Les fagàcies

Fagàcies. 1. Castanyer (Castanea sativa): a cúpula espinosa o pelló, oberta, mostrant els tres fruits que conté (x 0,5); b fruit o castanya (x 0,5); 2 Faig (Fagus sylvatica): a brot florit amb fulles joves, de marge ciliat, aments masculins globosos i llargament penduculats, dues cimes femenines i alguns catafil·les lanceolats, ja secs, a punt de caure (x 0,5); b cúpula fructífera madura, oberta en quatre valves, amb els dos fruits o fages a l’interior (x i); c faja, allargada i de secció trígona (x 1). 3 Roure martinenc (Quercus pubescens).’ a brot amb fulles a mig desplegar-se i aments masculins (x 0,5); b fulla (x 0,5). 4 Brot de garric (Quercus coccifera), de fulles espinoses, amb dues glans, grosses i de cúpula també un xic espinosa (x 0,5). 5 Alzina (Quercus ilex): a brot fructífer (x 0,5); b fruit desprès de la cúpula (x 0,5); c dues fulles, que mostren la variabilitat que els és pròpia (x 0,5). Fulles de diversos roures: 6 roure valencià o de fulla petita (Quercus faginea, x 0,5); 7 roure reboll (Q. pyrenaica, x 0,5); 8 roure africà (Q. canariensis, x 0,5); 9 roure pènol (Q. robur, x 0,5); 10 roure de fulla gran (Q. petraea, x 0,5).

Eugeni Sierra

Componen la família de les fagàcies vuit gèneres amb un total de gairebé un miler d’espècies, una dotzena de les quals són presents als Països Catalans. Són en la seva major part arbres caducifolis, rarament arbusts, que habiten les terres temperades de l’hemisferi boreal, on molt sovint s’han constituït en espècies forestals dominants. De tota manera, la família es troba representada també a d’altres regions ben allunyades, com són el SE d’Austràlia i l’extrem meridional del continent sud-americà, on els arbres del gènere Nothofagus formen boscos força extensos. D’altra banda, alguns dels seus components són de fulla perenne, en general els de les zones de clima més temperat i eixut: conca mediterrània, golf de Mèxic, part meridional del continent asiàtic, etc. Les fagàcies tenen les fulles esparses i simples, amb estipules de vida molt curta. Les flors, com a les famílies properes, són unisexuals, disposades de forma monoica. Se solen pol·linitzar per anemofília i, en relació amb això, són petites i gens vistoses i s’agrupen en inflorescències amentiformes. Les masculines neixen de tres en tres (dicasi senzill) a l’axil·la de cada bràctea de l’ament, i consten d’un nombre variable de petits tèpals, entre quatre i set, i generalment el doble d’estams, amb llargs filaments. S’obren a la primavera, i alliberen una gran quantitat de pol·len lleuger, quan les noves fulles no són encara ben desenvolupades. Les flors femenines constitueixen també dicasis senzills, però sovint isolats i més o menys reduïts; les flors es presenten, doncs, en grupets de tres, dues o una sola. Cadascuna d’aquestes flors, que porta de quatre a sis tèpals i tres carpels soldats en un pistil d’ovari ínfer, dona a la tardor una núcula. La llavor, procedent de la maduració d’un sol primordi seminal, conté un sol embrió de cotilèdons farinosos i greixosos. Les núcules de cada dicasi (tres, dues o una) queden envoltades totalment o parcial per un involucre (cúpula) lignificat i cobert d’agullons o d’esquames, que prové de l’acrescència del pedicel del dicasi.

Ultra l’enorme interès ecològic de les fagàcies quant a la seva massa forestal elevadíssima, cal destacar-ne com a utilitzacions principals l’abastament de gran quantitat de bones fustes, l’obtenció de llenya i de carbó vegetal, l’aprofitament dels fruits per a l’alimentació del bestiar o humana, l’extracció de diversos compostos (sobretot tanins) i l’ús d’algunes espècies com a arbres d’ombra.

El castanyer i el faig

En determinats aspectes, el castanyer (Castanea sativa) és una fagàcia poc evolucionada. Els seus llargs aments masculins són erectes, no tan ben adaptats a la pol·linització pel vent com els dels altres gèneres, que són pènduls. Fa els fruits, les castanyes, en grups de tres o, alguns cops, de menys, completament tancats dins de la cúpula. Aquest pelló, globulós i densament cobert de llargs agullons punxents, s’obre finalment per l’àpex en quatre valves. D’altra banda, el castanyer és un arbre d’escorça llisa i grisenca i de fulles caduques, llargues fins de més d’un pam, lanceolades i de marge serrat, amb els nervis secundaris nombrosos i de traç molt regular. Originari de l’Àsia Menor, i potser d’Itàlia, fou estès pels grecs i els romans a causa dels seus fruits, que fins i tot serviren per a fer-ne farina panificable els anys de poques messes. Les castanyes s’empren encara força, crues o torrades o bé en forma de cremes o pastissos, o, de manera extensiva, per a l’engreix del bestiar porquí. Se n’aprofita també la fusta, molt apreciada per a la construcció de bótes i carretells, bé que adequada per a molts altres usos. Per tot això, ha estat introduït a casa nostra i forma extenses castanyedes a diverses muntanyes de la Catalunya humida i de clima marítim: les Alberes, les Guilleries, el Montseny, les muntanyes de Prades, etc., on és objecte d’intensa explotació. Més esparsament, es fa a moltes altres comarques, fins a l’Alt Palància, vers el S. És propi de sòls mancats, o gairebé, de carbonats, sovint sorrencs i pobres, en els quals ha substituït roures, alzines i, fins i tot, faigs.

Arbre forestal per excel·lència, el faig (Fagus sylvatica) requereix climes molt humits, raó per la qual es troba restringit, encara més que el castanyer, a les nostres muntanyes plujoses, sobretot a l’estatge montà superior, bé que hi forma sovint boscos força extensos: Pirineus orientals, Vall d’Aran, territori olositànic, Montseny, etc.; arriba, de manera extrema, als ports de Beseit, on forma reduïts boscos tinguts per residuals. Les fagedes, boscos caducifolis generalment purs i sovint mancats d’estrat arbustiu, representen a casa nostra el prototipus de la vegetació de caire centreuropeu, amant dels climes plujosos i temperats. Llur explotació forneix fusta de gran qualitat, com també bona llenya i, antigament, carbó. El faig creix relativament de pressa i pot arribar a atènyer grans dimensions. Té un tronc recte i amb l’escorça llisa, de color gris clar, i generalment coberta de nombrosos líquens corticícoles. Les branques, que es disposen en angle força obert, formen una capçada oblonga, alhora que els branquillons mantenen les fulles horitzontals i en una disposició aparentment dística. És per això que les fagedes denses són, a l’estiu, dels boscos més ombrívols. El caracteritzen també les inflorescències masculines, globuloses i llargament pedicellades, i les infructescències, formades per dues núcules (fages) i per una cúpula dehiscent i coberta d’agullons tous. Les fages es produeixen de forma més o menys massiva i irregular, tant entre diferents individus (són més fructífers els arbres aïllats o els del marge de la fageda) com en el temps (hom parla d’anys de fages).

El garric, les alzines i els roures

Roures, garric i alzines formen part del gènere Quercus, que es caracteritza perquè presenta aments masculins llargs i pènduls, interromputs, i una sola flor femenina a cada dicasi. Per aquesta raó, cada cúpula, còncava i recoberta de petites esquames, no embolcalla més d’un sol fruit i, encara, només en la seva part basal; el conjunt és la gla, de morfologia característica.

En el cas del garric o coscoll (Quercus coccifera), per exemple, la gla és relativament grossa i amb les esquames de la cúpula recorbades i un xic punxents. Les fulles, també punxents a causa de llurs espines marginals, són manifestament esclerofilles: petites i coriàcies, perennes, d’un color verd més aviat clar i lluents per ambdues bandes. El garric és el més humil dels nostres Quercus, alhora que el més estès. Creix lentament, formant diverses branques des de la base, i molt sovint no ultrapassa el metre d’alçada, tot i que pot arribar a fer-se un arbret. Viu als indrets eixuts i assolellats, principalment sobre calcàries, en sòls rocosos o fins i tot intersticials, des dels faldars dels Prepirineus fins a les comarques més meridionals, com també a Eivissa i a Mallorca. Bé que pot formar part de diverses comunitats vegetals, molt sovint constitueix el principal protagonista d’una de pròpia, la garriga, densa i alta de vora d’un metre, i tan freqüent i extensa a moltes contrades que, d’ella, n’han derivat nombrosos topònims ben coneguts (les Garrigues, Garrigàs, etc.).

Aments i fulles d'alzina (Quercus ilex).

MC

L’alzina (Quercus ilex) és un arbre ben corpulent, bé que rarament de grans dimensions. Tendeix a fer una capçada ampla i densa i té l’escorça molt fosca i rugosa i les fulles perennes, poc més grans que les del garric, i també esclerofilles, coriàcies. Són, però, d’anvers verd fosc i de revers grisenc, recobert d’una fina borra, i amb els marges menys espinosos. De fet, però, la fulla de l’alzina presenta una àmplia gamma de variació, tant respecte a les seves dimensions com al seu marge, ara completament llis ara força espinós, com a d’altres detalls. També l’alzina protagonitza comunitats vegetals, els alzinars, antigament molt més estesos per les nostres terres que no pas ara. De creixement relativament lent i de fusta dura i nuosa, difícil de treballar, l’alzina ha anat essent substituïda a les terres forestals, directament o indirecta, pels pins mediterranis. En altre temps fou una font de primera importància per a l’obtenció d’excel·lent carbó, una activitat ben arrelada a la nostra cultura pretèrita, i també, des d’antic, ha fornit llenya de molt bona qualitat. En forma d’alzinars o més o menys dispersa, es veu encara pertot, des dels baixos vessants pirinencs fins a les terres més meridionals on, de tota manera, arriba a ésser ben rara. Així com a la Catalunya septentrional busca els indrets assolellats, vers les terres més eixutes es refugia, ben al contrari, als obacs o a les muntanyes, a uns quants centenars de metres d’altitud. Hom en distingeix dues formes relativament diferents: l’alzina pròpiament dita (Quercus ilex subespècie ilex) i l’alzina carrasca o, simplement, carrasca (Q. ilex subespècie rotundifolia), de fulles amb tendència a ser un xic arrodonides i d’un to grisenc a l’anvers. La carrasca resisteix climes més continentals i més eixuts que l’alzina, raó per la qual la substitueix a les comarques interiors catalanes i al País Valencià, i no es fa en canvi ni a la part marítima de Catalunya ni a les Illes.

Molt similar a les alzines, la surera (Quercus suber), se’n diferencia sobretot per la seva es- corça gruixuda i suberosa, i també per la capçada menys densa. Es fa a les comarques litorals, però sempre en terres àcides, sovint sorrenques. Abunda, segurament afavorida per l’home, que n’aprofita el suro, a diverses contrades nord-orientals de Catalunya, i apareix més esparsament fins a la part central del País Valencià.

Brancam de roure martinenc (Quercus pubescens) a la primavera, carregat d'aments de flors masculines.

Fototeca.cat / MC

La surera (Quercus suber) és un arbre de capçada no gaire densa i d’escorça suberosa i molt gruixuda, que sovint s’extreu en forma de peces de suro per a diversos usos. Aquesta coberta de suro permet als troncs de resistir el foc sense que el càmbium, teixit molt delicat, en resulti danyat. Així, en un incendi forestal, les sureres perden la rama però no el tronc ni el brancatge. Després, rebroten a partir dels troncs mascarats i poden tornar a formar, en no gaires anys, una nova capçada.

Jordi Vidal

Els roures són tots de fulla caduca i més o menys lobulada. Presenten, com les alzines, una escorça fosca i rugosa, però solen atènyer dimensions superiors i no formen capçades tan denses. La seva fusta, també adequada com a llenya, és molt preuada, a més, per a la construcció. El roure martinenc (Quercus pubescens) fa les fulles densament pubescents al revers i irregularment lobades. Viu sobre substrats poc o molt carbonàtics de l’estatge montà, sobretot a la meitat septentrional de Catalunya. Allà degué formar antigament extenses rouredes que avui es conserven només als vessants poc adequats per a d’altres usos i, encara, sovint força malmeses. Reapareix cap al S, cada cop més esparsament, a diversos indrets del sistema Catalanídic, sense arribar al País Valencià. D’aspecte semblant, però amb les fulles ben glabres, és el roure de fulla gran (Q. petraea), que substitueix el roure martinenc, o sovint hi conviu i s’hi encreua, als vessants de sòl àcid dels Pirineus i de les muntanyes catalanídiques septentrionals. El roure pènol (Q. robur) té les fulles també glabres però amb el pecíol curt i amb dues orelletes a la base del limbe. Als Països catalans, es fa només a la Vall d’Aran, al Ripollès i a les terres olositàniques.

Entre els roures, el roure valencià (Quercus faginea) és el de fulla més xeromorfa: petita, coriàcia, amb el revers cobert de densos pèls estel·lats i amb les dents menudes i regulars, agudes. Presenta, més que cap altre roure, el fenomen de la marcescència foliar, que consisteix en el fet que les fulles, ja seques, romanen tot l’hivern a l’arbre, donant-li un aspecte ben característic i original entre els caducifolis. Es fa, en substrats calcinals, a les muntanyes valencianes i tarragonines i arriba, vers el N, fins al Baix Llobregat i als Prepirineus centrals. A la part septentrional de la seva àrea de dispersió s’encreua amb molta facilitat amb Q. pubescens, i dona un híbrid fèrtil (Q. x cerrioides) que pot tornar-se a encreuar amb els progenitors i originar tota una gamma de formes intermèdies, molt més freqüents en zones com els Prepirineus, el sistema Catalanídic central, etc., que no pas les primigènies. Aquest fenomen, bé que potser més atenuat, es dona també en d’altres espècies afins entre elles. Les gal·les o macarulles que es formen als roures en general, però al roure valencià amb més freqüència que en cap altre, s’han emprat, com també l’escorça, en la preparació de pells i en l’obtenció de tint per a aplicació tèxtil.

El roure reboll (Quercus pyrenaica) s’anomena així per la facilitat que té de rebrotar de soca un cop tallat. D’àrea fonamentalment iberoatlàntica, penetra a les nostres terres, on forma alguns boscos, per les muntanyes de Prades, de Penyagolosa i, rarament, del sector mediovalentí. Es caracteritza per les seves fulles, grans i amb lòbuls profunds i irregulars i cobertes per totes dues bandes de llargs pèls que les fan suaus al tacte. De fulla encara més gran, però de lòbuls poc marcats i molt regulars, és el roure africà (Q. canariensis), que rareja a les muntanyes del sistema Catalanídic septentrional.