Situació
Vista aèria de la capella i de les restes de l’hospital, mig amagades per la vegetació, construccions situades a 1 336 m d’altitud, prop del coll d’Ares.
ECSA - Camara J.P. Joffre
L’edifici en ruïnes d’aquest hospital, amagat per la vegetació, és a 1 336 m d’altitud i a 3 km del coll d’Ares. A la seva vora hi ha ben visible la capella hospitalera de Santa Margarida.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 22′ 32″ N - Long. 2° 28′ 0″ E.
Des de Prats de Molló cal seguir la carretera D-115 en direcció al coll d’Ares. Fets uns 10, 5 km es descobreix, a mà dreta i enmig d’uns prats, l’església abandonada de Santa Margarida. Hom hi pot arribar també, com és lògic, en sentit invers, des de Camprodon i Molló, per la carretera que porta a Prats de Molló pel coll d’Ares. (EBP)
Història
El topònim Ares (in Aras) ja és documentat al darrer quart del segle IX. En una escriptura de venda d’unes terres, de l’any 946, l’indret de coll d’Ares (collo de Aras) consta com a possessió de l’abadia de Sant Pere de Camprodon.
L’any 1264, hi ha notícia de l’hospital de Colldares: hospitalis de Aris. Era un lloc d’acolliment dels vianants i pelegrins, a la via que unia les valls del Tec i del Ter, prop de la collada. Tenia adscrita una reduïda comunitat monàstica dependent del monestir de Sant Pere de Camprodon. Guillem Hug de Serrallonga, en el seu testament de l’any 1267, dictat abans de marxar a la croada, va fer, entre d’altres, uns llegats a l’hospital del coll d’Ares i a l’església de Santa Maria del Coral.
El bisbe d’Elna, Berenguer de Cantallops, l’any 1269 va fer una crida als fidels de la diòcesi per recaptar almoines per al manteniment de l’hospital del coll d’Ares, “fundat en honor de Déu i de la Verge Santa Maria”.
L’any 1275 s’esmenta l’església de l’hospital, el qual consta que era servit per un grup de donats. L’any 1302, fra Guillem, rector de l’hospital de Nostra Senyora d’Ares, reconegué tenir un cens per l’abat de Camprodon. Pel que sembla, doncs, als segles XIII i XIV l’església de l’hospital era dedicada a santa Maria. L’any 1586 trobem el primer esment a la “capella de Santa Margarida”, denominació que perdurà.
La capella de Santa Margarida quedà desafectada l’any 1793, amb la Revolució Francesa. Des d’aleshores l’esglesiola de l’hospital, situada enmig de prats de muntanya, ha servit d’estable i refugi del bestiar, la qual cosa resta palesa per l’estat de l’interior de l’edifici. (JBH-EBP)
Església
Planta de conjunt de la capella de Santa Margarida i de l’edifici de l’antic hospital.
B. Bofarull i J. Badia
L’església de Santa Margarida es manté dempeus, pràcticament amb tots els elements arquitectònics d’origen, a desgrat de la llarga etapa d’abandonament. En canvi, l’edifici de l’hospital té la coberta enfonsada i part dels murs derruïts. És separat, a poques passes vers migdia. No sembla pas que hi hagués cap tipus de recinte o tanca que englobés ambdues construccions, almenys no se’n veuen rastres.
És una església de planta rectangular, sense absis destacat, coberta amb una única volta de mig canó, seguida, que s’ha conservat sencera. A l’interior tampoc no s’aprecia cap element diferenciador del santuari o espai presbiteral. Es tracta d’un edifici de dimensions relativament reduïdes: 11 m de llargada per 6, 70 m d’amplada (mides exteriors).
El capcer de la façana occidental s’eleva força per sobre del nivell de la coberta i té un contorn horitzontal. Segurament creava la base d’un campanar d’espadanya, ara desaparegut, del qual ha quedat només un lleu vestigi d’un pilar al costat nord i, a l’interior, dos orificis per a les cordes de les campanes a l’extrem de ponent de la volta.
La porta d’entrada se situa a la façana de migdia, vora l’angle sud-oest. Consta de dos arcs de mig punt, en degradació (sense llinda ni timpà), que són fets amb carreus i do velles grans, curtes i amples, de pedra calcària. Aquestes pedres han estat perfectament tallades i polides i es disposen ben ajustades a tot el marc de l’obertura. També tenen els marcs de talla acurada i de calcària, les tres finestres que il·luminaven l’església. Són situades al centre dels murs de ponent i de llevant i vers l’extrem oriental de la façana de migdia. La de llevant és de mida inferior i oberta a un nivell més alt que les altres. Totes presenten unes mateixes característiques formals, com a elements indubtablement coetanis: són de doble esqueixada, de vessants força oberts, amb els arcs de mig punt o les llindes monolítics i els ampits de vessants de molta pendent i fets també amb peces monolítiques. Una única diferència és la composició del marc intern: mentre la finestra occidental té llindes arquet de mig punt a tots dos costats, les altres dues presenten aquesta configuració només a l’exterior, mentre que a l’interior esdevenen obertures rectangulars proveïdes d’una llinda horitzontal.
A l’interior del temple, en el mur septentrional i a prop de l’angle nord-est —en el que seria àmbit del presbiteri— hi ha una gran fornícula dins el gruix del mur, amb un banc d’obra al peu. És d’arc de perfil rebaixat, aparellat amb dovelles curtes, ben tallades.
Capella de Santa Margarida, vista des del costat sud-oest, pràcticament sencera a desgrat del seu llarg abandonament.
ECSA - A. Roura
L’edifici ha estat bastit amb un aparell de blocs de pedra trencats o bé bastament escairats, amb predomini de la calcària pròpia del terreny geològic de la contrada. Són de mides més aviat grans, acompanyats, però, de molts petits rebles, tot travat amb morter. Aquest aparell lliga amb les cantonades fetes amb carreus grossos, també calcaris, perfectament escairats i polits. Aquests angles i els marcs de les obertures, també treballats amb molta cura, destaquen i contrasten amb la superfície rústega de la resta dels paraments.
La volta ha estat construïda amb llosetes que creen filades longitudinals, amarades en morter abundant; enllaça amb els murs de suport, sense cornisaments ni banquetes. En els paraments interiors queden restes de velles capes d’arrebossat. El paviment és molt destruït, un simple escampall de lloses trencades. També queden pocs testimonis de l’enllosat de coberta.
La capella ha mantingut força bé, malgrat l’abandonament, la seva estructura i imatge originàries. En data recent, quan serví de borda o corral, s’hi obriren dues grosses finestres, al mur de tramuntana —en origen totalment opac— i a la part baixa del mur de llevant. És l’única alteració greu que cal lamentar.
Per la seva planta rectangular, sense capçalera diferenciada, pertany a una tipologia d’esglésies de gran senzillesa i austeritat, difosa als segles XII i XIII, principalment per l’orde del Cister (capelles de la Trinitat, a Santes Creus, i de Sant Esteve i Santa Caterina, a Poblet, per exemple). També foren adoptades pels ordes militars i, tanmateix, en trobem mostres en esglésies parroquials. Potser caldria esmentar que l’església del monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon, al qual ja sabem que pertanyia la casa hospital de Colldares, consagrada l’any 1169, presenta un tipus de capçalera carrada que es considera influït per l’arquitectura cistercenca (vegeu el vol. X de la present obra, pàgs. 96-99). També podem remarcar que a l’església (avui una simple ruïna) de l’abadia cistercenca de Santa Maria de Jau o de Clariana hi retrobem la planta rectangular sense absis. Aquest era, precisament, un monestir hospital, en una situació gairebé idèntica al de Colldares: vora el coll de Jau, pas de muntanya entre les terres del Conflent i del País de Salt (vegeu el vol. VII de la present obra, pàgs. 461-463).
A desgrat que la capella de Colldares tingui volta de mig canó, i no pas volta apuntada com és habitual als temples d’aquesta tipologia, per les seves obertures ja molt evolucionades, ens inclinem a suposar que fou construïda dins el segle XIII. Aquesta datació s’acorda, d’altra banda, amb les notícies històriques que coneixem. (JBH-EBP)
Hospital
Detall d’un dels murs de l’hospital, amb un gran esvoranc que deu correspondre a una porta.
ECSA - A. Roura
L’edifici de l’hospital, avui en ruïnes, es troba a uns 15 m de distància i a migdia de l’església de Santa Margarida, que era la capella hospitalera.
Malgrat l’estat ruïnós de l’hospital, alguns sectors dels seus murs mantenen encara uns 5 m d’alçada. L’existència de l’edifici ha passat molt desapercebuda a causa del seu emplaçament i l’estat actual del seu entorn. Es troba a un nivell més baix que la capella, al peu d’un marge rocós que forma un alt esglaó que el protegia pel costat de tramuntana. És un indret on la vegetació, molt densa, cobreix i amaga les ruïnes.
Es tracta d’un edifici de planta rectangular, d’eix longitudinal est-oest. Era força més gran (més llarg) que la dita església: 19, 80 m de llargada per 6, 60 d’amplada (mides exteriors).
Els murs són de força gruix (85 cm), per la qual cosa es podria admetre que la coberta (desapareguda) era de volta, tot i que actualment no es veuen vestigis de la seva estructura. Potser la volta hauria cobert només el nivell inferior, ja que tot sembla indicar que l’edifici tingué dues plantes. El sediment enorme d’enderrocs (pedres i morter) a l’interior i al voltant de l’edifici també possibiliten aquestes hipòtesis.
D’entre els esmentats munts d’enderrocs sobresurten arreu els murs perimetrals, amb més o menys alçada. Només es perden en algun tram del costat nord, substituïts per l’esglaó de roca que ha estat retallat per fer de basament a la construcció, fins a molta alçada.
El sector on els paraments resten més visibles se situa a cada banda de l’angle sud-est; els trams de murs adjacents s’eleven fins a uns 5 m, com ja hem indicat. Manté una alçada semblant, així mateix, la resta del mur meridional, en gairebé tota la seva longitud, i també part del mur de ponent, si bé els paraments hi resten molt colgats pels enderrocs. Es pot observar l’enllaç del mur oriental amb la part tallada a la roca natural.
En els espais de paraments actualment visibles, hi ha diferents obertures en forma de sageteres. N’hi ha una al centre del mur oriental i unes altres quatre es distribueixen, a dos nivells molt separats, pel tram que resta al descobert de la façana meridional. Aquesta diversitat d’alçades de les dues obertures indicaria, també, que l’edifici degué estar dividit en dues plantes. Les obertures altes són de més llum i es poden considerar finestres, més que no pas sageteres, mentre que les del nivell inferior tenen l’estructura de veritables espitlleres defensives. En el mateix mur de migdia, prop de l’angle sud-oest, un esvoranc més ampli és el vestigi d’una altra obertura, possiblement una porta elevada.
L’hospital ha estat construït amb blocs de pedra calcària poc treballats i de mides generalment grans, sobretot a la base dels murs. És un aparell molt semblant al de l’església veïna, ja que també hi retrobem els carreus ben escairats de les cantonades. En els marcs de les finestres i sageteres s’han emprat carreus de granit.
Entenem que les característiques constructives que es poden apreciar en aquest edifici permeten suposar que el moment de la seva erecció no pot ésser gaire allunyat del que hem apuntat per a l’església. Per tant, també el situaríem dins el segle XIII.
La prospecció de l’entorn ens ha permès, també, observar que a poques passes vers ponent i al sud-oest de l’església afloren molt poc del terreny les restes d’alguns murs de pedres i fang, difícils d’interpretar, ara com ara. Sembla clar que en aquest punt hi hagué alguna antiga edificació, de la qual només podríem conéixer detalls mitjançant treballs d’excavació. Aquestes restes es troben al costat d’una roca on hi ha una cavitat artificial.
El conjunt de l’hospital de Colldares, amb la capella encara dempeus i l’interessant ruïna de l’edifici proper, mereixeria ésser recuperat d’un relatiu oblit, amb un bon projecte d’estudi arqueològic i restauració arquitectònica. (JBH-EBP)
Cavitats
A uns 7 m i al sud-oest de l’església de Santa Margarida destaca un aflorament calcari, que en part ha estat tallat amb la finalitat de donar-li una forma aproximadament troncocònica. Sobresurt 50 cm del terreny i a la superfície superior s’hi ha excavat una concavitat, a manera de gran cassoleta. El seu interior és curosament allisat. El diàmetre superior d’aquesta cavitat és de 35 cm i la vora, també allisada tot a l’entorn, fa 15 cm d’ample, mentre el diàmetre del fons del cup és de 10 cm.
A tocar aquesta roca pel costat sud, hi ha estat excavat un rec o canaló. A poques passes en la mateixa direcció, un marge de roca també es veu tallat artificialment, com per a fonamentar alguna construcció.
Ja hem indicat que en aquest lloc —a ponent i al sud-oest de la capella-, en un espai força ampli, es detecten vestigis de fonaments de murs lligats amb argila.
Cal suposar que la cassoleta i els altres elements esmentats tenen relació amb l’hospital erigit en aquest mateix lloc, o potser també amb l’antiga activitat ramadera de la zona. (JBH-EBP)
Bibliografia
- Alart, 1874, pàgs. 152-153
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 18-19 i 95-96
- Sevillano Colom, 1953, pàgs. 75, 88, 130 i 191
- Ponsich, 1980b, pàg. 83
- Cazes, 1990, pàg. 91
- Serres-Bria, 1993, pàgs. 28-30