutat medieval. Així mateix, més tard, després de l’any 1000, el desenvolupament del comerç i d’una important burgesia urbana també tingué conseqüències. Al costat de l’antic centre urbà es desenvoluparen nous barris o ravals, destinats a aquesta nova activitat comercial i, fins i tot, amb el temps, algunes de les característiques del nucli original, més vell, també es modificaren.
Si deixem de banda els edificis religiosos, que ja són tractats en un altre apartat, cal esmentar, en primer lloc, entre els edificis militars i civils, les muralles. Les muralles podien tenir unes funcions i unes formes que variaren al llarg dels segles, però sempre foren presents a les ciutats medievals. Les muralles romanes de Barcelona, suma de la fortificació feta abans del canvi d’era i de la nova murada que s’hi adossà durant el Baix Imperi, tingueren un paper fonamental en la protecció de la ciutat, fins cap a l’any 1000, a l’inici de l’època feudal. Segons els que ho han estudiat, sembla que, durant el segle X, a la cara interior s’adossaren petites construccions que aprofitaven els forats i les esplugues fets a la muralla. Més endavant, durant el segle XI, hom gosà bastir edificis més grans, situats entre les torres de tradició romana. Durant els segles XII i XIII, es construïren grans casals a la cara interna i sovint s’aprofitaren les torres —fet que demostra que havien perdut la seva importància defensiva—, i fins i tot es feren construccions adossades a la cara exterior de la muralla. Totes aquestes transformacions resten reflectides per panys de mur nous, d’època medieval, afegits als llenços romans, per finestres simples o geminades romàniques o, fins i tot, pels forats i solcs que deixaren les construccions que s’hi adossaren. Cal pensar, d’altra banda, que durant la segona meitat del segle XIII es va construir un nou recinte de muralles, que tancava un espai molt més ampli que l’anterior, adequat a una ciutat que era capital d’un regne i sobretot que era un centre comercial important.
Un dels edificis barcelonins més notables, d’època romànica, és el palau comtal, situat gairebé al mateix lloc on després es construí el Palau Reial Major, entre la muralla romana i la catedral. És datat al segle XI. Tenia una planta lleugerament trapezial, estava dividit en dues crugies longitudinals i tenia tres plantes. Les estructures de la planta inferior s’han conservat; tanmateix, pel que fa a la resta de l’edifici, ha calgut intuir-ne les característiques fent un acurat estudi de les construccions posteriors que es bastiren en aquest indret. Cal assenyalar també que, en el mateix lloc, en un nivell situat per sota de l’edifici gòtic —Tinell, etc.— i del palau romànic, hi havia construccions d’una època anterior, però posteriors al moment romà. Podem esmentar sobretot la que hi havia sota d’on ara hi ha la plaça de Sant Iu, interessant edifici compost de tres naus rectangulars enllaçades per dos espais intermedis més estrets. Aquesta construcció ha estat datada en èpoques molt diverses; darrerament s’ha considerat que podia ésser, aproximadament, del 800. La seva funció tampoc no ha estat prou aclarida: pot tractar-se de l’antic palau episcopal o bé d’un precedent del palau comtal.
Sembla que el primer palau episcopal, tant si era aquest edifici, com si no l’era, fou bastit prop del palau comtal; no fou fins cap al segle XII o XIII que es construí la casa del bisbe on la coneixem ara. S’organitzà al costat d’un pati. Primerament, fou un edifici adossat a la muralla, format per una planta baixa i dos pisos; a aquesta construcció inicial s’afegí un altre cos que hi era perpendicular.
Malgrat el creixement de la zona urbana que hi hagué entre el segle X i el segle XIII, cal pensar que els límits del perímetre de la ciutat de Barcelona, en tota l’època que estudiem, eren molt reduïts. De fet, entre la ciutat i les muntanyes o entre la ciutat i el riu Besòs o la plana del Llobregat hi havia un ampli territori que no era pas urbà, on hi havia cases, poblets, esglésies, torres, molins, camins i, sobretot, camps, horts i vinyes.
Al pla barceloní i a la falda de les muntanyes del voltant hi havia una sèrie de torres fortificades, algunes de les quals s’han conservat i han estat estudiades. Podem esmentar la Torre Rodona de les Corts, la Torre Baldovina de Santa Coloma de Gramenet o la Torre Sobirana d’Horta. Totes tres, amb una planta circular i una datació anterior a l’any 1000 o bé una mica posterior a aquesta data, les hauríem pogut relacionar segurament amb altres construccions properes. De fet, en el cas de la Torre Sobirana, durant els treballs de restauració i excavació que s’hi han fet, s’han trobat dos edificis relacionats amb la torre que tenen un gran interès tipològic. Al costat de la torre hi ha una nau i una sala de planta anular que tenen gran interès, no solament des del punt de vista funcional com a complement de la torre, sinó també des d’un punt de vista constructiu. La Torre Rodona de les Corts és potser la més vella; desgraciadament, però, només se’n conserva el pis inferior (no podem veure la porta que, sovint, és un dels elements més interessants de l’edifici). La Torre Baldovina ha conservat segurament la seva alçària original, al voltant dels 19 m, encara que ha estat reformada en diverses ocasions. A més d’aquestes tres torres, n’hi havia d’altres, com la de Can Peixau (que sembla que havia de tenir uns 20 m d’alçària), la del port, ja documentada poc després de l’any 1000, etc.
Aquest territori del pla de Barcelona era solcat per diverses vies —moltes de les quals, de tradició romana— que anaven vers la ciutat o bé travessaven el pla d’una banda a l’altra; alguns camins també unien els diversos poblets que hi havia a la falda de la muntanya de Collserola o permetien de saltar a l’altra banda, al Vallès.
En la zona oriental del pla hi havia l’anomenat rec Comtal, que, més o menys transformat, ha arribat fins a nosaltres. Encara que probablement les seves característiques han canviat al llarg dels segles, tanmateix el seu recorregut bàsicament s’ha mantingut constant. Agafava l’aigua del riu Besòs, prop de Montcada, i la transportava, al llarg de més de 10 km, fins a Barcelona. Tot i que és possible que tingui uns precedents romans, sembla que el seu curs actual no fou establert fins al segle X o primera meitat del segle XI; no passà, però, a anomenar-se rec Comtal fins a la segona meitat d’aquest segle XI. Cal tenir present, d’altra banda, que la seva funció més important, més que no pas el proveïment d’aigua per a la ciutat o per al regadiu, era fer moure les moles dels molins que hi havia al llarg del seu recorregut o, fins i tot, permetre que hi hagués ferreries o fargues.
A la ciutat i al pla de Barcelona s’han realitzat nombroses excavacions. Moltes han servit per a estudiar les característiques de necròpolis medievals, que podem datar des de l’època del Baix Imperi fins a la baixa edat mitjana. En nombrosos indrets, situats dins les muralles romanes i comtals i fora d’aquestes muralles, hom ha trobat necròpolis d’enterraments fets amb tègules, àmfores o bé cavats directament a terra. En trobem dins el nucli antic de la ciutat (per exemple, a la plaça del Rei), fora d’aquest recinte, però prop de la ciutat, en zones urbanitzades abans del segle XIV (com Santa Maria del Mar, el Born o la Rambla), o bé a la resta del pla i fins i tot a la falda de les muntanyes properes (a Sants, Sant Pau del Camp, Sant Genís dels Agudells, Pedralbes, Montjuïc, el Guinardó, Horta, etc.). Un bon exemple d’aquesta mena d’enterraments el trobem a la necròpoli de Can Casanoves, al peu del turó de la Rovira, descoberta l’any 1931 i excavada de nou l’any 1983. S’hi trobaren nombroses tombes buidades a la terra, amb forma rectangular o amb els extrems arrodonits, tombes de tègules, de secció triangular, tombes fetes amb àmfores, cistes de pedres, etc. Aquesta i altres necròpolis semblants han estat datades als segles VI i VII. Cal pensar que alguns d’aquests tipus d’inhumacions (fins i tot els que reaprofiten les tègules), en alguns llocs, pogueren perdurar fins al segle X o el segle XI. La necròpoli de Can Peixau, a l’altra banda del Besòs, a Badalona, té uns enterraments amb unes característiques semblants a les d’aquests del pla barceloní. D’altra banda, al jaciment esmentat també es trobaren sitges que s’assemblen a les que han estat descobertes a la propera comarca del Maresme.
A la ciutat de Barcelona, i amb relació a estructures que hom pot datar en una època més propera a l’any 1000, s’han trobat diverses tombes fetes amb pedres o lloses. Podem fer esment, per exemple, de les descobertes al lloc on hi devia haver el Baptisteri, a la plaça de Sant Miquel, etc. També podem esmentar els enterraments fets amb pedres, trobats durant les excavacions fetes al costat de l’església de Bellvitge.
La necròpoli hebraica de Montjuïc mereix una atenció especial. Tot i que hagi estat datada en un moment tardà, cap als segles XIII o XIV, té molts elements que obliguen a relacionar-la amb l’època anterior. Fou excavada l’any 1945. S’hi descobriren 171 tombes excavades al sòl. Quan se’n féu l’estudi s’establí l’existència de tres grans tipus d’enterraments (tot i que hi havia formes intermèdies de transició). Un primer grup era compost per uns enterraments en forma de cova, buidats lateralment. Un segon grup corresponia a les tombes antropomorfes, amb el cap diferenciat dins la capçalera i amb la coberta formada per set lloses. Finalment, un tercer tipus, segurament el més tardà, corresponia a enterraments fets amb caixes de fusta colgades sota terra. Juntament amb els esquelets, es trobaren joies, arracades d’argent, anells d’or i d’argent, galons amb motius decoratius d’or, etc. En principi, com hem dit, foren datades als dos segles precedents a l’any 1391. Si bé és cert que aquest tercer grup de tombes correspon al tipus d’enterrament dels darrers segles medievals, d’altres sepultures, les antropomorfes concretament, cal relacionarles amb un tipus datat en un moment anterior (segles X o XI, o com a màxim al segle XII a la Catalunya de ponent).
Els estudis dels materials ceràmics trobats a la ciutat de Barcelona, fets durant aquests darrers anys, malgrat tenir algunes limitacions causades per les característiques de les fonts que ha calgut emprar, han aportat algunes dades interessants, en especial amb relació a les conclusions que hom en pot treure. És certament important arribar a establir una tipologia dels atuells que van existir en l’època que estudiem, per tal d’aproximar-nos a la vida quotidiana de la gent d’aquells segles. També és remarcable el fet que hom trobi terrissa cuita en una atmosfera oxidant en aquesta zona del litoral de Barcelona i de la seva rodalia (vegeu en aquest mateix volum els estudis dels jaciments del Baix Llobregat), en un moment posterior a l’any 1000 (mentre que en altres llocs més allunyats de la costa sembla que en aquesta època eren predominants les peces negroses o grisenques). Crec, però, que encara és més notable que s’hagi descobert l’existència de les ceràmiques anomenades espatulades, que en principi han estat datades entre els anys 800 i 1100. Aquests atuells, amb una forma molt característica de setra (o sitra), són semblants a altres trobats a Empúries. Aquesta coincidència fa pensar en l’existència d’unes relacions al llarg de la costa mediterrània força importants, que també ens són confirmades per altres fonts (com pot ésser, per exemple, l’estudi dels antropònims d’aquesta època).
Així mateix, també cal destacar l’existència —tot i la seva poca importància quantitativa— de ceràmiques portades d’Al-Andalus; terrissa amb una qualitat molt superior a la feta a les terres sota domini comtal, però introbable a la majoria dels jaciments de la resta de la Catalunya Vella. (JBM)
Vegeu: Castells, fortificacions i edificacions civils del Barcelonès anteriors al 1300.
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Barcelonès anteriors al 1300.
C. Puigferrat
Plantejar una reflexió sobre l’arquitectura religiosa d’època alt-medieval conservada al Barcelonès és plantejar l’evocació d’una absència, la d’aquells edificis que han estat protagonistes de la dinàmica constructiva de la història d’una ciutat com Barcelona, i que han estat totalment transformats o substituïts per altres edificis, alhora que ells mateixos en substituïen d’altres d’anteriors.
Avui dia, només l’exploració arqueològica i la recerca documental poden permetre l’evocació de les arquitectures d’edificis com ara l’església del monestir de Sant Pere de les Puelles, o com la catedral de Barcelona, construïda al segle XI; aquesta, com la de Girona i el projecte no realitzat a Elna, fou substituïda per una nova catedral gòtica, però que a diferència de l’anterior no conserva el seu conjunt canonical alt-medieval, sinó que també ha desaparegut, fruit de la renovació arquitectònica pròpia de la història urbana.
L’església del monestir de Sant Pere de les Puelles deu el seu estat actual, allunyat de les característiques originals, al procés de reconstrucció del començament de segle(*) que desfigurà els trets arquitectònics d’un edifici, el qual a partir d’una base constructiva anterior al segle XI fou molt modificat amb el temps, especialment als segles XII i XIV, en construir-s’hi les galeries del claustre. L’edifici original s’estructurava en una planta de creu grega, amb els arcs del creuer suportats per columnes monolítiques, i definia un tipus aquitectònic i formal sense paral·lelismes conservats en l’arquitectura catalana del seu temps i que constitueix un dels vestigis més interessants de l’arquitectura anterior al segle XI, mereixedor d’una profunda exploració arqueològica i arquitectònica que n’aclareixi els seus múltiples interrogants i en permeti la valoració.
També anteriors al segle XI se situen les parts més antigues de l’església, molt transformada, de Santa Creu d’Olorda(*), que defineixen un edifici amb transsepte elevat(*), però d’estructura molt estranya i plena d’interrogants, i que requereixen una exploració per a aclarir-ne la filiació tipològica i cronològica exacta.
Respecte a les construccions religioses barcelonines del segle XI, avui no conservem cap element rellevant dels importants edificis que sabem que es construïren a Barcelona durant aquest segle. Un d’aquests, probablement dels més destacats, és la catedral de Barcelona, consagrada l’any 1058, i de la qual tenim unes valuoses hipòtesis sobre les seves estructures(*), fruit de la recerca documental i de les escasses exploracions arqueològiques que han facilitat la identificació de les estructures alt-medievals del subsòl de la catedral actual.
En l’estat actual de les hipòtesis, sembla clar que les estructures descobertes al subsòl permeten de plantejar que la catedral disposava d’un atri amb una portada monumental afegida al segle XII a l’edifici del segle XI, més que no pas un portal del segle XI(*), seguint un procés arquitectònic similar al que tingueren altres catedrals i grans esglésies catalanes que afegiren portades monumentals als edificis del segle XI, com l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, o formant atris com la catedral de Sant Pere’de Vic o la catedral de Girona(*), però sembla que el de Barcelona assolí una especial monumentalitat. També és raonable el plantejament que la hipotètica planta de la catedral respongués al mateix tipus arquitectònic que l’església de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, fet que també podria produir-se en l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès(*). Si els estudis arqueològics confirmessin aquesta hipòtesi, ens trobaríem amb un clar indici de la relació arquitectònica existent al segle XI dels estils de Cardona-Osona amb la zona de Barcelona, de la qual serien exemples també les esglésies de Santa Maria de Cervelló i el monestir de Sant Ponç de Corbera, al Baix Llobregat.
Tot i el fonament de les hipòtesis plantejades, resulta totalment imprescindible un procés d’excavació arqueològica del subsòl de la catedral actual, similar al que s’efectuà a la catedral de Vic, que permeti conèixer els antecedents històrics i aclarir l’estructura de la catedral del segle XI, que pel que sembla s’hauria de comptar entre les més ambicioses obres del seu temps.
La resta d’edificis alt-medievals conservats a Barcelona pertanyen a processos constructius del segle XII, i hem d’incloure les esglésies de Sant Llàtzer, la Mare de Déu de la Guia o la capella Marcús, molt restaurada i amb una interessant composició de façanes, o la capella de Santa Llúcia, adjacent a la catedral, que no fan grans aportacions a les fórmules pròpies de l’arquitectura dels segles XII i XIII. Tampoc no representa una gran aportació a la definició del seu tipus el desaparegut claustre de Sant Pere de les Puelles, conegut pels escassos vestigis conservats i els estudis d’Ubaldo Iranzo(*).
En canvi, el monestir de Sant Pau del Camp és un interessant exemple de les formes de la fi dels llenguatges romànics en arquitectura, amb una solució molt curiosa dels porxos claustrals, representatiu d’un moment que podríem entendre com d’amanerament de les formes romàniques, a punt d’esgotar la seva capacitat expressiva, abans de la seva substitució per nous llenguatges arquitectònics que trobem manifestats de forma primerenca en la també barcelonina església de Santa Anna. (JAA)
Vegeu: Esglésies del Barcelonès anteriors al 1300.
Escultura en pedra
L’escultura que hom pot qualificar de romànica a la comarca del Barcelonès se centra gairebé totalment en els conjunts que es troben dins els límits de la Barcelona medieval. Feta aquesta afirmació, que ens pot semblar gratuïta però que fem per delimitar el terreny a tractar, el conjunt de peces disperses i elements conservats in situ ofereix dos vessants. En primer lloc, el de les obres datades fins al segle XI; després, el representat per un bloc d’època tardana, que correspon sobretot al llarg del segle XIII, i que molt sovint obliga a allunyar-nos del concepte de romànic tot i els lligams que puguem establir-hi. Cal avançar molt en l’estudi d’alguns dels conjunts més significatius i, en aquest sentit, també cal ésser conscients de les dificultats que presenten alguns dels grups d’escultura: la història dels edificis corresponents no manca de fets que afavoriren destruccions, pèrdues i dispersió de peces. Aquest problema, que no és estrany en altres àmbits artístics i geogràfics, s’agreuja en el cas que ens ocupa, i afecta especialment dos monuments que, a més de comptar amb produccions pertanyents als dos sectors delimitats, tenen bona part de les seves restes disperses en col·leccions. Ens referim, és clar, a l’escultura de Sant Pere de les Puelles i a la de la catedral de Barcelona. En el primer cas, ens trobem amb peces disperses en més d’un museu barceloní, com també a Martorell i al Vallès. De la catedral, se’n conserven testimonis en diverses col·leccions públiques de la ciutat. Cal advertir que la situació actual d’algunes d’aquestes institucions no ha permès encara una aproximació definitiva a determinades obres. Tampoc no podem ometre les complicacions que representen els reaprofitaments, les adaptacions i els possibles trasllats de conjunts, que en l’àmbit barceloní semblen haver tingut lloc en una proporció més gran que en altres casos. Amb tot, i malgrat les diferències qualitatives, el panorama general ofereix conjunts que, creiem, cal reconsiderar i situar en el lloc que la seva gran qualitat mereix.
Abans d’estudiar les obres que han estat datades a partir del segle XI, volem fer esment d’alguns testimonis precedents vinculats amb els edificis medievals. De la basílica de Barcelona, hi ha algunes peces de l’època del domini visigòtic, com una de marbre conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. inv. 9994), o bé el fragment de cancell que hi ha al Museu d’Història de la Ciutat, amb data dels segles VI-VII. Tampoc no oblidarem els dos capitells que suporten l’altar al presbiteri de la seu actual. Han estat considerades també d’aquesta època dues creus esculpides de Sant Pere de les Puelles. Destacarem, també, els elements reaprofitats de la façana de l’església de Sant Pau del Camp. I també, la pica beneitera conservada a la parròquia del Sant Just i Sant Pastor, en concret a la girola(*), i que hom pot datar a la segona meitat del segle VII. Cal recordar també l’existència de tres peces no elaborades al nostre àmbit geogràfic, de manera que desconeixem com arribaren a la ciutat: de nou a l’església dels Sants Just i Pastor hi ha una pica beneitera, bizantina, que originàriament era potser un capitell(*); també és bizantí un capitell de grans dimensions que es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona, i que prové de l’església desapareguda de Sant Miquel(*); el seu buidatge ha fet pensar que fou utilitzat com a pica baptismal. En darrer lloc, cal esmentar un capitell califal que es conserva al Museu d’Història de la Ciutat.
Com hem assenyalat al començament, els testimonis del segle XI (que en un cas la historiografia també ha situat al segle X) constitueixen el primer bloc important de l’àmbit barceloní. Els capitells i les impostes de Sant Pere de les Puelles han estat considerats en nombroses ocasions com a pertanyents al segle X. Els repertoris i determinats aspectes tècnics així permeten de pensarho, tot tenint en compte la data del 945. Això no obstant, altres veus es decanten per una data posterior, dins el segle XI. Sembla més clara l’atribució a aquesta centúria de les peces que es conserven de la catedral romànica, consagrada el 1058. La talla a bisell i uns repertoris de palmetes i altres motius ordenats geomètricament no semblen donar lloc a dubtes, i reflecteixen un nivell notable, sensiblement proper —amb les lògiques diferències— a les grans produccions del nord del país del primer terç de segle (Sant Genís de Fontanes, Sant Pere de Rodes, etc.). No obstant això, les dues peces conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya són menys reeixides i podrien causar dubtes. D’altra banda el capitell de la Pia Almoina respon a la mateixa època.
Els permòdols de la capçalera de Sant Pau del Camp també deuen ésser del segle XI. Els motius que els decoren i la tècnica emprada es corresponen amb aquesta època i, a més, són totalment diferents dels de la façana i dels altres elements esculpits del conjunt. Tanmateix, queda per resoldre la relació amb el lloc que ocupen, i no podem bandejar la possibilitat d’una execució posterior a l’esmentada.
Com hem esmentat anteriorment, els conjunts escultòrics que hom pot datar sobretot al llarg del segle XIII i també a les darreres dècades del XII representen una part significativa del panorama de la ciutat en el terreny que ens ocupa. A més, per mitjà de les anàlisis successives dutes a terme per diverses generacions d’estudiosos, hom ha anat perfilant un grup d’exemplars de gran familiaritat i que esdevindrà el més característic. De qualitat molt variable, permeten delimitar l’activitat de tallers molt propers entre ells, tant per les relacions mútues com per semblances coincidents amb altres centres foranis destacats.
Abans, però, convé tenir en compte el grup de peces provinent, almenys en principi, de l’antic Hospital de Sant Nicolau. Hom ha parlat d’un claustre, però també hi ha altres hipòtesis per a algunes de les peces, en concret d’una portada o un conjunt funerari segons l’estudi efectuat per a aquest volum. Alguns dels capitells, en especial dos, permeten relacionar-los amb el mestre Mateo, autor del pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostel·la. Es tracta d’obres que inicien la definició del gòtic. D’altra banda, una peça per a la qual tradicionalment s’ha atribuït el mateix origen barceloní, ofereix diferències substancials que la fan relacionar amb conjunts dels volts del 1200, molt especialment la Seu Vella de Lleida. La datació d’aquestes peces no ha de distar gaire d’aquesta data.
D’altra banda, també hem inclòs una anàlisi d’un capitell de la col·lecció Busquets, ja que es troba dins la mateixa línia que el claustre de Sant Cugat del Vallès (hom hi fa referència en el volum dedicat a aquella comarca). La raó per què el tenim en compte és la seva presència en una col·lecció barcelonina. És aventurat arribar a hipòtesis sobre el seu origen, si bé una peça de condicions similars es troba al Museu Santacana de Martorell, col·lecció que conté, com és sabut, peces de procedència barcelonina.
Els testimonis més característics pertanyen, sense que puguem precisar-ne les dates, al segle XIII. Si ens atenim a criteris de qualitat, el primer conjunt que interessa és la porta que comunica el claustre amb l’església catedral de la ciutat. La seva funció originària i les reformes de què degué ésser objecte constitueixen, d’entrada, un problema que encara cal resoldre. L’estil i els repertoris indiquen una data avançada, tot i el classicisme que denoten alguns dels motius i el seu tractament. Cal destacar-ne els capitells corintis i la figuració dedicada a un episodi de la història de Job i a al·lusions a la caiguda de l’home i a les seves conseqüències. No hi ha dubte que és l’obra que ha d’encapçalar qualsevol consideració sobre l’escultura barcelonina més genuïna, si és que podem acceptar aquests termes. La decoració del palau episcopal és un altre dels conjunts que se situen en aquesta línia. Novament, els repertoris i l’estil indiquen que pertanyen a un moment tardà, i han donat lloc a eloqüents comparacions amb conjunts del darrer terç del segle XII, propers a la tradició encetada pels conjunts rossellonesos, en especial en l’àmbit gironí. És problemàtic datar ambdues obres, per bé que el segon cas ha estat posat en relació amb l’episcopat d’Arnau de Gurb (1252-84).
Emparentat amb aquests hi ha Sant Pau del Camp, del qual ara ens interessen els elements de la façana i els del claustre, amb punts de contacte amb Sant Pere de Galligants (observats també a la catedral) i altres centres com Tarragona, Camarasa i Sant Martí Sarroca. Una part de les obres (timpà de la façana, determinats capitells vegetals del claustre, etc.) no és tan tosca com part de la historiografia ha mantingut, tot i que hi ha clares diferències entre els artífexs. La datació de Sant Pau del Camp ha d’estar en funció de la que donem per al dos conjunts barcelonins ja esmentats.
Dins del mateix cercle artístic hom pot incloure els elements reaprofitats de la porta lateral de Santa Maria del Pi, tot i ésser més avançats, com també la portalada, senzilla, de l’antiga capella dels Templers. D’altra banda, els testimonis esculpits de la capella de Sant Llàtzer han estat situats de vegades dins el segle XII. Hi ha, però, reflexos o semblances amb altres obres barcelonines. És possible, doncs, que pertanyin al segle XIII. Potser el cas menys afortunat és el representat pel claustre de Sant Pere de les Puelles, a causa de la dispersió de les peces que l’integraven, les quals, segons alguns autors, formaven part de l’edifici consagrat el 1147. També del segle XIII són alguns capitells del Museu d’Història de la Ciutat.
Altres obres es relacionen molt directament amb una escultura que cal definir com a gòtica, malgrat que de vegades determinades estructures, els repertoris i un treball molt tosc puguin fer imaginar que són anteriors. Tot i així, moltes d’aquestes poden ésser datades a les darreres dècades del segle XIII. Ens referim, per exemple, a les portes de la capella de Santa Llúcia, tant la principal com la lateral, que fou tapiada. En la primera, s’hi distingeix una flora que correspon sense cap mena de dubtes a la dels conjunts gòtics. Els capitells i cimacis que decoren el Palau Reial Major i una casa del carrer del Correu Vell també testimonien aquesta mena de producció; en el primer cas, es tracta de peces que degueren realitzar-se arran de les modificacions efectuades entre el 1271 i el 1285, si bé cal mostrar reserves davant la manca d’informació sobre la restauració del palau. Cal deixar per al final els relleus de la porta de Sant Iu de la seu. L’anàlisi que presentem reflecteix, com ja ha estat esmentat anteriorment, que ens trobem davant una obra gòtica del començament del segle XIV. També cal qualificar com a gòtic el sepulcre d’Arnau de Gurb, a la capella de Santa Llúcia.
Resten per englobar altres conjunts que, per diverses raons, presenten dificultats. Recordem, per exemple, un capitell amb la matança del porc, descobert a l’antiga plaça de braus i que es troba al Museu d’Història de la Ciutat; alguns elements que ens consten que són conservats a Santa Maria del Mar, i que no hem pogut localitzar, i tres capitells del carrer de Basea dipositats al Museu d’Art de Catalunya, sense oblidar la desapareguda porta de Sant Miquel, que hom coneix per mitjà d’alguna fotografia antiga, de vegades datada al segle XII.
Fora de la ciutat de Barcelona hi ha la portada de Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet de Llobregat), també d’època tardana. Una inscripció la data el 1201. D’altra banda, al Museu de Badalona es conserven quatre capitells i una imposta que provenen de Can Paixau, datats, com a molt tard, a la primera meitat del segle XI. No podem descartar la possibilitat que alguna d’aquestes peces sigui més tardana. Posterior deu ésser la pica baptismal de Santa Maria, conservada a Ca l’Alsina, al Dalt de la Vila. Per acabar, a Santa Coloma de Gramenet fou descobert, el 1955, un capitell que hom ha situat al segle X. (JCSo)
La talla
El capítol de la imatgeria en fusta d’època romànica del Barcelonès és ben escàs. Bàsicament, només es coneixen dos exemplars que es puguin datar entre els segles XII i XIII, i que es corresponen al tipus de la Mare de Déu, en l’esquema habitual que ens presenta la figura de la Mare com a Sedes Sapientiae. Les dues imatges en qüestió són, en primer lloc, una que es conserva a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, i després la procedent del monestir de Sant Pau del Camp, ara al Museu Diocesà de la ciutat.
Respecte a la primera, que forma part del tresor, cal advertir que no hi ha proves clares que permetin vincular-la amb la catedral d’una manera directa. L’exemplar, sigui quin sigui el seu origen, mereix, però, ésser tingut en compte per la seva talla, tot i el seu estat i les intervencions de què ha estat objecte. Pel seu esquema compositiu ha estat comparada amb peces com la de Montserrat, la desapareguda de Sant Martí Sarroca o la del Toudell (Viladecavalls, Vallès Occidental). Hom l’ha datada a l’inici del segle XIII, d’acord amb alguns d’aquests possibles paral·lels. De totes maneres, és difícil establir conclusions pel que fa referència a l’estudi de la comarca o la ciutat, atès el seu origen incert.
La imatge de Sant Pau del Camp és posterior. Com la primera, ha sofert mutilacions i modificacions en la policromia, hi manquen els atributs de Maria i tota la figura del Nen. Tot i mantenir-se dins la rigidesa de nombrosos exemplars romànics, els treballs dels plecs i el recorregut de la indumentària són raons de pes per a datar la imatge ben entrat el segle XIII, fins al punt de poder definir-la com a gòtica; a partir dels trets facials i d’altres detalls, hom pot deduir que és obra d’un artífex mediocre. Hem introduït una breu nota sobre la desapareguda imatge de Santa Creu d’Olorda, coneguda també com la Mare de Déu de la Gràcia, la qual, encara que en alguna ocasió ha estat considerada del segle XIII, és molt posterior a l’època que ara tractem. Jordi Camps i Sòria
Pintura
Les mostres que han restat de l’art pictòric de la comarca del Barcelonès són escasses però d’una importància considerable. Totes elles procedeixen i es conserven a la mateixa ciutat de Barcelona. La constant transformació urbana ha fet que una part d’aquests conjunts es traslladés a diversos museus i arxius de la ciutat; sortosament, però, un grup important es conserva encara in situ i ofereix una mínima idea de la magnificència que en el seu moment degueren assolir.
Aquest apartat inclou un primer grup de conjunts de pintura mural, un segon grup dels teginats de diversos palaus barcelonins i un tercer grup de manuscrits miniats. Cal assenyalar que una bona part d’aquestes mostres contenen representacions de caire profà. Entre el grup de manuscrits hi ha, com és habitual, mostres de contingut religiós.
La pintura mural és representada per tres grans conjunts, dos d’ells conservats actualment a museus i un tercer en el mateix emplaçament, tot i que descontextualitzat. El primer conjunt decorava part dels murs del Palau Reial Major de Barcelona, en un espai comprès entre el mur de l’antic Palau Comtal i el que limita amb la sala del Tinell. Fou descobert el 1936 i arrencat en fer de la restauració d’aquesta sala, l’any 1944, i com que l’espai on es trobava era molt petit i de difícil accés hom decidí traslladar-lo al Museu d’Història de la Ciutat, lloc on actualment es pot veure. Els fragments conservats mostren dos registres amb escenes de contingut militar i d’infanteria, de cavalleria, del camp de batalla i una expedició naval.
El segon conjunt, descobert l’any 1961 i conservat al Museu d’Art de Catalunya, procedeix del palau Caldes (també conegut com palau Aguilar) del carrer de Montcada, avui seu d’una part del Museu Picasso. Sembla que en el seu temps decorà una sala situada en una de les bandes del pati corresponent a l’escala. Del conjunt originari es conserven dos fragments molt coneguts, on es representen el campament i l’assalt a la ciutat de Mallorca i la batalla de Portopí, i altres dos molt fragmentaris que mai no han estat exposats, on figuren diversos personatges nobles reunits en una sala voltada per les muralles d’una ciutat.
Tant els murals del Palau Reial com els del palau Caldes inclouen la representació d’alguns dels llinatges catalans més importants, com ara els Montcada, Cervelló, Anglesola, Centelles, Peralta i Llull, a més de la pròpia figuració del rei Jaume I. A més, il·lustren sobre la indumentària militar de l’època i, sobretot, sobre els esdeveniments militars que a l’època eren considerats d’importància oficial.
El tercer conjunt decorà originàriament els murs d’un palau que es trobava al carrer de Duran i Bas i del qual és l’única mostra que es conserva. Cap al final del segle passat, en el seu lloc es construí un altre edifici que actualment allotja la Biblioteca Balmes, on es conserven les restes de la decoració. Fragmentada i col·locada actualment sobre sis plafons, mostra un seguit de motius geomètrics entrellaçats que confegeixen una mena de teixit. L’interior dels entramats és ocupat per representacions heràldiques, animals enfrontats o contraposats i personatges de la cort.
Un petit fragment, trobat al llarg de les excavacions de la basílica paleocristiana de Barcelona, on s’aprecia el cap d’un personatge nimbat, es correspon cronològicament amb les estructures esmentades. També tenim notícia de l’existència d’una part de la decoració mural del palau Giudice de Barcelona, que segons J. Ainaud es guarda al Museu d’Art de Catalunya.
Un segon grup de conjunts és el format per la decoració de sis teginats que ornaven sengles sales d’alguns palaus de Barcelona, com ara el palau Caldes (o Aguilar), Meca, Llió, Finestres (tots ells situats al carrer de Montcada) i un palau del carrer Lledó.
Aquestes sis mostres responen a un mateix criteri estructural. Així, els teginats solen ésser formats per un grup de bigues travesseres entre jàsseres i un revestiment del sostre mitjançant caselles i taules de diverses mides, elements tots ells decorats amb motius ornamentals, vegetals, heràldics, animals i figurats, i la majoria, pintats. Tant la varietat en el repertori iconogràfic com la qualitat dels temes és extraordinària i detallista, atesa l’escassa superfície de moltes de les taules. En aquests conjunts podem trobar des de representacions de naus amb remers, fins a escuts nobiliaris, o bé lluites entre personatges pertanyents a llinatges reials, animals que es persegueixen o formen parelles i entrellaços vegetals, etc. Entre tot el gran conjunt de temes representats, cal destacar-ne alguns per la seva singularitat. D’una banda els ornaments tallats a la fusta, de tipus vegetal, que decoren les taules que revesteixen les jàsseres d’un dels sostres del palau del marquès de Llió (actual Museu Tèxtil i d’Indumentària) i que, solucionats d’una manera un xic diferent, també veiem en la decoració del sostre del palau Finestres, tot i que en aquest cas ocupen el bell mig de les caselles i són enquadrats per motllures. D’altra banda, són dos motius molt peculiars, i que no es repeteixen com la resta; es tracta de la representació d’una finestra geminada que ocupa el camper d’un escut, que trobem en algunes tauletes del teginat del palau Finestres, i, d’altra banda, de la repetida composició d’una arquitectura figurada en l’enteixinat gran del palau del carrer de Lledó.
D’aquestes decoracions de sostre, el Museu d’Art de Catalunya en conserva una mostra prou representativa, però val a dir que bona part es conserva encara actualment in situ. Alguns dels conjunts, atesa la rehabilitació dels edificis que els allotgen com a centres culturals, són conservats en bones condicions i exposats al públic, però d’altres es troben en condicions tan precàries que la seva pèrdua sembla imminent si no s’aplica aviat una solució, com és el cas dels sostres dels palaus Finestres i del carrer Lledó.
Tant els conjunts murals abans esmentats com els enteixinats han estat datats dins un període de temps que comprèn el darrer quart del segle XIII i el primer del XIV, amb un predomini per part dels historiadors vers el segle XIII. Tot i així, sembla clar que totes aquestes obres corresponen a un temps de canvi estilístic, a cavall entre el romànic i el gòtic, i a un moment històric en el qual la burgesia tenia un lloc important dins la societat.
Del grup de manuscrits que apareixen estudiats dins les monografies d’aquest volum podem distingir dos tipus segons el seu contingut, d’una banda els de caràcter profà i de l’altra els religiosos. El primer tipus l’integren dos importants cartularis dels segles XII i XIII que actualment formen part del fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Es tracta del Liber feudorum maior i del Liber feudorum Ceritaniae. El primer és una recopilació d’escriptures del patrimoni reial realitzada a la darreria del segle XII per Ramon de Caldes i per ordre del comte rei Alfons I d’Aragó i II de Catalunya. Els textos que avui es conserven van acompanyats d’il·lustracions miniades que consisteixen principalment en escenes de prestació d’homenatge. El segon cartulari conté documents sobre vincles feudals i prestacions d’homenatge pactats entre el comte de Cerdanya i altres personatges de la noblesa; fou realitzat a la Cancelleria Reial de Barcelona i és una obra paral·lela, tot i que menor, al Liber feudorum maior. Les miniatures que generalment encapçalen els documents repeteixen una mateixa fórmula, on apareix representat el comte de Cerdanya que rep l’homenatge per part dels diferents nobles.
El segon tipus, de contingut religiós, és configurat per cinc manuscrits conservats a Barcelona, quatre d’ells a l’Arxiu Capitular i l’altre a la Biblioteca Universitària. Els quatre que avui es troben a l’arxiu de la catedral ofereixen un panorama important dins la cronologia alt-medieval. Així, el més antic (ms. 120), que acull Homilies de sant Gregori, ha estat datat dins la darreria del segle VII o l’inici del VIII, i apareix il·lustrat amb figures zoomòrfiques i geomètriques adaptades a les caplletres. Tot i que és un manuscrit la datació del qual s’escapa de l’àmbit cronològic del romànic, ens ha semblat interessat incloure’n l’estudi com a exemple de l’adquisició d’obres anteriors en època romànica. El segon en ordre de datació és el titulat Moralia in Job (ms. 102), amb lletra corresponent al segle X i decoració prou mutilada, en la qual es repeteix la figura d’un personatge que s’adapta a les lletres i la d’un corb negre. Els altres dos, un Leccionari (ms. 111) i un Libri Sententiarum de Pere Llombard (ms. 8), corresponen al final del segle XII i al segle XIII, amb decoració de caplletres mitjançant motius vegetals i a voltes zoomòrfics.
El darrer manuscrit, datat als segles XII i XIII i amb el número 231 del catàleg de la biblioteca esmentada, conté un recull de textos patrístics que presenten una decoració de caplletres molt modesta i alguns dibuixos marginals al·lusius al text.
Tots aquests manuscrits presenten dificultats quant al seu lloc de factura, si bé els historiadors veuen influències franceses en la realització de les seves miniatures i, d’altra banda, connexions amb altres manuscrits peninsulars i catalans. La presència d’alguns d’ells a Barcelona ja a l’edat mitjana i el fet que avui són conservats en institucions culturals importants de la ciutat han fet que ens decidíssim a incloure el seu estudi en el present volum.
Una darrera mostra dins el camp dels manuscrits realitzada a Barcelona és el ms. ZII2 del monestir d’El Escorial, estudiat monogràficament pel Dr. A. M. Mundó i datat pel mateix autor l’any 1011, obra que presenta una rica decoració de caplletres (pel que fa a la seva valoració, vegeu l’estudi presentat en aquest volum). (LCV)
Altres mostres d’art
Fora del camp de la pintura, del qual hem vist que ens ha arribat un conjunt força considerable i variat, els objectes d’època romànica i relacionats amb personatges importants del moment són escassos. D’una banda, un bàcul d’aram daurat i diversos fragments de teixits foren trobats al sepulcre del bisbe de Barcelona Arnau de Gurb (1252-1284), a la capella de Santa Llúcia, durant els treballs de restauració de la catedral cap a la darreria del segle XIX. El bàcul, treballat amb fosa i burí i cisellat, és guardat al tresor de la catedral i ha estat datat al segle XIII, anterior a la mort del bisbe. La seva factura, correcta però no excel·lent, el converteix en una peça de segona categoria respecte d’altres de tipologia similar, com ara el bàcul del bisbe de Tortosa, Arnau de Jardí (segle XIII) —tot i que no és treballat en metall sinó en vori—, un altre conservat al Museu d’Art de Catalunya procedent del llegat de Jaume Espona i amb número d’inventari 65522, un tercer conservat al Museu Marès inventariat amb el número 822 i decorat amb esmalts (segle XIII), i fins i tot el pertanyent a l’arquebisbe de Tarragona Olivella (segle XIII), realitzat en peltre i coure però amb elements més treballats i decorat originàriament amb pedreria i esmalts dels quals es conserven poques restes.
Els teixits trobats també al sepulcre del bisbe Arnau de Gurb foren comprats per Ramon Montaner i Vila i més tard dispersats, de tal manera que actualment se’n guarden fragments al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, al Museo Nacional de Arte Hispano-Musulmán de Granada, al museu d’Art de Cleveland (EUA) i al museu Cooper Hewitt de Nova York (EUA). La composició tèxtil està formada per diversos medallons que encerclen escenes amb personatges i inscripcions al voltant. Vegeu sobre aquest tema l’interessant estudi que s’inclou en el present volum.
Una altra peça força interessant és la mitra de sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, amb la qual —segons la tradició— fou enterrat el 1136. Es conserva al tresor de la catedral de Barcelona, catalogada amb el número 39999, i és totalment decorada per brodat.
D’altra banda, el Museu Episcopal de Vic guarda, des de l’any 1935, dos fragments de teixit del segle XII, procedents segons J. Gudiol i Ricart de la catedral de Barcelona, inventariats amb el núm. 9817. La decoració que presenten és a base de cercles amb ornaments geomètrics vegetals i figures d’àguiles afrontades.
També el mateix museu conserva un fragment de teixit (núm. inv. 8135) procedent del sepulcre de Sant Daniel de l’església de Santa Anna de Barcelona. El que resta d’aquest teixit, com els del sepulcre d’Arnau de Gurb esmentats abans, també es troba repartit per diversos museus, com ara el de Vic, l’Instituto Valencia de Don Juan a Madrid, l’Abegg- Stiftung Bern a Riggisberg (Suïssa), el Metropolitan Museum of Art de Nova York (EUA) i el Hadsworth Atheneum de Hartford, Connecticut (EUA).
La complexitat d’estudi que representa la dispersió d’aquests teixits és força evident, sobretot per la descontextualització que implica per a cadascun dels fragments. Tot i així, els estudis que presentem en aquest volum responen a la voluntat i l’interès científic de donar una visió més completa. (LCV)