Tres homes de la casa Bender
Anunci de Fills de H.A. Bender (Anuario de la Exportación, 1901). Fills de H.A.Bender era la primera empresa surera al final de segle.
Bender era el nom d’una família i d’una empresa surera alemanya amb seu a Frankental (Baviera). Era una empresa manufacturera i al començament comprava la primera matèria a l’Empordà. La seva sucursal empordanesa, a Sant Feliu de Guíxols, s’establí el 1851 i aleshores era purament comercial: comprava el suro i l’exportava a Alemanya, on el treballaven.
Cap al final del segle XIX el comerç es convertí en fàbrica a nom de Fills de H. A. Bender. En poc temps es convertirà en la primera empresa surera catalana, amb dues fàbriques a Sant Feliu, una a Palafrugell i una sucursal a Sevilla. El 1898 a l’empresa treballaven 5 000 persones. Com a conseqüència, el seu negoci d’exportació era importantíssim i per aquesta raó el seu gerent, Georg Henri Bender, fou guardonat amb els títols de Cavaller de l’Orde de Carles III i comanador de l’Orde Reial d’Isabel la Catòlica, unes distincions que es donaven a tots aquells que aportaven quantitat o qualitat a la indústria espanyola.
La casa Bender fabricava manualment taps per a vi, xampany, cervesa, gasosa, etc. Per això s’explica la xifra enorme d’obrers de les seves fàbriques. La mecanització del procés de fabricació, de la qual Bender és pionera, rebaixarà molt la quantitat de personal. L’any 1913 tenia 600 treballadors.
Anunci (Barcelona Artística e Industrial, 1912).
Joan Miquel i Avellí havia nascut a Palafrugell el 1879. El seu oncle, Joan Miquel i Deulofeu —l’oncle Xurri—, era el director de la casa Bender a la mateixa població. El nebot hi entrà a treballar i aprengué l’ofici de taper.
Enric Vincke Wischmeyer era alemany, nascut a Osnabrück el 1871. Treballava per a Bender des del 1890 com a venedor i agent comercial.
Finalment, Pau Meyer Unmack, alemany d’Hamburg i agent comercial, com Meyer, treballava a la xarxa de vendes de Bender.
La direcció de l’empresa alemanya recaigué aviat en aquests tres homes. La família Bender venia poc a Catalunya i deixà la marxa del negoci a les mans dels seus apoderats.
Miquel, Vincke i Meyer
Joan Miquel i Enric Vincke decidiren independitzar-se i crear un negoci per compte propi. El mes d’agost del 1900 constituïren a Palafrugell la societat regular col·lectiva Miquel i Vincke per tal de dedicar-se a la fabricació de tota mena d’articles de suro, en clara competència amb la seva antiga empresa.
Un any després de la seva creació, la societat s’eixamplà per donar entrada a Pau Meyer i l’empresa es denominarà Miquel, Vincke i Meyer. La societat tenia un capital de 100 000 ptes.
Enric Vincke i Wischmeyer (“Suplemento Literario” de El Autonomista, 1925).
Joan Miquel i Avellí (“Suplemento Literario” de El Autonomista, 1925). Joan Miquel i Enric Vincke constituïren el 1900 a Palafrugell la que serà l’empresa surera catalana més important.
Els socis alemanys obtindran el suport financer del banquer d’Hamburg Conrad Heinrich Donner. Joan Miquel també parlava alemany i coneixia bé aquell mercat, a conseqüència de la seva experiència amb la casa Bender i d’alguns viatges i estades que havia fet a aquell país.
Miquel, Vincke i Meyer s’establiren a Palafrugell; compraren una gran finca al centre de la població i hi construïren una primera planta industrial, que després anaren ampliant (1907).
El desenvolupament fou molt ràpid. El 1905 treballaven 500 persones a la fàbrica de Palafrugell, i dos anys després ja n’hi havia 1 000. La producció arribà a ser d’un milió de taps diaris. L’estratègia de l’empresa es desenvoluparà seguint tres línies: l’obertura de nous mercats, la mecanització de les operacions i la incorporació de nous productes.
Miquel i Vincke, SRC. Volum de vendes.
L’empresa buscarà directament el mercat comprador, i fugirà del procediment comercial tradicional a l’Empordà, que consistia a vendre a cases britàniques, les quals revenien el suro a altres països. La col·laboració dels dos socis alemanys va ser fonamental en aquest sentit. De Pau Meyer es deia que havia estat el primer fabricant de taps a donar la volta al món en missions comercials. Aquest soci morirà el 1910 al Japó —segons Josep Pla— o a Wiesbaden, segons altres cronistes —Francesc i Ramir Medir—.
Tant Joan Miquel com Enric Vincke eren uns bons tècnics del suro, preocupats per aplicar mitjans de mecanització a uns sistemes manuals que consumien una extraordinària mà d’obra, de baixa productivitat industrial. S’adonaren de la importància del disc de suro, aplicable als taps corona, i en començaren la fabricació.
L’empresa, que s’anomenà Miquel i Vincke en morir Meyer, passà d’un volum de vendes d’un milió de pessetes l’exercici 1901-02 a més de quatre milions en esclatar la Gran Guerra.
Manufactures del Suro, SA (1916-1930)
L’inici de la Primera Guerra Mundial (1914) tindrà conseqüències negatives per a la indústria surera en general i per a Miquel i Vincke en particular. Les generals arriben per l’ensorrada de les relacions comercials dintre del continent europeu i d’Europa amb Amèrica. Les particulars vénen de la nacionalitat alemanya de Vincke, que farà que l’empresa catalana s’inclogui en les llistes negres britàniques i franceses.
La fàbrica de Miquel, Vincke i Meyer a Palafrugell, amb els seus treballadors, en una imatge de començament de segle.
La solució fou enginyosa. La societat regular col·lectiva es convertirà en societat anònima i Enric Vincke sortirà oficialment de l’empresa. Manufactures del Suro, SA, que es constituirà el 1916 amb seu social a Palafrugell tenia, però, com a socis majoritaris Joan Miquel i l’alemany, a més d’incloure l’advocat i polític Joan Ventosa i Calvell i l’americà d’origen alemany Harry Strauss. La societat tenia un capital de dos milions i mig de pessetes, un capital que devia estar format per les reserves generades durant l’existència de la regular col·lectiva.
La sortida d’Enric Vincke es farà sota la cobertura d’un nou negoci, que estava integrat a la fàbrica de Palafrugell. El 1912, Miquel i Vincke havien contractat els serveis d’un enginyer industrial barceloní, Josep Maria Manich i Elias, el qual aportà una llicència francesa d’explotació de tubs metàl·lics flexibles. Els tubs es fabricaven dintre del recinte de la fàbrica fins el 1916, que aquestes instal·lacions industrials es traslladaren fora del recinte, al carrer de Sant Sebastià, núm. 42. La nova empresa, a nom d’Enric Vincke, obrí igualment un despatx a Barcelona al carrer de Llúria núm. 119, que estava a la disposició de Manufactures del Suro. L’estratagema del soci alemany funcionà.
Treballadors a la fàbrica de Palafrugell de Miquel, Vincke i Meyer, en una postal de començament de segle.
Manufactures del Suro, SA augmentarà molt el seu capital, gràcies a l’autofinançament. Els dos milions i mig inicials passaran a 10 milions el 1927, per conversió en capital del que eren comptes corrents dels accionistes majoritaris a l’empresa i producte dels beneficis repartits durant aquells anys. L’empresa guanyà diners, tal com es pot comprovar en el quadre adjunt. El 1919 les accions de Manufactures del Suro entraren a cotitzar a la Borsa de Barcelona, però el moviment era mínim, cosa que indicava que es mantenien els accionistes majoritaris, els quals eren també els seus primers executius.
El 1920 es comprà la Companyia Surera Internacional, SA, de Palamós, propietat de la Crown Cork & Seal Corp. de Baltimore (Estats Units), la qual fabricava discos naturals de suro i era la primera a produir aglomerat negre de suro. La fàbrica de Palamós serà la segona de Manufactures i al mateix temps l’oficina exportadora de l’empresa, ja que s’utilitzava aquell port per a l’expedició dels productes manufacturats.
Una altra compra fou la fàbrica de Barris i Companyia, una vella companyia surera de Palafrugell que confeccionava taps de xampany. Es crearà amb ella Trefinos SA, filial al 100%.
Anunci de Manufactures del Suro SA (El Mercurio, 1925).
El 1925, Manufactures del Suro SA farà una emissió d’obligacions per un total de 5 milions de pessetes. L’empresa ha tingut un fort creixement i opta pel títol de renda fixa per augmentar els seus recursos. Les obligacions porten la garantia hipotecària dels terrenys de propietat de l’empresa. La bondat del negoci és avalada per la garantia de col·locació que donen la Banca Marsans de Barcelona, el Banc Comercial Transatlàntic —Deutsche Bank— i el Banc de Palafrugell.
El domicili es manté a Palafrugell i continua l’expansió. El mateix 1925 l’empresa disposa de la gran fàbrica de Palafrugell —la major part de la qual està destinada a la fabricació de l’aglomerat de suro—, la de Palamós, una tercera a Figueres i una quarta a Càceres, i inicia la construcció d’una cinquena a Begur. Les fàbriques de Palafrugell i Palamós són les més grans i ocupen 1 500 persones. El 1925 fabriquen 30 000 tones d’aglomerats de suro i unes 5 000 t més de productes de suro natural, entre els quals hi ha naturalment els taps.
Gràcies a les gestions de Meyer, Vincke i, després, Strauss, els seus principals mercats són ara els Estats Units, la Gran Bretanya, la República Argentina i Austràlia. El seu volum de vendes per a l’exercici de juliol 1923-juny 1924 és de 14 milions de pessetes. Manufactures té dues filials a l’estranger: Cork Products Ltd., a Londres, dirigida per Marçal Vincke, el fill gran del soci, i la Cork Import Corp., de Nova York, que importa i distribueix. La filial americana tingué primer com a director Julius Stone i després el soci de l’empresa Harry Strauss.
Màquines automàtiques per a la fabricació de taps (a dalt); aglomerats de Manufactures del Suro al moll de Palamós (Banca Marsans, Anuari 1925).
El destí de l’empresa de Palafrugell es va resoldre als Estats Units, on Manufactures del Suro trobarà com a principal competidor l’Armstrong Cork Industries, domiciliada a Lancaster (Pennsilvània). La guerra comercial i de preus serà guanyada per l’empresa americana.
Tot i que els darrers anys de la dècada dels vint són bons per a la indústria surera, Manufactures del Suro no repartí dividend. L’exercici 1927-28 serà el primer de tota la seva història en què no ho farà.
El 1930, Manufactures del Suro, SA farà una ampliació de capital de 15 milions de pessetes, de manera que el capital passa de 10 a 25 milions. Els 15 milions es destinen a la compra dels actius a Espanya de l’Armstrong. Però no es tracta en realitat d’una compra, sinó d’una venda, ja que són els americans els que en cobrir l’ampliació es fan càrrec del control de l’empresa empordanesa. La denominació social serà ara la de Manufacturas del Corcho Armstrong SA, amb domicili a Sevilla.
Joan Miquel, que tenia mala salut, abandonà l’empresa. Amb part dels diners que obtingué de la venda de les seves accions comprà unes finques rústiques a les comarques de Lleida. Morí a Palafrugell el 1934. Enric Vincke traslladà a Palamós la fàbrica de tubs metàl·lics flexibles, que continuava al seu nom, tot mantenint la gerència a la nova Manufacturas, que els americans li confirmaren. A Palamós inicià amb èxit la fabricació de mànegues de goma. Traspassà el negoci al seu fill. Morí el 1958 i fou enterrat al cementiri de Sant Feliu de Guíxols.
Manufactures del Suro Armstrong, SA
Manufactures del Suro SA. Volum de vendes i resultats i rendibilitat.
Des de l’1 de gener de 1930 l’empresa surera és ja una filial de l’americana Armstrong. Enric Vincke es mantindrà en el consell d’administració fins a la seva mort. Havia adquirit la ciutadania espanyola. L’empresa tenia fàbriques de productes de suro i aglomerats a Palafrugell, Palamós, Algesires, Càceres i Sevilla. El 31 de desembre del mateix 1934 el capital augmentà fins a 35 milions de pessetes.
Al voltant del 1980 la denominació de l’empresa serà Armstrong World Industries, SA, amb domicili social primer a Madrid i finalment de nou a Palafrugell.
L’empresa es manté. La filial Trefinos SA és l’única que treballa encara el suro, i té uns 100 treballadors.
Bibliografia
- Banca Marsans, Anuari, 1925.
- Josep Pla: El senyor Joan Miquel i la industrialització del suro (1875-1934). Obres completes, volum XVI.