La rel

Enfonsada habitualment en el sòl, la rel o arrel serveix per a la fixació de la planta i per a l’absorció de l’aigua i les sals minerals que els vegetals necessiten. No és visible, doncs, habitualment, tot i que pot arribar a representar fins més enllà de la meitat del volum total d’un vegetal. Però les rels no sempre són subterrànies. Excepcionalment apareixen rels aèries a certs epífits (que viuen sobre altres plantes sense parasitar-les) com són ara algunes orquídies tropicals. Encara podem trobar, també de manera excepcional, plantes sense rel, com per exemple alguns vegetals aquàtics (cas de les Utricularia de la nostra flora). Més freqüents són les rels que s’han especialitzat en l’acumulació de substàncies de reserva, com passa per exemple a la pastanaga (Daucus carota). En cap cas, però, no veurem rels amb fulles.

Morfologia i estructura

Esquema d’una rel d’angiosperma dicotiledònia (A) i detall de la morfologia i l’estructura primària de l’àpex radical (A’). 1 Zona pilífera, 2 regió llisa o d’elongació, 3 punt vegetatiu, 4 pilorriza, 5 pèls absorbents, 6 rizodermis, 7 pericicle, 8 córtex, 9 cilindre central.

Mercè Cartañá, a partir de fonts diverses

L’absorció de l’aigua i de les sals minerals només és possible a les parts més joves de la rel, precisament en una determinada zona que rep el nom de regió pilífera. Els pèls radicals, prolongacions molt fines i tendres de les cèl·lules radicals perifèriques (la rizodermis) són els encarregats de l’absorció. Per tal de fer-ho amb el màxim d’eficàcia, tenen les membranes finíssimes i s’allarguen per incrementar, d’aquesta manera, la superfície activa de la rel; en contrapartida, tenen una vida tan curta que rarament ultrapassa uns quants dies. A cada moment, els pèls absorbents obtenen aigua de zones molt concretes del sol, però la zona pilífera es va desplaçant a mesura que la rel s’estira. El creixement i la ramificació de la rel permeten ampliar, doncs, el seu camp d’acció i subvenir, d’aquesta manera, unes necessitats d’H2O que s’incrementen amb el temps. A tall d’exemple, les rels principals d’una planta de desenvolupament ràpid (i, per tant, amb molta necessitat d’aigua), com és ara el moresc (Zea Mays) arriben a créixer entre 5 i 6 cm per dia.

La zona pil·lífera se situa a la part terminal de la rel, però no pas al seu extrem. A l’àpex es troba el punt vegetatiu, i entre aquest i la zona pilífera apareix, encara, la regió llisa o d’elongació. L’un i l’altra són els responsables del creixement radical. El punt vegetatiu consta, essencialment, d’un meristema encarregat de la formació de noves cèl·lules per a la rel i d’una mena de didal anomenat còfia o pilorriza, que el protegeix contra el fregament amb el sòl. Una part petita de les cèl·lules formades servirà per a renovar la pilorriza, mentre que la majoria passarà a la regió llisa, on té lloc el creixement i comença la diferenciació cel·lular. A la regió suberosa, per damunt de la regió pilífera, s’observa com els pèls absorbents, envellits, cauen i desapareixen. Una vegada perduda la rizodermis, la rel s’aïlla i es protegeix de l’exterior suberificant les capes cel·lulars i origina l’anomenada exodermis. El collet de la rel assenyala el contacte amb el començament de la tija.

La diferenciació cel·lular i histològica bàsica, que caracteritza l’anomenada estructura primària de la rel, s’ha produït ja a la regió suberosa en el seu primer any de vida. De fora cap endins, les rels de l’any consten de còrtex (essencialment parenquimàtic) i de cilindre central (amb una capa meristemàtica externa, el pericicle, i els feixos conductors separats entre ells per teixit parenquimàtic). A partir del segon any de vida, la rel es fa més gruixuda, perquè cada any ha de renovar el sistema conductor, i més resistent a causa, entre altres, de la lingificació dels elements conductors no funcionals.

A mesura que la rel va creixent comencen a aparèixer a la regió suberosa rels més petites originades a l’eix principal. Les ramificacions de la rel s’originen sempre a les seves capes internes, i surten a l’exterior després d’haver perforat l’exodermis. Les ramificacions es poden tornar a ramificar novament, de manera que hom pot parlar de rels principals, rels secundàries, rels terciàries, etc., fins arribar a les de darrer ordre, que reben el nom de radicel·les.

El sistema radical fasciculat és exemplificat per la pota de gall (Echinochloa crus-galli). El sistema fasciculat és propi de les monocotiledònies.

Jordi Vidal i Oriol Alamany

Molt sovint, sobretot a les plantes dicotiledònies, l’aparell radical consta d’una rel principal, primària (això és, provinent de l’embrió), de la qual arrenquen rels secundàries, terciàries, etc.; el conjunt rep el nom de sistema radical axonomorf. Altres vegades coexisteixen una colla de rels aproximadament equivalents que s’han originat en ser substituïda la rel primària, que mor aviat, per nombroses rels poc o molt ramificades, directament formades per la tija. Aquesta configuració, pròpia però no pas exclusiva de les plantes monocotiledònies, s’anomena sistema radical fasciculat. La formació de rels sobre la tija és un fet habitual als espermatòfits. De vegades representa un procés normal (com en els casos del moresc, de nombroses plantes amb rizomes i bulbs, etc.) i es parla de rels caulogèniques. Sovint, però, la formació de rels té lloc en moments i zones anormals, com les que apareixen en un esqueix de gerani o de clavell, i aleshores cal parlar de rels adventícies.

Modificacions estructurals

Els manglars són formacions litorals tropicals els arbres de les quals, arrelats en un substrat molt poc consistent i sotmesos al moviment de les marees, aconsegueixen una certa estabilitat mitjançant la producció de rels caulogèniques anomenades fúlcries o paliformes, que actuen a manera de crosses.

Xavier Vidal

Com a resultat, en general, d’adaptacions a tipus de vida i ambients particulars, moltes rels s’allunyen de manera significativa del model que hem descrit. Aquestes modificacions que, com veurem seguidament, són molt diverses, han rebut el nom de metamorfosis.

Els tubercles radicals, propis de moltes plantes vivaces, són rels caulogèniques engruixides i carregades de nutrients. Per raó de la seva hipertròfia, poden actuar com a òrgans de reserva que passen els períodes desfavorables sota terra i, amb l’arribada del bon temps, originen tiges aèries; presenten tubercles radicals moltes de les nostres orquidàcies, i els de les dàlies (Dahlia) s’utilitzen en jardineria per a la multiplicació de la planta. A la tija de certes plantes s’arriben a formar rels que, fixades al sòl, semblen talment com si fossin crosses; aquestes rels fúlcries o paliformes esdevenen necessàries quan el substrat és mòbil o bé quan el sistema radical subterrani és poc desenvolupat. En tenen el moresc (Zea mays) i moltes de les espècies del gènere Ficus, algunes de les quals són cultivades com a ornamentals a jardins i terrasses. Algunes plantes enfiladisses, com l’heura (Hedera helix), s’arrapen a parets i tiges mitjançant unes rels aèries, curtes i rígides anomenades rels adherents o també rels garfis. En ocasions, la mateixa rel primària s’especialitza a emmagatzemar productes de reserva; trobem exemples de rels amb l’eix central engruixit, o rels napiformesm, entre les nostres plantes agrícoles: la pastanaga (Daucus carota), el nap (Brassica napus), el rave (Raphanus sativus); l’engrossiment afecta també, en alguns casos, la zona de la tija anomenada hipocòtil, situada per dessota del punt d’inserció dels cotilèdons. Algunes plantes d’ambients aquàtics, com les dels manglars, produeixen rels respiratòries que sobresurten de l’aigua per permetre l’airejament de les parts submergides, arrelades en sòls llimosos pobres en oxigen; també en pot fer Ludvigia uruguayensis, una onagràcia d’origen nord-americà naturalitzada a les aigües dolces d’algunes zones del nostre litoral.