Àrea de distribució de la tortuga d’orelles vermelles (Trachemys scripta elegans) als Països Catalans. Els indrets on més abunda aquesta espècie són els aiguamolls, les basses, els canals i altres punts d’aigua de salinitat baixa de la façana litoral.
IDEM, a partir de fonts diverses.
La tortuga d’orelles vermelles (Trachemys scripta elegans) és un rèptil introduït que s’ha importat en grans quantitats com a animal de companyia. Pertany a l’espècie Trachemys scripta, d’àmplia distribució, i de la qual avui dia existeixen un gran nombre de formes diferents, de tal manera que se n’havien descrit fins a 14 subespècies (bé que actualment tan sols se’n reconeixen tres).
Malgrat que sovint se l’anomena "tortuga de Florida", la seva àrea de distribució natural no coincideix amb aquesta zona dels Estats Units, sinó que s’estén per la conca del Mississipí. Actualment, però, es troba com a espècie introduïda, amb poblacions estables i reproductores, en molts països d’Àsia, Àfrica i Europa, especialment als de clima mediterrani, com Espanya, França, Grècia, Itàlia i Portugal.
La tortuga d’orelles vermelles constitueix poblacions amb una elevada densitat d’individus a les zones humides properes a les grans àrees urbanes i en altres zones molt poblades –incloses fonts i estanys dels espais urbans–. Cal tenir en compte que avui dia es considera una de les 100 espècies més invasores del planeta, i s’inclou entre les 20 espècies exòtiques invasores més nocives de l’Estat espanyol. El litoral mediterrani és una zona d’alt risc d’invasió per aquesta tortuga, especialment el litoral dels Països Catalans. Ja s’han detectat diverses poblacions reproductores en marjals on habitaven tortugues autòctones, com els del Prat de Peníscola, els estanys d’Almenara, l’albufera de València, el marjal de la Safor, els deltes del Llobregat i de l’Ebre, els aiguamolls de l’Empordà i la major part de llacunes i desembocadures litorals.
La tortuga d’orelles vermelles pot assolir fàcilment els 30 cm de longitud i se n’han trobat exemplars de més de 40 cm (les femelles assoleixen mides més grans que els mascles). Presenta un dimorfisme sexual molt clar, atès que els mascles tenen el plastró còncau, mentre que les femelles el tenen pla. A més, els primers tenen la cua més llarga i amb la part basal més ampla, i les ungles de les extremitats anteriors més llargues.
La tortuga d’orelles vermelles (Trachemys scripta elegans) deu el seu nom a la franja vermella que presenta a la zona timpànica, des de darrere els ulls fins al coll, de color intens en els individus joves i molt descolorida en els més vells.
Albert Montori.
Aquesta tortuga està activa del febrer al novembre, si bé durant els mesos més freds de l’any es poden veure alguns individus prenent el sol, especialment en ambients litorals. Els adults són omnívors, però els joves tenen una dieta bàsicament carnívora, que es va tornant omnívora, primer, i herbívora, després, a mesura que van madurant. Les tortugues d’aquesta espècie poden viure entre 20 i 30 anys. La maduresa sexual l’assoleixen, generalment, a 5 o 6 anys d’edat, bé que hi poden arribar més aviat. Presenten un període reproductiu molt dilatat, i cada femella realitza d’1 a 4 postes anuals, cosa que representa un avantatge amb relació a les espècies autòctones, que tan sols en fan 1 o 2.
Actualment no es coneixen amb precisió els efectes que té aquesta espècie sobre els quelonis aquàtics autòctons. Hi ha evidències que competeix de manera directa amb la tortuga d’aigua ibèrica (Mauremys leprosa [=M. caspica leprosa]) i amb la tortuga d’aigua europea (Emys orbicularis) pels llocs d’insolació i, possiblement, també per les zones de refugi. L’impacte ecològic d’aquesta tortuga ha fet que a Europa se n’hagi prohibit la importació, tot i que són permesos la importació i el comerç d’altres subespècies i espècies semblants, entre les quals hi ha la tortuga d’orelles grogues (Trachemys scripta scripta), de la qual ja se n’han trobat individus de mida reproductora a les nostres llacunes.