Consideracions generals
La pedra calcària de la catedral de Girona conté una gran quantitat de nummulits, que a cop d’ull apareixen com a petites taquetes blanques, i arriben a apreciar-se a la fotografia.
Jordi Vidal.
Si mirem una petita mostra d’una roca sedimentària al microscopi o amb l’ajut d’una lupa, no ens ha de ser difícil de veure un gran nombre de petits objectes de formes diverses que s’assemblen a llanternes xineses, petits caragols, pilotes, pics, etc., uns de colors i d’altres d’aspecte vidriós o aporcellanat. Es tracta de microfòssils.
Hom acostuma a dividir els fòssils en macrofòssils i microfòssils segons les seves dimensions, i ambdós grups requereixen uns mètodes propis de recol·lecció, de preparació i d’estudi. Però aquesta divisió és arbitrària, ja que entre els microfòssils trobem formes com els nummulits, que poden arribar a mesurar més de 10 cm, i d’altres com petites closques de mol·luscs o de braquiòpodes, considerades macrofòssils malgrat que són microscòpiques. En general, podem afirmar que la majoria dels microfòssils són procariotes o protists (eucariotes), bé que n’hi ha que pertanyen al món dels animals o plantes superiors (els ostràcodes, per exemple).
L’estudi dels microfòssils constitueix la micropaleontologia. Actualment hi ha la tendència a restringir aquest terme a la ciència que estudia els microfòssils de paret mineralitzada, com els coccolitoforis, els radiolaris, els foraminífers, els silicoflagel·lats i els calpionèl·lids, entre altres, i a incloure dins la paleopalinologia l’estudi dels microfòssils formats per paret de naturalesa orgànica i que queden com a residu d’un sediment del qual hom ha destruït la matèria inorgànica per mitjà de processos químics. Aquests microorganismes són principalment acritarcs, quitinozous, tasmanàcies, cists de dinofícies, espores de criptògames i pol·len de fanerògames. Aquesta divisió, també arbitrària, es deu a les diferents tècniques de preparació.
Evolució del nombre d’espècies de diversos grups d’organismes planctònics en els oceans del passat. Hom aprecia en el dibuix, a més, el moment d’aparició de cadascun en el decurs dels temps geològics.
Distrimapas, original de l’autora.
Si tenim en compte que les roques sedimentàries constitueixen una sisena part dels materials de la superfície de la Terra, que una gran part contenen microfòssils i que aquests en són, en alguns casos, els principals components, podrem imaginar que la quantitat d’aquests petits organismes que ha arribat a nosaltres en forma fòssil és extraordinària.
La paleopalinologia és una ciència relativament moderna i que contínuament adquireix més força en el camp de la paleontologia, perquè permet la correlació detallada de nivells dins d’una mateixa conca o entre conques diferents. A més de ser un auxiliar de la geologia estratigràfica, té un gran valor per a la determinació de la paleogeografia i la paleoclimatologia, ja que permet la reconstrucció de províncies paleogeogràfiques i de climes d’edats passades. Això té una importància especial en l’estudi dels sediments que pertanyen a edats relativament pròximes, com són el Miocè, el Pliocè i el Pleistocè, èpoques durant les quals les plantes eren molt semblants a les actuals; la seva comparació amb la flora actual ens permet de determinar amb precisió el clima regnant en un punt determinat. Cal tenir en compte que aquests elements poden ser, i de fet són, transportats per diversos mitjans (l’aigua, el vent, els insectes) a regions més o menys llunyanes; tot i això, l’estudi detallat de cadascun dels tàxons trobats fòssils i la seva proporció numèrica amb relació a la producció de cada espècie permet de determinar en cada cas el seu valor real. Posa també en evidència les migracions que hi ha hagut, tant en un sentit com en l’altre, de diversos arbres i del microplàncton, a conseqüència de diversos canvis ambientals, de les línies de costa, etc., cosa que permet de reconstruir les províncies paleogeogràfiques.
Els microfòssils i la datació estratigràfica
Quan hom vol conèixer l’edat d’una roca, la profunditat de l’aigua sota la qual es va formar, la salinitat del medi o, simplement, vol realitzar correlacions estratigràfiques, troba ajut en l’estudi dels microfòssils.
És, sens dubte, l’aspecte comercial el que ha fet avançar considerablement, en aquests darrers anys, el coneixement dels microfòssils. Hi ha, no obstant això, un altre conjunt de raons que fan que el seu estudi sigui important; una és el desenvolupament i l’estabilitat de l’ecosistema mundial actual, que té molt a aprendre del registre fòssil d’aquests organismes, principalment perquè ocupen la base de la cadena alimentària; l’altra, que la comprensió dels microfòssils ha esdevingut encara més important d’ençà dels descobriments recents de microfòssils en les roques més antigues del Precambrià, cosa que és una prova de l’evolució orgànica en la història de la Terra.
A més dels avantatges derivats de les seves dimensions, que permeten d’obtenir-ne un gran nombre amb poca quantitat de sediment, alguns poden ser identificats a un nivell taxonòmic amb significació biostratigràfica sense necessitat de separar-los de la roca. Entre aquests n’hi ha, a més, que tenen estructures diagnòstiques suficients per a ser identificats en seccions no orientades, ja sia directament al camp en fractura fresca de la roca i mitjançant la lupa de cap, o bé amb més detall, al laboratori, per a l’estudi al microscopi de les làmines primes.