El progrés de la botànica

El segle XVIII va ser un segle especialment important per a la botànica, no tan sols per l’obra que van dur a terme les grans figures europees —al capdavant de les quals hi havia el naturalista suec Carl von Linné (1707-78), que va classificar la flora d’una manera des d’aleshores indiscutible—, sinó perquè el nou món aportava una munió de plantes desconegudes que va acaparar l’atenció dels científics d’arreu. L’Espanya il·lustrada fou el centre de l’activitat que es va generar al voltant d’aquest fet i la institució que més es va distingir en aquesta tasca d’estudi i de classificació va ser el Jardín Botánico de Madrid. En aquest context cal prestar atenció, tanmateix, als catalans que es traslladaren a la capital, absorbits pel centralisme borbònic.

El 17 d’octubre de 1755, una reial ordre de Ferran VI creava un jardí a l’anomenada Huerta de Migas Calientes, a Madrid, “para que en estos Reynos se adelantase el importante estudio de la Botánica”. En foren nomenats primer i segon professors els catalans Josep Quer i Martínez (1695-1764) i Joan Minuart i Perets (1693-1768). La figura de Quer és especialment important: nascut a Perpinyà, fou cirurgià de l’exèrcit i herboritzà a Catalunya. Més tard, es traslladà a Madrid i començà a herboritzar a les rodalies. Va crear un jardí botànic propi, amb més de 2 000 plantes, que posteriorment fou traslladat al Jardín Botánico, i una biblioteca i un herbari que, amb el temps, foren molt valuosos. Pel que fa a Minuart, natural de Barcelona i apotecari, va mantenir una relació professional particular amb Jaume Salvador. En tornar d’una campanya a Itàlia, va traslladar-se a Madrid on, a més de segon professor del Jardín Botánico, fou apotecari major dels hospitals General i de la Passió. Val a dir que Quer va ser un seguidor apassionat de la taxonomia de J. P. Tournefort, que va seguir a la seva Flora Española; en canvi, Minuart, cap al final de la seva vida, va tenir notícia del sistema de Linné i fins sembla que s’excusà de no haver-lo fet servir abans. Com que a la llarga s’imposà el sistema de classificació linneà, l’obra dels dos catalans és difícil de jutjar vista des de l’actualitat, sobretot en el cas de Minuart, de qui només es coneixen dues obres publicades (1739) i dues comunicacions a l’ Academia Médica Matritense. La Flora Española de Quer és, tanmateix, una obra important de la qual va publicar quatre volums en vida (els dos restants ho van servint anys després sota la direcció de Casimiro Gómez Ortega).

També va ser un català, Miquel Barnades i Mainader (1708-71), la persona que succeí Quer en el Jardín Botánico. Els seus Principios de Botánica (1767) foren la primera obra sobre aquesta ciència escrita en castellà. Amb tota probabilitat, va ser el primer professor que va seguir els principis de Linné, malgrat que foren els seus successors els qui van introduir, definitivament, la nova sistemàtica. El seu fill, Miquel Barnades i Claris fou, també, més tard, professor del Jardín Botánico.

Casimiro Gómez Ortega (1740-1818), primer catedràtic del jardí botànic madrileny des del 1771, va dirigir-ne el trasllat de Migas Calientes al passeig del Prado (1781). Va cridar al costat seu, en qualitat de segon catedràtic, un altre català, Antoni Palau i Verdera (1734-93), natural de Blanes, a qui es deu, principalment, la difusió de la sistemàtica de Linné a Espanya. Palau va traduir i comentar les obres més famoses del botànic suec, entre les quals Species plantarum, que va publicar afegint-hi el nom castellà de les plantes i llur localització a la península, amb el títol de Parte práctica de botánica del caballero Linneo (1784-88). Col·laborà amb el mateix Gómez Ortega en la redacció del Curso elemental de botánica.

El segle XIX s’encetaria, a la institució madrilenya, amb un director del País Valencià, Antoni Josep Cabanilles i Palop (1745-1804), un dels més grans botànics dels Països Catalans que marcà, sens dubte, el punt culminant de la botànica a l’estat espanyol sota la Il·lustració. Format a València, amplià estudis a París on va conèixer prestigiosos homes de ciència. D’entre la seva nombrosa obra cal destacar Icones et descriptiones plantarum (1791-1801) i Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795-97).

Realment, els científics esmentats constituïren un conjunt que es veié atret pel centralisme borbònic que, especialment en el camp de la botànica, concentrava infraestructura, suport econòmic i prestigi a la capital d’Espanya.

En canvi, la nissaga dels Salvador, família d’apotecaris i botànics ocupa, per mèrits propis, un lloc important en la història de la ciència catalana. La figura de Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740) pertany als segles XVII i XVIII. Apotecari i fill de Joan Salvador i Boscà (1598-1681) —primer membre de la nissaga que va interessar-se per l’estudi de la flora autòctona—, amplià estudis amb P. Magnol a Montpeller, on va conèixer altres homes de ciència importants. Acompanyà el conegut botànic Joseph Pitton de Tournefort en el primer dels viatges que aquest va emprendre per la Península i herboritzà als Pirineus, Montserrat, el Montseny i a una part del País Valencià. Alhora, bastí un jardí botànic a Sant Joan Despí, que fou el primer de Catalunya. Partidari aferrissat de l’arxiduc, fou, tanmateix, respectat per Felip V. El seu fill Joan Salvador i Riera (1683-1725), que estudià a Montpeller, com el seu pare, i sojornà a París, va efectuar un viatge per Espanya (octubre 1716— maig 1717) en companyia dels germans Jussieu, Antoine i Bernat, i Philippe Simoneau amb la finalitat d’herboritzar i efectuar observacions botàniques i mèdiques. Escriví una obra, Botanomasticon Catalonicum, avui perduda, i morí quan podia esperar-se el millor d’ell. El seu germà Josep (1690-1761), també apotecari, estudià així mateix a Montpeller. Molt ben relacionat, va ampliar i millorar les col·leccions que els seus predecessors havien començat, i que foren el nucli del museu conservat, avui, a l’Institut Botànic de Barcelona.