Manuel Pereña, quatre bancs i Francesc Cambó
Manuel Pereña i Salvatella era un català establert a Brussel·les, interessat en el negoci surer. Fou el creador i el principal accionista de la Compagnie Commerciale et Industrielle du Liège (CIL), que farà una tasca d’integració d’una gran quantitat d’empreses sureres europees aprofitant la situació de crisi del sector.
El 1929, Manuel Pereña projectà crear a Madrid La Industrial Corchera Ibérica SA, amb un capital de 15 milions de pessetes, aportant les filials de CIL a Espanya. Entre aquestes empreses n’hi havia tres de catalanes: La Suberina, SA i La Surera Catalana, ambdues de Sant Feliu de Guíxols, i Esteva i Messer SA, de Palafrugell. L’empresa belga tenia el suport de la Banque de Bruxelles i la Banque de Lovaine. A Madrid buscà el suport d’una entitat financera, que fou el Banc Central, un banc amb pocs anys de vida.
Un grup català, format per Vicenç Montal, Josep Compte i Viladomat i Manufactures Gassol SA, tenia participació des del 1926 en el Banc Central. Havien comprat a molt bon preu (73%) les accions que tenia el Crédito de la Unión Minera, un banc basc promotor del Central i que havia fet suspensió de pagaments. Manuel Pereña els comprà unes 17 000 accions al 235%, les quals li permeteren de forçar el crèdit a favor seu i de les seves empreses a Espanya. El crèdit atorgat pel Banc Central a les empreses de Pereña arribà als 24 milions de pessetes, i va ser una font de maldecaps per al banc.
Aleshores aparegué la figura de Francesc Cambó, que en aquell moment estava al marge de la vida política i es dedicava sobretot als negocis i als viatges. En les seves Memòries no es fa esment de la Companyia General del Suro explícitament, però una frase dóna la clau del que va passar i del que pensava Cambó.
Passat l’estiu del 1929 i tornant d’una estada a Galícia "en passar per Sant Sebastià, vaig trobar-me amb el Conde de los Gaitanes. Aquest m’exposà la situació del Banc Central de Madrid i em demanà si jo volia fer quelcom per salvar-lo. Per a la meva desgràcia, vaig excedir a barrejar el sentimentalisme amb els negocis i el resultat va ésser per a mi i per a tots els qui intervingueren en l’afer un veritable desastre que amargà alguns anys la meva existència" (Francesc Cambó: Memòries).
Títol d’una acció. La Companyia General del Suro, creada el 1929 i presidida per Francesc Cambó, serà un projecte molt ambiciós, però fracassat.
Per al lector ordinari aquí hi ha un misteri per aclarir. Per al coneixedor de la gènesi de la Companyia General de Suro és una referència clara al paper de Francesc Cambó en la història de l’empresa. Cambó era empordanès i per a ell el suro i la indústria surera era un tema que devia tocar les seves fibres més sensibles.
El Banc Central i el mateix Pereña, d’una banda, i Francesc Cambó amb un altre grup bancari i clara participació catalana, de l’altra, impulsaren la creació de la Companyia General del Suro, SA, un projecte d’una gran ambició.
La base del negoci eren els actius surers controlats per Pereña a través de la CIL. Els actius i els passius, és clar… Era un afer de molts milions i requeria evidentment el suport financer dels bancs. Manuel Pereña, carregat de deutes, pretenia cancel·lar els crèdits personals i de les empreses sureres lliurant en canvi les accions de la societat que s’havia de constituir.
Títol de cinc accions.
Els tres bancs fundadors i partícips en la Companyia General de Suro seran el ja esmentat Banc Central, com a creditor de Pereña, el Banc Exterior d’España i l’Arnús-Garí. Del primer ja n’hem parlat. El Banc Exterior d’Espanya s’havia creat tot just el 3 de juny de 1929 per concessió del govern espanyol a un grup bancari encapçalat pel Banc de Catalunya, i en el qual participaven també el Banc Central, la Banca Arnús i la Banca Marsans, barcelonines les dues darreres, com la Banca March. L’Arnús-Garí era ja el primer banc de valors català, el que avui en diríem un merchant bank, promotor de moltes empreses, assessor i banquer d’altres. El Banc de Catalunya, vinculat a l’empresa, a través del Banc Exterior i del mateix Banc Central, hi tindrà aviat una participació directa.
Títol d’una obligació.
Al costat d’aquests bancs figura Francesc Cambó i el seu fidel amic Joan Ventosa i Calvell. Francesc Cambó ocuparà la presidència del primer consell de la societat.
Cent milions de capital
Els atorgants de l’escriptura de constitució de la Companyia General del Suro seran tres bancs: l’Arnús Garí, el Banc Central i el Banc Exterior d’Espanya, i tres persones individuals: Manuel Pereña, Francesc Cambó i Joan Ventosa. L’escriptura porta la data de 4 de novembre de 1929.
El capital de l’empresa es fixà en 100 milions de pessetes. Un capital enorme, però, com es veurà, inferior a les necessitats del projecte. El capital era representat per 25 milions en accions ordinàries, que s’oferien al mercat a través dels bancs promotors, i 75 milions en accions preferents, que havien de ser canviades en canvi de les accions i parts socials de la CIL i altres societats del grup. Les accions ordinàries es van col·locar en la seva totalitat, però quedaren pendents 38,5 milions en accions preferents, que havien de ser subscrites pels creditors de la CIL en canvi d’una reducció proporcional dels seus crèdits.
La Companyia General del Suro SAE. Empreses participades.
Companyia General del Suro, SA. Primer consell d’administració (1929).
Així, els recursos de la Companyia General del Suro van ser en el moment de llançament no de 100 milions sinó de 61,5 milions. En canvi, la cartera de participacions tindrà un cost inicial i un valor en balanç de 140 milions. El dèficit de finançament serà cobert per una emissió d’obligacions de 30 milions de pessetes al 6%, una de bons a onze anys al 5,5% i per crèdits bancaris. Tot plegat, una considerable càrrega financera.
La Companyia General del Suro es presentava així com una empresa holding, no industrial, sinó titular d’una gran quantitat d’empreses escampades per Europa i el nord d’Àfrica. Aquestes empreses, sortosament, mantingueren la seva naturalesa jurídica. La fusió hauria estat molt complicada des d’un punt de vista jurídic i hauria exigit anys. La sola vista del mapa adjunt en el qual figuren les fàbriques i les instal·lacions del grup demostra la magnitud del projecte. La Companyia General del Suro controlava directament o indirectament les tres quartes parts de la producció surera europea i una taxa equivalent del seu moviment comercial.
Tot en contra. L'acord de liquidació (1935)
Companyia General del Suro SAE (1931). Zones productores de suro i poblacions amb fàbriques o magatzems de l'empresa o de les seves filials.
L’empresa no es creà en el bon moment, ni a escala internacional, ni a escala de l’estat espanyol.
El 1929 es produirà el crac de la Borsa de Nova York, que marca l’inici d’una recessió econòmica d’àmbit mundial d’enormes conseqüències. La crisi no repercutirà immediatament sobre Europa, ja que no serà fins el 1930 o al començament del 1931 que es produiran els primers daltabaixos financers, conseqüència del canvi econòmic. El consum es redueix i tots els negocis s’han d’estrènyer el cinturó, si no és que tenen pèrdues que els obliguen a liquidar.
A l’estat espanyol, la crisi arriba al mateix temps que el canvi de règim polític. La primera República espanyola s’estrenarà en un marc de greus problemes econòmics i socials. El Banc de Catalunya dels germans Recasens presentarà la suspensió de pagaments al juliol del 1931, com a conseqüència de la seva forta cartera de valors industrials i també per l’envestida d’Indalecio Prieto, ministre socialista del govern republicà, contra un banc que havia col·laborat amb la Dictadura de Primo de Rivera i especialment amb José Calvo Sotelo, el seu ministre d’hisenda. Aquest era aleshores president del Banc Central i per evitar que aquest banc tingués la mateixa fi va dimitir a corre-cuita.
Francesc Cambó tampoc no era un home molt apreciat pels homes de la República. Havia tingut una activitat considerable a la Companyia General del Suro en els seus primers mesos d’existència i havia presidit diversos comitès i consells a París que es proposaven reorganitzar el que era un conjunt de societats molt diverses i amb problemes també ben diferents. A mitjan 1931 va dimitiri va deixar el càrrec de president a Josep Garí i Gimeno, el banquer barceloní.
La Companyia General del Suro va comptabilitzar beneficis durant els tres primers anys, però no repartí mai dividend, atesa la mala cara del negoci i la discutible comptabilització d’algunes operacions. Els administradors es van dedicar a vendre algunes de les participacions europees per a generar liquiditat, però la majoria de les operacions es van fer amb pèrdues, perquè el mercat era clarament venedor arreu d’Europa i dolent, per tant, si es volien liquidar posicions.
El 1935, el cinquè exercici complet de la societat, la junta extraordinària d’accionistes, reunida el 14 de setembre en el seu domicili social de la Via Laietana, núm. 30, acordà la liquidació de la societat i nomenà la corresponent comissió perquè la portés a terme.
Companyia General del Suro SA (1931).
Companyia General del Suro SA. Balanç de la liquidació (a 14 d'octubre de 1936).
Aquell exercici es tancà amb una pèrdua d’1,6 milions de pessetes. La liquidació va ser un desastre. El mes de juliol del 1936 esclatava la guerra civil a Espanya i el mes de setembre del 1939, la Segona Guerra Mundial. A la Borsa de Barcelona, on cotitzaven les accions, es van fer algunes operacions entre el 1939 i el 1940 al preu de dos o tres duros l’acció de 250 pessetes nominals —acció ordinària—.
El comitè liquidador acabà oficialment les seves activitats el 1946, però de fet feia temps que ja no actuava.
Les tres societats sureres catalanes que formaren part de la Companyia General del Suro SA es mantindran com a tals un cop deslliurades del feixuc pes que havia significat el gran projecte i la gran empresa. Ens referim a La Suberina SA i La Surera Catalana, de Sant Feliu de Guíxols, i Esteva i Messer SA, de Palafrugell.