Els passamaners

L’ofici de passamaner té un origen medieval. Eren aquells que fabricaven objectes de petites dimensions com floques, passamans, bosses o botons. Formaven part dels gremis i desapareixeran oficialment amb ells a mitjan segle XIX. Eren anomenats, també, cordoners.

La paraula passamà, a més d’identificar la peça que hi ha sobre una barana, s’identifica també amb un teixit en forma de cinta, que serveix per a guarnir i adornar vestits, mobles o les vores d’un objecte.

Els productes dels passamaners eren, per tant, ben diversos, però en destacaven les cintes i els botons. Entre les cintes hi havia les anomenades trenyelles, unes cintes estretes en les quals els fils que formen el teixit tenen una direcció inclinada. Els botons de passamaneria són discos durs, de fusta o metall, recoberts amb teixit de cotó, seda o llana.

Els Grober, a Girona

Cristòfol Grober era un italià que s’instal·là a Girona al final del segle XIX, en uns locals, al carrer del Progrés, que havien estat la fàbrica de Josep Oriol Barrau.

Grober crearà per primera vegada una indústria de passamaneria. És a dir, convertirà el que era un producte d’artesania, de factura manual, en un producte fonamentalment industrial, amb intervenció de màquines.

Marca de Grober i Companyia, 1895. Un italià, Cristòfol Grober, instal·là per primera vegada una indústria de passamaneria. El 1919 vengué l’empresa als germans Portabella, que entraran en el sector del teixit elàstic.

Grober treballarà amb diferents fibres: cotó, llana i seda, però la més utilitzada serà la llana. L’any 1890 inicià les seves activitats de passamaneria de llana amb telers mecànics a Girona i el 1895 hi afegirà una filatura d’estam a la veïna població de Bescanó, aprofitant les aigües del riu Ter. Era una indústria nova a Catalunya i a Espanya i així ho faran saber els defensors de l’aranzel proteccionista del 1891 en presentar les noves indústries desenvolupades a redós d’aquest aranzel, entre les quals hi consideren Grober i Companyia. L’empresa tenia un representant a Barcelona: Narcís Barrera i Companyia, al carrer de Jovellanos, núm. 7, que comercialitzava el seu gènere.

El 1895 els obrers de Grober i Companyia eren 190. Amb el començament del segle, la fàbrica de Girona tindrà també una secció de tint per als fils i teixits; mentrestant, les cintes de llana han donat pas a les de cotó. Fabriquen també botons de corozo —un material procedent d’un coco americà— recoberts per teixit de cotó, seda o llana.

Marca de Grober i Companyia, 1909.

El desenvolupament del negoci els portarà a comprar l’any 1910 el que havia estat la fàbrica Planas i Flaquer i després Construccions Mecàniques i Elèctriques, SA (vegeu Planas i Flaquer de Girona. Turbines, màquines per a la indústria paperera i construccions elèctriques).

Els Portabella arriben a Grober

Pere Portabella obrí un magatzem al carrer del Duc de la Victòria de Barcelona el 1861. És l’any en què comencen les seves activitats, com diran anys més tard els anuncis de l’empresa familiar, però aleshores encara no era industrial. Va ser molt més tard, potser al voltant del 1890, quan Pere Portabella es convertí en industrial i construí un edifici al carrer de Roger de Flor, núm. 200 —després 154— de Barcelona, que destinà a la producció de filats i torçats de cotó. Morí l’any 1903.

Els seus fills, Emili, Joan i Carles Portabella i Barrera, constituïren aleshores Fills de Pere Portabella, tot continuant el negoci industrial, el qual ampliaran. L’any 1907 ja tenien una segona fàbrica al Clot i ocupaven un total de 500 obrers. Quan esclatarà la guerra europea ampliaran el negoci, que ara serà de filats i teixits de cotó, per tal d’aprofitar una demanda extraordinària procedent del país veí.

L’any 1919 Cristòfol Grober vengué la seva empresa als germans Portabella. Per a fer-ho, la millor solució fou convertir la societat en comandita en societat anònima i vendre seguidament les accions. Ara serà la SA Grober. El domicili es traslladà a Barcelona, Ronda de la Universitat, núm. 16, que era també el despatx central dels Portabella.

L'entrada en el sector del teixit elàstic

El 1928, SA Grober comprà la indústria de teixit elàstic que tenia Manuel Coll i Rodés a Gràcia.

Manuel Coll, fill de Lloret de Mar (1879), va ser un dels pocs industrials que seguí el camí marcat pels Matas en la producció de teixits elàstics, una producció iniciada pel seu sogre. Durant els primers anys del segle XX ells dos eren els únics fabricants d’aquest producte a Catalunya. La fàbrica de Manuel Coll era situada al carrer de Santa Àgueda, núms. 26 i 28, a Gràcia. En fer-se la fusió, Manuel Coll fou nomenat vice-president i gerent de Grober.

Paper comercial de SA Grober, constituïda el 1919.

Aquesta nova especialització impulsarà els Portabella a la compra del que quedava de la vella empresa dels Matas al carrer de la Granada del Penedès, xamfrà amb el carrer Guadalajara. El 1943 es constituirà en Nacional Manufactures Matas, SA.

Fets posteriors

  • 1972. Grober és l’empresa més important a l’estat espanyol en la producció de cintes, botons, teixits i cintes elàstiques, cordons per a les sabates i trenes. Té fàbriques a Girona, Bescanó, Arenys de Munt i Xeste (País Valencià). El Banc Català de Desenvolupament, que pertany al grup de Jaume Castell Lastortras, comprà el 50% del seu capital.
  • 1980. La crisi del Banc Català de Desenvolupament porta l’empresa a l’òrbita del Banco Español de Crédito.
  • 1992. El 100% del capital de Grober pertany al Banc Català de Crèdit, filial del Banco Español de Crédito. La seva única fàbrica en aquest moment és la de Bescanó. Entra en la producció de fibra de vidre.