Betulàcies. 1 Bedoll (Betula pendula): a brot amb aments fructífers a mig madurar, formats cadascun per un eix amb nombroses cimes al seu voltant (x 0,5); b cima de tres flors femenines, reduïdes a sengles pistils amb les bràctees corresponents (x 3); c bràctea fructífera formada per la unió de les tres de cada cima (x 2); d sàmara, menuda i amb dues tènues ales (x 2). 2 Vern (Alnus glutinosa): a brot amb fulles joves, aments masculins ja secs i aments femenins a mig madurar (x 0,5); b detall d’una cima florífera de l’ament femení, amb tres bràctees però només dues flors (x 3). 3 Avellaner (Corylus avellana): a brot fructífer amb dues avellanes, cadascuna parcialment recoberta per un floc procedent de la soldadura de les bràctees (x 0,5); b fruit o avellana (x 0,5); c ament masculí, obert a mig hivern (x 0,5); d cima masculina, que conté només quatre estams bipartits i tres bràctees (x 3); e ament femení, amb els estigmes de les flors exserts (x 3); f cima biflora femenina (x 7).
Eugeni Sierra
La família de les betulàcies conté poc més de 150 espècies (repartides en sis gèneres), només quatre de les quals viuen espontànies a les nostres terres peninsulars. Els seus representants són arbres i arbusts de fulles caduques, esparses i simples, i amb estípules efímeres. Viuen en general a les regions temperades i fredes de l’hemisferi boreal, on són espècies forestals d’una certa importància. Es tracta sempre de plantes monoiques i anemòfiles, amb les flors inconspícues i agrupades en inflorescències amentiformes més o menys complexes. Als aments, que són unisexuals, cada bràctea duu a l’axilla una petita inflorescència (dicasi senzill), de la qual sovint no es conserven les tres flors primigènies, sinó només dues o una i, a més, les corresponents bractèoles. Les flors tenen un periant molt menut i rudimentari que embolcalla o bé un gineceu format per dos carpels soldats (ovari bilocular i dos estils), o bé pocs estams, sovint bífids, amb les dues teques separades. Els aments masculins apareixen, immaturs, a la darreria de l’estiu, i s’allarguen, tornant-se pènduls i flonjos, en obrir-se les flors, al final de l’hivern o a la primavera. Els fruits maduren al final de l’estiu, i són secs, sovint força petits i vorejats d’una ala membranosa.
El vern, els bedolls i l’avellaner
Fulles i fruits d'un vern (Alnus glutinosa), a la llera de la riera de Vallvidrera (Collserola).
Fototeca.cat / MC
En el cas del vern (Alnus glutinosa) aquests fruitets són encara poc alats, i es contenen en uns aments en forma de petites pinyetes ovals i rígides, d’1 a 2 cm de llargària. El vern és un arbre de capçada oblonga i d’escorça fosca i llisa, amb abundants lenticel·les ben aparents. Fa una fusta de color clar amb vetes vermelloses que s’empra en torneria i altres manufactures. Té les fulles obovades, sovint més o menys retuses i amb el marge doblement dentat, de color verd fosc i un xic lluents a causa de la viscositat que les cobreix, sobretot de joves. És, d’altra banda, un arbre eurosiberià que voreja els rius i els torrents, als marges dels quals pot formar bosquets (vernedes). Allà suporta unes condicions d’inundació radicular quasi total, potser ajudat per un bacteri filamentós de l’ordre dels actinomicetals amb el qual estableix relació simbiòtica. És comú a gran part de la Catalunya humida, bé que arriba, resseguint els cursos d’aigua importants, fins al delta de l’Ebre.
El bedoll (Betula pendula) és un arbre de port ben característic, de capçada oblonga i branquillons decaiguts. Duu unes fulles petites i pèndules que el fan poc ombrívol, alhora que es tracta d’un arbre amant de llocs oberts: clarianes i llindars forestals, marges entre prats, etc.; quan forma boscos, mai no són gaire densos. La seva escorça, d’un color blanc platejat i de consistència papiràcia, és fàcil d’extreure, i s’ha emprat per a fer-ne diversos utensilis, com ara cistells, gots i instruments de vent senzills.
Ernest Costa
Els bedolls o beços són, a les terres catalanes, arbres muntanyencs, estesos pels Pirineus i per altres serralades humides. El més comú, de molt, és Betula pendula, arbre oportunista que es fa als boscos poc densos, a les clarianes, als llocs oberts o bé fa ell mateix bosquets esclarissats. La seva abundància indica explotacions forestals pretèrites abusives o bé sòls pobres, àcids. Amb aquest caràcter és molt present a diverses valls dels Pirineus centrals, on els boscos han estat delmats de temps antic. El gènere Betula, molt ben representat a l’Europa septentrional, es caracteritza, entre d’altres trets, pels seus petits fruits molt alats, o sàmares, sostinguts per bràctees de forma característica, cadascuna de les quals resulta de la soldadura de les tres que corresponen a cada dicasi: una de central, més gran, i dues de laterals (les bractèoles), més petites. La morfologia de les sàmares i de les bràctees és la base principal de la taxonomia del gènere, extremament complex a causa de les freqüents hibridacions entre les diferents espècies. Els bedolls, arbres amb l’escorça vella d’un blanc argentat i amb els branquillons més o menys penjants, són apreciats per a embellir parcs i passeigs a les poblacions de clima fresc. La seva fusta, en canvi, lleugera i poc consistent, s’empra per a poca cosa més que la manufactura d’alguns atuells casolans.
L’avellaner (Corylus avellana) és en determinats aspectes força diferent de les espècies comentades, raó per la qual molts autors el situen en una altra petita família, la de les corilàcies. El seu port és arbustiu, bé que pot atènyer fins uns 6 m d’alçada, amb nombrosos tanys que neixen de la mateixa soca. Fa unes fulles grans, doblement dentades i cobertes de pèls patents relativament suaus. Els aments femenins són molt petits i amb poques flors, i donen uns fruits, les avellanes, relativament grossos i sense ala. A més, les bràctees de cada flor se solden entre elles en el curs de la maduració constituint un embolcall ben particular per a cada fruit, el floc. L’avellaner es fa, més o menys abundant, a molts dels boscos caducifolis catalans, especialment als més humits, o bé forma, com a espècie dominant, bosquets poc alts (avellanoses). Creix espontani a la muntanya mitjana, vers el S, fins a les comarques mediovalentines. D’altra banda, diverses varietats de conreu es planten intensivament per a recollir-ne els fruits, especialment al Baix Camp, i, menys, a d’altres comarques (Tarragonès, Alt Camp, Vallès, etc.).