La indústria del lli, el cànem i el jute

Tres fibres vegetals llargues

El lli

El lli és una planta herbàcia de periodicitat anual, de 40 a 80 centímetres d’alçada. Necessita aigua i es produeix, per tant, en zones de regadiu o terrenys que tenen un règim alt de pluges.

A Catalunya no hi ha hagut mai un conreu intensiu de lli. Al començament del segle XIX es produïa, quasi com a excepció, en el municipi d’Aitona (Segrià). A l’estat espanyol era més corrent a Astúries i Galícia, a la conca de l’Ebre i a Granada.

El lli és considerat una planta tèxtil, gràcies a la fibra que es troba entre l’escorça de la planta i la part llenyosa. La seva llavor dóna l’oli de llinosa, utilitzat en farmàcia. El nom llatí —linum usitatissimum— diu ben clarament l’alt grau d’utilització d’aquesta planta, des de l’antigor. Bèlgica i els Països Baixos, França, Rússia i els estats bàltics són grans productors de la planta en el marc europeu.

El cànem

El cànem és també una planta herbàcia anual amb tiges que tenen d’un a tres metres d’alçada. Vol terrenys humits i càlids.

Sega del cànem (La Ilustració Catalana, 1909).

Amarament del cànem (La Ilustració Catalana, 1909).

El millor, però, era el procedent del País Valencià i especialment el de la zona del Baix Segura, el Baix Vinalopó i la Safor.

Diferentment del cas del lli, el conreu del cànem va ser molt general a Catalunya, al País Valencià i a la resta de l’estat espanyol. En el Principat era especialment apreciat el del Pla de Barcelona: Cornellà, Sant Joan Despí, l’Hospitalet, Badalona, Sant Andreu, Sant Martí, Horta i el del Vallès. A la Noguera, el volum de producció era superior, però es considerava d’inferior qualitat, com també el d’algunes poblacions de la costa tarragonina com ara Altafulla i Torredembarra.

La planta del cànem té i tenia una única utilització: la seva fibra tèxtil.

Pentinament i cardatge manual de la fibra (La Ilustració Catalana, 1909).

Assecatge del cànem, que es feia posant-lo al sol (La Ilustració Catalana, 1909). La producció de cànem al País Valencià.

El jute

El jute és una planta totalment exòtica a Catalunya, a Espanya i a Europa i no arribà a casa nostra fins el darrer quart del segle XIX. Només creix en climes humits, tropicals o subtropicals.

A Europa no es va conèixer fins al final del segle XVIII, gràcies a l’acció de l’East India Company que buscava una fibra tèxtil que pogués substituir el lli i el cànem per teixits no fins. El Regne Unit fou el primer i principal importador de la fibra que li arribava de la seva colònia, l’Índia. El 1832, uns filadors de lli de les illes Britàniques aconseguiren la mecanització de la filatura del jute. La indústria arrelarà tardanament al continent europeu i arribà a Catalunya el 1880, tal com veurem.

El jute s’aplica a la fabricació de sacs i xarpellera.

La filatura del lli i del cànem

Anunci de manufactures de cànem Caralt Pérez i Companyia, a El Mercurio, 1916.

El lli i el cànem surten molt sovint junts com a primera matèria dels industrials perquè el procediment de la seva filatura és semblant i s’utilitzen les mateixes màquines. El producte, però, és molt diferent. El teixit de lli té una gran qualitat, resisteix la intempèrie més bé que el cotó i s’aplica especialment a vestits d’estiu perquè els fa més frescos. S’utilitza també per a roba de taula i de llit.

La fibra del cànem dóna un fil menys fi que el del lli. És utilitzat per a fer cordes, espardenyes i sacs, preferentment. El fil de més quali-tat era aplicat a la confecció de canemassos, el teixit que serveix de suport a les labors casolanes. El cànem ha anat molt de baixa durant el segle XX.

Tant en un cas com en l’altre, calien unes labors agrícoles, que es realitzaven en el lloc d’origen:

  • Amarament. Un cop segada la planta s’amarava en una bassa d’aigua corrent, a poder ser. L’acció de l’aigua facilita la desagregació o deslligament de les fibres. Després es posava a assecar al sol.
  • Bregada o agramada. És la batuda que permet la separació de la fibra de la part llenyosa.
  • Espadat. Es sacseja el cànem o el lli per separar definitivament la fibra de les canyes o parts llenyoses que hi quedaven agafades. Aquestes reben el nom de canemuixa o canyamassos en el cas del cànem.
  • Pentinament i cardatge de la fibra. Operació manual en la qual es dividien els filaments en les seves fibres. El resultat era la separació de la fibra llarga, de qualitat, i de l’estopa, que era més curta.

Aquesta darrera fase s’incorporarà a la preparació industrial de la fibra i es farà mecànicament.

La filatura seguirà el mateix procés que en el cas del cotó: pentinament, cardatge, formació de la cinta o metxa i estiratge de la cinta.

Abans de rebre el darrer estiratge, la fibra de lli s’escalfava en un bany d’aigua calenta.

La filatura de lli va ser manual fins ben avançat el segle XIX. Els procediments mecànics aplicats a la filatura de cotó no servien per al lli i, fins i tot, quan aparegueren les primeres màquines el resultat era barroer i poc cotitzat. El cànem va seguir el mateix camí, tot i que, pel fet de tractar-se d’una fibra més senzilla i de menor vàlua, la qualitat del fil era menys valorada. Ferran Puig, que fou l’introductor de la filatura de lli a Catalunya, va passar ràpidament a la filatura d’estopa de lli, que era una fibra més curta que permetia utilitzar les màquines preparades per al cotó o unes de molt similars.

El primer sistema mecànic per a filar el lli fou introduït per un enginyer francès, Philippe Girard, després d’haver promès Napoleó, el 1810, un premi d’un milió de francs a qui donés solució al problema. Però els britànics aviat s’avançaren als francesos, de tal manera que França importava màquines de filatura d’Anglaterra el 1837.

Bèlgica i els Països Baixos, que tenien el lli com a producte dels seus camps, incorporaran gèneres propis que reben el nom d’algunes de les seves ciutats: Malines, Gant, Cambrai.

Premià de Mar i les seves empreses llineres

Premià de Mar (Cataluña Ilustrada F. Carreras Candi, 1940).

Premià de Mar és un municipi relativament modern. Es creà el 1836 per desagregació del de Sant Pere de Premià o Premià de Dalt. La població de la costa vivia de cara al mar i al comerç, mentre que l’altra tenia un terme molt més gran i es dedicava a l’agricultura. Totes dues, però, coincidien a tenir un sector industrial tèxtil, com la majoria de poblacions del Maresme en la primera meitat del segle XIX.

Madoz en el seu diccionari fa una referència a la producció de llenços a Premià de Mar, a mitjan segle. El lli i el cotó es distribuïen les preferències de les petites fabriquetes de l’entorn. Mayolas i Solsona, Estruch i Companyia són dos dels noms d'empreses llineres de Premià de Mar.