Esquelet silici d’un radiolari vist al microscopi electrònic d’escandallatge (× 150). Hom n’ha trobats en sediments marins molt antics, fins del Cambrià, on la seva acumulació dona lloc a la formació d’unes roques especials, les radiolarites. El de la fotografia procedeix del Miocè inferior de Muro, Mallorca.
J. Antoni Curto
Són protozous amb pseudopodis rígids i esquelet axial, que ofereixen una gran uniformitat d’organització i una monòtona simplicitat morfològica, la qual cosa fa que siguin poc utilitzats en biostratigrafia. La gran majoria dels radiolaris tenen un esquelet segregat pel mateix individu i generalment constituït de sílice, bé que alguns, poc nombrosos, no en tenen. En les formes vivents el cos protoplasmàtic és format per dues capes, sempre molt diferenciades (l’ectoplasma i l’endoplasma), separades per una membrana orgànica generalment perforada o proveïda d’una o més obertures (la càpsula central). L’ectoplasma disposa de nombrosos vacúols, substàncies lipídiques, albuminoides i simbionts. Al centre de l’endoplasma es desenvolupa un gran nucli o diversos. Els pseudopodis que irradien fora de la càpsula central poden ser fins i reticulats (filopodis) o bé tenir un eix central (axopodis). Les dimensions dels radiolaris oscil·len entre algunes micres i 1 mm. Són heteròtrofs i s’alimenten de diversos tipus d’organismes com flagel·lats, diatomees, i formes tan grans com crustacis copèpodes. Els radiolaris actuals són marins, planctònics i cosmopolites, i viuen a profunditats variables.
Els radiolaris figuren en el registre fòssil des del Cambrià, i les recerques sobre aquest grup s’iniciaren en els primers temps de la micropaleontologia. Pel que fa a les formes vivents, les expedicions del segle passat, com ara les del «Challenger», el «Meteor» o el «Valdivia» proporcionaren als especialistes abundant material que cridà sempre l’atenció per la delicadesa de les seves closques.
L’esquelet
Esquema de la closca d’un radiolari on pot observar-se la seva concentricitat i la connexió dels diferents elements per mitjà d’espines. Quan l’organisme és viu, l’esquelet queda protegit per les parts toves, i això ajuda a evitar-ne la dissolució.
Amadeu Blasco, a partir de fonts diverses
L’esquelet dels radiolaris és encaixat en les parts toves de l’individu, de manera que les parts dures mai no es troben en contacte directe amb l’aigua de la mar, la qual cosa n’evita la dissolució. En la majoria dels radiolaris és format únicament per sílice amorfa, que tant en les formes vivents com en les fòssils ben conservades, és (en llum transmesa) clara, isotòpica i d’aparença cristal·lina. Típicament és conformat per un conjunt d’elements allargats, que si són connectats pels dos extrems reben el nom de barres, i si ho són només per un, d’espines. Hi ha un grup de radiolaris en què l’esquelet consisteix únicament en un conjunt d’espícules.
La forma de l’esquelet ha estat emprada clàssicament per a diferenciar els diferents grups de radiolaris. En l’ordre dels espumel·laris (Spumellaria) l’esquelet és constituït per dues o més esferes concèntriques (anomenades closca cortical l’externa i closques medul·lars les internes), connectades per barres radials; el nombre de barres és constant i a més té una posició fixa per a cada grup. Els nassel·laris (Nassellaria) es caracteritzen perquè tenen simetria axial, bé que aquesta pot estar modificada. La càpsula central és ovoide, amb la part més convexa sense porus, mentre que la part més plana és tancada per un operele travessat per fins i nombrosos porus. A l’esquelet hi ha tres elements perfectament diferenciables: el trípode (format per bastons divergents units en un centre comú i orientats de tal manera que una part és posterior mentre que les altres dues són laterals), la closca pròpiament dita, i l’anell sagital (que reforça la paret de la closca en el pla mitjà). La closca és freqüentment segmentada i aquest fet constitueix un criteri utilitzat en sistemàtica. Els acantaris foren primer considerats com un ordre de la classe dels radiolaris, però més tard se’ls considerà una classe a part (Acantharia). El seu esquelet és centrogen, és a dir, constituït per espines que irradien del centre i, a diferència del que passa en els radiolaris, és constituït per sulfat d’estronci. Les espines, en nombre de 20, són disposades regularment; quatre, anomenades equatorials, són principals i es diferencien de la resta per les seves dimensions. La unió de les espines pot fer-se de diverses maneres.
Paleoecologia i sedimentació
La profunditat a la qual viuen els radiolaris actuals a la mar és encara un tema de controvèrsia. Entre les formes vivents, els acantaris i els espumel·laris s’acumulen generalment a la zona fòtica, mentre que els nassel·laris predominen per sota dels 2000 m.
Visió a gran augment (× 50) d’un sediment diatomític procedent del Miocè inferior de Muro, a Mallorca. Hom hi aprecia una gran quantitat de diatomees centrals, espícules d’esponja, algun silicoflagel·lat (al mig i a baix), trossos de radiolaris i alguna diatomea pennal.
J. Antoni Curto
Algunes espècies d’aigües fredes que a la zona subpolar viuen prop de la superfície de l’aigua, a la zona equatorial viuen a grans fondàries. Les associacions de radiolaris en les mars actuals venen més o menys delimitades pels corrents, fet pel qual són utilitzades per a conèixer el moviment dels corrents i les masses d’aigua durant el Terciari. Per sota del nivell de compensació del calci (3000-5000 m), es localitzen riques associacions de radiolaris i diatomees. En algunes zones molt favorables es poden trobar fins a 100 000 esquelets de radiolaris per gram de sediment. També són presents en les diatomites marines i en fangs de globigerines i coccòlits.
En estat fòssil, les grans acumulacions de radiolaris han donat lloc a les radiolarites, molt abundants al Juràssic i al Cretaci inferior. També són freqüents en diatomites, certs tipus de margues i fosfats associats a diatomees i silicoflagel·lats. Són importants les formacions miocèniques denominades moronites.
Els radiolaris es coneixen en el registre fòssil des del Cambrià, i possiblement moltes citacions de radiolaris del Precambrià són errònies, i es tracta en realitat d’acritarcs. Els acantaris només es coneixen des de l’Eocè.