Els símfils

Característiques del grup

Els símfils són miriàpodes petits, tous i blancs, amb dotze parells de potes en estat adult, un parell d’antenes multiarticulades i un parell de fileres terminals. Viuen en el sòl, arreu on hi hagi un grau d’humitat important. Presenten reproducció indirecta, amb fecundació externa i mudes durant tota la seva vida adulta.

Els símfils es troben per tot el món; la major part de gèneres i espècies es limiten a una determinada àrea geogràfica, però com a classe són cosmopolites.

Morfologia i anatomia

Aspecte extern d’un símfil (una escutigerel·la), en visió dorsal (A) i ventral (B), i detalls de la part ventral del cap (B’), del quart segment del cos en visió ventral (B") i de la base de les llargues tricobòtries del final del cos (A’). Hom hi distingeix: 1 antena, 2 primera tergita, 3 primer parell de potes, 4 escotadura de la cinquena tergita, 5 dotzè parell de potes, 6 ungles, 7 tricobòtria, 8 mandíbula, 9 maxil·la, 10 palp, 11 maxil·les, 12 glosses i paraglosses, 13 placa coxal, 14 sac coxal, 15 estil, 16 apodema, 17 orifici genital.

Amadeu Blasco, a partir d’originals diversos.

Els cos dels símfils és dividit en cap i tronc. La llargària dels adults varia entre 2 i 10 mm segons les espècies.

El cap és deprimit. La seva cara dorsal presenta uns solcs l’estructura dels quals és més o menys constant dins de cada gènere. En ell es localitzen també els estigmes respiratoris i els òrgans de Tömösvary, i un parell d’antenes molt mòbils amb nombrosos òrgans sensorials de diversos tipus. Les peces bucals configuren les parts basals i laterals del cap, i són representades per un parell de mandíbules i dos parells de maxil·les, de les quals les segones es fusionen formant un llavi com el dels insectes.

El tronc dels individus adults és format per catorze segments poc quitinitzats. La regió dorsal és coberta per plaques tergals de nombre i forma variables: els adults de la família dels escutigerèl·lids tenen quinze tergites amb la vora posterior arrodonida; a la família dels escolopendrèl·lids el nombre varia entre quinze i vint-i-dues, i normalment n’hi ha tretze que porten un parell de conspícues projeccions als angles posteriors.

La regió ventral només té una esclerita, la qual se situa al final del cos i porta dues grans tricobòtries; els altres segments presenten petites plaques esternals al costat de les potes. Aquí es troben també els sacs coxals i els estils, els qual són grans en els escutigerèl·lids i quasi rudimentaris en els escolopendrèl·lids. L’orifici genital apareix entre les potes del quart parell en els individus adults; en els juvenils no és format. A les femelles és un petit orifici poc visible, i en els mascles porta dues plaques quitinitzades. La morfologia externa no manifesta cap altre diferència entre sexes.

Tots els símfils adults presenten dotze parells de potes d’inserció ventral, cada una de les quals consta de quatre artells i acaba en dues ungles. El primer parell de potes és sempre més petit, variable segons el gènere.

Al final del cos hi ha les fileres, formades per un sol artell allargat o cònic, cobertes de pèls i acabades en una o dues sedes. Les fileres presenten caràcters que serveixen per a diferenciar gèneres i espècies, tals com la forma, la grandària, l’ornamentació, el nombre i la llargada dels pèls i les sedes, etc. Reben aquest nom perquè pel seu extrem posterior segreguen una substància que, en contacte amb l’aire, solidifica, i forma un fil sedós i resistent de funció desconeguda.

Els símfils presenten un doble sistema de respiració, cutània i traqueal. La cutània es realitza a través de la pell de tot el cos i especialment mitjançant els sacs o vesícules coxals; les tràquees es troben només als primers segments del cos i s’obren a l’exterior pels espiracles del cap.

L’aparell circulatori consta d’un vas dorsal que es troba dins un si pericàrdic, i una aorta cefàlica que arriba fins al cervell.

L’aparell digestiu és constituït per l’estomodeu, l’ènteron i el proctodeu. L’estomodeu ocupa el cap i els tres primers segments del tronc. La vàlvula estromodeal el separa de l’ènteron, que és glandular. L’esfínter pilòric limita l’intestí mitjà i el proctodeu, el qual és molt musculós i ocupa els quatre darrers segments del cos. A nivell de l’esfínter pilòric hi ha dos grans tubs de Malpighi.

L’aparell reproductor dels símfils és format per un parell de gònades, i els conductes genitals van a parar a un orifici únic. Les femelles tenen dos ovaris i dos oviductes senzills. Els mascles tenen dos testicles dorsals, dos canals deferents, dues vesícules seminals ventrals i dos canals ejaculadors.

El sistema nerviós consta d’un cervell dorsal i una cadena ventral formada per dotze ganglis, dels quals surten nervis cap als òrgans sensorials i la musculatura del segment corresponent.

Biologia i ecologia

Reproducció i desenvolupament

Els símfils no presenten un ritme sexual estacional; en qualsevol època de l’any es troben individus en els diferents estadis del desenvolupament. La reproducció es realitza mitjançant un procés sexual. Durant un cert període de totes les intermudes els mascles fabriquen d’un a vuit espermatòfors diaris, els quals són formats per un pedicel·le prim i un cap gros que conté la massa espermàtica. Les femelles miren d’obtenir un espermatòfor diàriament durant una setmana i, en el moment adequat, els utilitzen per a fecundar els seus òvuls.

El comportament dels símfils ha estat bastant ben estudiat pel que fa referència a la fecundació. Aquesta és externa i indirecta, i el procés es duu a terme de la manera següent. Els mascles fabriquen espermatòfors i els deixen sobre el substrat aixecant la part anterior del cos fins que tota l’estructura ha sortit de la cavitat genital. La presència de femelles no és necessària en absolut per al desencadenament d’aquest fet i després el mascle es desentén totalment de l’espermatòfor; la seva funció en la reprodució acaba aquí. L’actuació de la femella és molt més llarga i complexa que la del mascle. Quan troba un espermatòfor, el fa baixar fins al nivell de la boca i introdueix els espermatozoides en uns receptacles seminals que té a la cavitat bucal. Després pot passar un cert temps fins que els òvuls són madurs, i llavors realitza la posta. La femella aixeca la part anterior del cos i amb les peces bucals treu un òvul de la cavitat genital, i el diposita sobre el substrat; durant una estona mou les peces bucals sobre la superfície de l’òvul, com si el mastegués, i fa que els espermatozoides passin a fecundar-lo. El procés complet es repeteix per a cadascun dels òvuls que hi ha a la cavitat genital.

La posta es realitza una vegada a cada intermuda. Cada posta té de cinc a vint-i-cinc ous petits i blanquinosos, normalment pedunculats, i dipositats en llocs humits i protegits de la llum. Una qüestió discutida sobre el comportament dels sínfils és la que fa referència a la cura dels ous per part de la mare. S’ha dit que la femella resta a prop de la posta per protegir-la de la invasió de fongs i de certs depredadors, però també s’ha donat el cas de postes que arriben a bon terme sense l’actuació de la mare, i d’altres que es fan malbé en la seva presència. Una possible explicació a observacions tan diferents és que probablement la femella no té cap mena d’instint que la porti a protegir els ous, sinó que resta a prop d’ells perquè els ha deixat en un medi que li resulta adequat per a viure, i que si menja els micelis que els amenacen és perquè aquests constitueixen el seu aliment normal.

De l’ou surt una larva de sis parells de potes que presenta un seguit de característiques úniques, que no es tornen a trobar en tot el desenvolupament posterior: llargues sedes cuticulars, peces bucals rudimentàries, tub digestiu inacabat i un estoig quitinós al voltant de les fileres, les tricobòtries i els artells proximals de les antenes. Aquesta larva és molt poc activa i no s’alimenta; es manté gràcies a les reserves de vitel·lus i muda al cap d’un o dos dies. Origina, així, una larva de set parells de potes, la qual ha perdut els caràcters especials de la primera i és molt similar als adults. El cicle de mudes continua i, a cadascuna, van apareixent nous artells antenals i un nou segment amb les seves estructures (potes, tergites, estils, sacs coxals, etc.). Això culmina amb l’aparició d’un individu amb dotze parells de potes, el qual es considera ja un adult. La durada d’aquests períodes varia segons les condicions ambientals. En el laboratori, el desenvolupament complet, des de l’ou fins a l’adult, dura uns cinc mesos a 10° C i quasi dos mesos a 25° C.

L’individu adult segueix mudant durant tota la seva vida, que són quatre o cinc anys, en condicions òptimes. En les primeres mudes d’adult augmenta bastant la grandària del cos, i a totes es van afegint artells antenals. La muda pot servir per a regenerar alguna estructura perduda durant la intermuda, i, de fet, la desaparició de les antenes, per exemple, fa que la muda es doni abans del temps normal.

Els ambients i l’alimentació

Podem trobar símfils en el sòl, dins de coves, entre la fullaraca o altres matèries en descomposició, a la molsa humida o sota pedres ensorrades. Són, doncs, animals edàfícs però a part això es troben en medis molt variats: hi ha fins i tot cites de Scutigerella capturats a una platja, sota pedres enfonsades en la sorra humida i salada.

Requereixen unes certes condicions ambientals, tals com un pH una mica elevat i una temperatura òptima entre 0 i 35 °C. Són especialment exigents quant a la humitat del medi, que ha d’ésser elevada; això no vol dir que no puguin viure en llocs secs, però sí que hi són difícils de trobar. Quan les condicions de la superfície del sòl no són satisfactòries, s’endinsen buscant-ne de millors, i poden arribar a fondàries de més d’un metre. Igualment, quan la pluja és molt abundant, és fàcil trobar-los en la superfície del sòl, perquè s’inunden les galeries on viuen i es veuen obligats a pujar.

A causa de la seva fragilitat i de l’absència d’apèndixs adequats, no poden construir els seus propis camins, sinó que circulen per orificis preexistents, excavats per altres animals o formats per la descomposició de material vegetal.

Acostumen a reunir-se en àrees determinades, però sense constituir grups compactes. Encara que excepcionalment es poden formar agrupacions monospecífiques, és més freqüent trobar individus de diferents espècies. Comparteixen el seu hàbitat també amb animals molt diferents, principalment apterigots, àcars, isòpodes, altres miriàpodes i també alguns invertebrats no artròpodes.

La seva alimentació és vegetariana o sapròfaga. Els escutigerèl·lids acostumen a menjar arrels i llavors; els escolopendrèl·lids poden menjar fongs i altres organismes petits. En qualsevol cas, han d’alimentar-se de material tendre, perquè les seves peces bucals no són gaire fortes. Els que són vegetarians poden arribar a constituir una seriosa plaga dels conreus. S’ha estudiat la presència de símfils en conreus de molts tipus, com blat de moro, canya de sucre, pinya, patates, menta, maduixes, etc. Altres espècies poden malmetre les plantes dels jardins i, sobretot, dels hivernacles.

Els símfils són perseguits per alguns depredadors, principalment quilòpodes, però també escarabats i àcars. La seva única defensa és fugir, i ho poden fer de diverses maneres: poden córrer amb rapidesa, encara que no mantenen la velocitat durant gaire estona, poden canviar de direcció molt bruscament i sovint, i poden introduir-se en orificis prou petits per a impedir el pas dels seus perseguidors.

Sistemàtica i principals representants

La classe dels símfils, considerada en algunes èpoques i per alguns autors com una subclasse de l’ara inexistent classe dels miriàpodes, és un grup petit, amb poques espècies, que agrupa només dues famílies, la dels escutigerèl·lids (Scutigerellidae) i la dels escolopendrèl·lids (Scolopendrellidae). L’escassesa d’estudis fets sobre els símfils no ens permet de parlar amb seguretat del nombre d’espècies que viuen al nostre país. La bibliografia existent ens proporciona només citacions puntuals (com per exemple, una de Scutigerella, a la cova del Drac, Mallorca), que apareixen en treballs que estudien d’una manera general els habitants del sòl i de les coves. Els treballs específics sobre símfils dels Països Catalans són pocs; l’un és referit a l’illa de Menorca, on es van trobar sis espècies corresponents a quatre gèneres, tots ells de la família dels escolopendrèl·lids. Un altre es va realitzar a una petita zona dels Pirineus centrals, que inclou Andorra, i es van trobar també sis espècies de tres gèneres, una de les quals, Scutigerella tescorum, era desconeguda fins aquell moment. Posteriorment, s’han trobat quatre gèneres més, altres espècies dels gèneres esmentats i fins i tot algunes espècies noves. Segurament encara n’apareixeran d’altres, a mesura que es vagin prospectant zones diferents de les que s’han estudiat fins ara. La particular situació geogràfica de la península Ibèrica fa que la seva fauna de símfils sigui composta tant d’espècies típicament africanes com europees. Així, Remysymphyla maura es va trobar a Menorca, i fora d’aquesta illa només es coneguda al Marroc i a Algèria. La resta d’espècies que s’han citat dels Països Catalans, encara que presents també al Nord d’Àfrica, són majoritàriament de distribució europea.

Els escutigerèl·lids són relativament robusts i amb una llargada que oscil·la entre 4 i 10 mm. Tenen el dors del cos cobert per quinze tergites ben desenvolupades, amb una lleugera concavitat o convexitat a la vora posterior, i la tergita pigidial és única. Altres particularitats remarcables són els estils de la base de les potes que sempre estan ben desenvolupats, i també els calzes de les tricobòtries, la vora dels quals és irregular, i l’àpex de les fileres, que és llis. Aquesta família inclou en tot el món sis gèneres i unes noranta espècies, però la majoria són pròpies de l’Hemisferi Sud. Als Països Catalans, fins ara només s’hi an trobat quatre espècies del gènere Scutigerella, que es considera el més cosmopolita i representatiu del grup, i una del gènere Hanseniella, escàs a Europa.

Els escolopendrèl·lids, comparats amb els anteriors, són més petits (normalment no sobrepassen els 4 mm). Tota la família comprèn una vuitantena d’espècies repartides en vuit gèneres. Com a característiques especials, cal esmentar la presència d’una doble tergita pigidial, estils curts, la vora llisa dels calzes de les tricobòtries i l’existència, en general, d’una àrea estriada a l’extrem posterior de les fileres. A casa nostra s’han trobat sis gèneres d’aquest grup, els quals es diferencien essencialment per la grandària del primer parell de potes i pel nombre, la forma i les característiques especials de les tergites. El gènere Symphylella és el que presenta una reducció més gran del primer parell de potes. El gènere Remysymphyla presenta quinze tergites dorsals i el primer parell de potes molt petit i sense ungles. El gènere Geophilella presenta vint-i-una tergites, cada una de les quals és formada per un parell de plaques ovalades. La resta de gèneres presenta dues projeccions posteriors a tretze de les tergites, tret del cas de Parviapiciella, que només en té onze. El nombre de tergites pot variar: Symphylella, Scolopendrella i Scolopendrellopsis tenen disset plaques tergals, mentre que Symphylellopsis en té vint-i-dues o vint-i-una. Alguns gèneres es poden reconèixer immediatament; és el cas de Scolopendrella, l’únic que presenta una banda estriada entre les projeccions de les tergites; o de Remysymphyla, que, com hem dit, no té ungles a les potes del primer parell.