Els jaciments de vegetals fòssils del Quaternari

L’únic jaciment important que s’ha descobert en terrenys pertanyents al Quaternari és el de les proximitats de Crespià (Gironès), uns 10 km al N del llac de Banyoles. A més d’aquest, hi ha altres punts de jaciments però molt menys importants i que no han donat restes fòssils en quantitats apreciables.

A continuació, la llista presenta els cormòfits fòssils quaternaris, trobats al jaciment de Crespià (Gironès), amb dades elaborades per l’autor.

Jaciment de Crespià (Gironès)

Després d’un període fred esdevingut en iniciar-se el Pleistocè (Pretiglià), en el qual desaparegueren moltes de les espècies de clima càlid que havien viscut al llarg del Neogen, vingueren uns temps més benignes i tornaren a aparèixer formes de climes temperats i càlids. És el cas de l’espècie que il·lustra la fotografia, Parrotia persica (× 3), trobada al jaciment de Crespià (Gironès).

Jordi Vidal / MGB.

Al clima subtropical o temperat càlid existent al S d’Europa durant el Pliocè segueix, en iniciar-se el Quaternari (Pretiglià o Eburonià) un clima més rigorós i, alhora, un augment del grau d’aridesa, la qual cosa portà a la desaparició de gairebé tots els organismes de clima càlid que poblaven els Països Catalans durant el Plasencià. D’entre aquests cal destacar totes les lauràcies, Platanus aceroides, Liquidambar europaea, etc. Aquest període fred va anar seguit d’una època més suau i humida durant el Tiglià o el Waalià, que és l’antiguitat que hom assigna a les capes de Crespià que contenen les impressions de fulles fòssils. En aquesta zona, damunt d’unes calcàries de l’Eocè es disposen uns 2 m d’argiles grises i, a continuació, uns 25 m de calcarenites de color blanc, d’origen lacustre, en les quals es troben dos nivells rics en restes foliars. Entre aquestes dues capes s’han trobat restes de Leptobos etruscus. Les calcarenites són localment carstificades i presenten fissures reblertes d’argiles que han subministrat fragments d’ossos i dents d’Hippopotamus major i d’Hyaena brevirrostris que ens donen dades importants sobre l’edat d’aquests dipòsits. Leptobos etruscus només es troba en el Vil·lafranquià mitjà i superior, és a dir, des del primer episodi fred d’Europa, corresponent al Pretiglià. D’altra banda, Hippopotamus major i Hyaena brevirrostris no s’han trobat associats a L. etruscus i ambdós són posteriors al Vil·lafranquià. Els nivells amb fulles anteriors a les argiles de rebliment càrstic es poden situar en l’interval de temps que inclou el límit Plio-Pleistocè. Aquesta flora, revisada recentment (1983), és del Tiglià, d’una antiguitat compresa entre els 2,1 i els 1,6 milions d’anys, i ha donat set noves espècies per al jaciment. Les anàlisis pol·líniques efectuades als voltants de la carretera de Figueres a Besalú, en l’explotació Incarcal, prop de Crespià, i en els mateixos nivells, indiquen la presència d’abundants microrestes de Pinus, Picea i Abies. Els nombrosos grans de pol·len registrats poden tenir el seu origen en la important producció pol·línica d’aquells gèneres i del seu fàcil transport a través de grans distàncies, mentre que l’absència de macrorestes d’aquests vegetals es deu a la seva probable localització en zones d’elevada altitud i a distàncies considerables del lloc de dipòsit.

Un dels roures trobats als jaciments de Crespià (Gironès) és Quercus cerris, del qual veiem una fulla a la fotografia (× 2). Aquesta espècie sembla que convisqué amb altres del seu mateix gènere, que han sobreviscut fins a l’actualitat.

Jordi Vidal / MGB.

L’important desenvolupament que ateny el roure en aquesta flora posa de relleu l’existència d’un clima temperat amb temperatures suaus i una humitat ambiental mitjana o alta. Aquestes condicions poden ser degudes a la situació de Crespià durant aquest període, en què es trobava prop de la mar i al peu dels Pirineus; no obstant això, la presència de Carpinus orientalis, Quercus ilex i Acer monspessulanus demostren ja clares influències de tipus mediterrani. Durant el Pliocè, el clima subtropical càlid i humit permeté l’existència d’una variadíssima vegetació. Amb l’arribada dels primers freds del Quaternari, aquests elements desaparegueren progressivament, primer del S de França i el N del Principat; de fet, quan els gèneres Glyptostrobus i Sequoia ja havien desaparegut de Crespià, encara es trobaven a Barcelona. Així doncs, l’extinció d’aquestes dues formes anava lligada a importants canvis climàtics que es traduïen en una disminució de les temperatures i en un augment de l’aridesa.

El paisatge vegetal es modificà amb la pèrdua de les lauràcies i amb l’augment dels roures. Altres formes de climes càlids, com Ginkgo, Liquidambar, Platanus i d’altres, sensibles als freds, també desaparegueren amb el descens de temperatures del Pretiglià. Seguidament, i al llarg del Tiglià, l’ambient es tornà més temperat i permeté el desenvolupament dels roures i els arços, i la tornada a formes de climes més càlids, com Carya, Parrotia, Zalkova, etc. Durant el Tiglià, les mitjanes tèrmiques foren semblants a les actuals, bé que possiblement la humitat fou lleugerament més alta.