Ulmàcies (1-2) i moràcies (3-4). 1 om (Ulmus minor): a branquilló, de fulles alternes, dentades i asimètriques a la base (x 0,5); b flor, clarament adaptada a l’anemofília, d’una sola envolta i de grossos estigmes (x 15); c sàmara, d’amples ales membranoses que voregen la llavor (x 2). 2 Branquilló de lledoner (Celtis australis) amb lledons madurs (x 0,5). 3 Morera (Morus alba): a brot amb fulles palmatipartides i mores (x 0,5); b flor femenina (x 8). 4 Tall longitudinal d’una figa, infructescència produïda per Ficus carica que consta d’un receptacle carnós i dolç, de forma urceolada, i de nombrosos fruitets dirigits cap al centre (x 0,5).
Eugeni Sierra
La família de les moràcies conté més de 1500 espècies principalment intertropicals i subtropicals, només quatre de les quals es fan a la zona que ens afecta, i encara tres, les moreres, hi foren introduïdes de temps antic, provinents del continent asiàtic. Es tracta d’arbres o arbusts de fulles esparses i amb estípules efímeres, que es caracteritzen pel fet de contenir làtex dins d’uns conductes especials, els tubs laticífers, localitzats sota de l’escorça. Les flors són unisexuals, molt reduïdes i agrupades en inflorescències denses que tenen forma d’espiga, de glomèrul o, fins i tot, d’urcèola (amb el receptacle còncau i gairebé tancat que inclou les flors a dins). Cada flor consta d’un periant molt petit, generalment amb quatre tèpals, que conté, o bé quatre estams, o bé un gineceu d’ovari súper. El fruit acostuma a ésser petit i sec, però sovint és envoltat pel periant, que creix i es fa carnós durant la maduració, o, fins i tot, pel receptacle de la inflorescència, transformat de la mateixa manera. Dins de les moràcies hi ha moltes plantes d’interès per llurs utilitats. Podem esmentar, per exemple, l’obtenció de certs cautxús a partir del làtex d’algunes espècies tropicals; de fibres per a fer paper a partir de la morera de paper (Broussonetia papyrifera), arbre nadiu del Japó, bé que sovint plantat a casa nostra; de diversos aliments, com són les grans infructescències del famós arbre del pa de les illes d’Indo-malàisia (Artocarpus communis) o de les figues; de les fustes de gran qualitat de diversos arbres africans o sud-americans. Cal esmentar encara l’interès ornamental que tenen alguns dels representants de la família.
Les moreres
Branca amb un fruit madur de morera negra (Morus nigra).
Fototeca.cat / MC
Les moreres (gènere Morus) són arbres no gaire alts i de fulla gran, entera o més o menys lobada. Sembla que foren introduïdes per a utilitzar-ne les fulles com a aliment dels cucs de seda, bé que sovint són emprades simplement com a arbres ornamentals. La morera blanca (M. alba), l’espècie més freqüent, es veu als parcs i a les avingudes, i a les vores dels pobles i les caseries, sobretot a terra baixa, mentre que la morera negra (M. nigra), més gran tota ella i de fullatge més fosc, es troba més aviat en zones muntanyenques, en condicions similars. Totes dues donen un fruit col·lectiu, la mora pròpiament dita, que consta de tota la infructescència globosa en la qual les parts carnoses no són altra cosa que els tèpals transformats. Així com les mores de la morera blanca solen ser blanquinoses o rosadenques, les de la seva congènere prenen un to roig pujat, com de vi negre, quan són madures. Es tracta en tots dos casos de «fruits» força sucosos, dolços i refrescants, bé que el de la morera negra és més saborós.
La figuera
La figuera (Ficus carica) és un arbre de fulles coriàcies i palmatipartides molt característiques. El seu fruit, la figa, és de fet una infructescència molt particular, dita siconi, formada per un receptacle carnós gairebé tancat —exceptuant el petit porus apical— i per nombrosíssims fruitets que resten closos al seu interior, immersos en una polpa dolça. D’altra banda, la figa és especialment adequada per a l’ornitocòria: de carn dolça i vermella, roman ben visible dalt de l’arbre sense caure’n fàcilment. Els ocells s’empassen, juntament amb la polpa, els menuts fruits que conté i els dispersen amb les deposicions. És així com arriben a les zones encinglerades, on es veuen sovint figueres espontànies.
Josep M. Barres
La figuera (Ficus carica) es planta per a obtenir-ne els fruits, les figues, a gairebé totes les comarques del nostre país, tret de les més fredes. De tota manera, sovint es fa espontàniament a les penyes i als cingles, arrapada a les escletxes amples. Aquesta vocació fissurícola sembla que és ben afermada, atès que es diu que els individus cultivats no donen bon fruit si no troben roques fissurades al subsol (condició, d’altra banda, gens difícil a les nostres terres mediterrànies). Pel que fa a la figa, es tracta d’una infructescència de receptacle molt conspicu, de forma globosa o piriforme i gairebé tancat, tret d’una petita obertura a la part distal. Les flors, confinades dins la cavitat que forma aquest receptacle, són extremament petites, i maduren donant un fruit sec i un periant carnós i dolç. També el receptacle, en madurar els fruits, es torna gruixut i saborós. El conjunt constitueix un fruit col·lectiu molt particular, anomenat siconi, propi del gènere Ficus. De la pol·linització de les figues, se n’encarrega un insecte molt diminut (Blastophaga grossorum) que hi entra a través del petit porus distal, en un interessant i complex exemple d’adaptació mútua de l’un i de l’altra, himenòpter i figuera. Aquest procés, que es dona a les figueres bordes o cabrafigueres, comporta, per a aquests arbres, la producció de tres generacions diferents de figues cada any, que venen successivament a la primavera, a la primeria de l’estiu i entre la darreria de l’estiu i la tardor. Tanmateix, les races de figueres cultivades maduren llurs fruits de manera partenogenètica, sense fecundació. A més, solen produir-ne únicament un cop l’any, en general al final de l’estiu o, més rarament, pels volts de sant Joan (figues de flor). Ultra la figuera, pertanyen al gènere Ficus unes 800 espècies, principalment tropicals, arbòries o lianoides, algunes de les quals (F. elastica, F. benjamina, etc.) es planten com a ornamentals.