Estructura dels diccionaris
Generalment, els diccionaris contenen tres parts: els preliminars (en els quals consten el pròleg, la introducció i les instruccions d’ús, entre d’altres), el cos del diccionari pròpiament dit i els finals (que solen contenir informació complementària). La tècnica i el mètode d’elaboració de diccionaris és anomenada lexicografia.
Abans de l’aparició de les tecnologies de la informació i la comunicació, i mentre el suport gairebé exclusiu dels diccionaris fou, com en la major part de la producció escrita, el paper (especialment en forma de llibre), l’ordenació dominant de la informació continguda en els diccionaris es basà en l’alfabet.
Tot i que determinats tipus de diccionaris en paper puguin emprar altres criteris, és força freqüent que els combinin amb l’alfabètic. Així, per exemple, els diccionaris especialitzats en un camp del coneixement solen utilitzar una ordenació de tipus temàtic (cosa que en vincula el contingut a un índex general), però moltes vegades, els conceptes de cadascun dels apartats estan presentats alfabèticament. És també el cas dels diccionaris etimològics, en els quals coexisteixen l’ordenació per famílies de paraules amb l’alfabètica (criteris que, d’altra banda, coincideixen força).
D’altra banda, els diccionaris més pròpiament lingüístics (bàsicament els diccionaris de la llengua i els bilingües) solen incorporar, en cadascun dels termes, uns mínims d’informació gramatical, essencialment la categoria i el gènere, i sovint també l’àmbit temàtic.
Tipologia dels diccionaris
Segons quina sigui la seva finalitat, els diccionaris poden ser de diverses menes.
Destaquen, per la seva importància, el diccionari monolingüe o diccionari de la llengua, ordenació alfabètica dels mots d’una llengua amb llurs definicions corresponents que, a vegades, té una intenció normativa i el diccionari bilingüe, que al costat dels mots d’una llengua dóna llurs equivalents en una altra llengua (en són exemples notables, al final del segle XV, el Dictionarium latinum-hispanum et hispanum-latinum de Elio Antonio de Nebrija, del 1492, i l’Ortus vocabulorum, diccionari llatí-anglès, del 1500).
Altres menes de diccionari:
Diccionari etimològic: explica l’origen dels mots i generalment aplega en grups els que procedeixen d’un mateix ètim, com el Romanisches etymologisches Wörterbuch de Wilhelm Meyer-Lübke (1911), els francesos de Ernst Gamillscheg i de Walther von Wartburg o els Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954) i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-91) de Joan Coromines i Vigneaux.
Diccionari històric: indica l’evolució del significat i de l’ús dels mots.
Diccionari ideològic: ordena per grups els mots relacionats entre ells per una idea determinada. Un tipus de diccionari ideològic és el Diccionari de sinònims, en el qual els mots són agrupats per l’afinitat del seu significat. De vegades adopta forma d’arbre, amb agrupacions successives de mots que van des d’uns pocs termes molt genèrics a una multitud d’agrupacions particulars subordinades en diversos nivells. Un dels més destacats d’aquesta mena de diccionaris és el Roget’s Thesaurus (1852), obra del lexicògraf anglès Peter Mark Roget. El Diccionari d’antònims, complementari de l’anterior, aplega els mots amb els seus contraris.
Diccionari visual: presenta els conceptes relacionats amb imatges o dibuixos
Diccionari científic o tècnic, dit també de tecnicismes: recull els mots usats en una ciència o art determinats, com el Terminorum musicae diffinitorium de Johannes Tinctoris (1473-74)
Diccionari invers: recull els mots ordenats alfabèticament a partir de llurs terminacions
Diccionari de la rima: él que és ordenat alfabèticament en un ordre invers; és a dir, per les terminacions dels mots. És emprat sobretot en la versificació.
Diccionari de frases fetes: aplega la fraseologia de diversa menes, incloent-hi també, moltes vegades, els proverbis. Ordenada alfabèticament, sol incloure també un índex semàntic.
Diccionari ortogràfic i Diccionari de pronúncia: inclou, respectivament, la correcta escriptura i pronúncia dels mots (aquesta, amb ajut d’un alfabet fonètic).
També reben el nom de diccionaris els reculls d’informacions d’altra mena, com per exemple el diccionari de noms propis, el diccionari biogràfic i el diccionari de sigles.
Diccionaris i enciclopèdies
Diccionaris i enciclopèdies comparteixen bona part dels trets definitoris, com són, bàsicament, el caràcter pedagògic, informatiu i (presumptament) objectiu i imparcial; la classificació i ordenació del contingut orientada a l’accessibilitat òptima dels continguts (tradicionalment vinculada a l’alfabet), i l’abast en principi il·limitat. Són aquestes característiques bàsiques que fan de la frontera entre diccionari i enciclopèdia una qüestió controvertida. Històricament, ambdós tipus d’obres es juxtaposen i, encara avui en l’opinió general, es confonen sovint.
Hom pot adduir com a diferència més substancial el caràcter fonamentalment lingüístic o lèxic del diccionari, el qual cenyeix l’aspecte semàntic dels termes als trets més succints (en els monolingües) o a les equivalències. En contrast, l’enciclopèdia constitueix un compendi de caràcter comprensiu del saber relatiu al concepte denotat per cada terme.
També ha estat adduïda com a diferència entre el diccionari i l’enciclopèdia el caràcter universal d’aquesta, tot i que els diccionaris generals poden també, pel seu espectre general, ser qualificats d’aquesta manera. Inversament, existeixen tambe obres de consulta que cobreixen un determinat camp d’estudi anomenades “enciclopèdies” i, d’altra banda, moltes enciclopèdies contenen també el lèxic com ho faria un diccionari, a més del desenvolupament (diccionari enciclopèdic).
Origen i desenvolupament dels diccionaris
Hom pot trobar antecedents dels diccionaris en les llistes d’equivalències entre llengües diverses del període sumeri-accadi, a mitjans del tercer mil·leni aC. Posteriorment, en l’antiguitat grecorromana hom confegí glossaris de la tradició homèrica, especialment reculls de mots rars o de significat obscur. Part de l’obra de Marc Terenci Varró (segle I aC) constitueix un primer intent d’organització del lèxic per categories.
A l’edat mitjana, les Etymologiae d’Isidor de Sevilla (segles VI-VII) representen un nou avenç, adreçat a esbrinar i establir el significat dels mots a través de la seva etimologia. L’elaboració de nombrosos glossariums, d’altra banda, té com a objectiu facilitar la lectura i la composició de textos en llatí entre la cristiandat occidental. Papies és el suposat autor del De significatione verborum, un glossari ordenat alfabèticament molt difós des del segle XI fins a l’humanisme. Les designacions dictionarium i vocabularium (nom que adoptaren els dos diccionaris hispanollatins de l’esmentat Nebrija, un dels principals codificadors del castellà), foren adoptats a la baixa edat mitjana, substituïnt la de glossarium.
El moviment humanista, l’auge dels vernacles en la producció escrita i, per tant, la seva mutació en llengües de cultura, amb els consegüents requeriments de codificació, així com la divulgació de la impremta motivaren, a partir del segle XV, la proliferació dels diccionaris. Un dels primers diccionaris bilingües impresos coneguts fou el Vocabulari molt profitós per aprendre lo Catalan Alemany y lo Alamany Catalan, publicat a Perpinyà el 1502 per l’impressor alemany Joan Rosembach.
Pel que fa als diccionaris monolingües o de definicions, el sorgiment a Europa d’institucions que s’erigien, amb el concurs o sense del poder polític, en focus d’autoritat en matèria lingüística o científica afavorí l’elaboració de diccionaris i obres de referència en general. Cal esmentar-ne, entre altres, el Vocabolario de l’Accademia della Crusca (1612), molt reeditat i ampliat fins al segle XIX, i que esdevingué un model d’ulteriors diccionaris a tot Europa, entre els quals el Dictionnaire de l’Académie Française (1694), que fou l’exemple seguit pel Diccionario de Autoridades (1726-39), primer diccionari de la Real Academia Española. En el món anglòfon, aquesta influència es materialitzà en el Dictionary of the English Language de Samuel Johnson (1755), resultat d’un encàrrec d’editors i que finalment acabà essent, al seu torn, una referència en ulteriors diccionaris. Fruit també d’una iniciativa individual i en relació amb la preocupació per la construcció d’un nou país i una nova identitat fou An American Dictionary of the English Language de Noah Webster (1828). Amb la il·lustració i, especialment, la realització de la Enciclopèdia tendí a consolidar-se la diferència conceptual entre diccionari i enciclopèdia.
La nova societat industrial i l’emergència d’una àmplia classe mitjana, del treball qualificat, així com l’escolarització massiva comportaren un nou impuls a l’elaboració de diccionaris, com a part essencial del moderns sistemes d’instrucció.
Simultàniament, el romanticisme, amb el seu èmfasi en la tradició popular situà en un primer pla la dicotomia entre els diccionaris normatius (o prescriptius) i els diccionaris descriptius, dels quals el Deutsches Wörterbuch de Jacob Grimm i Wilhelm Grimm (1852-61) en constitueix l’exemple més rellevant. Els primers fan èmfasi en l’establiment d’un model de llengua, mentre que en els segons priva el caràcter exhaustiu. En l’àmbit catalanoparlant, el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Poch (1932) respon clarament a la vocació de diccionari normatiu, mentre que el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Sureda i Francesc de Borja Moll i Casasnovas segueix estretament la pauta de diccionari descriptiu. Altres diccionaris destacats són el Dizionario della lingua italiana de Niccolò Tommaseo, Bellini i Meini (1858-79), el Dictionnaire de la langue française d’Émile Littré (1863-73), l’Oxford English Dictionary (1933), etc.
La repercussió de les tecnologies de la informació i la comunicació en els diccionaris
La recent aplicació de la informàtica a l’àmbit de la lexicografia ha produït canvis molt importants tant en la metodologia de realització dels diccionaris com en els sistemes d’edició. La lexicografia actual no extreu la informació d’altres diccionaris com feia fins ara, sinó de grans corpus textuals desenvolupats en suport informàtic. Aquests corpus objectiven al màxim les dades que s’inclouen en els diccionaris, atès que permeten de conèixer la freqüència d’ús de cada mot i els contextos en què s’utilitza.
D’altra banda, els nous diccionaris electrònics editats en suports magnètics o òptics (CD-ROM, DVD, etc.) multipliquen les possibilitats de consulta i permeten treure un rendiment de les dades molt superior al dels diccionaris convencionals en paper. La utilització d’internet, en fi, permet, accedir a una sèrie de facilitats que fins aleshores havien estat vetades, entre les quals una actualització i/o correcció immediata, la interactivitat amb els usuaris o la consulta d’altres diccionaris.
Un dels canvis de més repercussió en l’aplicació de les noves tecnologies als diccionaris és la dependència a l’ordre alfabètic, tant pel que fa a la consulta com a l’elaboració.
Els diccionaris als Països Catalans
De l’humanisme al segle XVIII
Als Països Catalans, ja al començament del segle XIV, tot just iniciada l’evolució intel·lectual fruit de l’humanisme, fou confeccionat un diccionari català-llatí (conservat manuscrit) d’autor anònim, segurament per facilitar el coneixement de la llengua clàssica. I fou amb aquesta mateixa finalitat didàctica que hom escriví els diccionaris de llengua fins ben entrat el segle XVII, amb l’única excepció d’un Vocabulari... catalan-alemany... alemany-catalan, aparegut a Perpinyà el 1502, d’autor anònim i impres per Joan Rosembach.
Entre els diccionaris especialitzats foren freqüents els de la rima, representats principalment per l’obra de Jaume Marc (1371), Lluís d’Averçó (començament del segle XV). També, a partir del segle XVI i com a conseqüència de la gran difusió de les obres d’Ausiàs Marc i la seva traducció al castellà, foren corrents glossaris dels seus “vocables escurs”, com, per exemple, els de Carles Amorós (1543) i Juan de Resa (Valladolid 1555).
El valencià Joan Esteve, autor del Liber elegantiarum latina et valentiana lingua, publicat a Venècia el 1489, es proposà d’elevar el nivell dels estudis gramaticals i difondre la veritable llatinitat dels autors clàssics. Sembla, però, que la seva influència fou escassa, i romangué completament anul·lada després de la publicació de les adaptacions al català fetes per Gabriel Busa (1507) i sobretot per Martí Ivarra (1522) del Lexicon llatí-castellà d’Elio Antonio de Nebrija, que foren adoptades com a llibre de text per l’estudi general de Barcelona. Hom en féu nombroses edicions i fins a la del 1584 no considerà necessari de publicar el text trilingüe, amb les correspondències catalana i castellana. Bé que hom pot considerar ja aquesta edició com una primera mostra de diccionari enciclopèdic per la inclusió, a més de les correspondències castellana i catalana, d’un recull toponímic i un vocabulari de patronímics, no és fins al s. XX que aquesta mena de diccionari ocupà un lloc preferent.
El 1502 Jeroni Amiguet publicà un repertori de frases catalanollatines titulat Sinonima variationum sententiarum. Onofre Pou, amb el Thesaurus puerilis (València 1575), aconseguí un èxit considerable, com ho demostren les edicions posteriors i el fet que fos adaptada la seva obra a un text castellà-llatí. Finalment, cal destacar les obres de Pere Torre (1650), professor de gramàtica de la Universitat de Barcelona, i de Joan Lacavalleria i Dulac (1695).
El 1641 Pere Lacavalleria publicà el Diccionario castellano. Dictionnaire françois. Diccionari català, primera obra d’aquest gènere pensada, no com a introducció a l’estudi del llatí, sinó per facilitar el coneixement de les llengües castellana i francesa; poc temps després sortí l’obra anònima Diccionario alfabético de dicciones juntamente castellanas y valencianas (1647), que seguia el mateix camí.
Al segle XVIII, i enmig d’una gran pobresa d’estudis filològics, es destacaren les obres del notari valencià Carles Ros i Hebrera Breve diccionario valenciano-castellano (1739) i sobretot Diccionario valenciano-castellano (1764), en les quals es manifesta un clar afany depurador de la llengua, i el Prontuario trilingüe, de Josep Broc (1771). A Mallorca, hom no arribà a publicar cap dels diccionaris i vocabularis escrits per Antoni Balaguer, Ramon Fortuny i de Puigdorfila i Antoni Oliver i Feliu. Tampoc no fou publicat el Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí, d’Antoni Febrer i Cardona, escrit cap al començament del segle XIX.
Els diccionaris castellà-català al segle XIX
Acabat de començar aquest segle, Joaquim Esteve i Subietlos, Josep Bellvitges i Antoni Joglar i Font publicaren el Diccionario catalán-castellano-latino (1803-05), amb la intenció, expressada pels mateixos autors, de facilitar l’aprenentatge del castellà als catalans.
Pels mateixos anys, Manuel Sanelo i Lagardela redactà al País Valencià un diccionari important, que romangué inèdit fins el 1964; inclou la majoria d’autors valencians a partir del segle XIV i té en compte una bona part de les obres lexicogràfiques anteriors. No fou superat pels diccionaris valencians posteriors de Lluís Lamarca i Morata (1839), Josep Escrig i Martínez (1851), C. Cloubart (1887) i Joaquim Martí i Gadea (1891). Seguint l’exemple del diccionari d’Esteve, i amb la mateixa finalitat, eixiren els de Roca i Cerdà (1806), Magí Ferrer i Pons (1836), Joaquim Grases i Àngel Saura (1853). També a les Balears la producció fou molt nombrosa; entre els més importants es destaquen el de Pere Antoni Figuera i Tomàs (1840), Joan Josep Amengual (1841), Josep Tarongí (que restà inacabat) (1878), etc.
De la Renaixença als diccionaris de l’Institut d’Estudis Catalans
El primer diccionari català, fet amb un mínim de rigor científic, que cal esmentar és el de Pere Labèrnia i Esteller. Aparegué el 1839, i posteriorment fou augmentat per una societat de literats (1864). Conté la definició en català, l’equivalent en castellà i en llatí i les locucions en les quals apareix el terme usat. De bon començament del segle XX sortiren a llum les obres de J. Aladern (1904), Antoni Bulbena i Tusell (1905) i Antoni Rovira i Virgili (1914), que intentaren una depuració de la llengua catalana, amb resultats desiguals. El 1901 Antoni Maria Alcover i Sureda publicà la Lletra de convit per a la redacció d’un diccionari exhaustiu, finalment anomenat Diccionari català-valencià-balear, la publicació del qual començà el 1926, amb la col·laboració de Francesc de Borja Moll i Casasnovas que a la mort del seu mentor (1932) n’esdevingué el principal autor.
A partir de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans, hom es proposà de publicar diversos diccionaris; només pogueren aparèixer els materials lexicogràfics del Diccionari Aguiló i, en un nivell normatiu, el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Poch, precedit, el 1917, pel Diccionari ortogràfic. L’Institut d’Estudis Catalans tenia també el projecte de publicar un diccionari dels dialectes catalans, els materials del qual foren aprofitats amb un criteri molt discutible per Antoni Griera i Gaja al Tresor de la llengua.
En el camp dels diccionaris enciclopèdics, la primera iniciativa correspongué a l’editorial Salvat, la qual cap als anys 1909-10 fou publicat per fascicles el Diccionari de la llengua catalana obra, a més, il·lustrada. Hom en féu diverses edicions, la darrera entre el 1930 i el 1935, que porta ja el títol de Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana.
A més dels diccionaris generals, aquests anys començà també la publicació de diccionaris especialitzats: destacaren els de la rima el de Pau Estorch i Siqués (1852) el Dictionnaire des Biographies Roussillonnaises de Joan Capeille (1914), el Diccionario Biográfico de Artistas Valencianos (1897), La música en Valencia, Diccionario biográfico y crítico de J. Ruiz de Lihory (1900). L’any 1936 Manuel Corachan i Garcia publicà el primer Diccionari de Medicina.
Del 1939 a la restauració de l’Institut d’Estudis Catalans
Malgrat la persecució a què fou sotmesa la llengua catalana, especialment agressiva els primers anys del franquisme, des de la dècada dels anys seixanta es reprengué la publicació de diccionaris de llengua. Destacaren els d’Emili Vallès i Vidal, Pal·las, el Diccionari català il·lustrat (s. d), Eduard Artells i Bover (1961), Santiago Albertí i Gubern(1961), Miquel Arimany i Coma (1965), Francesc de B. Moll (1965), Francesc Ferrer i Pastor (1967), Josep Miracle i Montserrat (1969) i Joan Baptista Xuriguera i Parramona (1975) i el Diccionari Barcanova de la llengua de Xavier Romeu i Juvé (1985).
Fou important també la producció de diccionaris bilingües, sobretot castellà-català/català-castellà: el de M. Arimany (1958), de S. Albertí (1961), de P. Elies (1975), de F. de B. Moll (1977).
La iniciativa de la Gran Enciclopèdia Catalana (1969) fou especialment important en el clima de dificultats d’aquests anys, tant per la importància de l’obra en si (un diccionari enciclopèdic en quinze volums, la primera edició del qual conclogué l’any 1980, i de la qual se’n feu una segona edició els anys 1986-89, a les quals hom ha anat afegint diversos suplements), com perquè donà lloc a un segell editorial dedicat amb atenció preferent a l’edició d’obres de referència essencials per a la viabilitat d’una cultura moderna. Entre aquestes obres cal esmentar la publicació del Diccionari de la llengua catalana (1982), les diverses edicions del qual, fins el 1995 que hom publicà el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, donaven continuïtat i actualitat (bé que amb algunes diferències menors) al Diccionari General de Pompeu Fabra.
Aquesta editorial impulsà també per primera vegada la publicació sistemàtica i amb continuïtat de diccionaris bilingües d’altres llengües, dels quals des de l’any 1979, que hom en publicà el primer (francès-català) n’han aparegut (fins l’any 2010) per a un total de disset llengües (alemany, anglès, francès, castellà, italià, portuguès, rus, japonès, hongarès, suec, danès, neerlandès, finès, xinès, llatí, àrab i sànscrit), la majoria dels quals en la doble versió inversa.
Altres menes de diccionaris foren el de la rima de Francesc Ferrer i Pastor (1956), els de sinònims, com, per exemple, el de Santiago Pey i Estrany (1970), el de Manuel Franquesa i Lluelles (1971) i el d’Albert Jané i Riera (1972), els ideològics, com el de X. Romeu (1976) i el Diccionari de locucions i frases fetes (1984), de Joana Raspall i Juanola.
A més de la Gran Enciclopèdia Catalana, altres diccionaris enciclopèdics foren el Salvat Català, en quatre volums (1968-70) i el Petit Curial enciclopèdic en un sol volum (1979). Del mateix tipus però restringits a temàtiques particulars foren el Diccionari de la literatura catalana (1979) de Joaquim Molas i Batllori i Josep Massot i Muntaner, el Diccionari Biogràfic de S. Albertí (1966) i el Diccionari General d’Heràldica (1982) d’Armand de Fluvià i Escorsa, entre d’altres. Entre els diccionaris geogràfics es destaquen el Diccionari nomenclàtor de pobles i poblats de Catalunya (1936; nova edició el 1964) i el Corpus de toponímia de Mallorca de Josep Mascaró i Passarius (1962-67), entre d’altres.
D’importància cabdal per la seva profunditat i ambició foren el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-91) i l’Onomasticon Cataloniae (1989-97), de Joan Coromines i Vigneaux.
De la restauració de l’IEC als nous diccionaris electrònics
Al llarg dels anys vuitanta gradualment l’Institut d’Estudis Catalans tornà a ocupar un lloc central com a autoritat i referència en la lexicografia catalana. Fites d’aquesta recuperació foren la creació del TERMCAT (1985) i la ja esmentada publicació, el 1995, del Diccionari de la llengua catalana. Amb el TERMCAT hom començà a cobrir el buit que el català arrossegava en l’àmbit dels diccionaris especialitzats, tant pel que fa a l’àrea cientificotècnica com en una gran varietat d’altres camps.
També des del 1985, l’Institut d’Estudis Catalans desenvolupa un corpus que inclou textos literaris i no literaris del 1833 al 1988 d’acord amb la metodologia més actual que a hores d’ara utilitzen les llengües amb vocació de modernitat i projecció cultural. Un cop acabat, aquest corpus ha de ser la base d’una gran varietat de treballs lexicogràfics, entre els quals un diccionari descriptiu de la llengua catalana actual.
Mentrestant, Enciclopèdia Catalana continuà publicant diccionaris bilingües, especialitzats i complementaris: Diccionari enciclopèdic de medicina dirigit per Oriol Casassas i Simó (1990), Diccionari visual Duden (1994); Diccionari etimològic (1996), de Jordi Bruguera i Talleda; el Gran diccionari de la llengua catalana (1998); el Diccionari de paraules noves (1998), de l’Institut Interuniversitari de Lingüística Aplicada; el Diccionari de dubtes i dificultats del català (2000), de Jordi Bruguera; el Diccionari de frases fetes, refranys i locucions (2000); el diccionari escolar Dídac. Diccionari de català (1995), dirigit per Maria Teresa Cabré i Castellví, entre d’altres.
Per la seva banda, Edicions 62 publicà una adaptació del diccionari enciclopèdic francès Larousse en deu volums amb el nom de Larousse Català (1990-93) i s’introduí de ple en l’edició de diccionaris: entre altres, publicà el Diccionari de neologismes (1997) del TERMCAT; el Diccionari de barbarismes (1997) de David Paloma i Albert Rico; el Diccionari temàtic de modismes (1997) de Susana Rodríguez-Vida; el Diccionari complementari del català normatiu (1998), de Lluís López del Castillo, i la sèrie dirigida per aquest mateix lingüista Diccionaris 62 de la llengua catalana; el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999), de Jordi Ginebra i Anna Montserrat, amb la informació dels règims verbals, i el Diccionari de pronunciació en català (2000), de David Paloma i Albert Rico. Josep Ruaix ha publicat el Diccionari auxiliar (1996) d’interferències i incorreccions i el 1990 Joan Mascaró el Diccionari català invers amb informació morfològica, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. D’especial rellevància ateses les polèmiques polítiques a l’entorn de la llengua al País Valencià fou l’aprovació per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua del Diccionari Normatiu Valencià, al febrer del 2014, consultable en línia i que havia estat precedit, el 2001, per la publicació del Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià).
L’any 1993 fou publicat el primer diccionari electrònic català: l’Hiperdiccionari català-castellà-anglès d’Enciclopèdia Catalana, que reunia en un disc compacte un diccionari de la llengua, un diccionari ortogràfic i dos bilingües, i el 1998 l’Institut d’Estudis Catalans feu l’edició en CD-ROM del Diccionari de freqüències (1996-98), dirigit per Joaquim Rafel i Fontanals i basat en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana del mateix IEC. Amb relació amb les noves tecnologies, el TERMCAT publicà el diccionari terminològic Societat de la informació. Noves tecnologies i Internet (2000), dirigit per Ester Franquesa. L’any 2009 Enciclopèdia Catalana obrí a l’accés per internet lliure i gratuït el seu Gran Diccionari de la llengua catalana. El 2011 hom obrí el portal del Diccionari Jurídic Català, elaborat al llarg de deu anys per un equip dirigit per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics.