L’estat de la llengua i de la cultura

El context

Des de fa una cinquantena llarga d’anys, es disposa d’una abundant acumulació de dades referents a la llengua catalana durant el segle XVIII. Fins ara han funcionat dos intents d’interpretació global d’aquest ric conjunt de testimonis. El primer és aquell que, calcant la història de la llengua sobre la història de la literatura, cobreix tot el període que va del segle XVI al XIX amb l’etiqueta de la “decadència”. El segon redueix fonamentalment la història de la llengua catalana al llarg del set-cents al joc oposat de dues forces: la persecució política i la resistència defensiva.

La revisió crítica d’aquestes dues maneres de llegir la història lingüística dels Països Catalans permetrà de dibuixar les línies que poden proporcionar una lectura més rica i més complexa de tot el segle XVIII. Una de les conseqüències més directes d’aplicar a la història de la llengua la pauta interpretativa que es fa servir per a la història de la literatura ha estat la de centrar-se exclusivament en la llengua literària. Això ha suposat menystenir la consideració de l’ús parlat del català i fins i tot les mostres abundants d’escriptura que no són objecte normal de l’atenció de les històries literàries. Ha estat, sobretot, l’aportació d’estudiosos aliens al món de la literatura la que ha obert les portes a una renovada consideració de la història lingüística catalana del setcents. És el cas, per exemple, de Núria Sales que ha remarcat insistentment l’ús del català en tota mena de documentació pública, gremial i privada. D’altres estudis —com el de Solé i Cot sobre els documents notarials— han contribuït a canviar la perspectiva des de la qual s’ha de contemplar la presència de la llengua catalana en la societat del segle XVIII. Més encara: la revisió crítica de la història de la literatura d’aquest període —especialment els treballs d’Albert Rossich— ha renovat també la consideració dels valors més estrictament literaris de determinats usos lingüístics.

En l’altre esquema interpretatiu de la història de la llengua catalana del segle XVIII —no pas necessàriament desvinculat de l’anterior— no costa gens de descobrir-ne l’operativitat fins en autors que no l’expliciten. Tot es fa girar sobre dos eixos fonamentals: la persecució que sofreix l’ús del català per part de l’Estat —francès o espanyol— i la resistència a plegar-se a les imposicions del poder polític.

No fa pas gaire que es comencen a sentir veus que advoquen per la revisió d’aquesta forma d’interpretar les coses. D’entre les noves propostes, n’hi ha dues que poden ser especialment aclaridores i fecundes. La primera és aquella que insisteix en l’interès de considerar el paper rellevant del llatí en el complicat joc dels usos lingüístics. La segona, que és la bàsica, és la que fa veure la necessitat de trencar la visió unitària del segle XVIII i marcar dues parts ben distintes des del punt de vista de la història lingüística. Aquestes propostes, però, es poden quedar fàcilment a la perifèria de la revisió que intenten. Només pot venir propiciada de debò per la discussió directa d’aquella qüestió que, amb termes de J.H. Elliott, es pot formular així: la llengua era o no era un aspecte organitzatiu d’identitat col·lectiva, en l’antic règim?

Sense entrar en la discussió directa d’aquest punt, cal dir que compartim l’opinió de Josep Fontana quan escriu: “Al segle XVIII la llengua catalana sofrirà les conseqüències de la política castellanitzadora del govern. Es tracta, en primer lloc, dels efectes de la centralització administrativa introduïda pels Borbó, que obliga a multiplicar els contactes amb uns organismes i uns funcionaris que només admeten la llengua castellana. Però no és això solament, sinó que els vencedors, que saben que la llengua és un dels elements fonamentals per a l’existència d’una consciència nacional, lluiten per tal de fer-la desaparèixer, primer d’una manera dissimulada, més endavant amb prohibicions legals.”

En efecte, el simple repàs de la documentació originada a Madrid deixa ben clara la càrrega nacionalista dels decrets i disposicions que afecten l’ús de la llengua. És explícita la relació que s’estableix entre llengua i nació, i no sembla pas cap infidelitat històrica interpretar des d’aquesta perspectiva els documents on s’imposa l’ús de l’espanyol. Amb aquests textos a les mans no és possible de reduir les actuacions de la monarquia borbònica i dels seus governs a “assumptes de forma i a punts d’articulació entre l’Estat i la societat”.

Molt més ambigus, certament, apareixen els textos de defensa de la llengua catalana que es troben tot al llarg del segle XVIII, però no sembla pas que es puguin reduir tots a “manipulacions estratègiques de la llengua i la nacionalitat”, com tampoc no sembla una simple “adopció estratègica” la que fan, de l’espanyol i del francès, els catalans del segle XVIII.

Abans de fer una exposició més o menys ordenada dels fets, pot ser oportú de deixar clares les línies de força que han guiat la manera de resseguir la història lingüística d’aquest període en aquest article.

Cal advertir, d’entrada, que les referències generals no valen per a Menorca, que es troba en una situació peculiar. L’esquema seguit respon primordialment a la realitat de Catalunya. Ni els ritmes ni les circumstàncies són exactament aplicables a tots els Països Catalans, però no s’ha volgut renunciar a un tractament unitari perquè, malgrat les diferències, el procés històric ha semblat fonamentalment idèntic. És d’esperar que les observacions específiques que es fan, referides sobretot a Catalunya del Nord i al País Valencià, siguin suficients per a indicar els aspectes més diferenciats i propis.

Si alguna de les idees exposades en aquestes planes pot ser considerada bàsica és la de distingir dues etapes fortament diferenciades: la que des del 1714 arriba fins a la dècada dels setanta —potser es podria indicar l’any 1768, si s’exigia més precisió— i la que es clou amb la Guerra Gran, però que, de fet, s’allarga fins a la segona meitat del segle XIX. És pels volts del 1768 quan es produeix una novetat decisiva en la història lingüística del país: el procés que, excepte pel que fa a l’administració pública, havia seguit essencialment les mateixes pautes del segle anterior, va fer un salt qualitatiu. Carles III publicà la Reial Cèdula d’Aranjuez on s’explicitava la concepció centralista i unitària de l’Estat i es consagrava la monarquia absoluta: així com imposava una única moneda —”signo universal del valor de las cosas en el Reino”—, volia establir una sola llengua —”signo común con que se explican los actos nacionales”.

Per aquí s’anà obrint el camí que portava a la substitució del llatí, llengua tradicional de la cultura i de la ciència. Per aquí es precipità el procés que convertí el català en llengua de les relacions personals i privades, de la vida de cada dia, del sainet i del carrer, d’alguna poesieta insignificant o de l’atenció innòcua dels erudits. Però això fou possible —i aquest és el punt dolç— perquè la burgesia catalana, almenys la de més empenta i amb una decidida voluntat de modernitzar el país, va jugar la carta de la monarquia amb totes les conseqüències. Ho havia dit, gairebé sentenciosament, Pierre Vilar: “Mai la burgesia catalana no s’havia sentit més espanyola que en aquest final del segle XVIII. N’és un signe que abandona el català pel castellà com a llengua de cultura.” Aquest és el fet decisiu de la història de la llengua. A partir d’aquí canvia el to dels arguments que, des del segle XVI, s’adduïen a favor —o en contra— de l’ús del castellà, i canvia, sobretot, l’eficàcia real amb què s’estengué aquest ús en la majoria d’àmbits d’expressió escrita i en els més prestigiosos de l’expressió oral.

S’han tingut en compte, doncs, aquestes dues etapes per entendre la història de la llengua catalana, del seu ús real, i del joc complex de relacions que establí amb el llatí i amb l’espanyol —o el francès, en el cas del Rosselló, on es visqueren d’una forma semblant encara que a un ritme diferent—.

La llengua de quin poble?

(Els catalans) “solamente hablan en su lengua materna, y ningún Común hasta ahora escribía si no es en Catalán, sin practicarse el uso de la Lengua Española, bien que ésta comúnmente se entiende por las personas que han seguido los Estudios de Letras, pero en nada de la gente rústica”. (José Patiño, Intendent general de Catalunya, any 1715.)

L’atenció preferent als usos lingüístics literaris ha portat sovint a menystenir la realitat d’una llengua parlada pel poble que fins aleshores no havia tingut pràcticament cap contacte amb la llengua forastera. Avui, quan han estat apreses les lliçons de la sociolingüística, se sap la importància decisiva d’aquest fet. Els testimonis d’aquesta situació són abundants i prou coneguts i han donat peu a expressions que parlen, amb una certa vaguetat, de “llengua del poble”, de cultura “popular”, de resistència de les “capes populars” a la castellanització, etc.

En primer lloc, la conservació del català és presentada, a vegades, com un fet que es redueix a la simple oralitat, com una conseqüència de l’analfabetisme i de la impermeabilitat a la cultura escrita que es vehicularia exclusivament en castellà. Cal fer notar, però, que aquesta forma d’interpretació no s’adiu amb la realitat, si més no de bona part del segle XVIII.

A l’hora d’estudiar aquesta qüestió s’han de tenir molt en compte dues coses. La “dissociació entre una cultura superior castellanitzada i una cultura popular que continua expressant-se en català” fou realment “progressiva”: no entrà en una etapa decisiva fins ben avançada la segona meitat del segle, i no es consumà fins al segle XIX. S’ha d’advertir encara que en la història d’aquest procés cal tenir molt present el paper que hi jugava el llatí. Es pot esmentar, en aquest sentit, el Razonamiento sobre la importancia de la lengua española en el exercicio de las escuelas que els pares escolapis es van veure obligats a presentar als seus alumnes de Puigcerdà, l’any 1780: “… los jóvenes que gloriosamente aspiran a alguna alabanza y progreso en las ciencias, empiezan por el conocimiento del idioma, particularmente latino, que es como llave maestra de las ciencias superiores y más sublimes. Así lo practicáis vosotros, oh nobles jóvenes, y hacéis bien; pero advierto que, al paso que queréis adelantar en el latín, tropezáis en un estorbo que os impide no poco su adelantamiento. Ya sabéis que en cada Reino hay una lengua universal que es la que gira por todas partes y se usa comúnmente en todos sus dominios. Tal es para los españoles la lengua castellana. Mas no llego a entender por qué infeliz hado mostráis alguno de vosotros tal antipatía y aversión a este idioma que o le juzgáis incompatible con el catalán o pensáis que sabiendo el catalán tenéis ya cuanto se necesita en punto de idioma. No sé si será esto efecto de la distancia de la Corte o si acaso de no ser esta lengua familiar, común y corriente en la Provincia o si por ventura no os moverá más que un puro capricho o un mal fundado dictamen. Pero sea como fuere os veo yo a la verdad tan adherentes a la lengua vulgar y tan temerosos de perderla que miráis casi con horror el idioma español. Más voy a decir. Os figuráis no pocos de vosotros que el usar en la escuela otro lenguaje que el catalán es poner nuevas dificultades para aprender el latín”. L’anàlisi de les opinions del venerable pare escolapi i de les que atribueix als seus alumnes de Puigcerdà aclareix prou bé quina era, encara, la llengua de la cultura superior i quins passos s’estaven fent per substituir-la per l’espanyol, quan s’entrava en la penúltima dècada del segle.

S’hauria d’establir a més, amb tot rigor, els àmbits i els mecanismes d’aquesta penetració progressiva de la llengua espanyola. Ja al segle XVII s’havia fet observar que es tractava d’un fenomen de classe i urbà. Amb raó, però amb un cert simplisme, s’ha atribuït a la noblesa, en bloc i sense matisos, l’inici de la castellanització, i s’ha adjudicat a les capes populars la resistència a la imposició de la llengua de l’Estat. Cal un estudi més aprofundit dels diversos usos lingüístics per poder presentar un panorama més precís. Ni tota la noblesa es pot posar al mateix sac, ni el seu comportament fou uniforme al llarg d’aquests segles, ni l’ús que els seus membres van fer del castellà fou general i constant. Es podria posar l’exemple del Baró de Maldà o l’abundant correspondència privada que es guarda en els arxius de moltes cases nobles. Només per indicar la complexitat de la qüestió, es pot esmentar el que diu Joan Fuster sobre València a Nosaltres els valencians: “El set-cents renova els quadres dirigents del país: hi ha els terratinents oriünds dels pobles i els industrials i comerciants de la capital que mantenen la llengua. La vella aristocràcia castellanitzada, que després de l’expulsió dels moriscos havia anat malvivint a València o —les famílies més potents— emigrava a la cort i hi emparentava amb la noblesa castellana, ara és rellevada per uns equips lingüísticament sans. Sans per la procedència rural o per la seva extracció de les classes mitjanes fabrils o mercantils de la capital. La castellanització trobava aquest dic espontani i imprevisible. Si en aquell segle la castellanització cultural semblava acomplida —i tampoc no ho era: recordem Ros, Galiana, Planells i el renaixement dels estudis locals—, la castellanització social és frenada.” Per completar el panorama s’hauria de ponderar l’aportació de l’estament eclesiàstic, distingint molt bé entre el clergat secular i el regular.

L’estudi del procés a què s’ha fet referència i la implicació de les diverses forces socials en el seu desenvolupament és el que dona les línies de força de la història de la llengua catalana, durant aquest període. Els documents insisteixen en el fet que només uns grups molt determinats entenen l’espanyol —o el francès— i que la immensa majoria de la població ni l’entén ni el sap parlar. Aquesta ignorància afecta, per exemple, capellans, estudiants com els de Puigcerdà, notaris de Perpinyà, propietaris rurals i molta altra gent que compta prou en la societat d’aquell temps. En determinats cercles se’n començà a fer un ús habitual a mesura que avançava el segle (es tracta, és clar, dels que ocupaven segons quines responsabilitats en l’administració pública o dels que intervenien en actes acadèmics). Es va anar imposant en actuacions de l’administració eclesiàstica, se’n detectava la presència creixent en algunes escoles primàries, es convertí en la llengua pràcticament exclusiva de les acadèmies i escoles tècniques, fou objecte d’estudi i de cultiu literari per part de catalans notables i significats, desplaçà a poc a poc el llatí d’espais que havia ocupat tradicionalment. És a partir de les dècades darreres del segle que es pot distingir entre una cultura castellanitzada i una altra —que, ara sí,pot ser anomenada “popular” amb més rigor—. Malgrat això, cal no oblidar que fins i tot en aquesta última etapa — que, com s’ha dit, arribà fins ben entrat el vuit-cents— la llengua catalana va ser, pràcticament per a tota la població, l’única llengua de la vida diària i de la relació habitual entre la gent del país —urbana i rural, rica i pobra, amb estudis i sense.

La llengua de l’ensenyament

L’estudi dels usos lingüístics en els diversos graus i centres d’ensenyament il·lustra molt bé les vicissituds de la història de la llengua. La situació al començament de segle era força clara: la llengua catalana era la que dominava en l’ensenyament primari com a instrument per iniciar en la lectura, en l’escriptura i en el coneixement del llatí.

A la Catalunya del Nord s’experimentaren molt aviat els efectes de la voluntat d’introduir l’estudi del francès en aquests primers nivells de l’ensenyament. Amb aquesta finalitat, per decisió reial, com diu l’ordenança de l’intendent Carlier (1672), es creaven diverses escoles a Perpinyà.

Un grup de membres del Consejo de Castilla també aconsellava que el decret de Nova Planta no permetés llibres impresos en català ni l’ús parlat del català a les escoles. Com se sap, aquestes indicacions no es van reflectir en el decret de Nova Planta, però això no vol dir que no es puguin recollir símptomes d’una presència, poc significada però gradual, del castellà en les escoles primàries de Catalunya.

Per endevinar com van anar les coses en aquest camp, s’ha fet servir l’estudi de les edicions de llibres de text i altre material didàctic. L’any 1718, es concedia a la Universitat de Cervera el Real Privilegio de Privativa de Imprenta que afectava “todos los libros y papeles que condujeren a la común enseñanza, desde la Cartilla, Libros de Doctrina cristiana, o Catecismos, en que se empiezan a aprehender las primeras Letras y de que comúnmente usan los niños en las Escuelas”. Si es ressegueix la història de les edicions del Franselm (Llibre dels bons amonestaments, d’Anselm Turmeda) i del Pelegrí (Peregrinació del venturós pelegrí, anònim), es pot comprovar dues coses: la importància de les edicions que se saltaven el privilegi cerverí, i la demanda constant dels llibres escolars en català fins i tot després de la prohibició de Carles III. Són conegudes les protestes dels llibreters que, a causa de la privata de la Universitat, veien assecar-se la font més important dels seus ingressos i se sap que van continuar publicant aquests textos fins al punt que es van donar ordres que facultaven a entrar en els convents i en les parròquies on s’emmagatzemaven les edicions clandestines. S’han pogut recollir referències d’una vuitantena llarga d’edicions del Franselm i una cinquantena del Pelegrí. Encara es registren obres com Compendi breu de les Quatre Regles Generals de l’Aritmètica pràctica, del gironí Francesc Ifern, de la qual es coneixen tretze edicions, i les cèlebres Instruccions per l’ensenyansa de minyons de Baldiri Reixac. La primera edició és del 1749, i es reedità unes deu vegades durant el segle XVIII.

Però, també en aquest àmbit d’ús tan important, és la Reial Cèdula d’Aranjuez (1768) la que marca el punt d’inflexió, fort i històricament significatiu. En el document de consulta a Carles III, elaborat pel Consejo de Castilla en ordre a la publicació de la Reial Cèdula, es determina la unificació lingüística de la pràctica forense, “para que se actúe en lengua castellana, cesando la práctica de la latina o lemosina”. En aquest cas, sí que es va seguir el parer del Consejo i la Cèdula reial va determinar la imposició de l’espanyol en l’ensenyament.

Per comprendre bé el sentit d’aquesta disposició, primer de tot cal remarcar la importància i prestigi del llatí que, de fet, era la llengua dels estudis universitaris i de la carrera eclesiàstica, i a la qual eren iniciats els infants, tan bon punt havien fet les primeres lletres. Ja s’ha esmentat abans l’opinió dels estudiants dels escolapis de Puigcerdà, l’any 1780, i són diversos els testimonis de la pervivència d’aquest lloc privilegiat que ocupava el llatí en l’ensenyament, encara durant les primeres dècades del segle XIX. El castellà, doncs, no va pas aconseguir amb plena eficàcia la substitució del llatí, com a llengua de cultura, tal com pretenia la Reial Cèdula, però sí que va assolir un reconeixement i un prestigi públics que li van obrir molts àmbits d’expressió que ja no va poder ocupar el català.

Tampoc no es va aconseguir fàcilment la imposició de la llengua forastera en l’ensenyament de les primeres lletres. Malgrat tot, bé s’ha de reconèixer que les disposicions de la Reial Cèdula es van anar obrint camí. El mateix any de la seva publicació, foren aplicades amb entusiasme a la Bisbal d’Empordà. És coneguda també la ràpida acceptació que en feren els escolapis. L’any 1771, el fiscal Sistemes i Feliu no veia cap raó per mantenir el Privilegi de la Universitat de Cervera, pel que fa a llibres en català, puix els llibres escrits en aquesta llengua ja no podien ser considerats textos escolars. L’any 1784 es feia un informe negatiu d’un mestre de Girona perquè “era de cortísima agilidad en el idioma español, tan necesario y prevenido con repetidas órdenes por nuestro soberano”.

El cas més interessant, que no té res d’anecdòtic i fa veure que s’ha entrat en una nova etapa, és el que presenta l’actuació del bisbe de Barcelona, Josep Climent (Castelló de la Plana 1706-1781), “la personalitat religiosa més rellevant del segle XVIII a Catalunya i aquella que mantingué més projecció europea en l’àmbit de les qüestions doctrinals de la seva època”.

Obria el seu pontificat barceloní, l’any 1766, amb un sermó a la Seu barcelonina, que ha estat citat sovint, on parlava de la unitat lingüística de Catalunya i del País Valencià. És conegut el seu interès per l’extensió i dignificació de l’ensenyament. No obstant això, Climent, esperonat per la Reial Cèdula d’Aranjuez, es disposà a fer-la aplicar a la seva diòcesi, amb unes justificacions prou ambigües on es descobreixen retocs de la ideologia il·lustrada que s’imposà progressivament. Les ha resumides el seu biògraf i panegirista, Francesc Tort, en aquests termes: “Defender el catalán contra todo deterioro, en calidad de lengua familiar, popular y pastoral, y el castellano como vehículo de cultura.”

El mateix bisbe Climent ho formulava en un text de l’any 1770: “Me hago cargo que nuestra lengua, que por muchos años fue la de la Corte de los reyes de Aragón, dejó de serlo cuando esta Corona se unió con la de Castilla; y pasando el castellano a ser lengua universal de toda la Nación, y por antonomasia la lengua española, procuraron aprenderla los hombres sabios de Cataluña y Valencia; y muchos escribieron y escriben en ella con gran propiedad obras excelentes. Apenas después acá se ha dado a la luz uno u otro libro en lengua lemosina. De suerte que, para que los naturales de estos reynos se instruyan en las letras y se habiliten para obtener empleos políticos o militares, deben aprender la lengua española. Y si bien, siguiendo el dictamen de los hombres más doctos, conviene que todos estudien la gramática en su propia lengua vulgar para hablarla con perfección, con todo es sin comparación mayor la necesidad que tenemos de estudiar la gramática castellana, los que nacimos en las provincias en que no es lengua vulgar.”

Amb aquest criteri va fer públic el Méthodo o Plan de estudios (1770) per al Seminari de Barcelona on establí l’ensenyament privilegiat de la llengua castellana. Per donar eficàcia al seu propòsit va encarregar al doctor Salvador Puig i Xuriguer la redacció d’uns Rudimentos de la gramática castellana (1770), un text bilingüe —castellà/català— que el bisbe va considerar “cual pudiera desear para el fin que me he propuesto. Porque pienso establecer una escuela y destinar un maestro que, por espacio de algunos meses enseñe esta Gramática… Y no sólo entiendo que la enseñanza de esta Gramática facilitará el estudio de la latina, sino que espero que poco a poco con suavidad (y más si otros aprobaren y adoptaren mi pensamiento) se hará familiar, entre los literatos, la lengua española”. Amb el bisbe Climent, doncs, s’entra de dret per aquell camí que porta a Capmany i a la ideologia lingüística que dominà entre els homes cultes del país flns ben avançat el segle XIX.

El catecisme i la predicació

La qüestió de la llengua del catecisme i, sobretot, de la predicació fou objecte freqüent de disputes i decisions dels prelats i dels concilis provincials des del segle XVI. Té particular interès la Constitució II aprovada en el Concili de la Tarraconense del 1727. Els bisbes establien l’observança de la Constitució sinodal del 1591 que “mana que no es toleri que l’evangeli s’expliqui en una altra llengua que no sigui la materna”. I determinaven: “Volem i decretem que s’observi sense rèplica en totes les esglésies parroquials d’aquesta Província eclesiàstica, sobretot en temps d’Advent i tota la Quaresma des del diumenge de Septuagèsima. Els bisbes prohibiran el ministeri de la predicació a aquells predicadors que desacreditin aquesta norma, o que prediquin en una altra llengua que no sigui la vernacla, si no és que tinguin expressa dispensa de l’Ordinari local, que només la concedirà en algun cas comptat.”

Tan bon punt es van fer públiques les decisions d’aquest Concili, es produí la denúncia de la Reial Audiència al capità general, amb l’acusació d’ésser uns textos sense la prèvia censura vigent ni el consegüent permís reial. El fiscal es referia concretament a la Constitució II que presentava com una novetat i que, per motius polítics “que por su notoriedad se omiten”, podia provocar moltes molèsties. Amb tot, es decidí de no retirar les constitucions conciliars “porque en el estado en que se halla la materia podrían originarse de esta resolución y de su observancia grandes inconvenientes y tal vez escándalos”‘.

S’ha de notar, però, que, de fet, la pràctica habitual, freqüent ja tot el segle XVII, de predicar en castellà en les ocasions més solemnes, va continuar i es va fer més general durant el setcents. Malgrat tot, les coses no devien pas ser tan clares: l’any 1748, l’ajuntament de Cervera demana al bisbe de Solsona que, “excepció feta dels sermons d’Advent i Quaresma, tots fossin predicats en castellà”, i el bisbe, que era castellà, no va pas donar la seva autorització.

A propòsit de la predicació a Catalunya, durant la primera part del segle, Jordi Rubió ha emès un judici que, en la seva concisió, ens obre una ampla i precisa perspectiva de la qüestió: “La castellanització del tron no obeïa tant a la del país, com a concessions a la moda.” De fet, els sermons que es pronunciaven en les solemnitats més significatives responien encara, com en el segle anterior, a les exigències barroques de la grandiloqüència que trobava en el castellà unes fórmules consagrades i fins prestigioses.

Com va reaccionar la jerarquia eclesiàstica, quan aparegué la Reial Cèdula del 1768? També en aquest cas, la manera de fer del bisbe Climent fou particularment il·lustrativa. Començà la pràctica dels catecismes bilingües (1769), en un text peculiar, dedicat als infants de les seves deu escoles gratuïtes, “format per 197 sentències escripturístiques aplicades a la formació religiosa i moral”.

Es coneixen encara dos altres catecismes bilingües: el del bisbe de Vic, Manuel de Hartalejo (1779) i el del successor de Climent, Gavino de Valladares (1782). Però constituïren una excepció en l’abundant producció catequètica catalana del segle XVIII. Mossèn Bonet i Baltà ha recollit una vuitantena d’edicions de catecismes en català, al llarg del setcents, i ha fet veure l’interès i la importància d’aquesta intensa activitat d’ensenyament de la doctrina cristiana. A mesura, però, que hom s’acosta a la fi del segle, constata també en aquest camp la pressió cada cop més forta del castellà. Les ateixes Constituciones del Seminari de Barcelona, que va establir el Bisbe Valladares, disposaven: “Ordenamos a los catedráticos de Gramática y Retórica… preguntar y explicar el Catecismo a sus discípulos. Y como por lo común lo habrán aprendido en catalán, para facilitarles más la inteligencia y uso del idioma castellano, ordenamos que enseñen las oraciones en castellano… Ya no pregunten sino en castellano.” L’any 1790, el bisbe de Solsona, Rafael Lasala, va imprimir dos catecismes: per a infants en català, i per a la gent gran en castellà. Aquesta iniciativa va merèixer un elogi reial, mentre que, l’any 1793, l’arquebisbe Armanyà trobava greus dificultats per poder imprimir el seu catecisme en català. Fèlix Amat, que feia les gestions a Madrid per obtenir la llicència corresponent, li comunicava: “Se pondrá reparo en que se imprima en catalán, y alo más se permitiría que se imprima en los dos idiomas en un mismo librito.”

L’activitat del bisbe Climent fou molt més decisiva pel que fa a la predicació. Feu traduir Los seis libros de la Retórica Eclesiástica escritos en latín por el V.P.M. Fray Luis de Granada. Eli mateix va presentar l’obra amb una famosa pastoral de gran ressò europeu a la seva època, publicada l’any 1770 i que en cinc anys va conèixer vuit edicions. La llengua castellana s’hi presentava com a model i instrument de predicació. Seguint els consells i la pràctica de Maians, expressava la intenció de “establecer una escuela en que se enseñe especulativa y prácticamente la Oratoria cristiana”, i on “los jóvenes eclesiásticos” aprenguin i practiquin els recursos de la retòrica, “ejercitándose un estudio en la lengua española, para hablarla propia, clara, adornada y aptamente, que son las principales virtudes de la elocución”.

La imposició del castellà en el món eclesiàstic va avançar durant les dues darreres dècades del segle. El bisbe Valladares establí el castellà com a llengua del Seminari de Barcelona: “Mandamos al Vicerrector que cele que los seminaristas tengan bien presentes estos Rudimentos” (es refereix a la gramàtica castellana de Salvador Puig) “con que se les allanarán las dificultades más frecuentes en el idioma castellano. Y para que lleguen a hablarlo con desembarazo, ordenamos que en todos los actos públicos de capilla, estudio y cualesquiera otros del Seminario, sea siempre el castellano el idioma común. Pero al mismo tiempo, para que este uso nunca degenere en una confusa mezcla del idioma castellano y catalán, mandamos que la conversación de después de haber comido sea casi siempre sobre la propiedad de la lengua castellana, notando con especial cuidado sus diferencias con la catalana.”

Sobre la llengua de la predicació, es pot esmentar també el cas de fra Bartolomé Sarmentera, bisbe de Vic, que va disposar que els sermons morals fossin predicats en català, però els panegírics en castellà “para su exacta observancia (de la Reial Cèdula) y cuidado en ampliar el Idioma general de la Nación en su mayor armonía y enlace recíproco”.

La situació descrita es refereix a Catalunya, però no difereix pas de la que es pot observar en altres diòcesis del territori. Per exemple, a Mallorca, el bisbe Francisco Garrido de la Vega (1763-72), va manar de seguida que s’apliqués la disposició de la Reial Cèdula d’Aranjuez pel que fa a inscriure les partides dels llibres parroquials en castellà, i fins i tot va manar que es prediqués en la llengua forastera a totes les esglésies, la qual cosa va provocar la queixa del Capítol de la Seu que va recórrer al Consejo Real. Amb més virulència va actuar el seu successor, Juan Díaz de Guerra (1772-77).

No van servir de gairebé res les renovades protestes del Capítol ja que el bisbe va manifestar que estava decidit a acomplir “los piadosos fines de S.M. que se haga general en esta Isla este idioma” (l’espanyol).

La diòcesi d’Eivissa va ser creada l’any 1782 i va conèixer ja en l’activitat del seu primer bisbe, Manuel Abad y Lasyera, unes normes que imposaven el castellà en diversos àmbits de la vida eclesiàstica.

El procés que es va seguir al País Valencià tingué unes característiques relativament pròpies: és, per exemple, molt més precoç: s’hi constaten imposicions generalitzades del castellà en la vida de l’Església abans d’acabar-se la primera meitat del segle. Pot ajudar a entendre la situació veure què passava en l’administració eclesiàstica, que va anar acceptant, pas a pas, la introducció del castellà, sense greus entrebancs. A València, on el procés havia començat abans, es veia consumat, amb la pràctica desaparició del català als arxius parroquials, durant el pontificat del bisbe Andrés Mayoral (1738-69). A Catalunya, s’accelerà a partir del 1768, però, per exemple, a Girona no s’imposà totalment fins al 1828, per disposició del bisbe Dionisio Castaño.

Col·legis, escoles tècniques i acadèmies

En parlar de l’ensenyament, s’ha fet referència sobretot al de les primeres lletres i al catequístic, o sigui, als que afectaven capes més extenses de la població i que usaven el català d’una forma gairebé exclusiva fins als inicis dels anys setanta.

La introducció del castellà fou molt més precoç en les aules de llatinitat i retòrica, particularment en les dels collegis més prestigiosos, bona part dels quals eren regits pels jesuïtes. Es coneix bé el cas de Lleida on hi ha constància que, ja l’any 1623, el castellà no era solament la llengua amb què s’introduïa al coneixement del llatí, sinó que era objecte directe d’estudi. El repàs de qualsevol memòria de les festes o certàmens que celebraven aquests col·legis testimonia que el castellà es feia servir, tant o més que el llatí, per exercitar els alumnes en els més diversos gèneres, composicions i figures retòriques. La presència del català en aquesta mena d’exercicis literaris era, cada cop, més prima i, ben aviat, inexistent.

Amb tot, cal advertir que, malgrat el prestigi social que segurament comportava, aquest recurs a la llengua castellana no afectava pas profundament la situació lingüística del país. L’artificiositat extrema en convertia 1’ ús en un exercici gairebé lúdic, sense gaire incidència real.

Les coses són, en canvi, molt diferents quan s’examinen les activitats d’altres centres d’ensenyament i de cultura, com ara les escoles tècniques i les acadèmies, institucions que marquen profundament la segona meitat del segle. No se n’examinaran les vicissituds ni se’n valoraran els resultats. Simplement es farà notar que la llengua pròpia de les seves sessions, dels seus treballs i de les seves publicacions fou el castellà. Aquest fet sí que sembla decisiu per comprendre el procés de marginació de la llengua catalana que es consumà en ple segle XIX. Ara es produïa en la llengua forastera l’activitat cultural en el sentit fort del terme, més viva, amb més incidència social i amb més perspectiva de futur. La referència, és clar, és sobre l’activitat docent que d’una manera o altra pot ser relacionada amb la Real Junta Particular de Comercio. La qüestió central que, en ordre a la història de la llengua, planteja l’obra d’aquesta institució tan notable, com la de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, suposa tenir oberta la comprensió de tot un període que arriba a les portes de l’actualitat.

Seria injust liquidar, amb ironies fàcils, la contribució de l’Acadèmia a la cultura catalana, basant-ho exclusivament en l’ús circumstancial i pràcticament insignificant que va concedir a la llengua del país. No es poden deixar de banda els treballs que va impulsar. Constitueixen l’aportació més notable i obliguen a fer unes preguntes fonamentals per entendre la història dels darrers decennis del segle. Es tracta dels grans projectes que es van formular i que, pràcticament, es van quedar pel camí: l’elaboració d’una Història de Catalunya, “aclarando aquellos puntos que han querido contravertir o suponer, ya el error, ya la malicia” (1752); la redacció d’un Perfecto diccionario de la lengua catalana (1769); la publicació en castellà de les velles Cròniques, començant per la de Muntaner (1792); la formació d’un catàleg dels escriptors en català des del temps de Jaume I (1794). Només porta, amb rigor, el segell de l’Acadèmia l’edició de les Observaciones sobre los principios elementales de la historia (1756), del marquès de Lio. Tots els altres projectes es van arrossegar anys i més anys, i no arribaren mai a cap o van ser finalment l’obra personal d’alguns autors que els assumiren pel seu compte.

Quin sentit tenia l’obsessiva preocupació per la història del país i per l’estudi de la llengua i de la literatura catalanes per part d’una corporació i d’uns acadèmics que escrivien en castellà i que no concedien a l’ús del català més que uns espais marginals i gairebé pintorescos?

Aquí, com en altres països de l’Europa del set-cents es registrà una autèntica passió per reescriure la història basada “sobre hechos y documentos los más sólidos” i lliure de faules, com recordava l’Acadèmia (1792 i 1804). Però no és pas només des d’aquesta perspectiva, pròpia de les exigències de la Il·lustració, que cal examinar les aportacions que es van fer en el camp de la història de Catalunya. S’han de veure primordialment com una mostra de la preocupació per recuperar els senyals d’identitat ens uns moments en què s’havien perdut les institucions tradicionals i s’estava assistint al ràpid retrocés, almenys en el terreny de la cultura superior, d’una llengua prohibida i combatuda pel govern. Als catalans, els calia saber qui eren realment i d’on venien, per a entendre fins a quin punt eren diferents, com a poble, de la resta dels integrats a la monarquia espanyola, i com condicionava això el rumb que calia prendre amb vista al futur.

De la diversa producció del període en estudi, se solen indicar unes obres de referència obligada: les iniciatives de l’Acadèmia de Bones Lletres, concretades en les Observaciones del marquès de Llo, els treballs que promouen els premostratencs de Bellpuig de les Avellanes, molt concretament els de Jaume Caresmar, i les Memorias históricas d’Antoni de Capmany (1779 i 1792), publicades sota els auspicis de la Junta de Comerç. S’ha de completar aquest panorama amb el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña (1780), en el qual Caresmar intervingué decisivament, i amb el projecte d’elaborar un diccionari d’autors catalans antics que Daniel Finestres inicià amb unes notes, ampliaren el mateix Caresmar i Josep Martí, i dugueren a terme Ignasi i Fèlix Torres Amat. Fou aquest darrer qui finalment el publicà amb el títol de Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (1836). Encara hi ha qui creu que s’hi hauria d’afegir el Diccionario Catalán-Castellano-Latín (1803-05) d’Esteve, Bellvitges i Joglar, la confecció del qual ocupà hores i hores a les sessions de l’Acadèmia, i que elaborà decisivament Fèlix Amat i completà el seu nebot, Ignasi Torres Amat.

Els papers esmentats confirmen el que Ernest Lluch ha dit tantes vegades: els il·lustrats catalans van estudiar i reivindicar Catalunya en un projecte d’extraordinari vigor. Però és el moment de fer una pregunta: Per què s’ignora la llengua catalana o s’hi renuncia com un element del projecte global de país? I encara cal preguntar: Quin sentit tenen els elogis repetits i les reivindicacions decidides de les antigues glòries d’aquesta llengua que es margina del món de la cultura? La resposta a aquests dos interrogants és crucial per muntar una interpretació coherent de la història de la llengua catalana de gairebé un segle que s’escola des de la dècada dels setanta del segle XVIII fins a la segona meitat, i encara ben avançada, del segle XIX.

Els diversos textos de Romà i Rossell, les Memorias de Capmany o el Discurso del 1780 reflecteixen l’opinió de bona part de la burgesia catalana dominant a la Junta de Comerç, que té una idea molt clara “del que es pensa que són, i el que vol que siguin, l’economia i la societat catalanes”. I està convençuda que el seu projecte té possibilitats de fer-se real en el marc de la monarquia de Carles III, que era vista com “el nervio principal de la reforma”. En aquest joc de connivències està disposada a acceptar la irreversibilitat del 1714 i a renunciar a la llengua pròpia, d’acord amb els principis i les exigències de la mateixa monarquia, com a llengua que compti en el terreny de la cultura establerta —la “república de la letras” de què parla Antoni de Capmany.

L’exemple de Capmany és precisament el que il·lustra més clarament aquesta actitud. Les seves idees sobre la llengua catalana giren al voltant de dos eixos —encara que, de fet, són un de sol—: per una banda exalça el seu valor i la seva glòria en els temps antics, i per l’altra dictamina la seva inutilitat i la seva misèria en els temps presents. En el mateix text on la declara “en otros tiempos, lengua común de varios reinos y provincias de las principales cortes de Europa” afirma que és un idioma “hoy meramente provincial y plebeyo”. {Memorias, IV). “En ella se extendían las leyes, los bandos, los diplomas, cuando no se expedían por Cancillería —en que se usaba el latín—; en ella se escribían las peticiones, los actos y constituciones hechas en las Cortes. Era, en fin, la lengua de los reyes, de los príncipes, de los palacios, del pulpito, de los tribunales y de las academias amenas. (…) Fue, en una palabra, una lengua nacional y no una jerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente, en que se adoptó, con el nuevo gobierno, la castellana en todos los tribunales y actos públicos de la Corona de Aragón. Desde esta época sólo ha quedado reservada para el trato familiar de las gentes y uso doméstico del pueblo. Por consiguiente, ha padecido ya alguna alteración, degenerando de su castiza habla y escritura, de suerte que muchas voces, frases, partículas y la ortografía del verdadero catalán, o no se usan por añejas o no se entienden sino por los anticuarios o bibliógrafos eruditos.” (Código de las costumbres marítimas). La conclusió és prou coneguda: desisteix de transcriure el discurs del rei Martí a les Corts de Perpinyà l’any 1406 i en dona la traducció castellana ja que “la lengua catalana en la que está extendido el original es ya anticuada en el mayor número de los vocablos y por otra parte sería inútil de copiarla en un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido del resto de Europa”. (Memorias).

Josep Fontana ho ha dit amb paraules molt dures, però exactes: “Allò que els interessava no era la literatura catalana per ella mateixa, sinó com a testimoni d’una cultura pròpia, la sola existència de la qual donava suport a la imatge diferenciada de Catalunya que pretenien exposar.” Potser sí que ara s’hauria de parlar de manipulacions estratègiques d’una esplendor passada, definitivament apagada i innòcua, que utilitzaven per justificar el caràcter fortament català del seu projecte.

Certament que no es pot fer, sense més ni més, la mateixa lectura de les Memorias para un diccionario crítico, de Fèlix Torres Amat tal com va sortir l’any 1836, però sí del que s’intentava durant la seva llarga elaboració. Quan aparegué, l’ambient de les relacions de Catalunya amb Espanya ja havia estat redefinit. Torres Amat posà el seu treball simplement al costat dels semblants que s’havien fet en altres provincias i volgué mostrar “lo mucho que ha contribuido también la industriosa y activa Cataluña al progreso de las ciencias y las bellas letras. Cuando es tan equivocado el concepto que tienen algunos españoles de las demás provincias, y aun varios escritores de fuera del reino, de que entre nosotros florecen únicamente las artes, la agricultura, el comercio y la industria; ¿no es tiempo ya de empezar a vindicar el honor literario de Cataluña presentando una muestra o un índice de los grandes servicios que ha hecho a la república de las letras?” (Memorias para ayudar..). Ja el seu germà, Ignasi, havia començat a treballar en aquest projecte “para responder con él a los que dicen que en esta ciudad no conocemos sino las letras de cambio”. (Ibídem). Per entendre bé el sentit i intenció d’aquesta obra s’ha de relacionar amb les que ja anys abans s’havien publicat a València: Biblioteca Valentina (1747) de José Rodríguez i Escritores del Reyno de Valencia (1747-49) de Vicent Ximeno.

Per acabar caldria fer notar com la línia oberta a la dècada dels setanta del segle XVIII és ben clara i explícita al començament del XIX. “¿La lengua española debe graduarse de estraña en quanto a nosotros? ¿Acaso no somos españoles aunque ayamos nacido en Cataluña? El rosellonés, ¿no es francés como el mismo parisiense? En Rosellón, pues, se habla nuestro idioma catalán como parte de nuestra provincia de Cataluña, pero una vez aquella porción de terreno queda reunida con Francia los roselloneses hablan y escriben el francés estupendamente. (…) Es dezir, que no sólo queda reunido nuestro Principado con Aragón y Castilla, sino que de aquí poco (hablo de puri filósofo) seremos, con lo restante de España, labii unius. Oxalá lo seamos para dar gracias al Señor que nos ha puesto en su tierra escogida para disfrutar, mediante nuestras buenas obras, de las delicias eternas de su gloria. Amén, amén, amén.” (Jaume Sala i Guardia.)