Entre la flora trobada als jaciments mesozoics de Santa Maria de Meià, al Montsec de Rúbies, destaca per la seva abundància l’espècie de la fotografia, descrita amb el nom de Montsechia vicíale (× 0,7), de la qual fins ara hom no ha pogut determinar el grup a què pertany. No obstant això, és el fòssil més representatiu de la pedrera de Meià, on es troba pràcticament a totes les capes de sediments amb una gran abundància.
Jordi Vidal / MGB
S’ha citat la presència de vegetals fòssils mesozoics en diverses localitats, principalment de Catalunya (pedrera d’Alcover, a l’Alt Camp, massís de Garraf, etc.); tanmateix, fins avui no s’ha trobat material suficient per a poder realitzar estudis complets que permetin de disposar de dades sobre la flora que s’hi preserva.
L’únic jaciment important que apareix en els terrenys mesozoics dels Països Catalans és a les capes del Cretaci inferior, els quals afloren a la serra del Montsec. Els vegetals fòssils s’han extret de la pedrera de Rúbies (Noguera) i de l’indret conegut com la Cabrua, situat prop de la pista que uneix Santa Maria de Meià amb Rúbies, on s’han descobert també restes d’animals. Les darreres datacions d’aquests jaciments, fetes mitjançant l’estudi dels ostràcodes, atribueixen aquests vegetals al trànsit entre el Berriasià i el Valanginià. Així doncs, la flora present en les calcàries litogràfiques és indicativa de la que va existir a la zona en aquest trànsit, tenint en compte que certes espècies del biòtop original haurien pogut no aparèixer en estat fòssil.
La filical semiarborescent Weichselia reticulata, que veiem a la fotografia (× 2,5), és de les poques falgueres que s’han trobat als jaciments de Santa Maria de Meià en forma de fulles fòssils, ja que la majoria s’hi han reconegut a partir d’estudis palinològics. Hom creu que formava part d’una flora d’àrees pantanoses, d’aigua dolça, bé que pròximes a la línia de mar, on aquesta espècie feia un paper semblant al dels manglars actuals.
Jordi Vidal / MGB
Aquesta flora presenta característiques pròpies de les que existien durant el Juràssic i el Cretaci, en els quals abundaven les gimnospermes tant pel que fa a restes com a espècies i eren freqüents les coníferes. Hi apareixen algunes formes de difícil atribució, que no es poden incloure amb exactitud en cap grup sistemàtic, entre els quals destaquen: Montsechia vidali i Desmiophyllum; el primer és el fòssil més representatiu del jaciment de la pedrera de Rúbies, molt abundant i present en tots els nivells de la cantera. Al costat d’aquesta macroflora apareixen nombroses restes de pol·len que denoten la presència d’una variada representació de gimnospermes i destaquen per la seva quantitat les cupressàcies (Spheripollinites) i les hirmerel·làcies (Classopollis); també apareixen freqüentment els grans de pol·len de bennettitals i cicadals. Quant a les espores trobades en les anàlisis realitzades, menys abundants que les restes pol·líniques, assenyalen la presència de moltes formes de filicals diferents. La microflora trobada en les anàlisis palinològiques dutes a terme en diferents nivells de la pedrera i de la Cabrua denoten que, d’una banda, totes les formes trobades en la microflora recollida en el Montsec han estat ja reconegudes en nivells d’una edat molt semblant, mentre que les dades proporcionades per l’estudi de la macroflora assenyalen la presència de nombroses espècies endèmiques; de l’altra, l’inventari palinològic de la Cabrua és menys important que el que s’ha trobat en el jaciment de la pedrera, i les seves característiques són l’absència de Schizosporis i de Micrystridium, microflora de tipus aquàtic.
La macroflora trobada en aquests jaciments posa de manifest l’existència d’unes 27 formes vegetals diferents pel cap baix, amb un predomini de les coniferals, les bennettitals, les filicals i les cicadals. Les espècies les restes de les quals apareixen més freqüentment són: Zamites, Sphenolepis kurriana, Araucarites, Podozamites, Pagiophyllum, Ranunculus ferreri, Desmiophyllum i Montsechia vidali. Les filicals apareixen bastant diversificades i només se n’han trobat a la Cabrua; tret de Weichselia reticulata i Cladophlebis, els altres representants d’aquest grup únicament s’han trobat en forma d’espores a la pedrera. Aquesta flora vivia a les zones properes a pantans costaners separats de la mar per cordons litorals, on es desenvolupava una biocenosi d’aigua dolça i una fauna representada per peixos, insectes (amb nombroses larves de dípters, hemípters i efemeròpters), crustacis, amfibis anurs (cocodrils i llangardaixos) i aus, de les quals han aparegut restes de plomes.
Es constata l’existència de dues espècies vegetals amb un gran interès paleoecològic: Weichselia reticulata i Frenelopsis rubiasensis; la primera és una falguera semiarborescent que presenta convergències morfològiques amb els trets actuals dels manglars: rels fúlcries i xeromorfisme i suculència foliars. La segona s’ha relacionat amb quenopodiàcies actuals de Salicornia, plantes petites, suculentes i capaces de viure en sòls rics en clorurs i carbonats de sodi.
Fragment d’una planta fòssil, sobre una pedra calcària litogràfica, de l’espècie hidròfita Ranunculus ferreri, procedent dels jaciments del Montsec (× 1). El bon estat de conservació dels fòssils, tant vegetals com animals, en aquest jaciment i el fet que es tractés d’un sistema llacunar d’aigua dolça el converteixen en un registre mesozoic únic a Europa.
Jordi Vidal / MGB.
Les calcàries litogràfiques es dipositaren en un medi molt calmat sense cap senyal de deformació provocada pel moviment de les aigües, aïllat de qualsevol aportació terrígena continental, amb absència d’intercalacions marines i d’evaporites. Aquestes dades permeten de suposar que es tractava d’una llacuna costanera relativament subsident i sense connexió constant amb la mar; els sediments són d’origen químic, i les calcàries es formen en un medi tranquil, tot dipositant-se al costat de les partícules en suspensió, en aigües més aviat càlides i de poca profunditat.
L’estudi de les paleofitoassociacions extretes permet de suposar que les plantes trobades a la pedrera vivien en les aigües de la llacuna, en les seves vores embassades i en les seves proximitats. S’hi aprecia la presència de formes pertanyents a diverses paleoassociacions de vegetals. Primerament, plantes hidròfites que vivien flotant o arrelades al fons, entre les quals podem assenyalar algues diverses i, sobretot, Ranunculus ferreri, que constitueix gairebé la meitat de les restes recollides a la pedrera de Rúbies; en segon lloc, plantes higròfites, que es desenvolupen en zones d’humitat elevada i que poblen la vora de l’aigua, com ara Equisetum i falgueres diverses, entre les quals cal destacar Weichselia reticulata, amb característiques semblants a les plantes dels manglars; i, en tercer lloc, plantes terrestres, com ara Zamites, Pagiophyllum, Sphenolepis kurriana, Araucarites, etc., que presenten alguns caràcters xerofítics com cutícules espesses, limbes reduïts, aparells estomàtics protegits, etc., fet que suggereix l’existència de períodes de sequera intensa.
Amb les dades disponibles podem suposar que aquesta flora es desenvolupa en un clima més aviat càlid, amb èpoques seques prolongades. El grau de conservació que presenta una gran part de les restes fossilitzades suggereix una absència gairebé completa del seu transport i posa de manifest que aquests organismes eren autòctons i que poblaven les masses lacunars costaneres i els seus voltants. Les diverses circumstàncies que confirmen aquest fet són les delicades extremitats dels ranuncles, que es conserven intactes i sense una orientació determinada malgrat que són molt primes però de notables dimensions; també la presència de grans frondes de Weichselia, contràriament al que succeeix en la majoria dels jaciments del Wealdià a Europa; l’abundància relativa d’eixos de gimnospermes proveïts de cons; la conservació d’organismes sencers, fins i tot amb les formacions més delicades; la conservació de les parts toves dels organismes i les seves siluetes completes; l’abundància de larves d’insectes aquàtics, on s’aprecien els detalls més petits de la seva segmentació, les peces bucals, els cercs abdominals, etc.; i la presència de senyals de locomoció.
El jaciment del Montsec és més recent que els homòlegs de Cerin (Kimmeridgià superior) i de Baviera (Titonià inferior) i s’hi constata la gran diferència que hi ha entre el jaciment català i la resta de jaciments europeus de calcàries litogràfiques (Cerin, Solnhofen i Canjuers), pel que fa al medi on es van formar, ja que mentre que aquests representen paleoambients lacunars costaners en connexió amb la mar oberta, el del Montsec es troba aïllat de la mar i correspon a antigues llacunes costaneres amb biocenosi d’aigua dolça envoltades de terres emergides poblades de faunes i flores terrestres.
A continuació, la llista presenta els cormòfits fòssils mesozoics, trobats a la pedrera de Santa Maria de Meià, al Montsec de Rúbies. A més de les formes citades al quadre, hom ha trobat a la pedrera, amb gran abundància, tres altres formes d’atribució taxonòmica incerta: Montsechia vidale, Desmiophyllum i Carpolithes, amb dades elaborades per l’autor, a partir de fonts diverses
- JACIMENT DEL MONTSEC