a filatura i el tissatge. El fil o la peça teixida han de rebre un tractament que els doni les característiques que se’n demanen, abans d’entrar en l’etapa de confecció. Són tractaments ben diversos en els quals la mecànica i la química tenen un paper essencial. Són procediments aplicables a totes les fibres tèxtils.
Durant la segona meitat del segle XIX es va anar fixant a Catalunya una especialització industrial tèxtil al voltant del blanqueig, l’estampació, el tint i l’aprest del fil o dels teixits. Són operacions molt diverses i algunes molt complexes. Les indústries que les realitzen es caracteritzen perquè ni filen ni teixeixen. És potser aquella complexitat que els donarà un nom popular: el del ram de l’aigua. Un comú denominador d’aquestes indústries és que necessiten força aigua per a treballar i amb aquest nom tothom s’entén.
En altres articles d’aquesta obra s’ha parlat ja del blanqueig i de l’estampació (vegeu El procés industrial del cotó). Per a estampar una peça s’havia de blanquejar prèviament. Els estampadors i blanquejadors foren els aristòcrates del sector tèxtil durant tota la primera meitat del segle XIX. En part també eren tintorers, ja que fabricaven ells mateixos els colors utilitzats o els compraven a uns empresaris que pertanyien al sector químic. Amb el temps, s’anirà imposant una especialització que acabarà creant la figura de l’industrial del ram de l’aigua.
Considerant ja comentades les operacions de blanqueig i d’estampació, cal fer una referència a l’aprest i a l’acabament.
Aprestar vol dir preparar i la seva aplicació en el sector tèxtil significa l’acció eminentment química sobre un fil o un teixit per tal de facilitar-ne la posterior elaboració i donar-li l’aspecte o les propietats que es desitgen. L’acabament, en canvi, implica accions físiques aplicades al producte tèxtil, necessàries per al seu ús final: per a eliminar impureses, per a modificar les dimensions, el tacte o l’aspecte superficial.