L’ensenyament i la renovació científica

L’ensenyament de primeres lletres

Durant el segle XVIII s’estengué i es consolidà l’ensenyament de primeres lletres centrat en l’aprenentatge de la lectura, de l’escriptura i dels comptes —limitats a les quatre operacions bàsiques i coneguts popularment com “la nombra”—, juntament amb l’ensenyament del catecisme, de la religió catòlica i dels bons costums. Eren moltes les viles i poblacions que disposaven d’un mestre de primeres lletres al principi del segle i que al final del segle XVIII en tenien dos o mes. Els mestres havien d’ensenyar a molts —massa— nens de cop, molts més dels que calia per a fer una feina amb dignitat i eficàcia. Les peticions que feren de tenir un mestreajudant i les propostes d’augmentar el nombre de mestres de primeres lletres sovintejaren durant tot el segle, segons que demostren els documents municipals.

L’índex d’escolarització no era gaire elevat. El fet que les aules estiguessin massa plenes no volia dir que tots els nens de la vila anessin a l’escola. Era una minoria en augment, però minoria al capdavall. En ciutats grans com Barcelona o Girona, també rebien ensenyament els infants reclosos a l’Hospici. Aquests, a més, eren ensinistrats en aprenentatges de manufactura tèxtil, eren mà d’obra barata per a la indústria que naixia. Per altra part, cal pensar que no fou fins a final de segle que es començà a generalitzar l’escolarització de les nenes. Fins aleshores, les poques que rebien instrucció ho feien, normalment, en convents de monges, on aprenien la costura i el catecisme. En alguns casos, per exemple a Oriola, està documentada la creació d’una escola de nenes arran de l’expulsió dels jesuïtes. Són pocs els casos, com el d’Alacant, en què es parla d’una escola per a nenes pobres. Segons Buenaventura Delgado les escoles que tenia obertes la Germandat de Sant Cassià a Barcelona no aplegaven, entre totes, més de 500 nois, xifra baixíssima per a una ciutat que, l’any 1770, tenia 71 783 habitants, 16 228 dels quals eren nois. Tot i així, per a tenir una visió general sobre el grau d’escolarització i d’alfabetització general, encara falta completar els estudis locals.

No sempre i arreu els alumnes aprenien tots els ensenyaments que s’impartien a l’escola. En algunes poblacions havien de pagar si volien aprendre els comptes, fet que excloïa d’aquests ensenyaments els nens de famílies pobres. Els fills de famílies benestants no acostumaven a anar a l’escola de primeres lletres, sinó que tenien un preceptor (en alguns casos un seminarista) que vivia amb la família i impartia aquests ensenyaments als fills de la casa.

Una de les reivindicacions més generalitzades entre els mestres fou la de la millora econòmica. Amb el que cobraven —en diners o en espècies—, malvivien. Es proposaren solucions diverses que anaven des de cobrar per a ensenyar els comptes, fins a fer altres feines, com ara la de rellotger o secretari, sobretot en poblacions petites.

No sempre era el mestre el qui tenia cura d’ensenyar les primeres lletres. En força nuclis rurals, era el capellà qui ensenyava les beceroles. Després del concili de Trento, els bisbes fomentaren la creació d’escoles per a ensenyar el catecisme i fer la primera escolarització. L’any 1691, el bisbe Alagó manà que a totes les poblacions de Mallorca de més de tres-cents habitants hi hagués una d’aquestes escoles. En poblacions petites, també podia fer de mestre alguna persona lletrada o amb estudis, com podia ser l’apotecari o el barber, tal com ho especifiquen, per exemple, els llibres de visites pastorals del bisbat de Lleida. En les poblacions amb presència d’ordes conventuals, aquests solien tenir obert ensenyament de primeres lletres per als escolans i altra mainada de la població. A Catalunya les dues congregacions masculines amb més presència en el camp escolar eren els escolapis (que tenien set col·legis el 1791) i els jesuïtes (que en tenien vint-i-un quan foren expulsats el 1767), encara que aquests darrers tingueren, preferentment, col·legis de gramàtica i de retòrica. Quant a les congregacions femenines, llevat dels petits beateris establerts en convents, la congregació amb més renom fou la Companyia de Maria, coneguda popularment amb el nom de Monges de l’Ensenyança, establerta a Barcelona la segona meitat del segle XVII.

Fou una preocupació de les autoritats garantir un mínim de preparació en els educadors. Les convocatòries públiques per a cobrir places vacants de primer ensenyament especificaven, clarament, els requisits exigits. La Germandat de Sant Cassià, establerta a Barcelona el 1657, pretengué inculcar en els infants l’amor i el temor de Déu, el respecte als pares i l’obediència al poder temporal. La Germandat controlava l’ensenyament, les escoles i els mestres, i l’ensenyament que impartia era profundament religiós, com ho era el de la majoria de les escoles. A Barcelona, tota persona que es dediqués a l’ensenyament havia de tenir el títol de mestre. Les Ordinacions de la Germandat establien les següents condicions per poder-ne ser: tenir més de 25 anys; tenir un certificat de bona conducta i de suficiència de doctrina cristiana, mitjançant l’examen per un clergue autoritzat; disposar d’un informe que assegurés que ni pares ni avantpassats no havien exercit oficis vils, deshonrosos o escandalosos; d’un altre, fet per un mestre en exercici, on constés que l’aspirant havia après l’art d’ensenyar d’un altre mestre; i, encara, superar un examen públic davant el tribunal de la Germandat. Posteriorment, Carles III, en la Real Provisión del 1771, establí els requisits que havien de reunir els futurs ensenyants. El monarca volia garantir que l’aspirant tingués la preparació adient, que fos de bons costums i netedat de sang i que s’hagués examinat i aprovat la doctrina cristiana. A partir d’aquesta data el govern borbònic intervingué més directament en el control de la formació de mestres i alumnes.

Els “cató” eren els llibres per a aprendre a llegir. Al costat d’aquests n’hi hagué dos d’àmplia difusió i dels quals es feren constants reedicions: el popular “Franselm”, és a dir el Llibre dels bons amonestaments, d’Anselm Turmeda, i l’anònim Peregrinació del venturós pelegrí. Altres llibres tingueren una difusió més limitada, per exemple el catecisme de la doctrina cristiana que assenyalava el bisbe de la diòcesi o els sil·labaris que els escolapis i altres ordes religiosos feren servir a les seves escoles. El 1771, Carles III manà que “además del pequeño y fundamental catecismo que señale el Ordinario de la diócesis” s’ensenyi “por el Compendio Histórico de la Religión de Pintón, el Catecismo Histórico de Fleuri y algún compendio de la Historia de la Nación”.

Les escoles de llatinitat

Mestre i alumnes, s.d.

BC

L’ensenyament de gramàtica i retòrica s’impartia a totes les ciutats i viles importants dels Països Catalans i, també, en força poblacions petites en què hi havia presència d’algun orde religiós. Encara que a les poblacions més importants les escoles de llatinitat eren a càrrec de les autoritats de la ciutat, en general foren ordes religiosos —de manera especial els jesuïtes, fins que foren expulsats, però també els franciscans, els agustins, els caputxins, els dominicans o els carmelites— els qui es dedicaren a impartir els ensenyaments de llatinitat. En les poblacions petites, l’existència d’aquests ensenyaments fou força irregular, a causa sobretot de la qüestió econòmica, ja que els professors eren mal pagats i cobraven amb retard. Aquests estudis es van anar consolidant i ampliant durant el segle. Força poblacions que a començament del segle XVIII només tenien un mestre de gramàtica, en acabar-lo, en tenien un de gramàtica i un altre, o més, de retòrica.

L’ensenyament es concretava en l’aprenentatge de la gramàtica, la retòrica i la poesia. La feina que l’Ajuntament de Girona especificava l’any 1779, per al professor de retòrica, ens mostra en què consistia. El professor havia d’ensenyar “a más de lo que comprenda esta sciencia la composición en prosa y en verso y la obligación de educar a sus discípulos en las buenas costumbres, principalmente en lo tocante a nuestra fe, hacerles oir misa todos los dias y confesar y comulgar cada mes”. Uns ensenyaments amb molta càrrega religiosa, gens innovadors, memorístics i repetitius, fets a partir de l’estudi dels grans autors clàssics: Ciceró, Corneli, Nepos, Virgili, Ovidi, Horaci, Marcial, Fedre, Quint Cursi Ruf, etc. En el concurs de mèrits del 1801, els alumnes de la primera classe de retòrica de Girona traduïren: les Catilinàries de Ciceró, el Pro Ligarlo o la Ad Pisones d’Horaci, part de les Tristes d’Ovidi, els Espectacles de Marcial o la quarta, cinquena i sisena Eneida de Virgili. En aquest ensenyament no cal buscar-hi gaires novetats metodològiques i de continguts, que no hi són.

En alguns casos, el programa d’estudis s’ampliava amb l’estudi de la filosofia, la moral i, fins i tot, de la teologia. Això solia passar quan en el convent on s’impartien les classes hi havia establert el noviciat de l’orde. Els ensenyaments de gramàtica també es feien en els Seminaris Tridentins, a més dels altres estudis necessaris per a la carrera eclesiàstica.

El 1767, l’expulsió dels jesuïtes provocà que autoritats municipals i bisbes pretenguessin ocupar l’ensenyament de gramàtica que aquests deixaren, amb resultats diversos. En alguns casos el local deixat pels jesuïtes fou ocupat pel seminari; en altres foren la ciutat i el bisbat els que continuaren els ensenyaments de gramàtica; en alguna ocasió fou substituït per ensenyament per a nenes.

Al·legoria del Reial Seminari de Nobles de la Companyia de Jesús, Barcelona, F.Tremulles-B.Montfort, c.1762.

BC

Els estudis de gramàtica foren minoritaris. Hi anaven pocs alumnes, els fills de les famílies benestants. A la ciutat de Barcelona, els jesuïtes hi tingueren dos col·legis: el de Betlem i el de Cordelles, conegut amb el nom de Seminari de Nobles, on els fills de la noblesa aprenien esgrima, dansa, heràldica, a més dels ensenyaments habituals. Quan tots els ensenyaments superiors de Catalunya van ser traslladats a Cervera, a Cordelles s’hi continuà ensenyant filosofia. La càtedra de matemàtiques fou encarregada, el 1757, a Tomàs Cerdà; un grup d’alumnes d’ell fou el que promogué l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

El llatí i el castellà hi eren les llengües parlades i, d’aquesta manera, es contribuïa a la castellanització del país.

La imposició del castellà a l’escola

La voluntat d’imposar el castellà a l’escola venia de lluny, i s’intensificà amb els Borbó. En ser abolits els Furs de València, el 1707, el castellà penetrà ràpidament al País Valencià. A Catalunya, el text que el Consejo de Castilla elevà al rei, l’any 1715, era taxatiu quant a l’ús del castellà a les escoles: “Mandando V.M. que en las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano.” El rei no va seguir al peu de la lletra els suggeriments del Consejo de Castilla, però les recomanacions secretes enviades als corregidors de Catalunya, el 1717, manaven “introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”.

No fou fins al 1768, amb la Reial Cèdula de Carles III, que es materialitzà la voluntat de castellanitzar l’escola. El monarca hi va manar que “la enseñanza de Primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendándose también por el mi Consejo a los Diocesanos, Universidades y Superiores Regulares para su exacta observancia y diligencia en extender el idioma general de la Nación”.

Alguns documents escolars expliciten clarament aquesta implantació de la llengua castellana; el cas de l’escola de gramàtica del convent de la Bisbal d’Empordà és exemplar. Fra Bernardí, franciscà del convent, dictava el text següent als alumnes perquè el passessin al llatí “El Rey Nuestro Señor, cuya sagrada persona conserve Dios años y cumule de felicidades, considerando que los Catalanes florecen en ingenio así para las especulaciones de Minerva, como para las operaciones de Marte, dignose mandar por su Real Decreto de 23 de junio del presente año de 1768 que en todo el Principado de Cataluña se hable y enseñe la lengua española, para que instruidos en la frase española, puedan los Catalanes emplearse con mayor desembarazo al Real Servicio. Obedeciendo, pues, como es justo al real decreto, manda el maestro de la Bisbal a todos sus discípulos que, en adelante, hablen y repitan los libros en lengua castellana; previniendo que no mirará con indiferencia los defectos que, en este asumpto, se cometieren; pues no son dignos de compasión los que con todas sus potencias no cumplen la voluntad de nuestro amabilísimo Monarcha”. Fins al dia anterior, l’exercici de traducció es feia del català —i no pas del castellà— al llatí.

Els ordes religiosos dedicats a l’ensenyament tingueren un paper important en la castellanització de l’escola. Els jesuïtes, que ensenyaven en llatí i en castellà, hi contribuïren a través dels seus col·legis i residències, on eren formats els fills de les classes benestants. Els escolapis, dedicats més a l’ensenyament de les primeres lletres i a les capes populars, es preocuparen més per la qüestió de l’ensenyament del català; al final del segle XVII, una carta de la comunitat de Moià adreçada al Pare General, a Roma, ho feia notar: “Només demano a Vostra paternitat dues coses que em semblen convenients per al creixement d’aquesta nova planta: que no se’n vagi cap dels religiosos que tenim i que vinguin dos o tres germans. (…) La dificultat més gran que es considera és aprendre parlar català i no fora bo que quan comencen a parlar-lo se n’anessin i en vinguessin d’altres que no serien entesos per la gent.” De tota manera, ja abans de la Cèdula del 1768, la voluntat dels superiors dels escolapis fou d’imposar el castellà. El document del 1755 de l’escola de Mataró és diàfan: “A todos los HH. mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán.” Després de la promulgació de la Cèdula, els superiors són taxatius: “Mandamos absolutamente y con la mayor expresión a todos y cada uno de nuestros súbditos que entre sí, siempre y en todo lugar hablen en castellano, y exhortamos que lo mismo practiquen con los seglares, excepto cuando la caridad y la prudencia dictare usar el nativo idioma.” Tanta insistència perquè es parlés el castellà no era un indici que la voluntat reial no es complia? No hem de pensar que la “caridad y prudencia” era una escapatòria per a continuar parlant en català?

Un altre factor de castellanització fou el nomenament de bisbes castellans per a governar els bisbats catalans. Encara que recomanaven l’ensenyament del catecisme en la llengua del poble, aquests bisbes imposaren l’ús del castellà en els seminaris i l’afavoriren en la predicació, sobretot en el darrer quart de segle. De tota manera, una cosa era la voluntat castellanitzadora dels Borbó i una altra, de molt diferent, la castellanització real de les escoles. Aquesta es produí amb més facilitat a les grans poblacions que no pas en el món rural. Fou lenta a Catalunya i a les Illes, fins i tot hi ha constància de regressions a les escoles mallorquines, segons la Circular de la Real Audiencia del mes de març del 1778: “Experimentado de un año a esta parte que lo que se había ganado en el Reino con el celo y cuidado de los Superiores así económicos como seculares en este particular se va perdiendo por instantes”.

Alguns membres del clergat secular, en contacte directe amb el poble, continuaren publicant en català després del decret de Nova Planta i manifestant la voluntat de fer-ho en aquesta llengua. Un d’aquests, Francesc Ifern, mestre a l’Estudi Major de Girona, publicava, el 1759, un Compendi breu de les quatre reglas de la aritmètica pràctica perquè “puga qualsevol apèndrer ab brevetat y poch treball”. No fou només a Girona, sinó a Barcelona i Mallorca, que s’editaren aritmètiques en llengua catalana.

Mapa escolar de Catalunya segons Francisco de Zamora, 1790

Francisco de Zamora va deixar una colla de manuscrits, que es conserven a la Biblioteca del Palacio Real de Madrid, amb les respostes fetes pels corregiments i per alguns municipis de Catalunya al seu interrogatorio.

Es tractava d’una enquesta de caire general, i d’altres informes i respostes d’origen divers, i també d’un qüestionari específic fet per tal de conèixer la situació escolar del país. Aquest darrer document, que ha permès l’elaboració del mapa escolar, és una informació parcial i només orientativa que té però, sens dubte, un gran valor de mostra, especialment en els dos corregiments on les respostes foren exhaustives. Se sap, per altres fonts, que hi havia escoles de nens a altres poblacions com ara Valls o Torroella de Montgrí, per esmentar només uns exemples. La manca de documentació, però, fa molt difícil realitzar un mapa més complet de la realitat escolar de l’època.

L’alfabetització al segle XVIII

Un exemple d’alfabetització: Mataró.

L’accés a la lectura i l’escriptura al segle XVIII continuava vedat a un ampli sector de la població. Montserrat Ventura, a partir de l’estudi del cas de Mataró, entre el 1750 i el 1754, mitjançant un mostreig de testaments, ha pogut fer un càlcul aproximatiu de l’abast de l’alfabetització en aquesta ciutat puixant. La seva anàlisi de 294 documents, 168 corresponents a homes i 126 a dones, que equival al 4% de la població, ens ha permès d’elaborar aquest gràfic, on els casos individuals s’agrupen en categories sòcio-professionals. La conclusió percentual que Ventura n’extreu és que si per als homes l’alfabetització era del 50%, entre els eclesiàstics i les classes privilegiades era total. Així mateix, entre els artesans, l’índex d’alfabetització era del 60% i entre els pagesos, bracers i jornalers, mariners i pescadors representats a la mostra era del 30%. En els altres sectors de la població treballadora l’alfabetització era nul·la. Pel que fa a les dones, la mitjana era molt inferior: no arribava al 9%, percentatge que es concentrava entre les classes privilegiades, en les quals només la meitat sabien llegir i escriure. La polarització social, doncs, era evident en l’accés a la cultura escrita. Amb tot, en el tombant de segle, les perspectives havien millorat: un 64% dels homes i un 24% de les dones eren analfabets, amb la qual cosa la mitjana global hauria experimentat un increment notable del 34% al 47% entre mitjan i final de segle.

Baldiri Reixac i les Instruccions per la ensenyansa de minyons

Instruccions per la ensenyansa de minyons, B. Reixac, Girona, 1749, AHMG.

J.S.C.

Pel que respecta a l’enaltiment i la defensa de la llengua catalana, l’obra cabdal és la que escriu Baldiri Reixac, Instruccions per la ensenyansa de minyons, el 1749, on manifesta que “entre totas las llenguas la que ab més perfecció deuhen saber los minyons és la llengua pròpia de sa Patria”, demanant al mateix temps que es fessin bones traduccions i que s’escrivissin bons llibres en català “com si la nació catalana no meresqués o no tingués la necessitat de ser tan ben instruïda com quiscuna de las demés”.

L’obra d’aquest rector, publicada per primera vegada a Girona, el 1749, fou un dels primers tractats de pedagogia en llengua catalana. Adreçada primordialment als mestres, volia la millora de l’ensenyament, en especial el del món rural on ell vivia i ensenyava. Volia que la seva obra fos profitosa als pares, als eclesiàstics, als llicenciats i als mestres. Per això, a més de continguts concrets, sobretot gramàtica i llengües estrangeres, hi donava normes i consells pedagògics útils per a les persones que es dedicaven a l’ensenyament i també per a aquells que tenien responsabilitats en l’educació dels fills i dels joves. Va ser una personalitat preocupada per l’educació moral i religiosa i per la formació intel·lectual i cultural de les persones, de manera especial dels mestres i dels infants i joves del món rural.

Conegut sobretot per la defensa de la llengua catalana, en el tractat de pedagogia que escrigué s’hi troben altres afirmacions interessants des de l’òptica educativa. Així, considerava que els fills dels pagesos i dels treballadors de la terra tenien la mateixa capacitat per aprendre i estudiar que els fills dels nobles i dels senyors que vivien a la ciutat. Les dones estaven igualment capacitades que els homes per a aprendre les ciències, i conèixer-les podia ser-los de gran utilitat. Per això, calia que s’instruïssin en la lectura i l’escriptura, en les regles de la política i la civilitat, com també en les ciències humanes, tal com ho feien els nois. Per a Reixac, el mestre havia de ser un bon professional dedicat a formar els alumnes en la virtut i la ciència, i a donar els continguts necessaris i actualitzats, en una escola agradable, amb pocs càstigs, on s’impartissin els coneixements adequats en el moment just. El mestre havia d’estar al dia i havia de conèixer allò que sobre educació es feia en altres països. Les vuit reedicions catalogades per Jordi Verrié, fetes durant –la segona meitat del segle, són un clar exponent de l’interès que suscità aquesta obra, i de la difusió que tingué.

Ensenyaments universitaris

Pel que fa a l’ensenyament universitari, al País Valencià, les universitats de València, de Gandia (suprimida el 1772) i d’Oriola (suprimida el 1835) tingueren durant aquest segle una certa esplendor, que es feu patent amb un augment de càtedres. I a Mallorca, l’Estudi General Lul·lià impartí ensenyaments superiors d’arts i filosofia, de medicina, de dret i de teologia.

Les universitats als Països Catalans.

A Catalunya, el fet més important fou la creació de la universitat de Cervera per Felip V, el 1717, acabada la guerra de Successió, i el tancament de les altres universitats catalanes. Els ensenyaments superiors que s’impartien (arts, filosofia, teologia, dret, medicina) a les universitats de Lleida, Barcelona, Girona, Tarragona, Solsona, Tortosa i Vic quedaren suprimits per manament reial. Durant aquest segle Cervera tingué el monopoli dels ensenyaments superiors. De totes maneres el mateix Felip V autoritzà alguns estudis a partir del 1722 a Tortosa, a Tarragona, a Barcelona, i als Seminaris d’Urgell, de Girona i de Vic, estudis que foren reconeguts per Cervera. Aquest fou el cas dels estudis de medicina que es mantingueren a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Situada a l’interior de Catalunya i lluny de les ciutats importants, a Cervera s’impartiren ensenyaments de teologia (tomista, suarista, escotista; moral i Sagrada Escriptura), de cànons, de lleis, de medicina, de filosofia (tomista i suarista) i d’humanitats (gramàtica llatina i grega i retòrica). Amb els jesuïtes fins al 1767 i, després, sota la influència dels benedictins de Sant Pau del Camp, la universitat cerverina destacà en ensenyaments de Filosofia i de Dret. De tota manera, la vida científica de la Universitat de Cervera no donà els resultats esperats, i el balanç final és migrat. El debat intel·lectual es produïa fora de la universitat oficial, a Barcelona, en les diverses Acadèmies que s’anaven creant: les de Bones Lletres, Ciències Naturals i Arts, Matemàtiques o de Medicina.

La ciència a Catalunya: l’esperança de la Il·lustració

El ressorgir científic de la Catalunya del segle XVIII està estretament relacionat amb el procés de modernització material i intel·lectual que s’hi esdevingué. Per una part, la mancança d’universitats va impulsar els catalans a anar a estudiar a Montpeller, a Tolosa o a Perpinyà. Les relacions amb el sud de França, doncs, foren estretes i les prospeccions fetes fins avui fan pensar que aquests sojorns i anades i tornades foren un dels principals camins pels quals la Il·lustració es va introduir.

Per una altra part, la burgesia comercial catalana començava a comprendre que els temps canviaven. Durant la segona meitat del segle va iniciar el camí que la menaria a convertir-se en burgesia industrial. No cal dir que aquesta nova mentalitat formava part de la modernització del país. Així, industrialització i ensenyament es retrobaren, no podia ser d’altra manera: les escoles de la Junta de Comerç com també els pensionats que aquesta envià a Europa en constitueixen mostres evidents.

Amb aquest impuls, al llarg del segle, es desenvoluparen la botànica, les ciències mèdiques i farmacèutiques, les matemàtiques —lligades a l’enginyeria militar— i proliferaren les acadèmies científiques. A Catalunya no es tornà a trobar un pla d’estudis científico-tècnics com el de les escoles de la Junta de Comerç, fins al segle XX, a l’època de la Mancomunitat. Sens dubte, amb la Il·lustració, Europa va estar més a prop que mai.

L’ensenyament de les ciències mèdiques i farmacèutiques

Farmàcia, cartoixa de Valldemossa, s.d.

J.G.

Els Col·legis d’Apotecaris eren els que dirigien els estudis de farmàcia. L’ensenyament corria a càrrec d’apotecaris col·legiats, amb apotecaria oberta al públic, i duraven vuit anys, durant els quals la tutela per part del Col·legi era rigorosa. El cicle es cloïa amb un examen final i, com en altres casos, s’exigia la puresa de sang. El protomedicat (tribunal de metges que concedia la llicència per a exercir la medicina), en especial a partir de l’adveniment dels Borbó, també estenia títols després de quatre anys de pràctica i d’un examen final. Els títols concedits pel protomedicat eren vàlids a tota Espanya, de manera que els que el posseïen podien establir-se a qualsevol punt de Catalunya, excepte a les viles on hi havia un Collegi d’Apotecaris. És innecessari afegir que aquesta dualitat va generar conflictes i enfrontaments, especialment a Barcelona.

Val a dir que, el 1799, els estudis farmacèutics restaren inclosos inicialment en la Facultad Reunida, un intent d’unificació de la medicina i la cirurgia que va durar dos anys. Durant aquest parèntesi es va crear una Junta Superior Gubernativa de Farmacia que va disposar de les Ordenances corresponents (1800); la Junta persistí fins l’any 1804 en què es va publicar una cèdula reial que, finalment, contemplava la creació dels Reials Col·legis de Farmàcia. Es tractava de la consagració dels estudis de Farmàcia com estudis superiors, universitaris. El de Barcelona, el Reial Col·legi de Sant Victorià, obrí les portes el 1815.

En el segle de les llums, a Olot, es formà una nissaga d’apotecaris de prestigi reconegut: els Bolòs. Antoni de Bolòs i Ferrussola (1714-72) fou el primer membre d’una antiga família olotina —arrelada a la capital de la Garrotxa des del segle XIII— que destacà en el camp de la botànica. Casat amb Teresa Minuart, filla del botànic, professor del Jai-din Botánico de Madrid, Joan Minuart, va rebre el mestratge del sogre i de Josep Quer.

F.X. de Bolòs, s.d.

RACAB / G.S.

El seu net, Francesc Xavier de Bolòs i Germà (1773-1844), destinat a regentar l’apotecaria de la família, fou enviat amb Jaume Carbonell a la ciutat comtal, per tal de fer-hi l’aprenentatge. Aprovat l’examen del protomedicat, el 1793, tornà a Olot on va alternar l’atenció a l’apotecaria amb l’estudi, en especial de la botànica, l’horticultura, la meteorologia i la vulcanologia. En aquest darrer camp destaca l’obra Notícia de los estinguidos volcanes de la villa de Olot, de la naturaleza de sus productos y de sus aplicaciones on, per primera vegada, s’estudiava la regió volcànica de la Garrotxa. L’obra fou publicada a Memorias de Agricultura y Artes, l’any 1820; una segona edició, corregida i amb un valuós mapa topogràfic, va veure la llum el 1841. Francesc Xavier de Bolòs va mantenir contactes amb prestigiosos científics com ara Casimiro Gómez Ortega, Mariano La Gasca i, sobretot, amb Pierre A. Pourret, un científic exiliat arran de la Revolució Francesa, que havia herboritzat els Pirineus Orientals. També tingué relacions amb Charles Lyell, el famós geòleg anglès que donà a la geologia el rang de ciència, a quia va rebre a la casa pairal d’Olot, el 1830.

En aquest segle, una altra figura va brillar amb llum pròpia; fou Josep A. Savall (c.1750-1831) que, en el “Discurs” del 1788, va preconitzar una nova farmacopea on incorporava els remeis químics que s’empraven ja a Europa, alhora que es preocupava per assolir una unitat de criteri entre els apotecaris i els metges, pel que fa a la preparació de medicaments.

Tot i que recerques recents proven l’existència del Tribunal del protomedicat a la Corona d’Aragó a la baixa edat mitjana, foren Ferran i Isabel, dits els Reis Catòlics, els qui li donaren l’organització i el poder necessaris per a esdevenir una institució poderosa, que regulava l’accés a la pràctica de la medicina i la cirurgia, mitjançant uns exàmens. Amb l’arribada al tron dels Borbó i amb l’aplicació del decret de Nova Planta, l’organització castellana va ser imposada al Principat amb perjudici dels furs i dels privilegis de què gaudia Catalunya en aquest camp, fet que generà conflictes, com en el cas dels apotecaris.

Amfiteatre anatòmic, Col·legi de Cirurgia de Barcelona, V. Rodríguez, 1762-64.

RAMB / R.M.

Desapareguts els Estudis Generals de Catalunya i, per tant, les Facultats de Medicina que hi havia, als estudis que s’impartien a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona s’hi afegiren els de la Universitat de Cervera. Cal dir, però, que des d’un bon començament, l’escassetat de malalts i les dificultats per a practicar l’anatomia amb cadàvers humans foren decisòries per al centre cerverí, en especial per als futurs cirurgians. Quan l’any 1768 s’extingí la càtedra d’anatomia de Cervera, fou obligat de cursar aquests estudis al col·legi de Cirurgia barceloní, fet que va acabar d’enverinar les difícils relacions entre metges i cirurgians. És veritat que els intents d’unificar la medicina i la cirurgia, que es mantenien separades des de l’edat mitjana, existiren: el primer, el del 1799, havia durat solament dos anys; posteriorment, n’hi hagué un altre, durant el Trienni Liberal (1820-23). La unió definitiva, però, no s’esdevingué fins més tard, el 1827.

Com que, pel que fa a la cirurgia, tant els metges-cirurgians i els cirurgians llatins, que estudiaven a la universitat, com els cirurgians romancistes i els sagnadors, que seguien un procés de formació gremial, havien de superar l’examen del Protomedicat, la creació del col·legi de Cirurgia, l’any 1760, fou cabdal per a la medicina i la cirurgia autòctones; la nova institució s’escapolia del control del famós Tribunal i passava a dependre del primer Cirurgià de Cambra del Rei; a més, l’ensenyament que s’hi donava era modern i efectiu, cosa que representà un revulsiu dels estudis tradicionals. El col·legi va impulsar, indirectament, la creació de l’Acadèmia Mèdico-Pràctica de Barcelona.

Dins del context de militarització de la ciència, tret que marcià l’actuació de la monarquia il·lustrada a Espanya, hom va promoure la creació de centres destinats a formar cirurgians per a l’armada i l’exèrcit, responent d’aquesta manera a la necessitat de professionals aptes i eficients. D’alguna manera, se seguia l’exemple due Lluís XV a França. Aquests centres foren els col·legi de Cirurgia, el primer dels quals fou creat a Cadis (1748); seguiren el de Barcelona (1760) i, finalment, el de Madrid, conegut com de San Carlos, que va començar a impartir les ensenyances el 1787.

El projecte del que seria el Col·legi de Cirurgia de Cadis fou lliurat pel metge català Pere Virgili (1699-1776) al Marquès de la Ensenada pel maig del 1748, i el rei Ferran VI en donà l’aprovació el novembre del mateix any. Pel gener del 1749, Virgili, natural de Vilallonga del Camp (el Tarragonès) i considerat per alguns com el pare de la cirurgia moderna, no ja catalana sinó espanyola, era nomenat cirurgià major de l’armada, càrrec que tingué simultàniament amb el de director del Col·legi. Virgili va relacionar-se amb els cirurgians més importants de la península i va tenir l’encert, a més, de practicar la política d’enviar joves a l’estranger perquè perfeccionessin llurs coneixements. Entre els seus deixebles cal citar F. Canivell, Diego de Velasco, F. Villaverde i, sobretot, Antoni de Gimbernat.

Pere Virgili va creure en la necessitat de fundar un altre Col·legi de Cirurgia a Barcelona i aprofità el nomenament de primer cirurgià de Cambra (1758) —càrrec del qual fou destituït en pujar al tron Carles III— per fer una proposta en aquest sentit. La proposta fou immediatament acceptada. Pel desembre del 1760 s’aprovava el Reglament que havia de regir el nou Col·legi de Cirurgia i, tot seguit, començaven les classes a l’Hospital de la Santa Creu, tot esperant que es construís el nou edifici, que fou inaugurat pel març del 1764. Sempre, però, amb el recel i l’oposició de la Universitat de Cervera que preveia un competidor perillós, fet que s’esdevingué. El Col·legi de Barcelona va tenir excel·lents professors, entre els quals Antoni de Gimbernat (1734-1816), deixeble de Virgili a Cadis, professor d’anatomia a Barcelona i cirurgià major de l’Hospital de la Santa Creu. Viatjà per Europa a la recerca de nous coneixements i, a Londres, ensenyà al llavors famós J. Hunter, un nou mètode d’operar l’hèrnia crural. De retorn a l’estat espanyol, fou encarregat d’endegar el Col·legi de Cirurgia de San Carlos, a Madrid.

Una altra figura de la medicina que va estudiar al Col·legi de Barcelona fou Mateu Orfila i Rotger (1787-1853), metge i químic, fundador de la toxicologia científica que va arribar a ser degà de la facultat de Medicina de la Universitat de París. A la seva autobiografia Orfila explicava la impressió que li havia causat el sistema i la modernitat de l’ensenyament que s’impartia en el Col·legi.

“Just arribat a Barcelona vaig conèixer el savi professor Carbonell i molts d’altres homes distingits (…) Al cap de poc assistia als cursos del Reial Col·legi, on vaig veure ensenyar ni més ni menys, com es fa avui a França; tot el que era susceptible d’ésser aclarit per experiències, o amb ajut de demostracions, hi era ensenyat sense ometre cap requisit (…) A l’amfiteatre d’Anatomia jo podia lliurar-me a les disseccions més fruitoses; als hospitals, les clíniques eren fetes amb tot l’esment i la intel·ligència que la matèria demana en els nostres dies (…) Quan arribi el moment, contaré com moltes d’aquestes pràctiques i mesures utilíssimes foren adoptades a França a l’època de la meva administració i deganat a l’Escola de Medicina de París.”

El Col·legi va disposar d’un Jardí Botànic especialment destinat a la docència, que posteriorment va passar a dependre de la Junta de Comerç. Però, sobretot, cal remarcar que el fet que el Col·legi pogués disposar dels malalts de l’Hospital de la Santa Creu, va permetre un ensenyament molt pràctic d’acord amb el corrent modern que s’estenia per Europa. D’altra banda, el fet que la majoria de professors del nou centre fossin cirurgians de l’Hospital de la Santa Creu, va llimar les suspicàcies inicials inevitables i va afavorir el funcionament del centre sense que es presentessin entrebancs seriosos, inherents a les rivalitats professionals. En tot cas les dificultats sorgiren amb els metges.

Així, l’aparició de cirurgians amb una preparació moderna, científica i, alhora, racional i pràctica, creà malestar en la classe mèdica d’aleshores que, tot sigui dit, rebia una formació que, si més no, es pot qualificar de decadent. Aquest malestar es va transformar, de seguida, en enfrontament: hi havia en joc privilegis i atribucions que cirurgians i metges reclamaven amb exclusivitat.

En aquest marc setcentista va aparèixer l’Acadèmia de Medicina: alguns metges, entre els quals Joan Steva i Pere Güell, començaren a reunir-se informalment als domicilis particulars d’alguns d’ells fins que, el 1770, fundaren el que s’anomenà Acadèmia Mèdico-Pràctica o de Medicina Pràctica. Joan Steva va presidir les primeres reunions fins que morí, i Pere Güell presidí la primera sessió acadèmica, el 2 de juliol de 1770. La finalitat amb què l’Acadèmia fou creada s’expressava molt bé als estatuts on es definia la medicina com a filla de l’experiència i s’establia, com a finalitat de l’Acadèmia, l’estudi de les malalties, de llurs causes i símptomes, de la terapèutica corresponent, com també dels mètodes per a prevenir-les.

Al “Discurs” llegit l’any 1779 amb motiu de la inauguració d’un local cedit per l’Ajuntament a la Casa de la Ciutat, Jaume Bonells, un dels intel·lectuals més interessants del final del segle XVIII, especificava com s’han de fer les observacions: amb exactitud, amb paciència, amb prudència, amb constància, amb veritat i amb sinceritat; alhora, preconitzava l’observació clínica.

Entre les memòries llegides pels acadèmics, destacà, el 1791, la que va presentar Antoni Martí i Franquès (1750-1832), Experimentos y observaciones sobre los sexos y fecundación de las plantas, la lectura de la qual inicià Martí el 28 de març i continuà Francesc Salvà el 4 d’abril i el 20 de juny, per impossibilitat de l’autor de traslladar-se a Barcelona. S’hi refutaven les experiències de Spallanzani, que assegurava haver fecundat flors femenines sense el concurs de les masculines. Martí provà que això no era possible: defensà que, de vegades, apareix una flor masculina en un peu femení o bé que el pol·len és transportat pel vent. Bé que és més conegut per les seves aportacions en la química, Martí i Franquès no es limità a l’estudi del sexe de les plantes en el camp de la botànica, sinó que centrà la seva atenció tant en la fisiologia vegetal com en el fenomen de la generació espontània.

L’Acadèmia de Medicina va ser un dels centres —l’altre, l’oponent, va ser el Col·legi de Cirurgia— al voltant del qual es va congriar la lluita, aspra i molt dura en alguns moments, entre metges i cirurgians. Els dos bàndols foren encapçalats per dues de les figures més destacades dels respectius camps: Antoni de Gimbernat i Francesc Salvà. La contesa no s’acabà fins que els col·legis foren unificats definitivament, el 1827, en el Col·legi de Medicina i Cirurgia, que va començar a atorgar els títols de metge i cirurgià indistintament.

La modernitat dels ensenyaments que s’impartien en el nou Col·legi de Cirurgia feu reaccionar els homes de l’Acadèmia de Medicina, atès l’estat decadent en què es trobava l’ensenyament d’aquesta ciència, tant a Cervera com al mateix Hospital de la Santa Creu. I van maldar per posar-se al nivell marcat per l’esmentat Col·legi. Per tal d’aconseguir-ho, demanaren amb insistència una escola de medicina que proporcionés una formació moderna als metges. Després de molts treballs, la càtedra s’inaugurava el 1801, sota el nom de Càtedra de Medicina Pràctica, i n’eren professors titulars Francesc Salvà i Vicenç Mitjavila. Des d’aquesta càtedra es va ensenyar i practicar la medicina clínica, i va destacar l’aparició dels Años Clínicos, publicats per tal de donar notícia de la tasca realitzada.

El metge menorquí Mateu Orfila

M.Orfila, 1847.

MHMC / G.S.

Mateu Orfila i Rotger (Maó 1787-París 1853) va estudiar a València i, tot seguit, es traslladà a Barcelona, on va assistir a les classes que s’impartien al Reial Col·legi de Cirurgia i es posà en contacte amb Francesc Carbonell i Bravo. La Junta de Comerç li concedí una beca per anar a estudiar amb Proust a Madrid, però quan arribà a la capital el químic francès ja havia marxat; fou així com, seguint-lo, arribà a París el 1806, d’on ja no es mogué, malgrat l’oferta que el 1815 li va fer el Govern espanyol. A la capital de França es va doctorar en medicina i s’especialitzà en toxicologia. El 1819 va guanyar la càtedra de medicina legal i el 1823 la de química. Vuit anys més tard va ser nomenat degà de la facultat de Medicina de París. La seva actitud científica es va desenvolupar en els camps de la química, la medicina legal i la toxicologia, de la qual n’ha estat considerat el fundador. L’obra Traité des poisons ou toxicologie général (1815) va gaudir d’un èxit esclatant entre els professionals i fou traduït al castellà, anglès, alemany i italià.

Altres centres i institucions setcentistes

En el segle XVIII no només reeixiren les ciències mèdiques sinó que també ho feren les fisicomatemàtiques i les aplicades. Dins del marc de modernització científica que s’esdevingué a través de l’armada i de l’exèrcit, cal considerar l’Acadèmia Militar de Barcelona, on es va impartir un ensenyament remarcable de les matemàtiques.

D’altres institucions, però, van conrear la física, la química i l’agricultura, com va ser el cas de l’Acadèmia de Ciències, o la ciència aplicada, com en el cas de les Escoles de la Junta de Comerç. Tanmateix, cal remarcar que l’Acadèmia Militar fou una creació de la monarquia il·lustrada, mentre que la Junta de Comerç, tot i que va ser sancionada per la Corona, fou una creació de la burgesia catalana. Entre les dues, hi hagué l’Acadèmia de Ciències.

Plànol de l’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona, s.d.

MMM / G.S.

Les escoles d’enginyeria militar foren centres on, d’ençà del Renaixement, s’impartien els coneixements de matemàtiques i de física necessaris, tant pel que fa a la construcció de defenses i fortificacions, com, especialment, en l’estudi de la balística. Hi ha notícia de l’existència, cap al final del segle XVII, d’una Acadèmia de Matemàtiques situada a Barcelona, centre on ensenyaren Francisco Larrando de Mauleón, José Mendoza i Agustín Stevens, els dos darrers enviats pel director de la prestigiosa Acadèmia de Brussel·les S. Fernández de Medrano per tal d’organitzar el centre català. La guerra de Successió va significar el tancament de l’Acadèmia però, un cop finida la contesa, l’enginyer general Jorge P. de Verboom, flamenc a les ordres de Felip V, va decidir recrear-la, el 1716, amb el nom de Real Escuela (o Academia) Militar de Matemáticas de Barcelona. No entrà en funcionament fins quatre anys més tard (1720) i en fou nomenat director Matheo Calabro. Les raons que va tenir Verboom per a escollir Barcelona van ser dues: la tradició existent a la ciutat comtal en aquest tipus de centres i el fet que Barcelona era una ciutat ocupada i, per tant, molt elevat el nombre d’oficials que hi eren destinats. El 1739 es reorganitzaren els estudis a través de les Ordenanzas e Instrucción para la enseñanza de las Matemáticas en la Real y Militar Academia que se ha establecido en Barcelona. Tot seguit fou designat director l’asturià Pedro Lucuze (1692-1779), també enginyer militar. El Reglament fou renovat en temps de Ferran VI (1751) i, posteriorment, durant el regnat de Carles III (1769, 1771 i 1774).

Les Ordenances del 1739 repartien els estudis en quatre cursos. De l’ensenyament se n’encarregaven quatre professors: el director, dos ajudants i el professor de dibuix. El màxim d’alumnes per curs era de quaranta i hom contemplava que un 10% fossin civils. Pel que fa als ensenyaments establerts el 1739, al primer curs s’impartia geometria teòrica i pràctica, trigonometria, logaritmes, quelcom sobre mines i anivellament del terreny; al segon, tècniques de fortificació i artilleria, mentre que el tercer curs era dedicat a l’estàtica i a la seva aplicació a les màquines i a la construcció. Finalment, el quart curs contemplava l’ensenyament del dibuix i al mateix temps la confecció d’un projecte. L’Ordenança del 1751 augmentà el nombre de professors, que va passar de quatre a sis i el director, que va veure reforçada la seva autoritat, va quedar alliberat de la docència. Sota la direcció de P. Lucuze, es va confegir un Curso de matemáticas para la instrucción de los militares, que constava de set volums, basat en la coneguda obra del valencià Tomàs Vicent Tosca, Compendio Mathemático (1707-15), molt apreciada en el seu temps. L’Acadèmia, que va persistir fins al començament del segle XIX, s’instal·là d’antuvi a la Ciutadella i, posteriorment, als locals de l’antic convent de Sant Agustí. Posseïa una biblioteca important que, el 1790, tenia 2 030 volums. Entre els autors, Euler, Newton, Descartes, Locke, Tosca i Nollet. No hi mancaven l’ Encyclopédie de Diderot i D’Alembert ni la Philosophical Transaction. Hi havia 254 volums de les Mémoires pour l’Histoire des Sciences, una publicació molt apreciada pels il·lustrats catalans. Tot plegat, una mostra de la modernitat del centre.

Màquina electrostàtica, s.d.

RACAB / G.S.

La que seria l’Acadèmia de Ciències de Barcelona va néixer l’any 1764, quan Francesc Subiràs, en qualitat de president elegit entre els setze fundadors que havien començat reunint-se informalment a la rebotiga de l’apotecari Francesc Sala, llegia el discurs inaugural del que anomenaren Conferència Físico-Matemàtica Experimental. Val a dir que si no tots, alguns d’ells havien estat alumnes del Col·legi de Cordelles i la figura i el record del seu mestre, Tomàs Cerdà, planava per damunt de les reunions. Tomàs Cerdà (1715-91) havia estat professor a Cervera i, posteriorment, havia ampliat coneixements de matemàtiques i física a l’Observatori de Marsella. En retornar, va encarregar-se de la càtedra de matemàtiques que el director del Col·legi de Cordelles havia demanat el 1757. Amb Cerdà al front d’aquesta càtedra de matemàtiques del 1758 al 1764, variaren un xic els trets específics del centre. Així, en els concursos públics de final de curs començaren a aparèixer temes fins aleshores desconeguts, com ara la teoria sobre els colors de Newton, l’ús de la màquina electrostàtica, la demostració del pes de l’aire, etc. A més, Cerdà escriví Iesuiticae Philosophiae Theses (1753) que, segons l’autor, obre la porta als estudis naturals, i unes Lecciones de Mathemática o Elementos generales de Aritmética y Algebra (1758-60), unes Lecciones de Artillería (1764), com també alguns manuscrits entre els quals cal recordar Algebra aplicada a la Geometría. L’any 1764 va marxar a Madrid com a professor de matemàtiques del Real Palacio i va ser nomenat Cosmógrafo Mayor del Consejo de las Indias. Amb motiu de l’expulsió dels jesuïtes l’any 1767, la càtedra de matemàtiques del Col·legi va integrar-se a la Conferència Físico-Matemática i se’n va fer càrrec l’acadèmic Francesc Bell.

L’oració inaugural de la Conferència fou pronunciada per Francesc Subiràs, malgrat que havia estat preparada per Jaume Bonells. Es tractava d’un discurs modern, amarat de les idees pròpies de la Il·lustració europea i, alhora, lúcid, amb consciència explícita del retard espanyol. Així, es preguntava: “¿Por qué, pues, habiendo adelantado tanto en las sciencias methaphysicas, estamos tan atrasados en las physicas o naturales?” I més endavant precisava que entre les causes de l’endarreriment calia considerar “la vanidad de muchos presumidos y tenidos por doctos, que, pagados de su physica, piensan que no hay mas que saber”. Insistía en la utilitat de l’agricultura i de les arts tècniques, que considerava filles de la Física i indispensables per a gaudir d’un comerç puixant.

D’acord amb les idees exposades hom va decidir d’impartir un curs de física basat en les obres Essai de Physique i Tentamina Experimentorum Naturalium de Pieter van Musschenbroeck, pioner de la moderna física experimental que s’estenia per Europa. Val a dir que, per tal de dur a terme els experiments parallels a les lliçons que constituïen el curs, els homes de l’entitat hagueren de fer-se construir tot un reguitzell d’aparells que configuraren el nucli inicial d’un gabinet que la institució potenciaria amb sort diversa durant la resta de segle.

Subiràs i Bonells, però, es traslladaren a Madrid, el primer com a professor de matemàtiques de l’Academia de Nobles Artes de San Fernando i el segon en qualitat de metge de cambra del duc d’Alba. A la capital van dur a terme les accions pertinents per a aconseguir que la Conferència fos anomenada Reial. Era el 1765. Cinc anys més tard, Carles III, mitjançant una cèdula reial, li canviava el títol: a partir d’aquest moment es transformava en Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts.

D’entre el conjunt d’acadèmics que es reuniren, llegiren i discutiren llurs memòries, quatre destaquen amb llum pròpia: Francesc Carbonell i Bravo (1768-1837), farmacèutic i doctor en medicina, introductor de la química moderna a Catalunya; Antoni Martí i Franquès (1750-1832), tarragoní autodidacte que a més de destacar en el camp de la botànica, ho feu en el de la química; Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) i Francesc Santponç i Roca (1756-1821), ambdós metges i màxims exponents del moviment il·lustrat a Catalunya. Francesc Carbonell i Bravo va ingressar a l’Acadèmia de Ciències el 19 de desembre de 1798 i va arribar a ser-ne director de les seccions de química i, posteriorment, de la de ciències físico-químiques. D’entre les Memòries que hi va llegir cal destacar “Reflexiones sobre la nueva nomenclatura química” (1802). Antoni Martí i Franquès havia estat admès a l’Acadèmia de Ciències el 8 de març de 1786. El 12 de maig de 1790 hi llegia una memòria que esdevindria famosa: “Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico y sobre varios métodos de conocerla”, on precisa la composició de l’aire amb més precisió que la que havien obtingut els grans físics d’aleshores, Priestley i Lavoisier, i que va ser reproduïda al Memorial Literario de Madrid i traduïda al francès, a l’anglès i a l’alemany. Per a arribar a aquests resultats, Martí feu nombroses experiències, algunes de les quals en esglésies i teatres per mirar de determinar si la composició variava en llocs tancats i especials. Mantingué una cordial amistat amb Salvà, a qui consultava molts dels assumptes científics que atreien el seu interès.

Francesc Santponç, doctor en medicina, desplegà una gran activitat com a membre de l’Acadèmia, a la qual havia ingressat el febrer del 1786, i ho prova el fet que hi llegí vuit memòries, del 1785 al 1799. Membre així mateix de l’Acadèmia Mèdico-Pràctica de Barcelona, Santponç fou professor de l’Escola de Mecànica de la Junta de Comerç i va projectar i dirigir la construcció de tres màquines de vapor entre el 1804 i el 1806 per compte del fabricant d’indianes, Jacint Ramon.

Cal indicar que durant els trenta-sis anys que s’escolaren des de la fundació fins al final de segle, l’Acadèmia va tenir noranta acadèmics numeraris dels quals, el 1800, en vivien vuitanta-cinc. Per tal de tenir una idea de l’activitat que desenvoluparen aquests acadèmics, cal considerar que entre el 1771 i el 1786, ambdós inclosos, es llegiren trenta-set memòries; entre el 1787 i el 1792 la producció d’estudis va atènyer una mitjana de gairebé disset per any. A continuació es produí un alentiment, possiblement relacionat amb la Guerra Gran i les guerres amb Anglaterra: fins a final de segle la mitjana anual s’estabilitzà entre set i vuit memòries. Tanmateix, però, fou durant la dècada dels anys noranta i la següent que es llegiren les memòries més interessants. Pel que fa als temes, els que fan referència a l’agricultura i a la física van ser els priori taris: talment es donava la raó a les idees que Subiràs havia exposat en el discurs inaugural.

Les Escoles de la Junta de Comerç foren un dels altres elements importants en la renovació científica del segle. Si bé els antecedents de la Junta de Comerç es remunten al Tribunal del Consolat de Mar, al segle XIII, hom pot dir que el 1758 prengué una nova entitat amb la creació d’un Consolat, una Junta i una Matrícula de comerciants. El 1760 Carles III ratificava les concessions atorgades dos anys abans per Ferran VI. La nova etapa començada per la Junta el 1760 es va caracteritzar, en el marc general del desig de modernització del país, per una política doble: per una banda, la de crear escoles on els futurs tècnics es formessin de manera adequada; per una altra, la d’enviar becaris a l’estranger, per tal que rebessin una formació moderna, amb el risc inherent, tanmateix, de perdre’ls. Tot plegat posa de manifest una moderna mentalitat que podem titllar, sense por, d’europea.

La primera de les escoles fou la de Nàutica (1769). Calien professionals ben preparats per a fer la ruta de les Amèriques, d’altra banda oficialment permesa als catalans el 1778. Indubtablement, es tractava d’una acció de la Junta d’acord amb el caràcter inicial genuïnament comercial de la burgesia que l’havia creada. A la fundació de l’Escola de Nàutica, i fins al 1808, seguiren la de les Escoles de Nobles Arts (1775), la de Comerç (1787), de Maquinària (1804), de Química (1805), de Taquigrafía (1805) i d’Estàtica (1808). El primer director de la de Nàutica fou Sinibald Mas (1736-1806), un navegant amb bons coneixements. En morir, el 1806, fou nomenat director el trinitari Agustí Canellas (1765-1818). Canellas fou acompanyant oficial dels científics francesos en la segona expedició efectuada als Països Catalans per a completar la mesura del meridià terrestre Dunkerque - Carcassona - Barcelona. Va inventar un aparell que va anomenar precisivo per tal d’efectuar medicions geodèsiques.

Pel que fa a l’Escola de Química, no tenia altra finalitat que la de formar tècnics adients, que fossin més que artesans en la nova branca de la química. L’orientació d’aquesta nova Escola evidencia un canvi en el caràcter comercial de la burgesia fundadora de la Junta, que ara maldava per esdevenir industrial. En fou primer director Francesc Carbonell i Bravo, doctor en medicina, farmacèutic i químic, que va estudiar a Osca, a Montpeller i més tard amb Proust i Herrgen a Madrid. Influït per Jean A. Chaptal, a qui va conèixer durant una estada a Montpeller, va convertir-se en un entusiasta de la nova química, que va introduir a Catalunya a través del seu mestratge a l’Escola. A més d’uns Elementos de Farmacia, que li van donar fama europea i que es publicaren en llatí, en castellà (1802, 1805 i 1824) i en francès, va traduir la Química aplicada a las artes, en cinc volums, de Chaptal. Va escriure també nombrosos articles relacionats amb els tints, la destil·lació del vi i altres temes tècnics, molts dels quals va publicar a Memorias de Agricultura y Artes, una interessant revista que la Junta va editar entre el 1815 i el 1821, i de la qual va compartir la direcció amb Francesc Santponç i Joan Francesc Bahí (1775-1841). La importància que Carbonell concedia a la química, com també la modernitat de les seves concepcions, es manifesta des de les primeres pàgines del discurs inaugural de l’esmentada Escola, el 1805. El discurs no desmereix els altres inaugurals de les Acadèmies de Ciències i de Medicina, però s’hi troba, més enfortit, el caràcter industrial de la burgesia que havia fundat i sostenia les Escoles de la Junta, un nou tret que feia costat a les modernes peculiaritats de l’ensenyament que Carbonell impartiria des del centre.

Un altre centre creat per la Junta de Comerç va ser l’Escola de Maquinària, que va restar a càrrec de Gaietà Faralt, pensionat per la Junta a Madrid, concretament al Gabinete de Máquinas, per a estudiar-ne l’organització i confegir una col·lecció de plànols, esquemes i memòries que servissin per a impartir classes semblants a Barcelona. Relacionada amb l’Escola de Maquinària, cal considerar l’Escola d’Estàtica i Hidrostàtica, també coneguda com Escola de Mecànica, impulsada i concebuda per Francesc Santponç, que en fou el primer director, “no pas per formar Newtons”, sinó artesans i fabricants ben preparats que d’aquesta manera aprenguessin a transformar, innovar i millorar les màquines que farien servir en benefici de la indústria nacional. L’Escola es va inaugurar a Llotja el 2 de gener de 1808. Un cas especial va ser el de l’Escola de Botànica i Agricultura que, malgrat que havia estat projectada el 1807 no va esdevenir realitat fins al 1815.

Les escoles tècniques de la Junta de Comerç

Els estudis impulsats per la Junta de Comerç de Barcelona, A. Reynés, 1884.

UB

Les diverses escoles tècniques de la Junta de Comerç de Barcelona supliren en part la manca d’un centre universitari a la ciutat. Entre aquestes escoles, la de Dibuix i Belles Arts, fundada l’any 1775, va tenir importància en la formació de les arts plàstiques. El viatger anglès Joseph Townsend va remarcar la vitalitat d’aquesta darrera escola: “hi assisteixen molts alumnes; una nit vaig comptar-hi més de cinc-cents joves, molts dels quals estaven acabant dibuixos que acreditaven una aplicació per damunt de la corrent i a voltes un geni superior. No és que tots aquests joves hagin d’ésser pintors (…). La majoria d’aquests joves, si no tots, són aprenents d’un gremi; hom considera, amb raó, que tots els oficis es poden beneficiar de l’art del dibuix. No sols l’escultor, l’arquitecte i l’enginyer, sinó el constructor de cotxes, l’ebenista i el teixidor, i àdhuc el sastre i el mercer, poden treure grans avantatges de la precisió de vista i de la fecunditat d’invenció que s’adquireixen amb la pràctica del dibuix i el disseny”. Pel que fa a l’Escola de Nàutica, Townsend assegurava que ja havia preparat més de 500 pilots, habilitats per a conduir un vaixell a qualsevol indret de la terra.