Situació
Torre campanar de l’església, adossada al costat nord i integrada al recinte murat de la vila.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial dedicada a les santes Justa i Rufina és situada a la part alta del poble de Prats de Molló, integrada en el traçat de la muralla.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 24′ 22″ N - Long. 2° 28′ 48″ E.
L’itinerari per arribar a l’església és el mateix que es descriu a la monografia anterior. (EBP)
Història
L’esment més antic del lloc de Prats data de l’any 878, però de la seva església parroquial no se’n té cap referència fins al final del segle X. En la seva acta de consagració de l’any 1245 hom recorda que fou Hildesind, bisbe d’Elna, qui consagrà l’església i que el comte Oliba I Cabreta, juntament amb la seva esposa i llurs fills, va dotar-la amb l’espai necessari per al cementiri. Aquesta primitiva consagració s’ha de situar entre l’any 984 i el 988. L’església fou construïda de nou a la primera meitat del segle XIII, en el mateix moment en què el rei Jaume I de Catalunya-Aragó va procedir a crear una vila fortificada a Prats, de domini reial. El bisbe Bernat de Berga consagrà el nou edifici l’any 1245, del qual encara resten alguns vestigis importants, fonamentalment el campanar. En l’acta de consagració del 1245 es delimita el terme parroquial, que afrontava a llevant amb el terme de Mollet (Montferrer), a migdia amb la parròquia de Serrallonga, a ponent amb el terme de Bocabartella i amb el de Molló, i al nord amb la muntanya de Canigó. En aquests moments la parròquia de Prats era portada per dos domers, Alesi i Pasqual. També signen l’acta els clergues encarregats de les diverses esglésies de la parròquia, Sant Martí de Vilaplana (que sembla que era una parròquia sufragània), Sant Salvador de les Planes i Sant Joan Baptista del castell de Perella.
L’església romànica del segle XIII fou objecte d’una quasi total reconstrucció a la segona meitat del segle XVII, sota la direcció de diferents mestres d’obres a partir d’un projecte inicial d’Antoni Deldon, de Perpinyà. (PP)
Acta de consagració de Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló (23 d’abril de 1245)
El bisbe d’Elna, Bernat de Berga, consagra l’església dedicada a santa Justa i a santa Rufina, situada a la vall de Prats, que antigament havia consagrat el bisbe d’Elna Hildesind, juntament amb Oliba, comte de Besalú, la seva esposa Ermengarda i els seus fills Bernat, Guifré i Oliba.
"Anno Domini MCCXLV, IX kalendas maii, veniens vir reverentissimus dominus Bemardus Berga, Dei gratia Elnensis episcopus, ad valíem de Prats quae est in diocesi Elnensi, consecravit ecclesiam eiusdem Ioci, quae est aedificata in honore sanctarum Iustae et Ruffinae, et praecepit et statuit quod dicta ecclesia semper sit subjecta episcopo et ecclesiae Elnensi, et quod bis in anno teneantur ire clerici eiusdem ad sinodum Elnensem, et donent per singulos annos tres modios de annona capellano eiusdem ecclesiae et sexdecim solidos monetae curribilis et ducentum ova in testo Paschae; similiter donent eidem capellano annuatim et percipiat isdem capellanus in defunctionibus sicut est consuetum in parrochia de Prats. Et est sciendum quod quando olim alia ecclesia fuit ibidem consecrata in honore dictarum virginum per venerabilem patrem Ildesindum, episcopum Elnensem, excellentissimus Oliba, comes Bisulduni, cum uxore sua nomine Ermengardis, comitissa, et filiis suis Bernardo, Guifredo et Oliba, dederunt ad cimiterium in circuitu eiusdem ecclesiae de una parte usque ad ipsum Pratum cuius affrontatio est nunc usque ad honorem Perellae et Petri de Masone, et de alia parte super ipsa ecclesia ipsum mansum cum clausa quae servetur cum ipso et terminatur in terram mansi de Masone, et de alia parte usque ad ipsum torrentem, et de alia parte usque ad honorem bordae de Moreria, et in borda Loercera. Item dederunt amplius quendam mansum in quo quondam habitabat Desiderius cum pertinentiis suis, et modo vocatur mansus de Capellano. Et Falcutius dedit eidem ecclesiae unam vineam. Item est sciendum quod dicta parrochia habet terminos de parte orientis in termino de Melleto, et de meridie in parrochia de Serralonga, et de occidente in termino de Boca Percela, et de termino de Mollione, et a parte circi in monte Canigonensi. Insuper mandamus, nos, Bernardus, episcopus praedictus, quod singulis annis celebretur festum dedicationis eiusdem ecclesiae in die qua fuit dedicata, et celebretur octava eiusdem dedicationis, et habeat poenitentiam dicta ecclesia quam sancti patres et canones decreverunt ecclesias parrochiales habere debere.
Et est sciendum quod tempore huius consecrationis interfuerunt Guillelmus, clericus de Masone, sacrista, et Alesius et Paschalis, ebdomadarii eiusdem ecclesiae, et Bernardus de Ribelles, rector ecclesiae Sancti Martini, et Bernardus, clericus Sancti Salvatoris, et Raimundus, clericus Sancti Iohannis, et Raimundus de Carrera, et Guillelmus Sala, et Raimundus de Gonella, et Amaldus de Mirabillis, et Petrus de Beuda, et Iohannes Lombardus, et Raimundus de Podiolo, et Amaldus de Coris, et Guillelmus de Plana, et Petrus de Querio, Bernardus de Columbario, Raimundus Simon, et alii multi testes huius rei, et Bernardus Albus, scriptor publicus de Prats, auctoritate domini Bernardi, Dei gratia Elnensis episcopi, haec scripsit."
[O]: Perdut. Antigament a l’Arxiu Parroquial de Prats de Molló.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, Pans 1688, ap. DXVII, cols. 1437-1 438.
b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 12, Olot 1902, ap. DCCCXIII, pàgs. 149-150, ex a.
c: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 24, Olot 1915, ap. XI, pàgs. 324-325, ex a.
Traducció
"L’any del Senyor mil dos-cents quaranta-cinc, el dia nou de les calendes de maig, va venir el reverendíssim senyor Bernat de Berga, per la gràcia de Déu bisbe d’Elna, a la vall de Prats, que es troba a la diòcesi d’Elna, a consagrar l’església del dit lloc, que es va edificar en honor de les santes Justa i Rufina, i va manar i establir que aquesta església estigui sempre subjecta al bisbe i l’església d’Elna i que els seus clergues hagin d’anar dues vegades l’any al sínode d’Elna, i donin cada any tres modis de blat al capellà d’aquesta església i setze sous de moneda corrent i dos-cents ous per la festa de Pasqua; igualment, han de donar cada any al capellà, i aquest ha de percebre, el que és acostumat en les defuncions de la parròquia de Prats. I cal saber que quan en altre temps fou consagrada allà una altra església en honor de les dites santes verges, pel venerable pare Hildesind, bisbe d’Elna, l’excel·lentíssim Oliba, comte de Besalú, amb la seva muller la comtessa Ermengarda i els seus fills Bernat, Guifré i Oliba, li varen donar un cementiri al seu entorn, que termeneja per una part en el mateix Prat, la qual delimitació va ara fins a la propietat de Perella i de Pere de Masó; i d’una altra part sobre l’església fins al mas amb el clos que el tanca i que acaba a la terra del mas Masó; d’una altra part fins al mateix torrent; i, finalment, per l’altra part, fins a la propietat de la borda de Moreria i de la borda de Loercera. També li varen donar un mas en què en altre temps habitava Desideri, amb tota la seva propietat, i que ara s’anomena mas del Capellà. I Falcuci va donar a l’església una vinya. I cal saber que la dita parròquia termeneja a orient amb el terme de Mollet, a migdia amb la parròquia de Serrallonga, a ponent amb el terme de Bocabertella [prop de Rocabruna, terme de Camprodon] i amb el terme de Molló, i, per la part de tramuntana, amb la muntanya del Canigó. També nós, Bernat, el bisbe esmentat, manem que la festa de la dedicació de l’església se celebri cada any el dia que fou consagrada, que se celebri també la vuitada de la dedicació i que aquesta església tingui la facultat de concedir la penitència tal com els sants pares i els cànons varen decretar que havien de tenir les esglésies parroquials.
I també s’ha de saber que el dia de la consagració d’aquesta església hi varen intervenir Guillem, clergue de Masó, sagristà, Alesi i Pasqual, domers de la dita església, Bernat de Ribelles, rector de l’església de Sant Martí, Bernat, clergue de Sant Salvador, Ramon, clergue de Sant Joan, Ramon de Carrera, Guillem Sala, Ramon de Gonella, Arnau de Miralles, Pere de Beuda, Joan Llombard, Ramon de Pujol, Arnau de Coris, Guillem de Plana, Pere de Quer, Bernat de Colomer, Ramon Simó i altres testimonis d’això, i Bemat Blanc, escrivà públic de Prats, per l’autoritat del senyor Bernat, per la gràcia de Déu bisbe d’Elna, que ha escrit això."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Església
La pervivència més notable de l’església del segle XIII és, sens dubte, el campanar, però trobem altres elements integrats a la nau del temple actual, del segle XVII.
Al costat de migdia de la dita nau hi ha quedat gran part del parament romànic, però molt destruït per la construcció de capelles laterals. Vers l’extrem occidental, es pot trobar la porta d’entrada i un gran tram de parament de carreus grans i ben afilerats corresponent a l’obra romànica.
Primitiva porta d’entrada vers l’extrem occidental del mur de migdia, amb dos arcs en degradació i llinda monolítica.
ECSA - A. Roura
La portada consta de dos arcs de mig punt, en degradació, amb llinda monolítica. El timpà ha desaparegut i el seu espai ha estat convertit en una obertura enreixada. Els arcs són fets amb dovelles curtes i molt amples. Tot el marc de la portada és de granit, perfectament tallat i polit. Es tracta d’una porta d’arcs múltiples del tipus més simple, sense ornamentació, característica del romànic més evolucionat, que lliga perfectament amb la consagració del temple cap a mitjan segle XIII (1245).
En el mateix mur, més cap a ponent, hi ha una finestra de doble biaix, actualment tapiada i mig amagada per un contrafort tardà. Sobre mateix de la portada, una altra finestra de tipus semblant no és del tot segur que sigui coetània d’aquests elements romànics del segle XIII.
Els batents de fusta de la porta esmentada han conservat un conjunt de ferramenta medieval, que descriurem més endavant.
A l’interior del temple s’observen alguns paraments romànics reutilitzats en l’obra del segle XVII. En el frontis o façana de ponent, damunt de la porta de la capella de la Pietat, hi ha un espai d’aparell de carreuons grans que ha estat repicat. En el morter que els lliga hi ha incisions simples, rectangulars. Al costat de tramuntana, dins d’una capella lateral, és visible l’aparell de carreus de la base del campanar.
Aquesta torre campanar es dreça, efectivament, al costat nord de l’església i quedà integrada al recinte de muralla de la vila. És de planta rectangular. Té un alt basament que resta envoltat per les construccions de la nau i capelles de l’església i la muralla. És visible a partir del pis baix d’obertures.
La part antiga conservada consta de tres registres amb finestrals. Al primer nivell hi ha una obertura d’arc de mig punt, sense vessants, centrada a cada façana. En el segon pis s’obren un parell de finestres com les anteriors, separades per un pilar massís. En el tercer registre hi ha, a cada façana, dobles finestrals geminats, amb mainells de columnetes i capitells.
Al damunt s’enlaira un darrer pis amb dobles i grans obertures parelles, d’arcs de mig punt, que ja corresponen a una reforma tardana. El coronament de merlets que integra una espadanya petita i la teulada piramidal són d’època molt posterior al romànic.
El parament de la torre presenta un bell aparell de carreuada, perfectament uniforme. Cal destacar que no hi ha elements de separació entre els pisos o registres d’obertures i que la decoració característica de les torres campanar llombardes hi és totalment absent.
Els dobles finestrals biforats del tercer pis presenten unes columnetes cilíndriques i llises, damunt d’unes bases complexes (dos tors entre dues escòcies, sobre el plint). Els capitells tenen forma cúbica i són llisos, només bisellats als angles, i proveïts d’un gros collarí motllurat.
Aquesta torre segueix l’esquema dels campanars llombards, però ja amb solucions evolucionades i amb evidents deformacions. Es pot suposar que fou bastit avançat el segle XIII. (JBH)
Pica
L’església parroquial de Prats de Molló ha conservat una interessant pica baptismal situada en una capella al sud-oest de la nau. És de dimensions força grans, tallada en un sol bloc de granit i té forma de copa ovoide amb un curt peu cilíndric. Fa 105 cm d’alçada i el diàmetre de la boca és de 135 cm.
El contorn superior és ornat amb un simple ressalt llis, en relleu. A la superfície externa hi ha esculpida una creu llatina en relleu destacat, la qual amida 50 X 26 cm. El pal té una amplada de 6 cm a la part superior i de 4 cm a la base.
Es tracta d’una peça senzilla, d’una tipologia molt difosa, que hom considera romànica i probablement del segle XIII com suggereix A. Cazes (1978, pàg. 11). Per la presència de la gran creu en relleu, recorda la pica baptismal de Sant Martí d’Escaró, al Conflent (vegeu-la estudiada al vol. VII, pàg. 413, d’aquesta obra). (JBH)
Forja
Un dels batents de la porta d’entrada a l’església.
ECSA - A. Roura
Detall de la ferramenta que reforça la porta d’entrada.
ECSA - A. Roura
Els dos batents de fusta de la porta de l’església han conservat un conjunt de ferro forjat medieval ben notable. La porta, bastida de nou al segle XVII, reaprofità les ferramentes antigues, de les quals resten cinc filades senceres i unes altres dues mitges filades, dels típics jocs o cintes amb volutes afrontades. Les ferramentes presenten dobles volutes a cada extrem i uns altres quatre parells que sorgeixen a la part central; potser la particularitat més significativa és que les volutes s’enrotllen quatre vegades sobre si mateixes, cas únic entre les conegudes d’aquesta zona ultrapirinenca. Aquestes peces tenen les superfícies acanalades i han estat fixades amb claus de cabota esfèrica, molt prominent.
A la part mitjana dels batents hi ha altres jocs de mida més petita i el forrellat, que és una peça serpentiforme, acabada amb un capet zoomòrfic, amb una gran boca oberta. Té la superfície decorada amb diversitat d’incisions geomètriques. Les tres anelles per on corre el forrellat també presenten el mateix tipus d’ornamentació.
El conjunt es completa amb dos tiradors formats per grosses argolles que tenen tres nusos destacats, les quals pengen d’anelles també decorades amb incisions, que resten subjectades d’unes plaques, calades amb cercles de forats petits i rodons. Sembla que en el moment de la seva reutilització serien reparades les que es trobaven en mal estat. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 86-90 i ap. XI, pàgs. 324-325
- Gibrat, 1924a
- Abadal, 1926-50, vol. II(I), pàgs. 33-36
- Cazes, 1978, pàgs. 8-13
- Ordeig, 1994, vol. I(II), doc. 107, pàgs. 254-255
Bibliografia sobre la pica
- Cazes, 1978, pàgs. 10-11
Bibliografia sobre la forja
- Cazes, 1978, pàgs. 10-11
- Justafré, 1988, pàg. 26