La seda i els seders

El cuc de seda i la morera

Invitació als membres del Col·legi de l'Art Major de la Seda elaborada en seda (1903).

La indústria de la seda necessita el capoll que fabrica el cuc i el cuc necessita les fulles de la morera per a menjar. Però no és pas imprescindible que cucs, moreres i indústries convisquin en el mateix terreny. A Catalunya la indústria sedera tingué un paper important, molt superior al que tenien els seus cucs i les seves moreres. Per no perdre el costum, també en aquest cas, Catalunya haurà d’importar la majoria de la seda que fila i teixeix del País Valencià o d’altres zones de l’estat.

Durant la primera meitat del segle XIX el Segrià i la Noguera, juntament amb el Baix Llobregat i el Maresme, foren les comarques catalanes que més es dedicaren a la cria de cucs de seda.

El 1854 arribà la malaltia de la pebrina, que matà una bona part dels cucs de seda que hi havia a l’estat. Era una malaltia contagiosa i hereditària, anomenada així perquè els cucs mostraven unes taques fosques com si fossin grans de pebre. Pasteur trobà la solució a aquesta epidèmia al cap d’uns anys, però el mal ja estava fet, ja que la pagesia de moltes zones productores havia arrencat les moreres i havia canviat de conreu.

Fàbrica de sederies de Puig i Wiechers. A dalt, secció de telers jacquard; al mig, secció de debanadores; a baix, secció de telers.

L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i el seu director, Rafael Justo i Villanueva, van fer esforços (1869) per reintroduir a Catalunya el cuc i la morera, però sense gaire èxit. Hi hagueren iniciatives particulars en aquest sentit com les de Jaume Molinas i Pere Roig, a Torroella de Montgrí (1878).

El 1902 es constituí a Barcelona la Societat per al Foment de la Sericicultura Espanyola, formada per propietaris de terres i per industrials. Imprimien fullets sobre la cria del cuc, regalaven planters de morera als agricultors i donaven tota mena d’assessorament.

La filatura i la torsió de la seda

El cuc de seda construeix un capoll amb la bava que segrega i que es coagula en entrar en contacte amb l’aire. El fil és continu i pot arribar a tenir 1 500 metres de llargada. Però no es pot aprofitar tot i el gruix varia.

La filatura de la seda no correspon, per tant, al procés de filar, que ja fa el cuc, sinó al d’homogeneïtzar el fil produït.

Abans que res cal debanar el capoll. Se’l submergeix en una perola d’aigua a 80 graus de temperatura. Un raspall permet de controlar un bri i comença aleshores el debanament. El resultat és la seda crua o greja. Les deixalles del capoll s’anomenen filadís i són aprofitables per a d’altres filats com els de schappe o xap.

La seda crua conté un 25% de greix, la sericina. Aquesta es fa desaparèixer bullint la seda en una solució de sabó dur. S’obté així la seda cuita o descruada que té la blancor característica d’aquest fil.

La torsió de la seda es produïa en unes màquines que rebien el nom de molins, perquè eren mogudes per rodes hidràuliques i tenien un funcionament semblant al dels molins fariners. Del procés se’n deia molinatge. El fil de seda era torçat per donar-li més consistència o més gruix i per fer-lo regular.

El tissatge

Sala de preparació de Rovira, Roca i Companyia, fabricant de mocadors i novetats de seda de Barcelona (fotografia, cap al 1912).

Els telers dels seders no diferien essencialment dels altres pel que fa a la seva mecànica. Però els obrers del ram eren els més ben pagats perquè treballaven amb una primera matèria cara i delicada. El teixit era valorat d’entrada pel fet de ser de seda, però també per la regularitat del fil i per la correcció.

Els telers manuals es mantindran fins a les acaballes del segle XIX aplicats als gèneres més valuosos, mentre que els mecànics es destinaven als més populars i senzills. Els telers aviat incorporaren el jacquard, que permetia el dibuix de la trama.

Alguns teixits de seda

Les comunicacions als membres del Col·legi de l'Art Major de la Seda es feien sobre seda (1899).

Moaré. Teixit de seda de superfície acanalada o de gra o bordó molt pronunciat, en el qual hom dóna un acabat que produeix unes aigües irregulars que canvien amb la llum. Es fa servir per a folres, vestits de senyora, ornaments eclesiàstics, tapisseria, etc.

  • Bengalina. Teixit amb ordit de seda, trama de llana i lligat de plana, caracteritzat pel seu acanalat horitzontal.
  • Brocat. Teixit de seda que presenta una decoració de realç. Teixit en el qual sobre una tela de base de seda entren fils d’or o d’argent fent un dibuix.
  • Brocatell. Teixit compost per una trama de cotó o de lli, que li dóna rigidesa, i almenys dos ordits i diverses trames de seda. Els brocatells més rics eren completats amb trames de fil d’argent o d’or. Era un teixit utilitzat en tapisseria o en vestits femenins.
  • Crespó. Fil que hom obté torçant dos o més caps de seda, un dels quals ja ha estat torçat abans.
  • Domàs, damasc. Teixit d’un sol color en què la decoració és obtinguda per l’alternança de setí per ordit i setí per trama, que produeix un efecte reversible en mat i brillant, que és la característica d’aquesta tela.
  • Gasa. Tela molt clara i subtil, de lligat tafetà, caracteritzada per la separació, relativament gran, amb què hi són col·locats els fils d’ordit i els de trama.
  • Glacé. Teixit de seda amb lligat de plana caracteritzat pel soroll de paper que fa en remenar-lo.
  • Granadina. Teixit fet amb pèl de seda sotmès a una gran torsió.
  • Gro, groguèn. Teixit de seda semblant al glacé, però amb un gra superficial que li fa perdre la brillantor.
  • Mussolina. Teixit de seda de fil molt fi i retort, tant per ordit com per trama, amb lligat de tafetà. La seva densitat és molt petita i presenta un aspecte transparent, semblant a una gasa. És emprat per a fer bruses o vestits de dona vaporosos.
  • Polonesa. Teixit assarjat amb ordit de seda i trama de cotó, que és tenyit de tots els colors i és emprat per a folres de vestits.
  • Radsimir. Teixit de seda tintada en madeixa, generalment de color negre, amb lligat de sarja batàvia, emprat per fer mocadors de coll o de cap, corbates i vestits de dona.
  • Setí de seda. Teixit de seda amb ordit molt dens i de material lluent que forma llargues bastes d’ordit adjacents. Això dóna a la cara bona un aspecte llis i lluent.
  • Surà. Teixit de seda amb lligat de sarja i tenyit en madeixa, originari de Surat (Índia), de tacte molt suau. És fabricat amb colors llisos o bé formant llistes i quadres.
  • Tafetà. Tela fina de seda, llisa i llustrosa, amb lligat de tafetà (també dit de plana), ordit d’organzí i trama de seda tenyida en madeixa. Ambdues cares són iguals i n’existeixen variants amb quadres, llistes i tornassolats. Se l’anomena també glacé.
  • Tissú. Teixit de seda i metalls preciosos usat generalment en ornaments litúrgics.
  • Tul. Teixit de malla reixada que es fabrica amb tres sèries de fils, cada un dels quals fa successivament servei d’ordit, mentre els altres dos en fan de trama. Serveixen per fer cortines i roba de dona principalment.
  • Vellut. Teixit de pelfa amb el pèl tallat o arrissat.
  • Xiné. Teixit fet amb els fils d’ordit pintats o estampats de manera que un cop confeccionat presenti un dibuix determinat, el qual resulta lleugerament esfumat a causa de les diferències de tensions i d’encongiments en el moment del tissatge.

El gremi de velers i el Col·legi de l'Art Major de la Seda

El Col·legi de l’Art Major de la Seda, en el xamfrà del carrer Més Alt de Sant Pere i Arcs de Jonqueres, avui Via Laietana (Barcelona a la vista, 1896).

Un veler era un teixidor de vels de seda. El gremi de velers de Barcelona té origen en el segle XVI i gremis semblants es constituïren en altres ciutats catalanes com Manresa, Reus, Igualada o Tortosa. La seva incidència social era alta, d’acord amb la importància de la seda, tot un símbol de delicadesa, finor i prestigi.

Entre el 1762 i el 1764 el gremi de velers de Barcelona construí el seu edifici social amb una notable façana esgrafiada, encara existent, en el que és el xamfrà de la Via Laietana i el carrer Més Alt de Sant Pere. A continuació figura la llista dels prohoms del gremi de velers:

El 1834, el gremi de velers s’uní amb el de velluters, i creà el Col·legi de l’Art Major de Teixits de Seda. Aquest canviarà el seu nom definitivament el 1869, pel de Col·legi de l’Art Major de la Seda.

Prohoms del gremi de velers.

Presidents del Col·legi de l'Art Major de la Seda.