El concepte de miriàpode
L’organització externa del cos dels miriàpodes, és a dir, la seva divisió en un cap diferenciat i un cos uniforme proveït d’un nombre elevat de segments, és evident en aquest exemplar de quilòpode (Pseudohimantarium mediterraneum europaeum), al qual hom pot apreciar, igualment, la uniformitat morfològica dels apèndixs del cos.
Antoni Serra.
Els miriàpodes són mandibulats terrestres que tenen el cos format per dues regions, el cap i el tronc. El tronc és constituït per un elevat nombre de segments, cada un dels quals presenta, almenys, un parell de potes. Aquest caràcter comú fou la causa determinant perquè tots els grups que el presentaven fossin reunits en una sola classe, la dels Myriapoda. Aquest vocable fou creat per Latreille el 1796, i al·ludeix a l’elevat nombre de potes que presenten aquests animals. Hom considerava la primitiva classe dels miriàpodes dividida en quatre ordres: quilòpodes (Chilopoda), símfils (Symphyla), diplòpodes (Diplopoda) i pauròpodes (Pauropoda). Actualment, però, els miriapodòlegs consideren que, malgrat les evidents afinitats que hi ha entre aquests grups, presenten diferències prou importants perquè siguin considerats com a classes independents.
En comparació amb els insectes, els miriàpodes presenten un modest nombre d’espècies. Hom coneix actualment unes 12 000 espècies arreu del món, de les quals 8000 són diplòpodes, 3500 són quilòpodes, 400 són pauròpodes i 150 símfils, però hom creu que n’hi deu haver moltes més, encara no descobertes.
Els miriàpodes tenen un origen molt antic, ja que, molt probablement, les línies actuals van sorgir abans del Carbonífer, és a dir, a l’Era Primària. Les seves formes fòssils són extraordinàriament rares; la dificultat de fossilització dels miriàpodes és inherent a llur ecologia continental, a les seves dimensions petites, a la pobra representació de molts dels seus grups, i sobretot al fet que llurs teguments són molt fràgils i, per això, els segments del seu cos es dissocien molt fàcilment. Els fòssils més antics que coneixem provenen de final del Silurià i començament del Devonià i corresponen a diplòpodes que s’agrupen en l’ordre dels Palaeocoxopleura de Verhoeff o Archypolypoda de Scudder, i concretament el primer miriàpode pertany al gènere Archidesmus. Algunes restes fòssils del Westfalià superior semblen correspondre a quilòpodes, però els fòssils que d’una manera irrefutable són de quilòpodes daten del Cretaci. Quant als símfils, només se’n coneixen de l’ambre oligocènic i corresponen a una espècie del gènere Scolopendrella pròxima a espècies actuals.
Esquema de les relacions filètiques entre els diferents grups de miriàpodes i amb d’altres artròpodes, segons una hipòtesi actualment força generalitzada. Els miriàpodes, per les seves característiques, són molt interessants des del punt de vista filogenètic, bé que, a causa de la manca de fòssils, es fa difícil d’esbrinar el seu origen.
Maber, a partir d’originals diversos
Atès el reduït nombre de fòssils de miriàpodes que s’ha trobat, és molt difícil precisar quan i com aquests artròpodes, o els seus antecessors, van colonitzar la Terra. Pel fet que s’han trobat restes del cos d’un artròpode miriapoïdeu, Anomalocaris lineata, del Cambrià alt i mitjà, que sembla similar als Archypolypoda, hom suposa que fou durant el Cambrià primerenc i mitjà que aquests artròpodes miriapoïdeus amb exoesquelet endurit i apèndixs unirramis articulats van envair la Terra.
Els miriàpodes són uns artròpodes que tenen un interès especial per als estudiosos de la filogènia. Hi ha diverses teories que donen suport a un origen monofilètic dels miriàpodes, però també són nombrosos els autors que preconitzen que aquest grup és polifilètic. Estudis recents del tipus d’hemòcits, d’ommatidis, d’ultraestructura de l’esperma, de maneres de formació i de transferència dels espermatòfors, del múscul depressor-flexor dels artells pretarsals, de vesícules, estils i altres estructures anatòmiques i embriològiques, demostren les afinitats dels miriàpodes amb els onicòfors i els insectes. Sembla força plausible la teoria que afirma que els miriàpodes i els onicòfors provenen d’un antecessor comú ancestral amb lobopodis. D’altra banda, els símfils estan clarament relacionats amb els insectes; els sínfils són formes trignates, és a dir, posseeixen un parell de mandíbules i dos parells de maxil·les, i primitivament són opistogoneats, és a dir, que, originalment, llur orifici genital s’obria en els darrers segments del cos; tenen larves hexàpodes i també posseeixen vesícules coxals. Totes aquestes característiques són comunes amb les dels insectes i donen suport a la hipòtesi que els símfils i els hexàpodes deriven d’un antecessor protosimfilià.
L’estudi dels miriàpodes
L’estudi dels miriàpodes dels Països Catalans es pot dividir en tres períodes més o menys ben definits. El primer correspon a les darreries del segle passat i a la primera meitat del present. Durant aquesta època, miriapodòlegs, podríem dir-ne clàssics, com ara F. Meinert, K. W. Verhoeff, C. Attems, H. W. Brölemann, H. Ribaut, P. Remy i A. Machado, van realitzar diversos estudis dels miriàpodes dels Països Catalans. La regió més ben estudiada correspon sens dubte a la Catalunya Nord, ja que els miriapodòlegs de l’escola francesa, principalment H. W. Brölemann, van fer l’estudi de la fauna de les diferents classes de miriàpodes de l’Estat francès.
El segon període s’estén des dels anys cinquanta fins als setanta. Els zoòlegs que van estudiar els nostres miriàpodes constitueixen una segona generació, integrada per J. M. Demange, J. P. Mauriès, L. Juberthie-Jupeau, Z. Matic, U. Scheller, T. Ceuca, S. Negrea, entre d’altres. Durant aquesta època el coneixement dels miriàpodes de la Catalunya Nord encara és molt superior al de la resta dels Països Catalans; tanmateix, es publiquen treballs esporàdics i puntuals que no permeten tenir una visió completa de la fauna.
Finalment, a partir dels anys setanta fins a l’actualitat, al costat de molts dels autors de la segona etapa que continuen treballant activament, sorgeixen per primera vegada miriapodòlegs catalans, vinculats a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els estudis realitzats fan que, a hores d’ara, els miriàpodes del Principat cispirinenc, del País Valencià i de les Illes siguin tan ben coneguts com els de la Catalunya Nord, i d’aquesta manera es pot afirmar que actualment es té un bon coneixement de la fauna dels miriàpodes dels Països Catalans.