Francesc Salvà i Campillo

Fill de Jeroni Salvà, metge de l’Hospital de la Santa Creu, i d’Eulàlia Campillo, Francesc Salvà va néixer al carrer Petritxol de Barcelona, l’any 1751. Feu els primers estudis al Col·legi Tridentí Episcopal i, tot seguit, es traslladà a València on estudià medicina i on va fer seves les teories de l’insigne metge Andreu Piquer i Arrufat, que havia ocupat càtedra a la facultat de Medicina de València. Es graduà a Osca el 1771 i, després, cursà el doctorat a Tolosa, doctorat que va revalidar també a la Universitat d’Osca.

De retorn a la ciutat comtal exercí professionalment la medicina i l’any 1773, als vint-i-dos anys d’edat, va ingressar a l’Acadèmia Mèdico-pràctica de Barcelona, on va tenir un paper protagonista al llarg de la seva vida. Tretze anys més tard, el 1786, fou elegit membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. En aquesta institució, hi llegí nou memòries i fou revisor, i posteriorment director, de la secció de l’electricitat. D’altra banda, va guanyar dos premis i un accèssit en uns concursos convocats per l’Acadèmia de Medicina de París, entre els anys 1787 i 1792.

Integrat al grup dels il·lustrats catalans, participà en l’afany de progrés científic d’aquest moviment, el qual mantenia un estret lligam amb els diversos corrents culturals de moda a Europa.

Com a metge, va ser un defensor aferrissat de la inoculació i de la vacunació antivarioloses, i un fervent partidari de la medicina clínica. La seva preparació com a professional el va dur a dirigir la càtedra de Medicina Pràctica. El discurs inaugural, llegit el 1801 i publicat l’any següent, constitueix una peça notable per la modernitat dels conceptes que hi són exposats.

Francesc Salvà va liderar els metges en la lluita contra els cirurgians. La seva obra Pensamientos del Dr. D. Francisco Salvá y Campillo sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar, publicada a Mallorca el 1812 pel seu amic i també metge Francesc Santponç i Roca és un ferotge atac als seus rivals. Els Pensamientos, constitueixen, en efecte, una obra polèmica en la qual escomet contra els cirurgians amb mots molt durs. Tanmateix, és més que una crítica professional, ja que es tracta d’una obra on s’exposa una profunda preocupació per l’ensenyament de la medicina, producte d’una rica vida professional i d’una pràctica docent enriquidora. Als Pensamientos van seguir uns Suplementos, publicats a Barcelona l’any següent.

Com a professional de la medicina, Salvà va ser un metge modern amb mentalitat antisistemàtica, partidari de l’observació i impulsor de la medicina clínica. Coneixedor de Van Swieten i de Boerhaave, a més de conèixer les teories de Morgagni i les experimentacions de Carminati, s’interessà per l’escola de Viena i, en la darrera etapa de la seva vida va interessar-se, també, per l’Escola de París amb una certa tendència cap a l’anatomia clínica.

Però Salvà es va veure atret, també, per un camp aliè a la medicina: l’electricitat. Coneixedor de la polèmica que aleshores mantenien, a Itàlia, Alessandro Volta —que, més tard, descobrí la pila— i Luigi Galvani sobre l’origen de l’electricitat, que d’antuvi es va suposar animal, l’any 1800 va llegir a l’Acadèmia de Ciències barcelonina una memòria, intitulada “Disertación sobre el galvanismo”, en la qual se situa, eclèctic, enmig dels dos adversaris. Tanmateix, l’aportació més important de Salvà a l’electricitat va ser la memòria “La electricidad aplicada a la telegrafía”, on descrivia un telègraf elèctric factible i efectiu.

El metge barceloní, que realitzava les experiències a casa seva, va fer una demostració a la cort reial el 1796. La memòria esmentada, però, no va ser pas l’única. En va publicar dues més relacionades amb el telègraf elèctric els anys 1800 i 1804. En total, les memòries que llegí a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i que versaven sobre l’electricitat foren cinc: a més de la que incidia en la polèmica que mantenien Volta i Galvani i de les tres que tenien com a tema la telegrafia, completa la sèrie la que donava a conèixer les teories de Benjamin Franklin sobre l’electricitat positiva i negativa, que, cronològicament, va ser la primera (1788). Val a dir que les esmentades aportacions al tema de l’electricitat, i molt concretament les recerques pràctiques sobre la telegrafia, li han valgut el fet d’aparèixer a les històries de la tecnologia més conegudes.

El 24 de gener de 1784, Salvà i Campillo i els acadèmics Francesc Santponç i Marià Oliveres van enlairar un globus davant l’atònita mirada dels barcelonins. A aquesta prova en seguiren d’altres, que demostren l’interès que els il·lustrats catalans tingueren per les qüestions científiques, ja que cal considerar que només havien passat mesos des que els germans Montgolfier havien enlairat el primer globus de la història a Annonay.

D’altra banda, la curiositat científica de Salvà es va veure esperonada per problemes que queien dins del domini de la mecànica i, doncs, ben lluny de l’electricitat i de la medicina. Així, amb Francesc Santponç, va projectar una màquina que mecanitzava l’operació de bregar el cànem i que, a causa de l’interès del comte de Floridablanca, va ser emprada en les manufactures reials. Es va interessar, també, pel problema de la respiració en cambres tancades i arribà a proposar l’obtenció d’oxigen a través de la descomposició de l’aire. Tanmateix, la seva formació química era insuficient per a continuar endavant i va deixar córrer l’assumpte. Encara va projectar i construir un “canal en sec per a transport amb l’objecte d’aconduir cossos molt pesants per mitjà de plans inclinats”.

Més importants que aquestes aportacions mecàniques, foren les del Salvà meteoròleg, que escrigué memòries innovadores sobre recerques tècniques (construccions de termòmetres i baròmetres), però que contenien, també, observacions i descripcions acurades. Durant molt de temps, i fins un any abans de morir, va enviar diàriament les dades meteorològiques, que ell prenia personalment, al “Diario de Barcelona”, on apareixien publicades amb puntualitat.

Francesc Salvà i Campillo, que en els anys finals de la seva vida havia anat perdent facultats, va morir el 13 de febrer de 1828. Al testament feia donació d’un capital de 1 400 lliures catalanes a l’Acadèmia de Medicina, perquè fossin mantinguts dos premis anuals; donava els seus llibres a les dues Acadèmies entre les quals havia repartit l’activitat científica i, finalment, donava el seu cos per a la instrucció pública.