El cotó

Les màquines de filar

La jenny. Les màquines de filar foren l’autèntic coll d’ampolla de la industrialització pel que fa al sector tèxtil. No aquí, sinó a Anglaterra, a la segona meitat del segle XVIII. Mentre que un sol home només podia fer anar un torn de filar amb una sola pua, calien quatre d’aquests homes o més per a proveir un sol teixidor. Aquest avançava feina, però els filadors tenien un rendiment molt baix.

La primera solució vingué d’un anglès —Highs— que inventà una màquina de filar que tenia sis pues, primer, i arribà a tenir-ne vint-i-quatre. Un sol treballador, amb l’ajut d’un tambor, podia, per tant, multiplicar el rendiment del torn de filar. La jenny —el nom de la filla de Highs— fou millorada per James Hargreaves el 1767 i introduïda a Catalunya al voltant del 1780. Només era acceptable per a fil de trama —aquell que s’estén a través del teler— i no per a l’ordit —els fils paral·lels al llarg del teler.

Les berguedanes. Les màquines de filar berguedanes, analitzades més endavant, són una simple millora de les jennies. La millora consistia en el fet que el nombre de fusos que podia fer anar un sol filador augmentava fins a 120. Foren aplicades a Catalunya fins a la meitat del segle XIX.

Les contínues. Aquestes màquines de filar representen l’inici de la industrialització, ja que requerien un motor que les fes moure. El nom original era throstle. Aparegueren per primera vegada uns cilindres estiradors del fil, que permetien filar ordits. L’any 1791 entraren a Catalunya per primera vegada. Les primeres funcionaren mogudes per rodes hidràuliques.

Esquema de la mule-jenny (Atlas de Hilatura del Algodón, 1855 N. Arau).

Contínua de filar (Atlas de Hilatura del Algodón, 1855 N. Aráu).

Les mule-jennies. Eren una combinació de la jenny i de la contínua. Tenien dos parells de cilindres per estirar la metxa, i els fusos anaven muntats sobre un carro amb rodes i carrils, que se separava dels cilindres que li proporcionaven la metxa, retorçant-la i estirant-la. Foren introduïdes a Catalunya el 1805, però trigaren a ésser millorades. Amb la mule-jenny el treball era intermitent, al contrari del que suposava la contínua, però era menys cara i donava més bon resultat. Podia funcionar fins amb 400 pues.

La selfactina de Roberts (Atlas de Hilatura del Algodón, 1855 N. Arau). Les màquines de filar evolucionen des de les berguedanes fins a les selfactines, passant per les contínues i les mule-jennies

Les selfactines. El caràcter de self-facting o automàtic és el que donarà el nom genèric a la màquina en la qual les operacions d’estiratge i de donar torsió al fil es verifiquen alternativament amb la d’enrotllar-lo sobre la pua. Es reproduïa així mecànicament el treball que es feia antigament amb la filosa. Els seus primers constructors foren Sharp i Roberts a la ciutat anglesa de Manchester el 1825.

Les debanadores. La debanadora feia cabdells del fil procedent de la màquina de filar, omplint rodets de diàmetre fix —aspi—, que tenien la mateixa longitud.

La numeració del fil

El número d’un fil permet conèixer-ne el gruix, i és la relació que existeix entre la llargada variable i un pes determinat. Hi havia la numeració catalana, la francesa i l’anglesa, que diferien pel que fa a les unitats de pes i de llargada utilitzades. En la numeració catalana la unitat de llargada era la cana, equivalent a 1,555 m i la de pes la lliura, és a dir, 400 g. El número del fil és la desena part de la quantitat de madeixes de 500 canes (777,5 m) que es necessiten per a formar un paquet d’11 lliures catalanes (4,4 kg). La madeixa té 7 troquillons o troques petites. Cada troquilló és de 80 voltes d’aspi i la circumferència d’aquest és de 1,3884 m.

Numeració catalana del fil de cotó.

Convé aquí recollir el fragment de les Conferencias sobre el arte de Hilar y Tejer en general, de J. Ferrer i Vidal (1875) que diu:

En España, ó tal vez podria decir aquí, en Cataluña, se llama Nº 1 al hilo, del que dos lios, manats, formados de cinco madejas cada uno, total 10 madejas, pesan 11 libras catalanas: cada madeja está formada de siete madejitas, troquillons, de unas 72 canas cada una, ó sea, cada madeja de 500 canas; y como diez madejas, ó sean 5.000 canas, pesan 11 libras, una madeja, ó sean 500 canas, pesa 1 1/10 libras, ó sean 440 gramos; ó lo que es lo mismo, 440 gramos miden 500 canas.

Els berguedans i les berguedanes. El cas especial de Berga

Berga i el Berguedà seran el centre indiscutit de la filatura de cotó a la primera meitat del segle XIX.

Al final del segle XVIII Barcelona s’havia convertit en una ciutat industrial, gràcies a les seves fàbriques d’indianes o d’estampats. El cicle tèxtil començava per la teulada, important les teles teixides a l’estranger. Hi havia poquíssims filadors i teixidors de cotó a la capital catalana. Al mateix temps, a Berga es creaven dotzenes de petits tallers que es dedicaven a la filatura de cotó, una activitat gairebé desconeguda a la resta de Catalunya, si deixem al marge la filosa o el torn de filar d’una sola pua, que era general a totes les cases de pagès catalanes, des de temps immemorials. I és que els berguedans utilitzaven unes màquines amb pues múltiples.

Aquesta obra està dedicada, en principi, a les persones o empreses que introduïren la Revolució Industrial a Catalunya. Però en el cas de Berga s’imposa un record col·lectiu a la comarca amb la seva capital al capdavant. Certament que la filatura arrelà en algunes altres ciutats i comarques catalanes, però el Berguedà en serà el centre indiscutit, més encara si tenim en compte la seva relativa feblesa demogràfica amb relació a d’altres comarques catalanes.

Per què aquesta concentració industrial al Berguedà? De la mateixa manera podrem fer aquesta pregunta pel que fa als llaners que s’estableixen al voltant de Sabadell i Terrassa. És evident que en un moment donat n’hi ha un que comença, i uns altres que segueixen. L’exemple s’estén, l’experiència és bona i troba seguidors. Després, els coneixements en l’especialització industrial i en la facilitat d’un aprenentatge van a favor.

Localitats amb filatura de cotó a la comarca del Berguedà (1842).

I precisament a Berga! Qualsevol coneixedor de la geografia catalana hauria apostat per moltes altres comarques abans del Berguedà com a centre d’una manufactura que anuncia la Revolució Industrial. El Berguedà estava pèssimament comunicat al final del segle XVIII. La primera carretera de terra per a carros i diligències s’obrí quan s’acabà la primera meitat del segle XIX. La distància a Barcelona es mesurava en vint-i-cinc hores, o sigui dos dies sencers, com a mínim, i de viatge dur per als homes i per als animals, si s’anava molt lleuger.

La matèria primera que treballaven els filadors no es trobava precisament al Pirineu. El cotó arribava de les colònies espanyoles a Amèrica i, dintre de l’estat, d’Eivissa o sobretot de Motril (Granada). Les bales de cotó havien desembarcat a Barcelona procedents d’alguna d’aquestes zones i eren transportades amb cavalleries fins a l’alt Llobregat. Després, el cotó filat i teixit havia de seguir el camí contrari, perquè ningú es pot creure que el consum es limités a la comarca.

El Berguedà, vist per un barceloní del final del segle XX, és una comarca del Pre-pirineu, situada a uns 125 km de la capital catalana. Però per a un ciutadà del final del segle XVIII i començament del XIX Berga i el Berguedà eren una ciutat i una comarca més properes a França que a Barcelona. I aquí es pot trobar, en part, l’explicació del seu protagonisme. Si el vaccí de la verola arribà a Catalunya i a l’estat espanyol per l’activitat d’un metge de Puigcerdà —Piguillem—, que viatjava a París periòdicament, l’ús i el coneixement de les primeres màquines de filar podia arribar tan o més fàcilment a Berga com a Barcelona. Possiblement, la primera d’elles es conegué pel port de Barcelona, però és segur que l’ofici de filador maquinista arrelà al Berguedà i que fou aquesta comarca la que creà una escola i una indústria que tindrà cinquanta o seixanta anys de vida, des del final del segle XVIII fins el 1850. Si la seva aparició fou molt sobtada, també ho fou la liquidació.

En general, els filadors de cotó es convertiren també en teixidors. Les relacions d’aquests oficis que es donen per aquells anys, per separat, són pràcticament una duplicació de l’altra.

Les berguedanes o maixerines. Els germans Farguell i Montorcí

Al voltant del 1830 i 1840 hi arribà a haver dos-cents tallers de filats i teixits de cotó a la ciutat de Berga, una ciutat que tenia a prop de cinc mil habitants. Els seus titulars són petites empreses constituïdes per dos o tres socis, creades la major part d’elles entre els darrers anys del segle XVIII i primers del XIX. Són societats que es creen per un termini curt de vida, quatre o cinc anys, i un cop acabat es prorroguen, es canvien o es dissolen, segons l’experiència. La gent no pensava gaire a llarg termini.

En aquestes relacions sobresurten i es repeteixen una sèrie de cognoms tradicionals de la comarca: els Farguell, Sensada, Rosal, Vilardaga, Viladomiu, Pons, Basachs, Serra, Casamitjana, Cortichs, Freixa. Es tracta sovint de pare i germans que, cadascú pel seu compte, han començat a filar cotó. No cal un gran capital per a començar: els diners per a comprar unes bales de cotó i unes filadores i el treball manual propi o el que es vulgui contractar.

La concentració industrial serà conseqüència de l’èxit d’uns i del fracàs d’uns altres. Els qui guanyen diners creen altres tallers semblants a la mateixa Berga o als pobles veïns. Resulta normal trobar el mateix nom encapçalant una filatura a Berga, una altra a Avià i una tercera o una quarta a Sant Llorenç de Morunys o a Bagà, per exemple, allí on hi ha mà d’obra disposada.

Esquema de la berguedana, publicat a Ensayo sobre la máquina catalana de hilar algodón, llamada bergadana, de Ramon Soler (1911). La berguedana o maixerina fou una simple millora de la jenny anglesa. Era encara una màquina de fusta, que precedeix les màquines metàl·liques que s’imposaran després.

La berguedana fou una simple millora de la jenny de Hargreaves. Si la jenny acceptava de trenta a quaranta pues, la berguedana superava aquesta xifra i arribava fins a les cent vint pues, amb la qual cosa es multiplicava el rendiment del filador. Era una màquina de fusta. L’aparició de les berguedanes es devia produir al voltant del 1780, però les informacions són molt imprecises. Tingueren uns cinquanta o seixanta anys d’existència i desaparegueren de cop, passat el 1850, tan aviat com s’imposà la mule-jenny moguda per vapor o per força hidràulica.

Potser, en la seva versió més millorada, la berguedana va rebre també el nom de maixerina en record dels anomenats maixerins, els germans Ramon —el més destacat, nascut el 1773—, Antoni i Pau Farguell i Montorcí, creadors del model, els quals muntaren un taller per a la construcció d’aquestes màquines en el barri de la Canya, a Berga. Poca cosa se sap d’ells, fora que la societat dels tres germans s’acabà amb disputes.

El nom Farguell, com el d’altres famílies berguedanes, es troba sovint a la llista de filadors catalans durant la primera meitat del segle XIX. Hi ha un Ramon Farguell —el maixerí?— establert a Barcelona el 1829, al carrer de Montalegre, núm. 18, primer, i al carrer de Valldonzella després (1842). Es manté a la filatura fins el 1850 amb 3.720 pues i 73 obrers, a més d’una altra fàbrica a Caldes de Montbui a nom seu. En Pau Farguell era filador a Berga el 1842. En aquesta primera part del segle trobem un Josep Farguell a Barcelona, un Climent Farguell a Sant Andreu (Barcelonès) i un Lluís Farguell a Berga.

El declivi de Berga i de la berguedana

Amb l’aparició de la mule-jenny la berguedana no hi té res a fer. A Berga, la indústria entrarà en declivi i els empresaris buscaran la força de l’aigua. A la imatge, acció del Canal Industrial de Berga, construït al final del segle XIX.

El declivi de la filatura de cotó a Berga serà conseqüència dels avenços tècnics i dels fets polítics. Amb l’aparició de la mule-jenny la berguedana no hi té res a fer. Ara ens trobem amb una màquina de veritat, de ferro, que dóna molt més rendiment i un producte de més qualitat. Una màquina ha d’ésser moguda per aigua o per vapor i aquí els berguedans es trobaran mal situats per a continuar la indústria. Alguns d’ells baixaran fins al riu Llobregat per a aprofitar la força hidràulica, tot creant les primeres fàbriques de riu de la comarca. Al final de segle, un berguedà, Marcelí Buxadé i Conill, construirà el Canal Industrial de Berga per a suplir l’energia que feia falta, però ja era una mica tard per a les fàbriques de cotó, arrenglerades al costat dels rius o en els grans centres urbans.

Les guerres carlines feren molt de mal a la indústria de la comarca. Berga esdevingué un centre del moviment carlista i la comarca fou de les més castigades de Catalunya pels enfrontaments militars. El cas de l’industrial Rosal, que marxarà de Berga per instal·lar la seva fàbrica al Maresme, és exemplar. La guerra no afavoreix la indústria.

La indústria cotonera es mantindrà a Berga, però els filadors han estat substituïts per teixidors en la seva majoria. Ara és més fàcil teixir —per compte d’altres, sobretot— que filar. La fàbrica dels Rosal, arran de riu, en el terme de Berga, és l’exemple de l’evolució dels industrials de la comarca.

El tissatge

El tissatge és el conjunt d’operacions que converteixen els fils en un teixit. El teixit tradicional és aquell que s’elabora fent passar un fil continu —la trama— per una sèrie de fils paral·lels entre si —l’ordit—.

Els telers

Sala de telers a Mañé i Ordeig, Vilassar de Dalt, 1915.

Els teixits es classificaven en teixits llisos o llaborats. Els llisos eren aquells en què el fil de trama passava de forma regular entre el fil de l’ordit, mentre que en els llavorats ho feia irregularment, seguint la tònica d’un dibuix determinat que es volia donar al teixit. Els fils d’ordit anaven subjectes a unes bagues o malles, unides a uns llistons de fusta, nomenats lliços, que permetien aixecar o baixar l’esmentat fil i donar pas a la trama.

El teler primitiu era vertical. Els fils d’ordit anaven enrotllats en un corró alt, instal·lat sobre dos pals que feien de suport. Els fils anaven subjectes a un corró inferior. El teixidor, proveït d’una agulla, passava la trama entre l’ordit d’acord amb el teixit que es proposava. El teler vertical fou substituït pel teler horitzontal i l’agulla per la llançadora, una eina de fusta, que contenia una bitlla carregada de fil de trama, que era llançada mecànicament a través dels fils de l’ordit —calada—, fent una passada i tornant enrera de forma continuada. El fil d’ordit havia de ser preparat separadament i recollit en una màquina plegadora, abans de passar al teler.

A dalt, sala de selfactines, a la fàbrica Fills de Gabriel Iborra, a Terrassa, 1916. Al mig, telers de R. i M. Saladrigas, de Barcelona, 1916. A baix, sala de filatura d'una fàbrica barcelonina al voltant del 1914

Els telers experimentaren nombrosos canvis i variacions, conseqüència dels avenços tecnològics o dels diferents teixits que es volien fabricar. El més important fou el de la màquina jacquard, nom de l’inventor francès (1752-1834) que la introduí, que adaptada al teler permet l’evolució independent de cada fil de l’ordit i així la reproducció dels dibuixos més complexos, de forma mecànica.

Algunes classes de teixits de cotó

A continuació s’inclou una relació d’alguns dels teixits de cotó més coneguts. Se’n dóna el nom i la definició. Els trobarem sovint en els catàlegs de producció dels fabricants. Si la filatura és un procés industrial llarg i complex, el tissatge és més qüestió de manetes, d’imaginació en el disseny i d’adaptació a la demanda del mercat, combinant fibres, dibuix i procés mecànic.

• Alanquins. Tela de cotó amb lligat de plana i amb l’ordit i la trama tenyits de color groguenc ja abans del tissatge, que s’havia usat per a teixits de dona.
• Anglesina. Classe de fineta teixida amb cotó de baixa qualitat i de rebuig de filatura.
• Aràbia. Tela llisa de cotó que forma franges verticals de color blanc, blau i vermell i que serveix per a camises i bruses.
• Basi. Tela de cotó assarjada en dues direccions, que forma franges molt angostes de diversos colors, negre, cafè, verd, etc. Serveix per a pantalons i cotilles.
• Batista. Teixit de cotó llis, atapeït, blanc, que serveix per a diversos objectes de senyora: mocadors, roba d’ús interior.
• Bombosí. Teixit de cotó, blanc, assarjat i llistat, del qual les dones fan peces d’ús interior.
• Brillanté o jaconà. Teixit blanc, de cotó, llis o amb petits dibuixos jacquard, caracteritzat per la lluentor que se li dóna en els acabats i que produeix tonalitats de clar-obscur. Serveix principalment per a cortines.
• Buata. Tela gruixuda de cotó en floca, engomada per ambdues cares per donar-li certa consistència, que serveix per a treballs d’enconxar
• Busqueta. Espècie de madapol·lam, elaborada per primer cop pel fabricant català Busqueta.
• Calicó o calicot. Teixit de cotó llis, més atapeït i fabricat de cotons de números més baixos que les mussolines i els jaconàs. El calicó és el punt de partida de totes les restants teles de cotó, i és utilitzat per a vestits, roba de taula i de llit.
• Casimir, caixmir. Teixit de cotó amb lligat de batàvia i trama gruixuda que imita l’autèntic casimir de llana.
• Cambrai. Teixit molt fi de cotó amb lligat de plana, semblant a la batista. Pren el nom de la ciutat francesa on hom començà a teixir-lo.
• Cotí. Teixit assarjat, lleugerament gruixut i ratllat verticalment en diversos colors i combinacions. És utilitzat en la confecció de matalassos i traspontins. En variants diverses serveix també en la confecció de pantalons, cotilles i folres de cortinatges.
• Cotonada. Denominació genèrica de les empeses de cotó.
• Cotonia. Teixit fabricat amb cotó americà, semblant a la lona, però més prim, fet amb ordit i trama de fil retort a dos caps sense empesa ni blanquejar. Hom l’empra en la confecció de veles de barca i tenderols.
• Cotonina. Tela de cotó gruixuda, que forma llistes, produïdes per diferents direccions del lligat de sarja a retorn amb què és teixida; generalment hom la tenyeix o blanqueja en peça.
• Cretona. Calicó fet amb fils gruixuts de cotó, lligat de plana que es dedica a l’estampació. Les més estimades són les que tenen l’ordit i la trama molt iguals.
• Crinolina.Teixit molt estret amb ordit de cotó i trama de crin, amb lligat de plana, emprat en la fabricació de tamisos, cintes de carda, en sastreria com a reforç, etc.
• Curat. Teixit de cotó a la plana, els fils d’ordit i de trama del qual han estat blanquejats abans de teixir-los. És utilitzat per a llençols, camises de dona, folres, etc.
• Dril. Variant del cotí que, amb lligaments i combinació de colors, imita els teixits de llana. Pot ser elaborat conjuntament amb lli i cotó.
• Elefant o Guinea. Nom que també es dóna als teixits semiprims.
• Empesa. Tot teixit cru abans de blanquejar-lo o estampar-lo.
• Entrefina. Mena de llenç o tela de cotó entrefins.
• Entretela. Roba de cotó i lli que es col·loca en l’interior de colls, punys i davants de camisa per donar-los gruix.
• Escocès. Cotonada de punt madràs que forma grans quadres de colors vermell, blau, verd, cafè, negre, etc, que serveix per a folres de capes, vestits de senyora, etc.
• Fineta. Tela de cotó amb lligament de sarja, de batàvia, teixida en cru i blanquejada en peça, a vegades perxada pel revés, emprada en la confecció de roba blanca.
• Gasa, glassa. Teixit de cotó en què els fils estan triplement creuats els uns amb els altres, raó per la qual tot i que és un teixit molt clar és també molt sòlid.
• Glassilla. Teixit de cotó amb lligat de plana o d’encordillat, poc nombrat i molt aprestat, que serveix per a folre interior de vestiments.
• Hamburg. Tela de cotó blanquejada que imita els vertaders teixits de lli d’Hamburg.
• Indiana. Roba de cotó estampat feta en lligat de plana i en qualitat baixa.
• Laval. Espècie de llustrina o percalina ordinària. Serveix per a folres, embalatges, etc.
• Linon o llinon. Teixits de cotó llis i clar.
• Linon-batista. Teixit de cotó llis més atapeït que la mussolina.
• Lona. Tela doble i molt forta feta de cotó o cànem, utilitzada per a fer veles de nau, tendes de campanya, espardenyes.
• Llustrina. Roba amb lligat de plana, molt aprestada, amb una cara lluent i l’altra mat, que hom empra per a folres de vestit, barrets, enquadernació de llibres, etc.
• Madapol·lam. Teixit originari de Madapol·lam (Hindustan), amb lligat de tafetà i qualitat millor que la percala, que hom blanqueja i que de vegades és estampat. És emprat per a roba blanca interior i camises d’home.
• Moletó. Teixit bast de cotó. Hom el fa amb un ordit fort i resistent, poc nombrat, i una trama gruixuda, generalment de cotons de baixa qualitat, deixalles o regenerats. Es tenyeix en peça i en colors llampants. És emprat per a folres, roba d’abric, etc.
• Mussolina. Roba blanca, amb lligat de plana, fina, transparent i resistent. També s’estampa. És molt preuada per fer vestits de dona.
• Organdí. Teixit de cotó amb lligat de tafetà, molt més fi i transparent que la mussolina de cotó, i més rígid. És emprat especialment en la confecció de vestits, bruses i cortines transparents.
• Pana. Dita també vellut de cotó. Un cop teixida, les bastes que fa aquesta roba són tallades i raspallades per aixecar i desfibrar els fils que les formen de manera que resten com uns petits plomalls, que són tondosats per igualar-ne l’altura.
• Patén. Roba de cotó, perxada, gruixuda, amb lligat de vatàbia, que serveix per a fer pantalons d’hivern d’home.
• Percala. Teixit molt llis i atapeït, de més qualitat que la cretona, que serveix per a camises, vestits, cortines, cobertors i roba interior.
• Percalina. Percala llisa, tenyida de diversos colors, emprada especialment per a folres de vestits.
• Piqué. Tela formada per dos teixits de diferent tibantor aplicats l’un sobre l’altre i units en diversos punts. En els punts d’unió el teixit més tibant arruga el més fluix.
• Pisana. Tela amb lligat de pana i amb combinacions de quadres, franges horitzontals i verticals de diversos colors, que serveix per a camises i bruses.
• Retort. Teixit de cotó blanquejat en el qual tant l’ordit com la trama són fils de dos caps retorçats. És emprat per a confeccionar roba interior de gran resistència, llençols.
• Roan. Tela de cotó estampada en colors que es fabrica a Roan, França.
• Roba de taula. Tovalles, tovallons.
• Sarja. Nom aplicat als teixits que tenen el lligat o l’aspecte diagonal de la sarja. Generalment és d’un sol color, blau, cafè, negre, o verd, però també pot ser de franges verticals de color blanc i blau, blanc i vermell, i blau i vermell. Serveixen per a fabricar cotilles, gipons, etc.
• Semipana. Teixit treballat, estampat, gruixut i apelfat pel revés. Serveix per a fer pantalons
• Semiretort. Es diferencia del retort en què el fil de l’ordit és d’un cap.
• Semitul. Serveix per a mantellines i vels de barrets.
• Tartalana. Teixit clar i subtil, fortament aprestat i de colors vius, que s’usa per a mosquiteres.
• Tartà. Tela creuada, amb pèl, estampada de diferents colors que serveix per a vestits i folres.
• Terliç. Roba feta amb lligat de sarja de tres punts de curs, i generalment a retorn, amb combinacions de colors a llistes o quadres que s’utilitza com a tela de matalàs o per entapissar mobles. Semblant al cotí.
• Trafalgar. Roba de cotó, espècie de llinon ordinari, que normalment s’utilitzava per a folre de vestits.
• Tul. Teixit de malla reixada de cotó o de seda que es fabrica amb tres sèries de fils, cada un dels quals fa successivament servei d’ordit, mentre els altres dos en fan de trama. Serveixen per a fer cortines i roba de dona principalment.
• Vànova, cobrellit. Peça de roba, rectangular, de teixit, qualitat i gust indeterminats, amb que hom cobreix el llit.
• Vellutet. Vellut de cotó de pèl curt i atapeït.

L'estampació

Esquema de l'estampació (Tratado Teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas, C. Ardit, 18919).

El procés d’estampar un teixit de cotó es compon de quatre etapes:

• El blanqueig de les peces.
• La preparació dels colors.
• La preparació dels motlles, gravats o cilindres.
• L’estampació a mà o amb màquines.

El blanqueig

El procés de blanqueig era llarg, complex i requeria molt d’espai.

L’estampador rebia les peces de cotó teixides, però aquestes no es podien estampar directament. Abans calia treure totes les impureses a la fibra. El procés químic era el següent: oxidació de les substàncies que impregnaven la fibra i la seva dissolució per un àlcali que permetés la desaparició de les impureses amb un rentatge final.

L’oxidació s’obtenia inicialment mitjançant l’estesa de les peces en un prat regat per petits canals. Calia que hi hagués prou herba perquè el teixit no s’embrutés. Aquests foren els prats per a blanqueig que es trobaven al voltant de les fàbriques dels estampadors. Com que les peces havien d’estar alguns dies esteses, el terreny havia de ser molt espaiós o bé la producció molt lenta.

Estenedor on s’assecaven les peces blanquejades abans de començar l’estampació (B. Piñol, 1916 Barcelona).

El químic francès Berthollet fou el primer que aplicà el poder oxidant del clor al blanqueig, l’any 1785. Però el sistema trigà a arribar a Catalunya i calia disposar del clor, en tot cas. El temps es reduïa moltíssim, però la complexitat augmentava: rentatge del teixit amb aigua freda, ebullició després amb aigua i clorur de calci, rentatge a continuació amb aigua que contenia àcid clorhídric. A mesura que el segle avançà s’hi afegí un rentatge amb lleixiu de sosa càustica i un altre en un bany amb àcid sulfúric molt dissolt. El resultat era evidentment molt més perfecte. Oxidades les substàncies impures i dissoltes en un àlcali, les peces s’eixugaven en estenedors a l’aire lliure, primer, i en assecadors d’aire calent després. Abans de començar l’estampació, les peces havien de passar sovint per una tondosa que afaitava els pèls sortints de la fibra i donava un tacte suau al teixit.