La llana i els llaners

La llana, la fibra tradicional

Etiqueta de la fàbrica de Teixits R. i F. Rovira.

A Catalunya la fibra tèxtil tradicional ha estat la llana, perquè sempre hi ha hagut ovelles, a casa nostra. Les filadores de les nostres cançons populars teixien llana i de llana eren la majoria dels teixits que s’utilitzaven. La seda, el lli i el cànem són fibres animals o vegetals, introduïdes a Catalunya en diversos períodes històrics, però que sempre mantindran una posició minoritària dintre del consum tèxtil.

El cotó, una fibra importada de països tropicals o subtropicals, no arriba a Catalunya fins a la meitat del segle XVIII. Serà un segle més tard —a mitjan segle XIX— que aconsegueix capgirar la situació, tot deixant la llana en un segon lloc.

Però Catalunya, que no és autosuficient en res, també ha d’importar la llana, ja que els seus ramats no són gran cosa. I sobretot des del moment en què es desenvolupa una indústria llanera que pensa en termes de producció i no de consum. El seu primer i més important mercat de proveïment serà l’espanyol, durant tot el segle XIX.

Les llanes espanyoles s’havien distingit des de temps molt antics. La raça merina, procedent de la península, donava la millor llana del món i havia estat un dels grans productes d’exportació. Els grans ramats transhumants creuaven la Meseta castellana i les organitzacions de ramaders, com la Mesta, tenien un gran poder econòmic. Però al començament del segle XIX les llanes extremenyes, castellanes i lleoneses havien anat de baixa. Altres estats europeus com la Gran Bretanya, França i Alemanya havien introduït a casa seva la mateixa raça merina i n’havien millorat el rendiment. De fet, les millors llanes que hi ha al mercat a mitjan segle XIX són les saxones, procedents del centre d’Europa, destinades a fil d’estam i a teixits de gran qualitat. Més tard, arribaran les llanes argentines i australianes.

A Espanya, quan s’inicia el procés d’industrialització, les principals cabanyes són les lleoneses, les sorianes i les de la zona de Conca-Terol i Molina de Aragón. En les primeres hi ha incloses les extremenyes, i destaquen pel seu volum els ramats propietat de la corona espanyola. És allí on aniran els industrials i comerciants catalans a proveir-se.

La tosa o esquilada de les ovelles donava el velló, la llana en forma de pell estesa en una sola peça, que era comercialitzada en saques. Les bales de llana arribaran molt més tard.

La maquinària

Preparació de la filatura

Sorteig

Sorteig o classificació de la llana a SAPHIL, fàbrica de Terrassa (SAPHIL, 1929).

La primera feina de l’industrial era el sorteig o la classificació de la llana del velló, fos quina fos la seva procedència. Era una operació manual. Hi havia, com a mínim, quatre qualitats: la llana del flanc era la millor; venien després les del dors, el ventre (ventresca) i la de la gorja (tira de sota el coll), cua, garres i sobregarres, vers les extremitats.

Rentatge i desmotatge

La llana arribava bruta, impregnada del greix de l’animal —suarda— i d’impureses d’origen vegetal.

Les llanes eren rentades amb aigua, sabó i sosa en un cubell o caldera d’escalfar. La feina era manual fins que arribà el leviatan, una màquina d’origen anglès. Es tractava d’un conjunt de barques de ferro, dintre del qual es llençaven els flocs de llana, com també l’aigua, el sabó i la sosa. Uns rastells feien avançar la llana mecànicament fins a uns corrons o màquines de pressió que escorrien la fibra. S’imposarà una sèrie d’aquestes màquines —un tren de rentatge— que farà successivament les operacions de rentatge, desgreixatge i esbandida.

Les impureses vegetals eren separades per les màquines trioses, que les treien mecànicament (deixalles).

Rentatge de la llana (SAPHIL, 1929).

Cardatge de la llana (SAPHIL, 1929).

Preparació per a la filatura (SAPHIL, 1929).

Llana pentinada destinada a la fabricació d’estam (SAPHIL, 1929).

Després calia obrir els flocs. Ho feien les màquines d’obrir, els batuars.

Filatura

El procés de filatura presentava una alternativa: la llana cardada o la llana pentinada. La fibra curta es destinava sempre al procediment de la llana cardada. La pentinada proporcionava el fil d’estam i el procés industrial era diferent. El conjunt de màquines utilitzades en la filatura rep el nom d’assortiment.

Llana cardada. Abans de passar a la carda, la llana se sotmet a un ensimatge d’oli per a donar-li flexibilitat i suavitat. La fibra passa entre uns corrons amb pues que la destrien i allisen fins a formar una capa de l’amplada de la màquina, que rep el nom de napa.

Hi ha normalment un assortit de cardes. La primera, la carda emborradora, és la que disposa la floca en forma de napa. La segona, o repassadora, substitueix les dones escutiadores que revisaven la napa i en treien les impureses. La tercera carda, la metxera, converteix la napa en una metxa gruixuda apta per a ser filada. L’aranya, una peça d’acer en forma de trompa, plegava la metxa al voltant d’una bobina.

Les màquines de filar eren les mule-jennies o selfactines, similars a les utilitzades per a la filatura del cotó. La metxa s’anava estirant i torçant per a donar-li més consistència, fins a obtenir el fil del gruix que es pretenia, que s’enrotllava en unes bobines o fusades.

Filatura de la llana en contínues (SAPHIL , 1929).

Filatura de la llana en selfactines (SAPHIL, 1929).

Llana pentinada. Les fibres llargues de llana es destinaven a la producció de fil d’estam. L’operació de pentinament manual era molt lenta, ja que un operari no podia pentinar més de dos quilograms de llana al dia. La mecanització d’aquest pas va ser progressiva. La llana pentinada donava unes cintes que eren unides de forma contínua. La cinta contínua passava per màquines metxeres que anaven estirant i torçant la fibra. El darrer pas era la mule-jenny o selfactina que proporcionava el fil desitjat.

El sistema anglès de llana pentinada introduí el gill com a màquina estiradora, que reduïa els passos anteriors. Era un mecanisme format per uns cilindres proveïts d’un llit d’agulles que servien de guia a la fibra. La màquina estiradora requeria normalment dues o tres passades en posar-la després del cardatge.

Tissatge

Tissatge de la llana (Pujol i Casacuberta. Fàbrica del carrer Indústria de Barcelona cap al 1915).

El procediment és el mateix que en el cas del cotó. Uns cons o bobines de fil de llana constituïen l’ordit i eren col·locats de forma paral·lela i estirats sobre una bota o tambor. La llançadora, carregada de fil de trama, feia una passada col·locant el fil transversal, mentre uns lliços aixecaven els fils de l’ordit. El tissatge amb la màquina jacquard permeté l’elaboració de teixits llavorats amb més capacitat de dibuix i disseny de la tela.

L'operació del tissatge no es mecanitzà fins a la dècada del 1860.

Tints i aprestos

El tint s’aplicava normalment sobre la floca, el fil pentinat o el fil de llana, amb algunes excepcions com per exemple els draps negres o els ordinaris, en els quals s’aplicava sobre la peça teixida.

Els teixits de llana eren sotmesos a l’operació del batanatge. Inicialment amb els batans de masses, moguts per la força hidràulica dels molins —nocs—, després per un batà de cilindres de ferro que produïa l’enfeltrament de les peces de llana, en ser amarades en calent en un bany sabonós o alcalí i masegades contínuament pel batà.

Acabats

Les perxes. El perxatge és l’operació a la qual són sotmesos els teixits de llana per tal de produir a la superfície un pèl més o menys llarg, a fi de donar-li més suavitat o d’augmentar-ne el gruix. Si el pèl resta vertical tindrem l’apelfat i si és curt, el vellutat.

Les perxes mecàniques consistien en un gran tambor format per llistons guarnits de cardots: la perxa de cardots. El tambor i els corrons tenien un moviment de rotació mentre el teixit passava al seu voltant. Els cardots seran substituïts aviat per peces mecàniques.

Les tondoses. Eren màquines que tallaven el pèl d’un teixit, bé per igualar-lo, bé per reduir-lo. Era una tisora mecànica, a base d’una ganiveta fixa i una de mòbil. Les tondoses eren transversals.

Llanes regenerades

Durant el procés de filatura, les fibres més curtes en forma de borra se separaven de la floca. Era el rebuig o les deixalles del procés industrial (deixant a part les punxes i els regenerats fins). Però aquesta fibra podia entrar de nou en el procés i ser filada. Es tractava d’aprofitar aquestes restes. El resultat era un teixit bast, de poca qualitat, però perfectament vàlid.

Els draps o gèneres de llana usats i gastats poden ser regenerats. Cal triturar-los en màquines llops o diables, després d’una classificació i un rentatge. El sistema de filatura de les llanes regenerades és sempre el de la carda.

Alguns teixits de llana

  • Alpaca. Fibra tèxtil procedent de l’alpaca, mamífer propi del Perú. Es caracteritza per tenir una gran llargada, brillantor i color canyella. Hom la utilitza per a fabricar teixits d’abrigall. També s’utilitza amb mescla de cotó, que pot ser tenyida, per a fer teixits d’estiu.
  • Anascot. Teixit d’estam assarjat, tenyit de negre. S’utilitzava per a sotanes de capellà i alguns vestits femenins.
  • Baieta. Tela de llana amb pèl.
  • Burat, buratí. Teixit amb lligat de sarja, generalment amb ordit de seda i trama de llana.
  • Burell. Teixit bast de llana pura sense aprest, del qual hom feia abrics i capes.
  • Casimir. Teixit de llana o de llana i cotó, imitació de l’autèntic teixit caixmir.
  • Castor. Teixit de llana fort, atapeït, perxat i enfeltrat, que imita la pell de castor, emprat en la confecció d’abrics, capells i sabates.
  • Catifa. Teixit gruixut de superfície generalment vellutada, amb diversitat de dibuixos i colors, fet amb fils de llana, que té per base un teixit fort de cànem, jute, cotó, etc., i que és emprat, recobrint el soler d’habitacions, de graonades, etc. per a resguardar del fred i com a ornamentació.
  • Drap. Nom genèric del teixit de llana.
  • Drapet. Teixit de llana que s’utilitza per a la confecció de vestits d’estiu d’home.
  • Edredó. Teixit gruixut de llana.
  • Elasticotina. Tela de llana amb pèl curt, de color negre, que s’utilitza normalment per a la confecció de pantalons.
  • Estamenya. Teixit assarjat de llana o estam, generalment negre, emprat per a la confecció d’hàbits d’ordes religiosos.
  • Flassada. Peça quadrangular teixida de llana, generalment amb lligats i colors diversos, que hom usa com a abrigall en el llit.
  • Franel·la. Teixit lleuger i fi de llana amb lligat de plana.
  • Lasting-calamac. Tela de llana setinada, amb llistes o dibuixos només visibles del dret.
  • Llaneta. Roba fina de llana, de baixa qualitat.
  • Merino. Teixit obtingut amb llana merina.
  • Moqueta. Teixit fort, semblant a un vellut per ordissatge, usat per a fer catifes, com a tapisseria, etc.
  • Novetats. Teixit de llana que, per les combinacions de lligats, tipus de fils i colors, etc., segueix les influències de la moda i és sotmès a una renovació contínua.
  • Patén de llana. Roba perxada amb diferents dibuixos i colors, fabricada amb jacquard, destinada a la confecció de pantalons.
  • Sergé. Teixit de llana amb lligat de plana, que produeix efectes de diagonals fines.
  • Setí de llana. Teixit d’ordit molt dens i de material lluent que forma llargues bastes d’ordit adjacents. Això dóna a la cara bona un aspecte llis i lluent.
  • Tartà. Teixit generalment gruixut, de llana, amb dibuix escocès, emprat en la confecció de robes d’abric i mantes de viatge.
  • Tupelí. Tela de llana amb pèl, de diferents colors, utilitzada per a vestits d’estiu d’home.
  • Xeviot. Teixit fet amb fils de llana xeviot, caracteritzada per la seva blancor, llargada i lluentor, filats pel procediment de la llana cardada i tenyits de colors suaus. L’acabament és lleugerament enfeltrat i perxat. El seu tacte, suau i gruixut, el fa apte per a vestits i abrics d’home.