La repressió lingüística i cultural

No es pot fer res més que esmentar els documents més notables que sortiren de París i de Madrid, al llarg del segle XVIII, i que constitueixen la mostra més clara de la imposició, als territoris de llengua catalana, de la llengua de l’estat.

És a la Catalunya del Nord on es registraren les primeres mostres de repressió lingüística. La primera acció es produí a les escoles: en l’ensenyament secundari, encarregat als jesuïtes. Però ben aviat les mesures polítiques foren explícites. L’any 1672, l’intendent Carlier publicà una ordenança per la qual s’establien a Perpinyà escoles primàries on els infants serien iniciats al coneixement del francès, que els havia de ser indispensable per accedir a altres graus de l’ensenyament. Cal subratllar la justificació d’aquesta decisió: “II n’y a rien qui entretienne l’union et l’amitié entre des peuples de différentes nationz que la conformité du langage.” (No hi ha res que mantingui la unió i l’amistat entre pobles de diferents nacions sinó la conformitat del llenguatge.)

Un altre camp d’actuació fou el de la predicació. Ja l’any 1676 el rei es felicitava que s’hagués predicat en francès a Perpinyà i urgia que aquesta pràctica esdevingués general.

L’actuació més decidida fou, l’any 1700, pel que fa a l’administració pública i privada. També, en aquest cas, interessa de recollir l’exposició de motius: l’ús persistent de la llengua catalana, al cap de quaranta anys del tractat dels Pirineus, “en les deliberacions dels magistrats de les viles, en les actes dels notaris i en altres actes públics”, “…repugna i és, d’alguna manera, contrari a la nostra autoritat, a l’honor de la Nació francesa i fins a la inclinació dels habitants de dits pobles, els quals (…) en reben un gran perjudici, ja que per fer instruir els seus fills en l’esmentada llengua catalana i fer-los així capaços d’exercir els càrrecs de la judicatura i de la magistratura, es veuen obligats d’enviar-los a les ciutats de la dominació d’Espanya” (traducció). El Consell Sobirà del Rosselló protestà per aquest decret, advertint que la gent no sabia el francès i que l’ignoraven també els notaris i els rectors de les parròquies.

Goig redactat en castellà, Barcelona, 1740.

BC

A la banda espanyola, els intents de repressió lingüística començaren l’endemà de l’Onze de Setembre de 1714. En la preparació del decret de Nova Planta, els informes que es presentaren al Consejo de Castilla s’ocuparen de la llengua catalana. S’hi feia, entre altres aquesta proposta: “En la Real Audiencia y ante los Corregidores los pleitos se sigan en lengua castellana; y en los demás tribunales inferiores se permita, por ahora, el uso de la catalana hasta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua castellana; como también aquellas personas que en los Pueblos cortos suelen tener los Ministerios de Justicia y otros, que conducen a la formación de los Autos y Procesos, mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros impresos en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Cristiana en nuestra lengua, que por estos y otros medios se irá haciendo común en el Principado.” El decret de Nova Planta finalment només recollí la referència a la llengua en l’article que diu: “Las causas de la Real Audiencia se sustanciarán en lengua castellana.” Però, al cap de quinze dies d’haver-se promulgat la Nova Planta, el fiscal, José Rodrigo Villalpando redactava l’informe per a una Instrucció secreta als corregidors on es deia: “Lo sexto se podría prevenir el cuidado de introducir la lengua castellana en aquél País. La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es un señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porque la sujeción obliga con la fuerza. Los efectos que de esta uniformidad se siguen son muy beneficiosos, porque se facilita la comunicación y el comercio, se unen los espíritus divididos o contrarios por los genios y se entienden y obedecen mejor las Leyes y Ordenes. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” El mes de maig de 1716 s’aprovava la Instrucción secreta a los corregidores, que resumia molt bé l’informe del fiscal.

Una política semblant es va seguir a Mallorca. Els Jurats de la Universitat, la Ciutat i el Regne de Mallorca van fer avinent la impossibilitat d’aplicar les normes que establien la imposició del castellà perquè la gent de l’illa no entenia les disposicions emanades del govern de Madrid. La resolució, promulgada al setembre del 1717, deia així: “En cuanto a esta duda, mando se ejecuten los despachos, como se propone en ella, previniendo se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos.”

Com ja es fa notar en un altre lloc, les disposicions decisives es troben en la Reial Cèdula d’Aranjuez, del 1768. És interessant de seguir els informes preparatius. La justificació de la barreja de temes aparentment inconnexos, com ara el dels aranzels judicials i l’ensenyament de la llengua castellana, és molt significativa: “Tal vez creerán inconexas algunas de estas propuestas a la primera inspección, pero se desvanecerá este escrúpulo considerado el todo de la materia, pues en las de Gobierno hay algunas que tienen entre sí precisa trabazón, como las de una Lengua y una Moneda, porque la primera es el signo común con que se explican los hechos nacionales y la segunda es el signo universal del valor de las cosas en el Reyno”. En el mateix informe, a propòsit de la repressió de la llengua catalana es deien coses que després la Reial Cèdula recollí gairebé al peu de la lletra: “Se debería también recomendar a los Ordinarios Diocesanos para que en sus curias se actúe precisamente en lengua castellana, cesando la práctica de la latina o lemosina. Para esto sería preciso también que la enseñanza de las primeras Letras, Latinidad y Retórica fuese en Lengua Española, porque sin esto no puede hacerse general, como conviene a la mejor unión de todas las Provincias de la Monarquía que es un punto esencial sobre que debe trabajar todo Gobierno, para que depuesto todo espíritu provincial se subrogue el laudable de Patria o Nación.”

Encara l’any 1772 es disposava l’obligació de portar els llibres de comptabilitat en castellà.

Edició catalana de Magistral sobre la syntaxis del mestre Joan Torrella, B. Soler, Cervera, 1761, col·l. part.

G.S.

És l’hora de preguntar-se pel sentit d’aquestes disposicions. Es registra avui una tendència a interpretar-les com un gest progressista que no cercava res més que substituir l’ús consagrat del llatí. D’altres, fent-ne una lectura de llarga tradició a França creuen que “la política d’hegemonia cultural de l’Estat es limitava a assumptes de forma i a punts d’articulació entre l’Estat i la societat” (Peter Sahlins). Nosaltres no ho creiem pas així. Certament que hi ha una política que mena a la marginació del llatí i a la consideració acadèmica de les llengües vulgars, però l’opció per la llengua castellana i els esforços per barrar el pas a la catalana són també explícits. La reducció de la intenció dels legisladors, francesos i espanyols, a simples qüestions de forma sembla també injusta si es llegeix amb atenció l’exposició de motius que precedeix l’elaboració dels decrets. S’estava construint una doctrina de l’Estat nacional i es veu ben clar el joc que correspon a la unitat lingüística. Es pot dir, amb tot, que aquestes normes no foren realment eficaces fins que la classe dominant a Catalunya no les acceptà. Això no es produí fins al darrer terç del segle, quan ja ningú no es recordava del 1714 i la burgesia barcelonina feia seu l’ideal de crear la nació espanyola.