Els vipèrids o escurçons tenen un aparell verinós constituït per les parts assenyalades en el dibuix (a l’esquerra, A): 1 glàndula principal de verí, 2 múscul compressor de la glàndula, 3 conducte principal, 4 glàndula secundària, 5 conducte secundari, 6 dent solenoglifa, amb un conducte intern, que apareix ampliada i en secció (A’ i A").
Gustavo Hormiga
Aquesta família, força homogènia, inclou formes altament verinoses i és representada a Europa pel gènere Vipera, que pertany a la subfamília dels viperins; a Amèrica hom troba ben diferenciats els crotalins, comunament anomenats cròtals, que segons molts autors formen una altra família. Són serps robustes, de cos gruixut i cua curta, amb el cap ben diferenciat, deprimit i més aviat triangular. L’ull és petit i la pupil·la sempre vertical; les escates supracefàliques són generalment petites; com a molt, només n’hi ha alguna de grossa, normalment la situada en la posició corresponent a la rostral i les supraoculars. Té una filera d’escates entre les supralabials i l’ull.
Els vipèrids posseeixen un parell de glàndules verinoses al sostre de la boca, connectades amb dents especialitzades tubulars en forma d’ullal corbat, que s’implanten a la part anterior del maxil·lar superior (proteròglifes), i que es repleguen al sostre de la boca, dins d’una beina membranosa, en posició de repòs; són renovades periòdicament. El verí és poderós, neurotòxic parcial en alguns casos i fonamentalment hemotòxic; produeix una inflamació de la zona picada, taquicàrdia i altres trastorns, sovint de gravetat considerable i francament perillosos en persones delicades, ancians i infants.
Un exemplar d’escurçó (gènere Vipera) amb la boca oberta, mostrant les dents verinoses.
Antonio Bea
Encara que poden grimpar a rocs o a munts de pedres i nedar bé, són normalment terrestres i més aviat lents, llevat del moment d’atacar; sovint es posen a l’aguait, quiets i críptics; mosseguen la presa, l’alliberen i en segueixen després el rastre mitjançant la llengua i l’òrgan olfactiu de Jacobson. Són ovovivípares i les cries neixen vives —embolcallades per la membrana, que trenquen immediatament— i entren en activitat ja posseïdores del verí corresponent.
El gènere Vipera és un representant típic de la família, amb escates dorsals ben carenades i escata anal única. El perfil del musell és més o menys aixecat i constitueix un angle afilat o, fins i tot, una protuberància notable. Els seus hàbits són sovint crepusculars o nocturns, però s’assolella de dia, especialment a la primavera i a la tardor; acostuma a ser actiu, molts cops, de matinada. Els mascles efectuen notables danses rituals abans d’aparellar-se amb les femelles.