Els estudis algològics es poden dividir en tres línies de recerca fonamentals, dedicades respectivament a les algues continentals (d’aigua dolça i d’aigua més o menys salada), a les algues bentòniques marines i al fitoplàncton marí. Aquestes línies configuren, de fet, tres especialitats que han anat tradicionalment separades a causa de la diferent ecologia i adaptacions dels organismes objecte d’estudi, i de les diferents tècniques emprades. També al nostre país, els especialistes i els grups de treball que s’han ocupat de cada línia no han estat, en general, els mateixos, si bé hi ha hagut punts de contacte en casos excepcionals. Sovint, els centres d’investigació que se n’han ocupat també han estat diferents.
L’estudi de les algues continentals
Les obres de Ramon Margalef consagrades a l’estudi de les algues continentals, aparegudes al llarg de quatre decennis, han estat nombroses i molt importants. "Los organismos indicadores en la Limnología" (1955) ha esdevingut un clàssic d’obligada referència, mentre que el text de síntesi "Limnología" (1983), s’ha imposat com un dels millors manuals de l’especialitat, a nivell mundial.
Jordi Vidal
Les primeres citacions d’algues d’aigua dolça les trobem en treballs generals d’autors del segle passat, com Simó de Rojas Clemente (Titagües 1777 - Madrid 1827), (Clemente, 1807), o Miguel Colmeiro (1818-1894) (Colmeiro, 1868). Trobem dades sobre les diatomees dels Països Catalans a l’obra "La diatomología española en los comienzos del siglo XX", d’Azpeitia y Moros (1911). Però no va ser fins al començament d’aquest segle que, a València, començà a desenvolupar-se la limnologia amb els estudis de L. Pardo (1923, 1924, 1942) i de Pedro Gonzàlez Guerrero (Esparragosa, Badajoz 1902 - Madrid 1984) (1930, 1931, 1940, 1945).
Fou precisament els anys 40 que es va iniciar una important aportació a l’algologia de les aigües continentals, amb els treballs de Ramon Margalef i López (Barcelona, 1919), que inicialment treballà a l’Institut Botànic de Barcelona, relacionat també amb l’esforç per al desenvolupament de la criptogàmia iniciat per Pius Font i Quer a la pre-guerra. A partir del 1945, Margalef publicà nombrosos treballs, inicialment florístics i progressivament amb un contingut, fitosociològic primer i ecològic després, cada cop més important. Citem com a obres bàsiques per a l’algologia epicontinental dels Països Catalans: "Materiales para una flora de las aguas dulces del NE de España" (1946-57) i "Materiales para la hidrobiología de la isla de Ibiza" (1951), a la qual seguiren obres anàlogues dedicades a l’estudi de les illes de Menorca (1952) i de Mallorca (1953). Treballs semblants havien estat dedicats als Pirineus de la Cerdanya (1948) i a les aigües d’Andorra (1952). El seu treball de síntesi "Los organismos indicadores en la limnología" (1955) ha omplert un buit durant molt temps, fins a l’aparició de la seva gran obra "Limnología" (1983). Citem també l’inici dels treballs sobre paleolimnologia (1957), continuats a l’actualitat.
A partir del 1966, Margalef dirigeix el Departament d’Ecologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, on ha creat un equip que ha anat profunditzant en aquesta línia d’investigació, amb fruits importants com l’estudi del fitoplàncton dels principals embassaments de l’estat espanyol, recollit a l’obra "Limnología de los embalses españoles" (1976).
Recentment a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona hom ha obert línies d’estudi dedicades a les algues edàfiques.
L’estudi del fitoplàncton marí.
El fitoplàncton mari de les nostres aigües ha estat estudiat sobretot a partir del segon tombant del segle. La "Introducción al estudio del plancton marino" (1950), de Miquel Massutí i Ramon Margalef fou un dels primers textos disponibles al respecte, consagrat concretament als cianòfits, als crisòfits i als dinòfits, ultra a diversos grups zooplanctònics.
Jordi Vidal
L’estudi del fitoplàncton marí es va iniciar a les Illes, al Laboratori de Porto Pí i més tard al Laboratori de Palma, de l’Instituto Español de Oceanografía, sota l’impuls inicial del seu fundador, l’antic catedràtic de la Universitat de Barcelona, Odon de Buen y del Cos (Zuera, Aragó 1863 - Mèxic 1945), sobretot per obra de F. de P. Navarro y Martín (Segovia 1898 - Madrid 1959) i de Miquel Massutí i Alzamora (Felanitx 1902 - Ciutat de Mallorca 1950). A Catalunya s’inicià, amb l’activitat del mateix Ramon Margalef, centrada primer a l’Institut de Biologia Aplicada i, posteriorment, a l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona, creats i dirigits per Francisco García del Cid. Des de l’any 1945 fins a l’actualitat, Margalef ha anat publicant, sol o en col·laboració, nombrosos treballs, primer bàsicament florístics i progressivament més ecològics, fins a tenir un contingut de transcendència en ecologia teòrica.
A partir dels anys 60, els estudis sobre fitoplàncton van orientar-se vers la determinació de la producció primària. Durant els anys 1970 i 1982 es van dur a terme els projectes de recerca anomenats "Mediterrani I" i "Mediterrani II", orientats a l’estudi de la biomassa i de la producció del fitoplàncton en una zona propera a Barcelona.
L’estudi de les algues marines bentòniques
La primera obra globalitzadora de les algues marines d’una part important del nostre litoral fou "Algas de las Baleares" (1885), presentada per Joan Josep Rodríguez i Femenías en una sessió acadèmica celebrada el 1883.
Jordi Vidal
Hem d’assenyalar que és també a les Illes Balears on trobem les primeres dades sobre algues bentòniques marines dels Països Catalans, en un manuscrit de B. Serra (1772). Posteriorment Joan Ramis (1814), J. Cambessedes (1827) i R. Oleo (1858-1859) realitzaren aportacions més o menys ocasionals.
El primer gran algòleg que treballà a les Illes fou Joan Josep Rodríguez i Femenías (Maó 1839 - Tolosa de Llenguadoc 1905). Aquest prestigiós botànic estudià també la flora de plantes superiors, però són els seus treballs algològics, basats en les seves pròpies recol·leccions, que li permeteren constituir un herbari de primera importància, els que aportaren més dades al coneixement de la flora balear i, sobretot, a la de Menorca. Rodríguez Femenías tingué amples lligams amb diversos algòlegs del seu temps, de França, principalment. De fet, les Balears han actuat sempre com un punt d’atracció per als científics naturalistes i, per tant, han estat objecte de nombroses campanyes oceanogràfiques, tant nacionals com estrangeres.
L’any 1882 fou construït, a Banyuls de la Marenda (Catalunya Nord), el Laboratori Aragó, que depèn de la Universitat de París. Aviat es convertí en un important centre de recerca oceanogràfica, que ha jugat un paper primordial en el desenvolupament de l’algologia, sobretot sota l’impuls de Jean Feldmann (París 1905 - 1978). Aquest autor va publicar, en els anys 1936-1939, el catàleg de la flora marina bentònica de la costa de les Alberes, i aportà les bases de la fitosociologia de les comunitats algals mediterrànies.
A la resta de Catalunya, les primeres referències florístiques de què disposem sobre les algues marines bentòniques vénen més tardanament que a les Illes, i són obra d’Agustí Maria Gibert i Olivé (Tarragona 1852 - 1928), referides a les algues de les costes de Tarragona. Molt posteriorment, existeix una aportació sobre les algues de Blanes, obra de joventut de l’oceanògraf Carles Bas i Peired (Barcelona 1922). El 1971, Juan Antonio Seoane Camba assumí la direcció del Departament de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, on formà un grup d’algòlegs dedicats a l’estudi de les algues de les costes dels Països Catalans. El primer catàleg de la flora algològica bentònica de les costes de Catalunya fou realitzat per Polo (1978), i posteriorment ampliat i revisat per Ballesteros i Romero (1982).
En contrast amb l’elevat nombre d’investigadors i de publicacions sobre algologia marina de Catalunya i de les Illes, la recerca algològica al país Valencià està pràcticament en els seus inicis. Saltem gairebé directament de les dades recollides per Colmeiro (1868, 1889), molt parcials, a les aportacions actuals.
Balanç global del coneixement algològic
Podem constatar, doncs, com els estudis algològics als Països Catalans s’han centrat en una bona part en la recerca florística, característica de la primera fase de la investigació botànica de qualsevol país, cosa que implica el treball de base consistent a dreçar un inventari de les espècies que hi viuen i veure com hi estan distribuïdes. Actualment, aquest inventari és bastant complert, sobretot pel que fa a les algues marines. Però, partint d’aquests coneixements florístics, hom ha tirat endavant treballs sobre l’ecologia de les algues, la transcendència dels quals sovint supera àmpliament els nostres límits territorials.
Actualment, una part de l’esforç de recerca es dedica a precisar les comunitats algals. Aquests estudis fitosociològics han de permetre, ultra conèixer les comunitats i llurs exigències ecològiques, cartografiar la vegetació costanera. També forniran la base per als estudis dinàmics de les poblacions. A més, amb l’acumulació de dades florístiques i d’exemplars conservats als herbaris, es fan cada cop més assequibles els estudis taxonòmics, tan necessaris per a aclarir els límits entre els diferents tàxons (gèneres, espècies, etc.) i trobar els caràcters més adequats per a identificar-los.
L’algologia intervé actualment en gairebé tots els treballs d’ecologia del medi aquàtic, i participa cada cop més en recerques interdisciplinàries, com les de control de les aigües, estudis de contaminació, d’impacte ambiental, etc. Les tècniques de cultiu van adquirint un interès creixent en la recerca de laboratori (germinació, creixement, fisiologia, etc.) i en l’aplicació a l’aqüicultura marina, de cara a la producció d’aliments per als peixos (sobretot, als primers estadis del seu desenvolupament) i també orientada al conreu d’algues d’interès industrial o alimentari.