Auguste Rodin (1840-1917): Monument a Honoré de Balzac (1893), no instal·lat en bronze a París fins al 1939.
F.F.
El Modernisme artístic català –deixant una mica de banda l’arquitectura, que va ser la més original de les arts modernistes del nostre país– va extreure bona part de les seves idees de l’art europeu de la fi de segle, alhora que també revertia ocasionalment en ell a través dels constants viatges i estades que els artistes del nostre país van fer a l’exterior, especialment a París. Allà és on l’afany de modernitat que sentien els modernistes d’aquí trobava una bona pedrera per als seus models.
Tot el que en pintura aparegué d’ençà que l’Impressionisme havia originat la seva gran revolució pictòrica –amb els Monet, Renoir, Pissarro, Sisley, Degas...– i el que en escultura havia aportat Auguste Rodin, esdevenia doncs un estímul extraordinari: els grans postimpressionistes actius a París esdevingueren els grans heralds d’un art nou (Gauguin, Van Gogh i Cézanne); els neoimpressionistes, els simbolistes, els nabis, aquell món del Montmartre de les acaballes del segle en el qual s’integraren uns anys els catalans Casas, Rusiñol i Utrillo, i tot el món arquitectònic i decoratiu de l’Art Nouveau, donen cos a una de les èpoques artístiques més brillants i creatives de la història de l’art.
Però també cal tenir en compte tots aquells altres artistes que a diversos indrets d’Europa inventaven noves maneres d’expressar-se plàsticament i que han trigat molts decennis a començar a ser coneguts i valorats arreu a causa de no gaudir d’un altaveu extraordinari com el parisenc: des dels prerafaelistes anglesos, belgues com Ensor o vienesos com Klimt –ara ja integrats des de fa decennis a la mitologia artística general–, fins als extraordinaris polonesos o també escandinaus –Munch a part perquè la seva vinculació amb París ja el feia visible–, «descoberts» molt més recentment.
De tot això tracta aquest doble capítol, així com del que succeïa al veí art modern espanyol, en general més conservador, motiu pel qual no exercí mai la fascinació que exercia l’europeu sobre els artistes catalans, que tanmateix van tenir lligams amb grups i individualitats de la Península –com Darío de Regoyos o Ignacio Zuloaga– que aconsellen tractar-los també amb especial deteniment en una obra com aquesta protagonitzada per l’art català del Modernisme.